La literatura del segle XIX agrupa el conjunt d'autors que escriuen durant el així com les teories estètiques i obres publicades durant aquest període. Es pot dividir en tres grans etapes: el Romanticisme, el Realisme i la literatura finisecular, que entronca amb la literatura del segle XX. Si bé aquests corrents són pròpiament europeus, la influència imperialista fa que se'n trobin traces a tot el món, malgrat que puguin continuar diverses tradicions locals amb altres perioditzacions i característiques. Com que els moviments es desenvolupen a diferents ritmes a cada país, aquest article divideix la informació per dècades.
De 1800 a 1809 El segle comença amb la literatura romàntica iniciada anteriorment amb el moviment Sturm und Drang. Es comença a mirar cap enrere, cap a un passat idealitzat on rauen les arrels nacionals, i així es conrearà la novel·la històrica, com per exemple l'obra Wilhelm Tell de Friedrich Schiller. En la mateixa línia comença una recuperació de la literatura oral i del folklore local.
Igualment és una època de triomf del sentimentalisme, contra la raó il·lustrada precedent, com proven obres com Atala, de François-René de Chateaubriand. Una figura destacada del romanticisme d'inicis de segle és Madame de Staël, encarregada de posar de moda aquest estil tant a França com a Espanya, amb obres com Delphine.
Els protagonistes romàntics són individus tràgics, que lluiten contra el seu destí (com en el teatre de Heinrich von Kleist i contra les convencions socials burgeses que els impedeixen ser feliços. Abunden els finals desgraciats a les obres en els tres gèneres, on es canta un amor no correspost o de curta durada.
El triomf romàntic no fa desaparèixer del tot, però, els cànons neoclàssics, com demostra la publicació en 1806 de l'obra El sí de las niñas, de Leandro Fernández de Moratín.
Augmenta el nombre de persones alfabetitzades i, per tant, la massa potencial de lectors, incloent-hi per primer cop les classes populars, amb l'aparició de campanyes d'escolarització i la proliferació de biblioteques públiques i nacionals, com la Biblioteca del Congrés dels Estats Units. Aquests nous públics demanden una literatura àgil i rica en emocions que serà la norma entre els autors d'èxit, lluny dels cultismes i les referències grecollatines vigents en períodes anteriors.
De 1810 a 1819 Aquesta dècada veu consolidar-se les tendències de la dècada precedent. D'una banda, la novel·la històrica mira cap a l'Edat Mitjana, una de les característiques diferenciadores d'aquest moment, com per exemple succeeix a les obres de Walter Scott, com ara Rob Roy (1817). D'altra banda, la recuperació de relats i contes populars inicia una literatura infantil pròpiament dita, com els reculls dels Germans Grimm. L'amor és el tema central de totes les obres publicades en aquesta època, un amor que viu aventures abans del retrobament de la parella o de la seva mort tràgica. El nou prototip d'amant és el fixat per Adolphe, de Henri-Benjamin Constant de Rebecque. Fins i tot els autors que reneguen del romanticisme clàssic, com Jane Austen, fan de les relacions sentimentals el centre dels seus llibres, com per exemple a Orgull i prejudici.
Un tret remarcable d'aquesta literatura és el gust per personatges marginals, vistos com a rebels i autèntics, com ara l'heroi de El corsari de Lord Byron. Aquests protagonistes combinen l'elegància i la passió amb un punt de malditisme, fins i tot demoníac, o bé es mouen per ambients exòtics, com al poema Kubla Khan de Samuel Taylor Coleridge. L'important és fugir de la rutina i de la societat industrial. Per això comencen a ser atractius els monstres, que ja no són únicament els dolents que cal assassinar, sinó personatges complexos, com Frankenstein de Mary Shelley que va esdevenir una icona de la novel·la gòtica. https://web.archive.org/web/20071017042835/http://www.icons.org.uk/theicons/icons-timeline/1800-1820 Així va iniciar-se el triomf de la literatura de terror, amb èxits com The Vampyre de John William Polidori.
