La teràpia neural és una forma de medicina alternativa que consisteix en l'aplicació d'injeccions d'un anestèsic local, en baixa concentració i petites quantitats, en determinades regions del cos, tant amb finalitats terapèutiques (no anestèsiques) com diagnòstiques.
L'objectiu d'aquesta teràpia és eliminar càrregues patològiques del sistema nerviós mitjançant l'aplicació d'un estímul inespecífic, amb la finalitat que l'organisme s'autoreorganitzi i busqui, d'aquesta manera, el seu centre fisiològic.
El substrat anatòmic de la teràpia neural són el sistema nerviós vegetatiu, principalment el simpàtic, i el sistema bàsic (matriu extracel·lular). Aquests conformen, juntament amb altres factors, la capacitat d'adaptació de la persona. A mesura que es van acumulant càrregues físiques (intervencions quirúrgiques, cicatrius de cirurgies, infeccions, processos inflamatoris, patologia regió buco-dental….), càrregues emocionals, ambientals, dietètiques… la capacitat autoreguladora va disminuint fins que arriba un moment en què un últim esdeveniment (segon cop segons Speransky) acaba per provocar un bloqueig en aquesta capacitat d'adaptació: l'organisme ja no és capaç d'autoregular-se i apareix el símptoma. Dues persones poden consultar pel mateix símptoma, però el camí que han recorregut fins a arribar-hi ha estat totalment diferent. La teràpia neural pretén donar un impuls al sistema (punxada), i d'altra banda, esborrar les memòries patològiques que estan interferint el procés d'autorregulació (anestèsic local en baixa concentració).
La teràpia neural és considerada una pseudociència, amb estudis que no avalen la seva eficàcia, per tant no és recomanable segons la medicina basada en l'evidència L'observatori de pseudociències i pseudoteràpies americà Qwackwatch té la terapia neural inclosa en la categoria de "teràpies qüestionables".
Història L'ús d'anestèsics locals amb finalitats terapèutiques (no anestèsiques) el podríem situar en autors com Spiess (otorrinolaringòleg, L'efecte curatiu dels anestèsics, Alemanya, 1902), Vischnevsky (cirurgià, El bloqueig novocaínic [procaínic] com a mode terapèutic, URSS, 1906) i Leriche (cirurgià, Tractament de migranya amb rentada de l'artèria temporal amb novocaïna, França, 1920) immersos en una època de gran estudi del sistema nerviós amb altres autors com Paulov, Bykov, Ramón y Cajal, Speransky, Head, etc. El patòleg alemany Gustav Ricker, durant la seva direcció de l'Institut de Patologia de Magdeburg (1906-33), utilitzà el concepte de "patologia relacional". Ricker, amb els seus múltiples experiments en animals, demostrà que l'estímul patològic que porta a la cèl·lula a emmalaltir no ha d'afectar forçosament de forma primària la cèl·lula, sinó que pot afectar primerament el simpàtic. La cèl·lula és el substrat en què es manifesten els canvis resultants d'una irritació del vegetatiu. La relació entre estímul, vegetatiu, sistema vascular, sang, interstici i òrgan parenquimatós és el complement decisiu a la "patologia cel·lular". En aquest context històric, els germans metges Ferdinand i Walter Huneke (Alemanya) comprovaren en 1925 l'efecte terapèutic dels anestèsics locals i desenvoluparen un mètode de tractament local i segmental. Van publicar en 1938 les seves experiències sota el títol Desconegudes reaccions a distància dels anestèsics locals. Ferdinand Huneke va veure desaparèixer de sobte la migranya de la seva germana, tan resistent fins llavors a diversos tractaments rebuts, en injectar-li Atophanil endovenós (un fàrmac antirreumàtic), de la mateixa manera van desaparèixer totes les manifestacions addicionals, inclòs el seu estat depressiu. No es tractava d'una simple supressió anestèsica del dolor ni d'un efecte suggestiu. Juntament amb el seu germà Walter, descobrí la causa del sorprenent efecte: l'Atophanil es fabricava de dues maneres, per a injecció intravenosa i per a aplicacions intramusculars amb una mica de procaïna per a mitigar el dolor. Per error, Ferdinand injectà a la vena de la seva germana l'ampolleta per a aplicació muscular. En una altra ocasió, Ferdinand injectà a una pacient amb fortes cefalees i amb unes venes molt dolentes, una mica de procaïna paravenosa, aconseguint el mateix efecte que si l'hagués injectat a la vena. Va deduir que no podia ésser el resultat d'una reabsorció procaïnica en el vas sanguini. La rapidesa de les reaccions, també en injeccions fora de la vena, els va dur a pensar en processos elèctrics que corrien d'alguna manera per vies nervioses - vegetatives.
