miniatura|Angkor Vat La història de Cambodja és la història dels pobles que han ocupat Cambodja, però sobretot n'és la història de l'ètnia majoritària, els khmers; els diferents regnes han desbordat la fronteres actuals del país en temps passats. El poble cambotjà fou un dels primers del sud-est asiàtic a adquirir idees polítiques i institucions polítiques índies, així com a establir regnes centralitzats cobrint vasts territoris propers. El primer regne conegut de l'àrea, Funan, va tenir la màxima esplendor entre els segles V i VI. En fou succeït pel de Chenla, que controlà grans àrees dels estats actuals de Cambodja, Vietnam, Laos i Tailàndia. La primera civilització avançada de Cambodja va aparèixer en el primer mil·lenni de l'era actual, amb la immigració de bramans de l'Índia, que fugien de guerres civils del seu territori i van introduir la religió hinduista, vocables sànscrits i generaren un procés d'agronomia més avançat amb la canalització dels rius. Aquesta fusió entre locals i gent de l'Índia feu que es conformés el Regne de Funan, que va ser substituït pel de Chenla en el 600 sota la influència de l'Imperi indonesià amb seu llavors a Sumatra.
Els inicis Se’n coneix ben poc, de la Cambodja prehistòrica. Al nord-oest del país s’han localitzat restes que indiquen l’existència d’antics habitants de coves, i les ceràmiques trobades en aquests jaciments han estat datades cap al 4200 aC. No és fàcil, però, establir fins a quin punt aquelles comunitats poden relacionar-se directament amb els khmers actuals. L’estudi d’ossos d’aproximadament el 1500 aC apunta, tanmateix, que la població cambodjana d’aquell període ja presentava trets semblants als de la població actual. Les troballes arqueològiques indiquen també que, abans del 1000 aC, els habitants de Cambodja vivien en cases elevades sobre pilons, una pràctica que encara perdura, i basaven bona part de la seva alimentació en el peix i l’arròs. Les primeres cròniques xineses els descriuen com a «lletjos», «foscos» i nus, però aquestes caracteritzacions s’han d’interpretar amb molta cautela, tenint en compte els prejudicis amb què la Xina imperial acostumava a representar els pobles veïns considerats «bàrbars».
Indianització i Funan miniatura|Mapa de Funan cap al segle III
La influència cultural índia probablement començà a penetrar a Cambodja a través dels enclavaments comercials establerts, des del segle I dC, al litoral de l’actual Vietnam meridional. Aquests ports servien d’escala als vaixells que navegaven entre el golf de Bengala i les províncies del sud de la Xina. El centre més important fou conegut pels xinesos amb el nom de Funan i se situava prop de l’actual Óc Eo, a la província vietnamita de Kiên Giang.
El nom Funan procedeix de les fonts xineses i podria correspondre a una transcripció de l’antic mot khmer bnam, «muntanya». Se’n desconeix, però, la denominació autòctona. Aquesta manca d’informació reflecteix fins a quin punt el coneixement sobre Funan és limitat. Tot i que sovint ha estat presentat com un dels primers grans centres polítics del sud-est asiàtic, les proves disponibles no permeten afirmar amb seguretat que exercís un domini extens.
Entre els segles I i VIII, el territori cambodjà devia estar fragmentat en nombrosos petits estats, governats per elits locals que alternaven les aliances matrimonials amb els enfrontaments armats. Funan probablement fou una d’aquestes entitats. La seva situació com a important port marítim, però, li devia conferir un paper destacat en la difusió de les creences, les formes polítiques i altres elements de la cultura índia cap a l’interior de Cambodja.
Bona part de la informació conservada sobre Funan procedeix de cròniques xineses. Segons aquestes fonts, entre els segles I i VI dC hi coexistien el culte hinduista a Xiva i Vixnu i la pràctica del budisme. El lingam, símbol fàl·lic associat a Xiva, sembla que ocupava un lloc central en els rituals i funcionava també com a representació del poder reial. Aquesta tradició acabaria evolucionant, segles després, cap al culte angkorià del rei-déu.
