Carles I d'Àustria i IV d'Hongria

Carles I d'Àustria (Persenbeug, Baixa Àustria, 17 d'agost de 1887 - Funchal, 1921) fou el darrer emperador austríac, essent també arxiduc d'Àustria i rei d'Hongria des de l'any 1916 i fins a l'any 1918, any en què s'abolí la monarquia danubiana. És venerat com a beat per l'Església catòlica.

Amb l'atemptat de Sarajevo que costà la vida de l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria i de la seva esposa, Carles esdevingué hereu al tron d'Àustria. Malgrat aquest fet, i tot i la simpatia que l'emperador li mostrà sempre, Carles no accedí a l'Estat Major de l'exèrcit fins que es convertí en emperador l'any 1916.

El transcurs de la Primera Guerra Mundial, iniciada l'any 1914, l'apartà considerablement de l'Estat Major i el centre de poder de Viena a conseqüència de la seva idea de sortir de la guerra a qualsevol preu. Amb la mort de l'emperador Francesc Josep I d'Àustria, Carles esdevingué emperador, malgrat tot, la situació dins de l'Imperi ja era insostenible.

Des del primer dia del seu govern, Carles realitzà importants esforços per traure l'Imperi dual de la guerra a través d'un pau negociada amb França. Carles pretenia que el seu cunyat, el príncep Sixt de Borbó-Parma, integrant de l'exèrcit francès, li servís de pont amb el president de la República francesa i es pogués arribar a un armistici. Malgrat tot, les negociacions mai no es produïren a conseqüència de la negativa del president Clemenceau.

A partir de l'any 1917 la situació interna de l'Imperi empitjorà considerablement a conseqüència de l'aïllament en què es trobava i amb les dificultats que tenia per respondre a la demanda interna. A mesura que passaren els mesos de la guerra la situació es feu més complicada, situació aprofitada pels diferents col·lectius nacionals per reclamar a la comunitat internacional estats propis.

Àustria-Hongria fou la principal afectada dels anomenats 14 punts del president estatunidenc Woodrow Wilson, en tant que significava la desaparició de l'Imperi com a estat. Per tal de pal·liar la situació, Carles intentà acomodar les diferències nacionals dins del Parlament i permetre l'autogovern per les diferents nacionalitats. Malgrat aquestes reformes, la situació interna escapà de les mans de l'emperador en tant que les potències de l'Entesa reconegueren com a interlocutors les diferents nacionalitats.

El dia 11 de novembre de l'any 1918, Carles I proclamà la seva sortida de qualsevol activitat governamental a Àustria després que el nou parlament austríac no acceptés la conversió del nou estat germànic en monarquia. Malgrat tot, la declaració no significà l'abdicació ni la pèrdua dels drets històrics i dinàstics de la família imperial.

Aïllat internacionalment i menyspreat no només pels nous estats sinó també per les potències internacionals emprengué el camí de l'exili cap a l'illa portuguesa de Madeira. Malgrat que Hongria s'havia convertit en una monarquia sota la regència del mariscal Miklós Horthy, Carles i la seva família no es pogueren instal·lar al país hongarès davant la negativa del regent.

Carles morí a l'illa de Madeira l'any 1922, quatre anys després d'haver-se'n anat d'Àustria, com a conseqüència d'una severa pneumònia. Les seves restes descansen a l'Església de Nostra Senyora de la Muntanya de la ciutat de Funchal. Carles morí completament a la ruïna, per haver estat incapaç de traslladar a l'exterior la seva fortuna personal.

L'aïllament diplomàtic i internacional que la família Habsburg patí des de l'any 1918 no es pogué superar fins que l'any 1922 el rei Alfons XIII d'Espanya decidí socórrer l'emperadriu Zita i la seva família i instal·lar-los a la població basca de Zarautz.

Família Era fill de l'arxiduc Otó d'Àustria i de la princesa Maria Josepa de Saxònia. Carles era net per via paterna de l'arxiduc Carles Lluís d'Àustria i de la princesa Maria de l'Anunciació de Borbó-Dues Sicílies i per via materna del rei Jordi I de Saxònia i de la infanta Maria Anna de Portugal.

