miniatura|Un antic Aussteuerschrank alemany amb l'aixovar de la núvia El dot, mot usat des de l'edat mitjana i que prové del llatí, és el patrimoni que la futura casada o la seva família lliuren al promès, i està en molts casos en proporció amb l'estatus social del futur marit. El seu significat, segons diferents cultures, seria el de contribuir a la manutenció de la mateixa promesa o contribuir a les càrregues matrimonials. En qualsevol cas, el dot s'atorga a l'home, que l'administra durant la durada del matrimoni, i de produir-se el repudi, la separació o el divorci hauria de tornar-lo.
El dot tradicionalista és un costum antic que s'esmenta en alguns dels primers escrits, i la seva existència pot ser anterior als registres. Les dots continuen sent esperades i exigides com a condició per acceptar una proposta de matrimoni en algunes parts del món, principalment a parts d'Àsia. El costum del dot és més comú en les cultures fortament patrilineals que esperen que les dones resideixin amb la família del seu marit o prop de ella (patrilocalitat). Les dots tenen una llarga història a Europa, Àsia del Sud, Àfrica i altres parts del món.
"Dot" té altres significats: és una qualitat que la natura pot haver donat a algú, i que dona un cert prestigi; i l'aportació que fa una noia quan entra en un monestir com a monja.
Definició Un dot és la transferència de la propietat parental a una filla en el seu matrimoni (és a dir, "inter vivos") més que a la mort del propietari (mortis causa). (Aquesta és una definició de dot completament diferent a la que es dona a la part superior de l'article, que demostra com el terme "dot" provoca confusió.) Un dot (o dot) estableix un tipus de fons conjugal, la naturalesa del qual pot variar molt. Aquest fons pot proporcionar un element de seguretat financera en viduïtat o contra un marit negligent, i eventualment pot anar a mantenir els seus fills. Els dots també poden servir per establir una llar matrimonial i, per tant, poden incloure mobles com ara llençols i mobles.
Localment, dot o trousseau s'anomena en urdú, jahizie (també significa premi no específicament dot) en persa i àrab; dahej en hindi, en panjabi, daijo en nepalí, en turc, joutuk en bengalí, jiazhuang en mandarí, varadhachanai en tàmil, khatnam en telugu, streedhanam en malayalam, miraz en serbocroat i en diverses parts d'Àfrica es coneix com serotwana,John L. Comaroff (1981), Rules and Processes, University of Chicago Press, ; Chapter 6 idana, saduquat o mugtaf.Charles Mwalimu (2007), The Nigerian Legal System: Public Law, Volume 1 (), p. 546–551.
En algunes cultures, el dot forma part d'un bescanvi de riqueses entre les famílies contraents, acompanyat d'un cert pagament del xicot o la seva família a la família de la promesa, denominat donació voluntària. Aquest pagament és força freqüent en algunes cultures africanes, mentre que el dot seria més propi de l'Àsia del Sud i algunes societats europees. En estats com ara l'Índia, Pakistan, Bangladesh, el Nepal o Sri Lanka, és la promesa qui ha de pagar un dot a la família del nuvi.
Encara que en aquests països asiàtics es prohibiria expressament el dot a mitjan segle XX -a l'Índia s'il·legalitzà el 1961-, aquesta pràctica continua sent prou comuna i de vegades ha suscitat problemes quan no poden satisfer-se les exigències del marit, cosa que ocasiona maltractament o també uxoricidis, o altres tipus d'assassinats.
En algunes regions d'Europa s'ha conservat la tradició de l'aixovar, que antigament consistia en el conjunt d'estris, mobles i robes aportat per la família de la núvia i que avui també pot fer-se extensible a la família del promès.
Dot als Països Catalans
Als Països Catalans, el dot és una part del patrimoni dels pares que en vida d'ells hom pot lliurar als cabalers —fills o filles—, a vegades en pagament o a compte de llurs drets legitimaris, a diferència de l'heretament, que hom lliura només a l'hereu o a la pubilla. La muller solia aportar aquests béns per raó de matrimoni, com a contribució al sosteniment de les càrregues de la família en el règim normal català de separació de béns. Segons la llei del Parlament de Catalunya del 1984, que abolí el dot obligatori (o necessari), el dot és sempre voluntari (dot voluntari).
Orígens En l'Imperi nou de l'antic Egipte existien tres tipus de contracte matrimonial, en dos dels quals la dona aporta diner (dot) al matrimoni per la seva manutenció, donant-li el marit a canvi una quantitat anual de gra i diners. En el tercer tipus de contracte la dona pot reclamar la quantitat aportada. A l'antic Palestina són els pares del futur marit, o ell mateix si era adult i lliure, els qui paguen als pares de la futura dona el mohar. En altres cultures, com els pobles germànics de l'edat mitjana, apareix un fenomen marital denominat Morgengabe, que consistia en un pagament del promès a la família de la núvia. El mahr és un fenomen semblant al Morgengabe germànic, però en la cultura islàmica, que s'esmenta a l'Alcorà al versicle 4:4: "doni el promès el pagament a la núvia d'un cert import de diners, joies o béns immobles".
L'estudi comparatiu de l'antropòleg Jack Goody sobre els sistemes de dot arreu del món utilitzant l'Atles etnogràfic va demostrar que el dot és una forma d'herència que es troba a l'àmplia franja de societats eurasiàtiques, des del Japó fins a Irlanda, que practiquen la "devolució divergent", és a dir, que transmeten propietats als nens independentment del sexe. Aquesta pràctica difereix de la majoria de societats d'Àfrica subsahariana que practiquen una "herència homogènia" en la qual la propietat només es transmet als fills del mateix sexe que el titular de la propietat. Aquestes últimes societats africanes es caracteritzen per la transmissió de l'escreix, els diners, béns o béns donats pel nuvi o la seva família als pares de la núvia (no a la núvia mateixa).
