miniatura|LÀsia central situada com una regió del món segons tres criteris, de fosc a clar: denominació soviètica, denominació moderna habitual, UNESCO. La història de l'Àsia central ha estat condicionada principalment pel clima i la geografia de la zona. L'aridesa de la regió dificulta la pràctica de l'agricultura i la seva distància al Mar l'aïlla molt del comerç. En conseqüència només s'han format unes poques ciutats de gran grandària, i l'àrea va estar dominada durant mil·lennis pels pobles nòmades de l'estepa.
Les relacions entre els nòmades de l'estepa i la població sedentària de l'Àsia central van ser durant molt temps conflictives. L'estil de vida nòmada s'adaptava molt bé a la pràctica de la guerra i els genets de l'estepa van ser un dels pobles del món amb major potencial militar, encara que estaven limitats per la falta d'unitat interna. En les ocasions en què moltes tribus van quedar sota el comandament de grans líders van crear exèrcits gairebé imparables, com en la invasió d'Europa empresa pels huns, els atacs Wu Hu a la Xina i sobretot la conquesta de bona part d'Euràsia pels mongols.
El domini dels nòmades va acabar al , quan les armes de foc van permetre als pobles sedentaris controlar la regió. Des de llavors Rússia, la Xina i altres potències es van expandir per la regió i van arribar a prendre el control de la major part de l'Àsia central a finals del . Després de la Revolució Russa, la majoria de les regions de l'Àsia central van ser incorporades a la Unió Soviètica; només Mongòlia va romandre independent, encara que en la pràctica era un estat satèl·lit. Les zones soviètiques de l'Àsia central es van industrialitzar i es va construir molta infraestructura però al mateix temps es van suprimir les cultures locals, i es van produir centenars de milers de morts en programes de col·lectivització fallits.
Després del col·lapse de la Unió Soviètica, cinc països de l'Àsia central van obtenir la independència. En aquests nous estats bona part del poder està en mans d'antics oficials soviètics. Cap d'aquestes repúbliques es pot considerar una democràcia. La resta de les regions de l'Àsia central formen part de la Xina.
Prehistòria Recents estudis genètics han conclòs que els primers homes que van arribar a la regió ho van fer fa entre 40.000 i 50.000 anys, sent una de les primeres zones amb assentaments humans. No obstant això, les proves arqueològiques de la població de l'Àsia central són escasses, mentre que les proves de l'arribada de l'home a Àfrica i Austràlia en èpoques anteriors són ben conegudes. Alguns estudis han identificat aquesta regió com l'origen més probable de les poblacions que més tard habitarien Europa, Sibèria i Amèrica del Nord.edu/publications/PNAS_2001_v98_p10244.pdf Informe sobre estudi genètic en centreasiàticsArticle de la BBC resumint les troballes També es considera sovint a la regió com el lloc d'on prové l'arrel de les llengües indoeuropees.
La domesticació del cavall va començar a l'Àsia central en el IV mil·lenni aC. Els cavalls (en realitat, ponis) se seleccionaven segons la seva força, i cap al II mil·lenni a.C. eren prou forts com per estirar carros, el que va propiciar el nomadisme, una forma de vida que dominaria la regió durant diversos mil·lennis.
miniatura|esquerra|Cavall de Przewalski (Equus przewalskii), també conegut com a cavall salvatge mongol, és probablement l'ancestre dels primers cavalls domèstics.
Els grups nòmades tenien cura de ramats d'ovelles, cabres, cavalls i camells, i emprenien migracions anuals a la recerca de noves pastures (una pràctica coneguda com a transhumància). La gent vivia en iurtes, tendes fetes de pells i fusta que podien desmuntar i transportar, amb espai per a unes cinc persones.
