En l'Antiguitat només el Sol, la Lluna, alguns estels i els planetes més visibles van rebre nom. Als últims segles el nombre d'objectes astronòmics identificats s'ha elevat d'alguns centenars a més de mil milions i cada any es descobreixen més. Els astrònoms necessiten una manera sistemàtica d'assignar noms a cadascun per identificar-los amb claredat i al mateix temps, quan això revesteix algun interès especial, donar noms propis als objectes i a les seves característiques més rellevants.

La Unió Astronòmica Internacional (UAI) és el principal organisme reconegut per la comunitat internacional d'astrònoms i fins i tot per altres científics, com a autoritat per donar nom als objectes astronòmics. En resposta a la necessitat de noms clars, ha creat una sèrie de sistemes de nomenclatura sistemàtics depenent del tipus d'objectes.

Algunes companyies venen el dret de donar nom a alguns estels en les seves llistes privades, encara que la UAI (i, per tant, la majoria d'astrònoms) no reconeixen aquests noms com a oficials (encara que aquestes companyies sí que ho fan).

Noms de les estrelles

Segons la UAI, a part d'un nombre limitat d'estels brillants amb noms històrics, els estels no tenen nom propi. Aquests noms són, generalment, de procedència àrab, la qual cosa reflecteix el rol capdavanter en astronomia de la cultura àrab durant l'edat mitjana europea. En la llista de noms d'estels estan alguns d'aquests noms.

Solament hi ha alguns milers d'estels prou brillants en el cel terrestre com per ser visibles a l'ull humà, per la qual cosa aquest és límit al possible nombre d'estels que han rebut nom per part de cultures antigues. Aquest límit és aproximat, ja que varia segons l'agudesa visual de l'observador; però deu mil estels sembla el límit màxim al que és fisiològicament possible.

Malgrat això, s'estima que el nombre d'estels amb nom propi reconegut està entre 300 i 350, la majoria de les quals destaquen per la seva lluentor o per formar part de constel·lacions que contenen estels molt brillants. A causa que van ser moltes les cultures que van donar nom propi als estels, el nombre de noms propis d'estels és major que el nombre d'estels amb nom propi. Per exemple, l'estel Polaris ha rebut, entre d'altres, els noms d'Alruccabah, Cynosura, Mismar, Navigatorio, Phoenicce, Estel Polar, Tramontana i Yilduz.

Amb l'augment de les capacitats dels telescopis s'han fet visibles estels que no ho eren abans, massa com per tenir nom. En canvi, tenen designacions assignades per diferents catàlegs d'estels. Els catàlegs més antics assignaven un nombre arbitrari a cada objecte, o bé usaven simplement un esquema de nomenament sistemàtic com combinar els noms de les constel·lacions amb lletres gregues (com en Alpha Centauri). L'existència de múltiples catàlegs estel·lars també implicava que alguns estels tenien més d'una designació. Per exemple, l'estel conegut pel nom aràbic de Rigil Kentaurus va rebre també la denominació de Bayer que hem esmentat abans, Alpha Centauri.

A més, quan el poder de resolució dels telescopis va augmentar, es va descobrir que molts dels objectes que a simple vista veiem com un punt brillant en el cel són en realitat sistemes estel·lars múltiples en els quals els estels estan massa propers entre si per ser distingits individualment per l'ull humà. Aquesta i altres confusions fan essencial que es posi gran cura a l'hora d'usar les diferents designacions. Per exemple, Alpha Centauri és en realitat un sistema estel·lar triple, format per tres estels anomenats Alpha Centauri A, B i C respectivament.

Els catàlegs més moderns estan generats per ordinador, usant telescopis d'alta resolució i sensibilitat, per la qual cosa descriuen un gran nombre d'objectes. Per exemple, el Guide Star Catalog II té entrades sobre més de 998 milions d'objectes astronòmics diferents. En aquests catàlegs, els objectes generalment estan localitzats amb una resolució molt alta, i les seves designacions estan basades en la seva posició en el cel.

Finalment, hi ha algunes poques estrelles nomenades en honor de persones.