En 1940 els germans Huneke descobreixen l'efecte suprasegmentari dels focus i camps interferents. Des de llavors, aquesta teràpia s'ha aplicat en una gran varietat de patologies, agudes i cròniques, especialment en casos de dolor. Actualment a la Universitat de Berna (Suïssa) trobem l'única Càtedra de Teràpia Neural i a diferents universitats (Heidelberg, Barcelona, Bogotà, Mèxic...) es cursen estudis per a postgraduats. Al Col·legi Oficial de Metges de Barcelona s'hi pot trobar un Grup de Metges de Teràpia Neural.
Bases neurofisiològiques Fisiopatologia del dolor i teràpia neural En el procés nociceptiu sempre hi està implicat el sistema nerviós simpàtic. Els successos nociceptius, independentment de si es perceben o no com dolor, sempre desencadenen una resposta reflectida. Aquesta s'explica per diverses vies reflexes: cuti-visceral, viscero-cutània, viscero-somatomotora, etc. Aquesta resposta reflectida intervinguda pel simpàtic s'expressa amb trastorns circulatoris, augment de la turgència cutània, hiperalgèsia de determinades estructures, alteració de la regulació de l'òrgan intern corresponent a aquesta metàmera, així com un augment del to muscular. Les aferències nociceptives de tots aquests sistemes (pell, musculatura, òrgan intern) convergeixen a la mateixa cèl·lula de l'asta posterior de la medul·la espinal. La següent connexió té lloc de manera divergent: simultàniament a través de l'asta lateral al simpàtic (i des d'aquí, de nou, als tres sistemes: òrgan intern, pell, musculatura) així com a través de l'asta anterior a la musculatura esquelètica i a l'encèfal. D'aquesta manera, sempre s'exciten de forma simultània nuclis simpàtics i somatomotors.
En el procés dolorós s'arriba a un cercle viciós a través d'aquestes estructures esmentades. Els successos inflamatoris que es desencadenen després del dany tissular es reforcen en tant el simpàtic allibera neuropèptids inflamatoris per les seves terminacions nervioses. La inflamació disminueix el llindar d'excitació dels nociceptors i recluta simultàniament nociceptors adormits a la perifèria (sensibilització perifèrica). El cercle viciós es reforça en tant que el simpàtic, en determinades circumstàncies, pot connectar-se a aferències nociceptives a la perifèria (acoblament simpàtic-aferent). Tots aquests successos poden dur a una sensibilització central: en dolors persistents es veurà sensibilitzat el sistema nociceptiu a nivell medul·lar o del tronc de l'encèfal. Fibres gruixudes, mielinitzades, ara poden connectar-se al sistema nociceptiu central (neuroplasticitat). L'acoblament simpàtic-aferent així com la neuroplasticitat provoquen múltiples interaccions en el cercle viciós del procés dolorós.
Teoria del Gate-Control segons Melzack i Wall La teoria del Gate-Control segons Ronald Melzack i Patrick David Wall es tracta del “control de l'entrada” de les aferències, abans que aquestes estableixin la sinapsi amb les cèl·lules de transmissió a l'asta posterior de la medul·la espinal. L'objectiu de la teràpia és tancar la porta, perquè no entrin els estímuls nociceptius i no arribin a l'asta posterior.