De 1820 a 1829 Les obres I promessi sposi d'Alessandro Manzoni a Itàlia o The Last of the Mohicans de James Fenimore Cooper als Estats Units proven que la novel·la històrica va estendre's per tot Occident. La violència i els personatges incompresos eren una constant en un món on les revolucions del liberalisme capgiraven l'ordre imperant i on els excessos de la societat contemporània omplien de melangia i pessimisme als escriptors.
Aquests escriptors buscaven la inspiració per escriure i no solament les regles de les preceptives o els models antics. Importava l'originalitat, la capacitat d'expressar sentiments exaltats de manera bella, la voluntat de diferenciar-se de la massa. Per aquest motiu van començar a escriure's més autobiografies, per ressaltar el caràcter d'individus únics o de genis dels seus autors, com les Confessions d'un anglès menjador d'opi de Thomas de Quincey. Quincey usava la droga per evadir-se de la realitat, un fet comú a diversos autors del .
El gènere més conreat va ser la poesia, amb autors tan remarcables com Heinrich Heine a Alemanya, Giacomo Leopardi a Itàlia o Ievgueni Baratinski, el qual inaugura l'anomenada Edat d'or de la literatura russa. En aquesta poesia s'introdueix més llibertat mètrica que en els versos de l'Edat Moderna, ja que es considera que les regles poden limitar la creativitat dels autors.
De 1830 a 1839 Els anys trenta viuen alhora el romanticisme ple i alguns autors que comencen a abandonar per gastats aquests codis. Cal destacar la figura del poeta polonès Juliusz Słowacki o de Bonaventura Carles Aribau, el qual amb el seu poema Oda a la Pàtria introdueix les qüestions romàntiques i nacionals a la literatura catalana després de segles de persecució lingüística. Altres poetes romàntics destacables són José de Espronceda, autor de El estudiante de Salamanca (1837), on l'heroi té comportaments diabòlics o Goethe, que publica el seu Faust íntegre, i on també apareix el dimoni. Karel Hynek Mácha, amb el seu poema Maig, introduí el romanticisme a la literatura txeca, però fou mal comprès pels seus coetanis. El poeta nacional rus, Aleksandr Puixkin escrigué Eugeni Oneguin, un llarg poema narratiu amb els cànons romàntics i s'aprecia l'empremta romàntica en les obres de Victor Hugo, com Nostra Senyora de París o en alguns dels contes de Hans Christian Andersen.
Al mateix temps, però, França i Anglaterra comencen a acostar-se al realisme. El roig i el negre de Stendhal es pot considerar una novel·la de transició però les obres d'Honoré de Balzac ja són plenament realistes. Si bé apareix l'amor, l'interès principal dels autors és retratar de manera fidel la realitat i els diferents grups socials de la seva època i no d'altres segles. Les novel·les de Charles Dickens, com Oliver Twist, responen a aquesta voluntat malgrat continuï present un fort sentimentalisme.
De 1840 a 1849 Durant els anys 40, es combina novament aquesta dicotomia entre el romanticisme i el realisme. Eugène Sue, amb els seus misteris, reprèn el sensacionalisme i la passió extrema. Publica per capítols en revistes de baix preu de gran demanda, un fenomen comú durant la segona meitat del segle. Les obres de les germanes Brontë presenten personatges extrems, marginals o monstruosos, amb la bogeria i l'amor com a temes centrals, ambdós allunyant els seus protagonistes de la "normalitat" continguda. José Zorrilla y Moral reviu l'arquetip del Don Joan amb Don Juan Tenorio. També respon a un arquetip la gitana de Carmen, coneguda per l'òpera homònima de Bizet. Alexandre Dumas (pare) continua escrivint novel·les històriques plenes d'aventures, com Els tres mosqueters (1844) i El comte de Montecristo (1845)
Entre els poetes que van donar-se a conèixer en aquest moment cal fer esment de Gertrudis Gómez de Avellaneda, a Cuba, i Joaquim Rubió i Ors, qui publica les seves poesies en català amb el pseudònim de "lo Gayter del Llobregat". Edgar Allan Poe escriu El corb on aborda de forma al·legòrica el tema de la mort, amb unes imatges i símbols que gaudirien de gran fama posterior.