Noms i límits de les constel·lacions Històricament, el cel va ser dividit arbitràriament en constel·lacions, d'acord amb "dibuixos" que percebien els seus antics observadors en mirar al cel, formats per estels units per línies imaginàries. Al principi, solament estaven definides aquestes línies, i el nombre de les constel·lacions i els seus noms variaven d'un mapa estel·lar a un altre. Encara que les constel·lacions manquen de significat científic, proporcionen una referència útil per situar un punt en el cel. En el 1930, els límits de les constel·lacions van ser fixats per Eugène Joseph Delporte i adoptats per la UAI, per la qual cosa ara qualsevol punt de l'esfera celeste pertany a una constel·lació.

Noms de les supernoves Els descobriments de supernoves són informats al Central Bureau for Astronomical Telegrams de la Unió Astronòmica Internacional, que envia una circular amb el nom que li assigna. El nom està format per l'any de descobriment, seguit immediatament per una designació d'una o dues lletres. Les primeres 26 supernoves de l'any rep una lletra en majúscules, de la «A» a la «Z». Més tard, s'usen parelles de lletres minúscules, a partir de «aa», «ab», i així successivament. Quatre supernoves històriques són conegudes simplement per l'any en què van ocórrer (SN 1006, 1054, 1572 (Nova de Tycho) i 1604 (Estrella de Kepler)); a partir de 1885, s'utilitzen les lletres, fins i tot si només hi havia una única supernova detectada en aquest any (per exemple, SN 1885A, 1907A) —això últim va ocórrer amb SN 1947A. L'abreviatura estandar «SN» és un prefix opcional. Amb la millora dels instruments i l'augment del nombre d'astrònoms (professionals i amateurs) la cerca ha augmentat, i més i més supernoves s'observen cada any —en l'actualitat gairebé 500 a l'any. Per exemple, l'última supernova de 2006 va ser SN 2005ue, que indica que va ser la 551a supernova en el 2006 (de fet, un any rècord).

Noms de les galàxies Com les estrelles, la majoria de les galàxies no tenen nom. Hi ha poques excepcions, com la galàxia d'Andròmeda, la galàxia del Remolí i d'altres, però la majoria simplement tenen un número de catàleg.

Al , la naturalesa exacta de les galàxies encara no s'entenia i els primers catàlegs, com el catàleg Messier simplement agrupaven junts cúmuls oberts, cúmuls globulars, nebuloses i galàxies, un total de 110. La galàxia d'Andròmeda és l'objecte Messier 31 o M31, la galàxia del Remolí és la M51. El Nou Catàleg General (en anglès, New General Catalogue, conegut per les seves sigles NGC) (J. L. I. Dreyer 1888) era molt més gran i contenia uns 8.000 objectes.

Noms dels planetes Els planetes més brillants en el cel han estat nomenats des de l'antiguitat. Els noms científics van ser presos dels noms donats pels romans: Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn. El nostre propi planeta, normalment anomenat La Terra, o l'equivalent en la llengua que es parla (per exemple, dos astrònoms de parla francesa l'anomenarien «la Terre»). No obstant això, només recentment en la història humana ha estat considerat com un planeta. La Terra, quan és considerada com un planeta, de vegades també és anomenada pel seu nom llatí de «Terra» (alguns antics relats de ciència-ficció van utilitzar l'alternatiu «Tellus»).

Almenys, dos cossos van ser descoberts més tard i anomenats planetes:

Urà, descobert per William Herschel en 1781; Neptú, descobert per Johann Gottfried Galle en 1846 (basant-se en les prediccions de Urbain Le Verrier i John Couch Adams)

A tots aquests planetes se'ls va donar noms de mites grecs o romans, perquè coincidissin amb el nom dels antics planetes. Tanmateix, això va ser només després de certa controvèrsia. Per exemple, el Sr. William Herschel va descobrir Urà en 1781, i originalment el va cridar Georgium Sidus (estrella de Jordi) en honor del rei Jordi III del Regne Unit. Els astrònoms francesos van començar a anomenar-lo Herschel abans que l'alemany Johann Bode proposés el nom d'Urà, pel déu grec i romà. El nom Urà no va arribar a ser d'ús comú fins al voltant de 1850.