La població ja emprava sistemes elementals d’irrigació per al conreu de l’arròs i mantenia intercanvis comercials amb l’Índia i la Xina. Entre els productes exportats hi havia diverses matèries primeres, especialment espècies.
Chenla Des del segle VI, Funan començà a perdre pes com a centre portuari, mentre que la població es desplaçava progressivament cap a les ribes del Mekong i del Tonlé Sap, zones que encara avui concentren bona part dels habitants de Cambodja. Aquest canvi podria estar relacionat amb l’expansió del cultiu de l’arròs en terres inundables.
Entre els segles VI i VIII, el territori cambodjà devia estar dividit en diversos regnes rivals, cadascun sota l’autoritat d’un sobirà autocràtic. Aquests governants reforçaven el seu poder mitjançant concepcions jeràrquiques d’origen indi, que presentaven l’ordre social i polític com una estructura rígida i legítima.
Aquest període sol designar-se amb el nom de Chenla. Com Funan, però, Chenla és una denominació procedent de les fonts xineses, i no hi ha prou indicis per afirmar que hagués estat un estat únic amb domini sobre tot Cambodja. Les mateixes cròniques xineses distingien entre una «Chenla de l’aigua», probablement situada al delta del Mekong, i una «Chenla de la terra», localitzada més amunt del curs del riu.
Malgrat aquesta fragmentació, el territori i els seus habitants eren cada vegada més coneguts pels xinesos, i les diverses entitats polítiques cambodjanes avançaven lentament cap a una major cohesió. Amb el temps, aquests regnes acabarien integrant-se en una estructura política molt més poderosa, destinada a dominar bona part del sud-est asiàtic.
Període angkorià Una inscripció trobada a Kulen, al nord d'Angkor, relata que l’any 802 Jayavarman II prengué part en una cerimònia que el proclamava «monarca universal» o «rei-déu». La seva trajectòria anterior és poc coneguda, tot i que es considera possible que, de jove, hagués viscut a la cort de la dinastia Shailendra, a Java.
En tornar a Cambodja, una de les seves primeres actuacions fou organitzar un ritual destinat a trencar qualsevol dependència política respecte de Java. A continuació, estengué la seva autoritat sobre els diferents territoris cambodjans mitjançant conquestes i aliances, fins a proclamar-se rei.
Jayavarman II inaugurà així una llarga successió de monarques sota els quals es produïren l’expansió i, més endavant, la decadència de l'Imperi Khmer. Aquest procés deixaria com a llegat el conjunt monumental d’Angkor, una de les realitzacions arquitectòniques més extraordinàries del sud-est asiàtic.
Els primers indicis de les grans infraestructures hidràuliques que permetrien sostenir la nombrosa població d’Angkor corresponen al regnat d'Indravarman I (877-889). Amb ell s’inicia també pròpiament el desenvolupament de l’art angkorià.
La construcció de temples a Roluos, sobretot el Bakong, assenyala l’inici d’aquesta nova etapa artística. El seu fill Yasovarman I, que governà entre el 889 i el 910, traslladà la cort al nucli pròpiament dit d’Angkor i hi feu erigir el temple de muntanya de Phnom Bakheng.
Cap al canvi de mil·lenni, l’autoritat d’Angkor sobre els territoris perifèrics s’havia afeblit. Suryavarman I (1002-1049), que havia arribat al poder com a usurpador, aprofità aquella crisi i reconstruí la unitat del regne combinant la força militar amb una política d’aliances, de manera semblant a Jayavarman II dos segles abans. Incorporà als seus dominis el regne de Lopburi, a l’actual Tailàndia, i amplià considerablement l’espai sotmès a la corona khmer.