Alhora determinats autors plasmen el seu desengany de l'idealisme romàntic. A Rússia apareixen les novel·les Ànimes mortes de Nikolai Gógol i Un heroi del nostre temps de Mikhaïl Lérmontov, ambdues en aquesta línia del desencís. Més crític es mostra William Makepeace Thackeray amb La fira de les vanitats, on el narrador adopta fins i tot un punt de vista cínic.
A part s'ha de classificar la poesia de Ralph Waldo Emerson, on es barreja el modernisme americà amb la poesia religiosa, influència també present a l'obra d'Elizabeth Barrett Browning.
De 1850 a 1859 El realisme triomfa de manera decidida a partir de 1850. Els escriptors descriuen de manera detallada el que veuen, senten i fan els seus personatges, de psicologia complexa. No importen tant les aventures extremes com les vivències interiors, malgrat l'entorn sigui quotidià. Un tema recurrent és la difícil posició de la dona, que per assegurar la seva posició s'ha de casar o tenir amants contra la seva voluntat i que després és acusada pels seus veïns per les seves relacions. Aquest tema es pot veure a Madame Bovary (1857) de Gustave Flaubert i a La Dama de les Camèlies d'Alexandre Dumas (fill), novel·la realista que inspiraria La Traviata de Verdi.
El realisme s'instal·la també a Amèrica, on s'inicia una nova etapa en la seva trajectòria novel·lística. La lletra escarlata de Nathaniel Hawthorne reprèn el tema de l'adulteri i la hipocresia social de Flaubert però en l'entorn purità, mentre que La cabana de l'oncle Tom de Harriet Beecher Stowe aborda l'esclavatge i el racisme, un tema que serà recurrent a la ficció dels Estats Units. Herman Melville escriu Moby Dick, on un capità de vaixell es dedica a intentar caçar una balena que esdevé un símbol d'allò impossible.
Això no vol dir que els autors s'acomodin a l'ordre burgès imperant. Molts d'ells denuncien la buidor existencial que produeix, el famós spleen o tedi absolut que estarà present fins al . Així Oblomov, a la novel·la homònima d'Ivan Gontxarov es mostra com un home ric però passiu, que no troba el sentit de la vida. Idèntic sentiment expressa al principi la veu poètica de Les flors del mal de Baudelaire, poemari que inicia el moviment del simbolisme, un corrent estètic que continuarà el també francès Paul Verlaine.
De 1860 a 1869 Els autors d'aquesta dècada sovint trenquen amb les convencions genèriques. Així per exemple George Eliot, amb Silas Marner, aprofundeix en un narrador lluny del clàssic narrador omniscient realista. Alfred TennysonAlfred Lord Tennyson. Hallam Tennyson. The life and works of Alfred Lord Tennyson. 8. Macmillan, 1899 publica Enoch Arden, un poema narratiu que pot ser vist com el revers del retorn d'Ulisses a casa a l'Odissea. La lògica i el sentit del llenguatge es veuen giravoltats a Alícia en terra de meravelles de Lewis Carroll, malgrat ser una obra de literatura infantil. Peer Gynt és una obra de teatre en vers escrita per Henrik Ibsen el 1867 basada en un conte popular noruec. La seva característica formal més destacada és la manca de respecte a la regla de les 3 unitats d'Aristòtil, juntament amb l'ús de les troballes sobre l'inconscient.
Tanmateix, no tots els escriptors s'allunyen dels cànonc estètics de l'època. Donetes, de Louisa May Alcott barreja la sensibilitat i sentit de la tragèdia romàntics amb el costumisme realista, i Wilkie Collins uneix misteri i sentiment a les seves obres majors, publicades durant aquest període. S'escriuen també aleshores les grans obres del realisme rus: Crim i càstig, de Fiódor Dostoievski (1866) i Guerra i pau de Lev Tolstoi.