A partir de 1801, es van descobrir els asteroides entre Mart i Júpiter. Els primers Ceres, Palas, Juno, Vesta) es van considerar inicialment planetes menors i es van unir a les llistes dels planetes. A mesura que van ser descoberts cossos d'aquest tipus, aviat van ser despullats del seu estatus de planeta. D'altra banda, Plutó, al moment del seu descobriment en 1930, va ser considerat un planeta, ja que es va descobrir molt més enllà de qualsevol altre asteroide major llavors conegut, a gran distància del Sol.

Seguint aquest esquema, a diversos cossos hipotètics se'ls va donar noms: Vulcan, a un planeta dins de l'òrbita de Mercuri; Phaeton, a un planeta entre Mart i Júpiter, que va ser el precursor dels asteroides; Themis, a una lluna de Saturn; Persephone (i diversos altres noms), a un planeta transplutonià.

Uns seixanta anys després del descobriment de Plutó van començar a ser descoberts un gran nombre d'objectes transneptunians. Segons els criteris de classificació aquests objectes del Cinturó de Kuiper (KBO), es va convertir en dubtós si Plutó hagués estat anomenat planeta si hagués estat descobert en la dècada de 1990. La seva massa és ara coneguda, sent molt més petit que el que es pensava i, amb el descobriment d'Eris, és simplement el segon objecte trans-neptuniaà conegut més gran. En el 2006, Plutó va ser reclassificat a una classe diferent de cossos astronòmics coneguts com a planetes nans.

Satèl·lits naturals de planetes La Lluna de la Terra és simplement conegut com la Lluna, o l'equivalent en la llengua que es parla (per exemple, dos astrònoms de parla francesa l'anomenaria la Lune). De vegades es diu Luna (que és simplement del llatí per a "luna"). Els satèl·lits naturals d'altres planetes són en general el nom de figures mitològiques. Els satèl·lits d'Urà són noms de personatges de les obres de William Shakespeare o Alexander Pope.

Quan els satèl·lits es descobreixen per primera vegada, es donen les designacions provisionals com a "S/2000 J 11" per satèl·lit (el nou 11 de Júpiter descobert en el 2000) o "S/2003 S 1" (el primer nou satèl·lit de Saturn, descobert en el 2003). La inicial "S /" significa "satèl·lit", i distingeix de prefixos com a "D /", "C /", i "P /", utilitzat per les cometes. La designació "R /" s'utilitza per als anells planetaris. Aquestes designacions són de vegades escrits com a "S/2003 S1", deixant caure el segon espai. La següent carta de la categoria i l'any identifica el planeta (Júpiter, Saturn, Urà, Neptú, encara que sense presència dels altres planetes s'espera, Mart i Mercuri s'ambigüin a través de l'ús d'Hermes per a la segona). El planeta nan Plutó és designat per P. Quan l'objecte es troba al voltant d'un planeta menor, l'identificador usat és el nombre d'aquest entre parèntesis. Per tant, Dactyl, la lluna de 243 Ida, al principi va ser designat "S/1993 (243) 1". Una vegada confirmat, el nom es va convertir en (243) Ida I Dactyl.

H = Mercuri (Hermes) V = Venus E = Terra M = Mart J = Júpiter S = Saturn U = Urà N = Neptú

Nota: L'assignació de "H" per a Mercuri especificada per l'USGS Gazetteer of Planetary Nomenclature, ja que solen seguir les directrius de la UAI, això és molt probable per la Convenció de la UAI, però és necessària la confirmació.

Després d'uns mesos o anys, quan l'existència d'un satèl·lit recentment descobert ha estat confirmada i la seva òrbita calculada, s'escull un nom permanent, que substitueix a la "S /" de denominació provisional. No obstant això, en el passat, alguns satèl·lits van romandre sense nom per períodes sorprenentment molt llargs després del seu descobriment. Veure els noms de les llunes de la història de com alguns dels principals satèl·lits va rebre el seu nom actual.