Mentre que les àrides planes estaven sota el domini dels nòmades, en les zones més humides van sorgir petites ciutats estat i societats agràries sedentàries. El complex arqueològic Bactria-Margiana de principis del II mil·lenni a.C. va ser la primera civilització sedentària de la regió. Els seus habitants practicaven el cultiu per irrigació del blat i l'ordi i, possiblement, coneixien algun tipus d'escriptura. Així mateix, és probable que s'hagin relacionat amb els nòmades de l'edat del bronze de la cultura Andronovo, els inventors dels carros de rodes radials, que vivien al nord de Sibèria occidental, Rússia, i algunes zones del Kazakhstan, cultura que va persistir fins al I mil·lenni aC. Aquestes cultures, particularment la Bactria-Margiana, s'han apuntat com a possibles representants de la hipotètica cultura ària, que seria origen de les llengües ural-altaiques i indús-iranianes.
Posteriorment, les ciutats estat sogdianes de la Vall de Ferganà van tenir gran importància. Aquestes ciutats, després del segle I a.C., van allotjar als comerciants de la ruta de la seda i es van enriquir amb el comerç. En aquell temps els nòmades de l'estepa depenien dels pobles sedentaris per procurar-se un ampli ventall de béns que d'una altra manera no podien produir. Els nòmades comerciaven quan podien, però com en general no produïen béns que poguessin interessar als habitants dels assentaments permanents van practicar amb freqüència els saquejos.
Les estepes van ser poblades per una àmplia varietat de pobles. Entre els pobles nòmades de l'Àsia central es compten els huns i altres pobles turcs, els perses, els tocaris, altres grups que parlaven llengües indoeuropees i alguns grups de mongols. Malgrat les diferències ètniques i lingüístiques, l'estil de vida de l'estepa va propiciar l'adopció d'una cultura molt similar al llarg de la regió.
Influències externes En el primer i segon mil·lenni a.C. es van desenvolupar una sèrie d'estats extensos i poderosos en la perifèria meridional de l'Àsia central. Aquests imperis van intentar conquerir els pobles de l'estepa moltes vegades amb èxit parcial. Tant els medes com la dinastia aquemènida van dominar parts de l'Àsia central. Els estats xinesos també van intentar amb freqüència estendre els seus dominis cap a l'oest, però tot i el seu poder militar van descobrir que era gairebé impossible conquerir als nòmades, que quan es trobaven amb un gran exèrcit podien endinsar-se en l'estepa i esperar que les tropes invasores marxessin. Sense ciutats i sense més riquesa que el bestiar, que es portaven amb ells, no tenien res que haguessin de defensar. Heròdot relata un exemple d'aquesta situació en la seva detallada crònica de la futilitat de les campanyes perses contra els escites. miniatura|Tetradracma d'Eucràtides I de Bactriana, rei del regne grec de Bactriana (171-145 aC)
Alguns imperis van fer incursions més profundes a l'Àsia central, trobant ciutats que van poder conquerir i prendre així el control de les rutes comercials. Les conquestes d'Alexandre el Gran van estendre la civilització hel·lenística fins a Alexandria Esxate ("l'Última Alexandria", actual Kokand, Tadjikistan), fundada l'any 329 aC. Després de la mort d'Alexandre l'any 323 aC, el seu successor en aquest territori va caure derrotat davant de l'Imperi Selèucida durant les Guerres dels Diàdocs. El 250 aC la part de l'Imperi de Bactriana a l'Àsia central es va independitzar per formar el regne grec de Bactriana, que va tenir molt contacte amb l'Índia i la Xina fins al seu final el 125 aC. El regne grec de l'Índia, establert principalment a la regió del Panjab però que governava bona part de l'Afganistan, va ser pioner en el desenvolupament del grecobudisme. El Regne de Kush va cobrar força en la regió des del al IV, i va continuar la tradició hel·lenística i budista. Aquests estats van prosperar gràcies a la Ruta de la Seda, que creuava la regió i unia la Xina amb Europa. Més tard la zona cauria sota el domini d'altres potències, com l'Imperi Sassànida.
