El sergent d'espatlles grogues Rev. 20/01/2023 (Agelaius xanthomus) és una espècie d'ocell de la família dels ictèrids (Icteridae) que habita aiguamolls i zones obertes de Puerto Rico.
A Puerto Rico és conegut com a mariquita de Puerto Rico o capitán, és una espècie de sergent endèmica de Puerto Rico. Té un plomatge negre amb una taca groga prominent a l'ala. Els mascles i les femelles adults tenen un aspecte similar. L'espècie és predominantment insectívora.
Descripció El sergent d'espatlles grogues, com el seu nom indica, és un ocell negre brillant amb una petita taca humeral groga al voltant de les "espatlles" delimitada per un marge blanc. Els individus immadurs tenen una coloració més apagada i un abdomen marró. Tot i que la coloració del plomatge és indistingible entre els sexes, el dimorfisme sexual és present en aquesta espècie, ja que els mascles són més grossos que les femelles. L'anomalia del plomatge és rara en aquesta espècie. Els individus adults mesuren entre 20 i 23 cm; de mitjana, els mascles pesen 41 g i les femelles 35 g. La categorització sexual també es pot fer mesurant les ales, pel fet que els mascles són 1,1 vegades més grossos i tenen una longitud mitjana de 102 cm, mentre que les ales de les femelles tenen una longitud mitjana de 93,3 cm.
Conservació i hàbitat L'espècie es trobava habitualment als boscos costaners de l'arxipèlag de Puerto Rico, però durant principis del segle XX, aquests boscos van ser talats per permetre el desenvolupament de plantacions de canya de sucre. Després del declivi de la indústria sucrera passada la dècada de 1930, les zones costaneres es van urbanitzar per a habitatges. Com a resultat, l'espècie ara es limita a tres zones: les illes de Mona i Monito, on es va desenvolupar una subespècie (A. x. monensis); la zona de l'estació naval de Roosevelt Roads a l'est de Puerto Rico; i els boscos secs i manglars del sud de Puerto Rico. Tot i que les tres ubicacions es consideren boscos secs subtropicals costaners, l'espècie s'ha observat terra endins com la ciutat muntanyosa de Lares i en boscos humits subtropicals durant la temporada de no reproducció. L'espècie també s'ha observat al Refugio nacional de vida silvestre de Cabo Rojo. La destrucció de l'hàbitat i el parasitisme de cria per part del vaquer lluent (Molothrus bonariensis) van provocar una disminució dràstica de la població des de mitjan dècada de 1970 fins a principis de la de 1980. El 1976, la població de l'espècie nominal (A. x. xanthomus) es va estimar en 2000 individus, però el 1982, l'estimació de la població va baixar a 300 individus. Els esforços de conservació han augmentat la població a 1250 parelles.
El 1976, Post i Wiley van estimar la població de la subespècie Mona en 200 individus. Recomptes de nius i estudis posteriors del 1981 al 1995 van estimar la població entre 220 i 400 individus. Estudis realitzats a l'illot Monito, situat a 5 km al nord-oest de Mona, van revelar una mitjana de 25 individus amb observació de cria. Els estudis també van revelar que els ocells van viatjar des de la costa oest de Mona fins a Monito.
El sergent d'espatlles grogues és un ocell no migratori, però una part de la població de l'espècie nominal es trasllada de les zones costaneres a les zones interiors durant la temporada no reproductora per alimentar-se.
Dieta El sergent d'espatlles grogues és omnívor, però es consideren insectívors arborícoles, ja que la major part de la dieta consisteix en insectes. William Post va dur a terme estudis per determinar els hàbits dietètics de l'espècie nominal A. x. xanthomus. Els estudis van analitzar mostres dels aliments que portaven els pares als pollets i van trobar evidències del consum d'insectes pertanyents als ordres Lepidoptera, Orthoptera, Hemiptera, Coleoptera, Diptera, Dermaptera i Hymenoptera, material aràcnid de l'ordre Araneae, mol·luscs no identificats i matèria vegetal. A més de material natural, l'espècie també consumeix aliments processats com ara llavors per bestiar, aliments humans (arròs cuit i sucre), menjar per a gossos i menjar per a micos. La matèria vegetal la agafen d'aliments processats, mentre que els insectes es recol·lecten de les capes de la capçada i la subcapçada dels arbres. Durant la temporada de nidificació, la dieta està composta en un 90% per material d'artròpodes.
No s'han realitzat estudis per determinar els hàbits dietètics de la subespècie Mona (A. x. monensis), però s'ha observat el consum d'insectes, aranyes, fruits d'espècies de Pithecellobium i els cactus Selenicereus, Pilosocereus armatus (com a P. royenii), Harrisia portoricensis i Opuntia, llavors de Bursera simaruba i espècies de Ficus i d'Aloe vera (Aloe vera), iuca (Yucca) i Croton discolor.