Piezoelectricitat La substància bàsica conté col·lagen com dipol elèctric. El 1974 Athenstaedt demostrà que els estímuls mecànics del col·lagen es convertien en senyals elèctrics i aquestes es distribueixen per tota la substància bàsica. Això seria un possible mecanisme per a una ràpida conducció d'informació per l'organisme. Aquest canvi de pressió amb els resultants senyals elèctrics també s'aconsegueix amb la punxada de l'agulla.
Efecte inhibitori de la inflamació dels anestèsics locals Cassuto va poder mostrar el 2006 que els anestèsics locals tenen un efecte inhibidor de la inflamació. Tenen un efecte sobre la síntesi i alliberació de mediadors de la inflamació. Una inhibició de la secreció de prostaglandines mitjançant l'aplicació tòpica d'anestèsics locals es va poder mostrar en animals amb cremades a la pell.
Reflex inflamatori Tracey va descriure un reflex inflamatori del sistema nerviós vegetatiu. Aquest regula de manera reflexa la resposta inflamatòria i immunològica de l'organisme. D'aquest treball i dels experiments de Speransky podem deduir que un sistema nerviós irritat, com ho són, per exemple, els camps interferents, pot originar un procés inflamatori (“d'etiologia desconeguda”) i iniciar cascades inflamatòries com a les malalties autoimmunes.
Teràpia neural local i segmentària Experimentalment s'ha vist que mitjançant la infiltració repetida d'anestèsics locals (en baixes concentracions i en petites quantitats) en els teixits en els quals hi ha una irritació, s'aconsegueix una “dessensibilització” (interrupció del cercle viciós). Així es poden aconseguir millores en processos dolorosos, trastorns funcionals i inflamatoris.
Teràpia neural local: injecció de l'anestèsic local directament en l'estructura dolorosa, com per exemple en els punts gallet, les insercions tendinoses doloroses, els nervis perifèrics, etc.
Teràpia neural segmental: injeccions epidèrmiques en les zones de Head, en les zones reflexes dels òrgans en la pell (reflexos víscero-cutani i cuti-visceral), en les proximitats de ganglis vegetatius, etc.
Teràpia neural del camp interferent El 1940 va acudir al consultori de Ferdinand Huneke una dona amb una bursitis d'espatlla dreta que es resistia a tots els tractaments. Basats en la concepció que l'origen podia ser un focus infecciós que provoqués bacterièmia, li van treure les dents amb infeccions i li extirparen les amígdales. Huneke va fer el que estava practicant aquells darrers anys, una teràpia neural de segment: li injectà Impletol (procaïna + cafeïna) intravenós al costat malalt, col·locà pàpules al voltant de l'articulació de l'espatlla, injectà peri i intra-articular i, com no millorava, li va injectar també en el gangli estrellat. Aquesta actuació havia estat efectiva en la majoria de casos similars, però aquesta senyora no va sentir cap millora.
La senyora va tornar un parell de setmanes després per què li va aparèixer una inflamació bastant dolorosa en la zona pretibial esquerra, just on hi havia la cicatriu d'una osteomielitis que havia patit feia 35 anys. Ja que no va poder fer res per la meva espatlla, potser em podrà ajudar amb la meva cama, li va dir la pacient a Huneke. Aquest li aplicà unes pàpules a la cicatriu i de sobte desaparegueren els dolors de l'espatlla de l'altre costat del cos, d'una manera tan total que la pacient, després d'anys d'immobilitat, movia sorpresa el braç en totes les direccions. No tinc el més mínim dolor, exclamava.
Després d'aquesta única sessió sobre la cicatriu de l'antiga osteomielitis a la cama esquerra, va quedar sense dolor i amb perfecta mobilitat l'espatlla dreta, amb efecte permanent.
Camp interferent