Aquesta successió de fragmentació, conflicte, reunificació i expansió sota un monarca vigorós es repetiria al llarg de tota l’època angkoriana. Sovint, els grans moments de construcció monumental arribaren precisament després de períodes d’inestabilitat, com si els nous sobirans volguessin proclamar la seva força i legitimar el poder mitjançant temples i obres públiques de dimensions extraordinàries.
Des de cap al 1066, Angkor tornà a quedar immersa en lluites dinàstiques i disputes pel tron. La unitat no es restablí fins a l’ascens de Suryavarman II, el 1112. El nou rei reprengué l’expansió territorial, combaté al Vietnam i a Txampa, al sud, i reforçà els vincles diplomàtics amb la Xina. Tanmateix, el seu nom ha quedat associat sobretot a Angkor Vat, el gran temple que ordenà construir com a expressió de la seva devoció a Vixnu.
Suryavarman II havia sotmès Txampa i l’havia convertit en territori vassall, però el 1177 els txams llançaren una ofensiva de represàlia. Una flota remuntà el Mekong, entrà al Tonlé Sap i atacà Angkor per sorpresa. La ciutat fou ocupada i el seu rei, mort. L’any següent, un parent de Suryavarman reuní un exèrcit, derrotà els invasors en una nova batalla naval i recuperà el control del territori. El 1181 fou coronat amb el nom de Jayavarman VII.
Devot del budisme mahayana, Jayavarman VII feu construir Angkor Thom i una gran quantitat de temples, carreteres, hospitals i altres equipaments. Bona part dels monuments que avui formen el circuit turístic d’Angkor corresponen al seu regnat. La seva figura, però, presenta contrastos profunds. Els baixos relleus del Bayon el mostren presidint enfrontaments de gran crueltat, mentre que les seves estàtues transmeten serenitat, introspecció i distanciament espiritual. La rapidesa amb què s’executaren els seus projectes constructius devia exigir un esforç immens a la població mobilitzada com a mà d’obra.
Imperi khmer
miniatura|esquerra|Palau Reial de Phnom Penh L'edat daurada de la civilització khmer és el període comprès entre els segles IX i . En aquells dies el Regne de Kambuya, que donà nom a Cambodja, va governar sobre extensos territoris des de la seva capital a la regió d'Angkor a l'oest de Cambodja, a la vora del riu Mekong.
A començaments del , Kambuya assolia la seva culminació política i cultural. Ultra l'actual Cambodja, el seu territori englobava la zona oriental de Tailàndia, el sud de Laos, i la part meridional del Vietnam fins a l'antic Regne de Txampa.
Decadència i caiguda Alguns investigadors situen els primers indicis de decadència ja en el moment de màxima esplendor, durant la construcció d'Angkor Vat. El sistema hidràulic probablement començava a patir una explotació excessiva, mentre que obres gegantines com Angkor Vat i Angkor Thom imposaven una càrrega enorme sobre les finances reials i sobre els habitants, obligats a contribuir-hi mitjançant impostos i treballs forçats. Després de Jayavarman VII, l’activitat constructiva gairebé desaparegué, en part perquè els seus projectes havien esgotat bona part de les pedreres de gres de la regió.
Al mateix temps, la influència política d’Angkor començava a retrocedir a les zones frontereres. A l’oest, el regne tailandès d'Ayutthaya es feia cada vegada més fort i emprenia incursions repetides contra el territori khmer. Finalment, el 1431, les forces tailandeses saquejaren Angkor. Durant aquells anys, l’elit cambodjana començà a traslladar-se cap al sud, probablement atreta per les possibilitats comercials que oferia la regió de Phnom Penh i el tràfic marítim amb la Xina.
El segle i mig següent quedà marcat per successions dinàstiques confuses i per conflictes gairebé continus amb els tailandesos. En algun moment, els khmers arribaren fins a Ayutthaya, però hi trobaren els birmans, que ja havien ocupat la ciutat. Un cop recuperats, els tailandesos tornaren a avançar contra Cambodja i el 1594 infligiren una derrota decisiva als khmers amb la captura de la capital.