Reproducció i comportament La temporada de cria del sergent d'espatlles grogues s'estén habitualment d'abril a agost, però s'ha observat activitat de cria de febrer a novembre. L'inici de la temporada de cria coincideix amb l'inici de l'estació de pluges, cosa que explica la fluctuació en l'inici i el final de la temporada de cria. Es creu que l'espècie és monògama, amb un sol intent de nidificació a l'any i la nidificació es realitza en colònies laxes. La posta és d'un a quatre ous amb una mitjana de tres. Els ous són de color blau verdós amb taques marrons i són incubats durant tretze dies per la femella. Ambdós sexes arriben a la maduresa sexual a l'any. Com passa amb altres espècies d'Agelaius, normalment construeix nius oberts en forma de copa als arbres, però la ubicació i les formes dels nius poden variar segons la ubicació i la disponibilitat de materials de construcció. La població de Roosevelt Roads construeix nius en buits en manglars morts, mentre que la subespècie Mona construeix nius en cornises o esquerdes prop dels penya-segats costaners. En total, l'espècie utilitza vuit hàbitats de nidificació diferents: planes fangoses i salines; cais de manglars vermells a alta mar; bosc de manglars negres; pastures de terres baixes (bosc costaner sec); zones suburbanes; plantacions de cocoters; i penya-segats costaners. La construcció del niu la duen a terme únicament les femelles, mentre que l'alimentació de les cries la duen a terme ambdós sexes. Els pollets abandonen el niu de 13 a 16 dies després de l'eclosió. Els mascles defensen territoris petits, generalment d'uns 3 metres, durant el període de nidificació. Abans del període de nidificació, els mascles defensen territoris lleugerament més grans per repel·lir altres mascles.
El sergent d'espatlles grogues fan banys d'insectes, un comportament rar que només s'observa en la tàngara de Puerto Rico (Nesospingus speculiferus) entre els ocells antillans. Es va observar individus aplicant-se formigues de l'espècie Pheidole al cos i a les plomes durant un curt període de temps (8 minuts).
L'espècie es dedica a l'assetjament, un comportament en què una manada d'ocells, d'una o més espècies, ataca un depredador conegut (generalment per defensar els ous o les cries).
Amenaces i esforços de conservació El sergent d'espatlles grogues va ser catalogat com a espècie en perill d'extinció el 19 de novembre de 1976 pel Servei de Pesca i Vida Silvestre dels Estats Units. Posteriorment, es va establir un hàbitat crític per a totes les illes Mona i Monito, l'estació naval de Roosevelt Roads a Ceiba, una zona que s'estén des de Cabo Rojo fins a Guánica, a la regió sud-oest de Puerto Rico, i una petita zona a San Germán.
Malalties com la verola aviària (malaltia mundial dels ocells de corral causada per virus de la família Poxviridae i del gènere Avipoxvirus) s'han associat amb l'extinció de poblacions d'ocells com els depranidins hawaians. Les lesions causades per la verola aviària es produeixen a zones exposades com les potes i la flexió de les ales. Per a aquesta espècie només s'ha observat un tipus de paràsit, el poll mastegador (abans classificat com a Mallophaga), i s'han observat tres espècies: Philopterus agelaii; espècies de Machaerilaemus; i espècies de Myrsidea. Els paràsits es troben predominantment a la zona del cap, amb els mascles adults que tenen el percentatge d'infestació més alt i els juvenils que tenen una taxa d'infestació més baixa que els adults. Els àcars Ornithonyssus bursa i Androlaelaps casalis també s'han observat als nius, però la informació disponible actualment no indica que siguin una amenaça.
La depredació de nius ha estat un factor important en el declivi del sergent d'espatlles grogues. Els depredadors terrestres coneguts inclouen la rata negra (Rattus rattus), mangostes i gats ferals, totes espècies introduïdes a Puerto Rico. Les rates constituïen el principal depredador de nius, menjant tant ous com cries. Un informe de 1983 va concloure que la depredació de rates va representar el 48% dels fracassos de nius aquell any. La major part de l'activitat va coincidir amb la recessió de l'aigua de juliol a agost, cosa que va exposar la zona de nidificació dels manglars a terra ferma. Des de mitjan dècada de 1980 s'han creat estructures artificials de nidificació de PVC en planes fangoses que envolten els boscos de manglars per reduir la depredació de rates. Aquestes estructures van substituir les antigues caixes niu de fusta i van ser fàcilment acceptades per l'espècie. Actualment, s'observen pocs (un o dos) nius naturals cada any a la zona.
La pèrdua d'hàbitat d'alimentació i cria i el parasitisme de posta per part del vaquer lluent són algunes d'altres amenaces que limiten i posen en perill les poblacions de sergent d'espatlles grogues. Els depredadors naturals, com el mim bec d'ivori Margarops fuscatus), també representen una amenaça, tot i que menor, per a les poblacions. Se sap que aquests animals roben ous i cries dels nius i també destrueixen o roben materials de nidificació, cosa que en molts casos deixa les cries com a preses fàcils dels depredadors.
Taxonomia L'espècie nominal del sergent d'espatlles grogues (A. x. xanthomus) va ser descrita per primera vegada a Puerto Rico i Vieques el 1862 per Philip Sclater com a Icterus xanthomus. La subespècie reconeguda A. x. monensis, o sergent d'espatlles grogues de Mona, va ser descrita per Barnes el 1945 a les illes de Mona i Monito.
L'espècie està estretament relacionada amb, i possiblement derivada de, el sergent ala-roig (Agelaius phoeniceus). El sergent d'espatlles lleonades (A. humeralis), una espècie de Cuba i Hispaniola, és morfològicament intermedi entre A. xanthomus i A. phoeniceus. Fins fa poc, alguns autors consideraven A. xanthomus com una subespècie d'A. humeralis. L'edició de l'American Ornithological Society de 1983 considerava A. xanthomus, juntament amb A. humeralis, una superespècie. La principal diferència física entre A. xanthomus i A. humeralis resideix en el bec, el d'A. humeralis és més ample cap a la base.
Es reconeixes dues subespècies:
A. x. xanthomus (Sclater, 1862) - terres baixes del sud-oest i nord-est de Puerto Rico. A. x. monensis (Barnés, 1945) - illes de Mona i Monito.
Referències
espatlles grogues Categoria:Ocells d'Amèrica del Nord