Goody ha demostrat una correlació històrica entre les pràctiques de "devolució divergent" (dot) i el desenvolupament de l'agricultura intensiva d'arada d'una banda, i l'herència homogènia (brideprice) i l'agricultura extensiva d'aixada de l'altra. Basant-se en el treball d'Ester Boserup, Goody assenyala que la divisió sexual del treball varia en l'agricultura intensiva de l'arada i en l'horticultura extensiva. A les regions poc poblades on es produeix el conreu itinerant, la major part del treball el fan dones. Aquestes són les societats que donen el preu de la núvia. Boserup associa a més el canvi de l'horticultura amb la pràctica de la poligàmia i, per tant, la riquesa de la núvia es paga com a compensació a la seva família per la pèrdua del seu treball. En l'agricultura de l'arada, l'agricultura és en gran part feina dels homes; aquí és on es dona el dot. En canvi, l'agricultura de l'arada s'associa a la propietat privada i el matrimoni tendeix a ser monògam, per mantenir la propietat dins de la família nuclear. La família propera són els parells preferits per mantenir la propietat dins del grup.
Hi ha un debat acadèmic sobre la teoria de Goody. Sylvia Yanagisko argumenta, per exemple, que hi ha diverses societats, incloses parts del Japó, el sud d'Itàlia i la Xina, que no donen suport a l'afirmació de Goody que el dot és una forma d'herència femenina de la propietat masculina. Assenyala que el de Goody és un model evolutiu en el qual aquestes variables històriques potser no són els factors decisius avui en dia. Susan Mann argumenta, en canvi, amb exemples en què fins i tot a la Xina imperial tardana, el dot era una forma d'herència femenina.
Stanley J. Tambiah va argumentar més tard que la tesi general de Goody continuava sent pertinent al nord de l'Índia, encara que requeria modificacions per satisfer les circumstàncies locals. Assenyala que el dot al nord de l'Índia només s'utilitza parcialment com a fons conjugal de la núvia, i que una gran part va directament a la família conjunta del nuvi. Això semblaria inicialment desestimar el model de Goody, excepte que al nord de l'Índia, la família conjunta està formada pels pares del nuvi, els seus germans casats i les seves germanes solteres i els seus fills de tercera generació. Aquesta família conjunta controlava aquesta part del dot, que utilitzaven per ajudar a finançar els dots de la seva pròpia filla/germana. Però quan els pares moren i les particions familiars conjuntes, aquesta riquesa compartida es repartia entre els fills casats, de manera que finalment, el dot de la núvia donat a la família conjunta tornava a ella i al seu marit com el seu "fons conjugal".
Schlegel i Eloul van ampliar el model de Goody mitjançant una anàlisi estadística addicional de l'atles etnogràfic. Argumenten que un factor important per determinar el tipus de transacció matrimonial és el tipus de propietat controlada per la llar. La riquesa nupcial fa circular la propietat i les dones, i és típic de les societats on la propietat és limitada. La dot concentra la propietat i es troba en propietats que posseeixen classes o pobles de pastor comercials o terratinents. Quan les famílies donen dot, no només asseguren la seguretat econòmica de la seva filla, sinó que també "compren" el millor marit possible per a ella, i el gendre per a ells mateixos.
Pràctiques històriques Babilònia Fins i tot en els registres més antics disponibles, com el Codi d'Hammurabi a l'antiga Babilònia, el dot es descriu com un costum ja existent. Les filles normalment no heretaven cap patrimoni del seu pare. En canvi, amb el matrimoni, la núvia va obtenir un dot dels seus pares, que pretenia oferir-li tanta seguretat per a tota la vida com la seva família es podia permetre.The Code of Hammurabi Robert Harper Translation (1923)Thompson, James C., Women in Babylonia Under the Hammurabi Law Code Women in the Ancient World (2009)
A Babilònia es practicaven tant el preu de la núvia com les subhastes de dot. No obstant això, el preu de la núvia gairebé sempre es va convertir en part del dot. Segons Heròdot, les subhastes de donzelles es feien anualment. Les subhastes van començar amb la dona que el subhastador considerava la més bella i avançava fins a la mínima. Es considerava il·legal permetre que una filla es vengués fora del mètode de subhasta.Shubik, 2004: p214 Les donzelles atractives s'oferien en una subhasta per determinar el preu de la núvia que havia de pagar un swain, mentre que en el cas de les donzelles mancades d'atractiu es necessitava una subhasta inversa per determinar el dot a pagar a un swain. En cas de divorci sense motiu, l'home havia de donar a la seva dona el dot que portava així com el preu de la núvia que el marit donava. La devolució del dot es podria qüestionar, si el divorci era per una raó permesa per la llei babilònica.Hammurabi's Code and Babylonian Law Mindi Bailey (2007)The Code of Hammurabi , Translated by L. W. King (1915), See Laws 137 through 164, and Laws 178 through 184
El dot d'una dona era administrat pel seu marit com a part dels béns familiars. No va tenir cap paraula, però, en la seva disposició final; i legalment, el dot s'havia de mantenir separat perquè s'esperava que mantingués la dona i els seus fills. La dona tenia dret al seu dot a la mort del seu marit. Si moria sense fills, el seu dot tornava a la seva família, és a dir el seu pare si ell era viu, en cas contrari els seus germans. Si tingués fills, ho compartirien a parts iguals. El seu dot era heretat només pels seus propis fills, no pels fills del seu marit ni per altres dones.
Antiga Grècia