Una d'aquestes potències, L'Imperi Part, es va originar a L'Àsia central, però va adoptar les tradicions culturals perses, situació que es donaria sovint en la història: pobles nòmades originaris de l'Àsia central conquereixen el regne i imperis circumdants, però ràpidament adopten la cultura dels pobles conquerits.
Per aquesta època, l'Àsia central era una zona heterogènia amb barreges de cultures i religions. El budisme seguia sent la religió majoritària, però els seus fidels es concentraven a l'est. A Pèrsia va cobrar importància el zoroastrisme. El cristianisme nestorià va penetrar a la regió, però mai va passar de la condició de culte minoritari. El maniqueisme, en canvi, va tenir millor acollida i va arribar a ser la tercera religió en importància. Molts habitants de l'Àsia central eren practicants de més d'una religió, i a més gairebé tots els cultes estaven influïts per tradicions xamàniques locals. Al segle VIII l'islam va entrar a la zona i en poc temps seria la religió majoritària, encara que el budisme va persistir amb vigor a l'est. Els nòmades del desert d'Aràbia podien comparar-se militarment amb els nòmades de l'estepa i després d'una sèrie de victòries les primeres dinasties àrabs van obtenir el control de grans zones de l'Àsia central. La invasió àrab també va minar la influència xinesa a la part occidental de l'Àsia central. A la batalla de Talas els exèrcits àrabs van derrotar definitivament a les forces de la dinastia Tang i com a conseqüència els pobles originaris de l'Orient Mitjà dominarien la regió.
La gran efectivitat militar i de la complexitat estratègica de la invasió àrab de l'Àsia central van ser causades pel fet que l'avanç va ser dirigit simultàniament seguint dues vies de comunicació separades entre si que convergien. L'exèrcit reial persa va ser derrotat fins al punt de l'extermini pels àrabs a la batalla de Nehavend (l'any 642) implicant la fi de la resistència persa, que estava organitzada centralment, i que l'últim rei sassànida, Yazdagird III, es convertira en un fugitiu. Les autoritats locals van oferir una resistència esporàdica que rarament resultà efectiva. El 649 dos forces avançaren cap al territori controlat pel marzban persa de Tus: les forces del governador de Kufa, Salid ben al-'As, per la ruta que anava des de Hamadan i Ray fins a Jurjan i Gran Khorasan i les forces del governador àrab de Bàssora (Basra), Abdullah ben'Amir, des de l'àrea situada a través de Fars i Kirman cap a l'oasi de Tabas, i en direcció a Nixapur i Marv. El marzban persa de Tus envià una carta a aquest governadors dient que rendia la província de Tus al primer que hi arribara.
El ressorgir dels nòmades miniatura|Mapa que mostra les tres rutes comercials més importants de l'Àsia central al . Amb el transcurs del temps, segons es van introduir noves tecnologies a la regió, els genets nòmades es van tornar més poderosos. Els escites van descobrir la cadira de muntar, i en l'època dels alans es van començar a fer servir estreps. Els cavalls havien continuat sent seleccionats, i van arribar a tenir la mida i la robustesa necessàries perquè no fessin falta carros, ja que els cavalls podien dur a homes sense dificultat. Això va incrementar enormement la mobilitat dels nòmades, i a més els va permetre governar als cavalls sense haver d'usar les mans, que quedaven lliures per disparar arcs. Mitjançant uns petits però potents arcs compostos, els pobles de l'estepa van arribar a ser la força militar més poderosa del món. A partir de certa edat s'entrenava a gairebé tots els homes a la muntanya i l'ús de l'arc, habilitats necessàries per sobreviure a l'estepa, de manera que a l'edat adulta podien disparar a cavall amb total naturalitat. A més, els genets arquers tenien una mobilitat major a la de qualsevol altre exèrcit de l'època, ja que eren capaços de viatjar 60 quilòmetres al dia sense problemes.