El dia 21 d'octubre de l'any 1911 contragué matrimoni amb la princesa Zita de Borbó-Parma, filla del duc Robert I de Parma i de la infanta Maria Antònia de Portugal. El casament tingué l'aprovació total de la Cort Imperial i de l'emperador Francesc Josep I d'Àustria que observà d'aquesta forma la continuïtat de la dinastia. La parella tingué vuit fills: SAI l'arxiduc Otó d'Àustria, cap de la dinastia. Nascut el 1912 a Viena, es casà amb la princesa Regina de Saxònia-Meiningen. SAI l'arxiduquessa Adelaida d'Àustria, nascuda el 1914 a Viena i morta el 1974. SAI l'arxiduc Robert d'Àustria-Este, nascut el 1915 a Viena i mort el 1996 a Brussel·les. Es casà amb la princesa Margarida de Savoia-Aosta. SAI l'arxiduc Fèlix d'Àustria, nascut el 1916 a Viena. Es casà amb la princesa Anna Eugènia d'Arenberg. SAI l'arxiduc Carles Lluís d'Àustria, nascut el 1918 a Viena. Es casà amb la princesa Iolanda de Ligne. SAI l'arxiduc Rodolf d'Àustria, nascut el 1919 a Funchal. És casat en primeres núpcies amb la comtessa Xenia Tschernyschev-Besobrasow mentre que en segones núpcies ho és amb la princesa Anna de Wrede. SAI l'arxiduquessa Carlota d'Àustria, nascuda el 1921 a Funchal. Es casà amb el duc Jordi de Mecklenburg-Strelitz, cap de les cases ducals de Mecklenburg-Strelitz i de Mecklenburg-Schwerin. SAI l'arxiduquessa Elisabet d'Àustria, nascuda el 1922 a Funchal i morta el 1993 a Viena. Es casà amb el príncep Enric de Liechtenstein.

Joventut miniatura|esquerra|L'arxiduc Carles i la princesa Zita. Primogènit de l'arxiduc Otó i de la princesa Maria Josepa de Saxònia.Roucek (1982), p. 453 La seva infantesa va ser feliç i els trasllats d'una guarnició a una altra del seu pare van fer que viatgés per gran part de l'imperi.Roucek (1982), p. 454 Parlava alemany (el seu idioma matern), anglès, francès i hongarès. Estava versat en dret constitucional i ciències polítiques. El 1901 va visitar gran part de la Transleitània. El 1905 va servir a Bohèmia com a tinent d'una petita guarnició i va rebre l'orde del Toisó d'Or. miniatura|esquerra|Casament de Carles amb Zita de Borbó-Parma al castell de Schwarzau (1911) El 21 d'octubre de 1911 es va casar amb la princesa Zita de Borbó-Parma, impetuosa, molt religiosa i d'ideologia més reaccionària que la de Carles. El matrimoni va tenir 9 fills. Des de gener d'aquest any, Carles va treballar a l'Estat major austrohongarès, a Viena. miniatura|Carles i Zita amb els fills (1914) Va succeir al seu besoncle Francesc Josep I. Abans d'accedir al tron va prestar serveis a l'exèrcit. Es va convertir en successor el 1914 després que el seu oncle l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria fos assassinat a Sarajevo, Bòsnia, causa immediata de l'esclat de la Primera Guerra Mundial.

Regnat Carles va accedir al tron amb 29 anys després que morís el seu ancià besoncle, l'emperador Francesc Josep I la nit del 21 de novembre de 1916,Roucek (1982), p. 455 enmig de la Primera Guerra Mundial. La seva coronació era urgent i va tenir lloc el 29 de desembre de 1916, evitant les cerimònies dilatòries que havien estat usuals en els Habsburg en temps de pau, fet que va posar de manifest el declivi final de l'imperi.

Des d'aquest moment, el nou emperador va tractar de treure a l'imperi austrohongarès de la guerra Europea.Roucek (1982), p. 456 La raó principal que el va portar a això va ser la situació econòmica del país, que no parava d'empitjorar, amb una inflació severa, descontentament massiu entre els camperols per les requisacions de guerra, i fort rebuig dels sindicats obrers a la militarització de la indústria. En esvair-se a finals de 1916 la possibilitat que Rússia pogués envair Àustria-Hongria es va fer evident que Alemanya era la força dominant dels Imperis Centrals políticament i militar, provocant una nova causa de descontentament entre la població eslava d'Àustria-Hongria. El mateix emperador desitjava la pau per la convicció personal que la sagnia humana del conflicte podria continuar durant molt de temps més.

miniatura|Coronació el 29 de desembre de 1916 Sense suficient capacitat de maniobra, durant la primavera de 1917 Carles I va mantenir, a l'esquena d'Alemanya, uns polèmics contactes amb el govern francès, que van fracassar, per tractar d'assolir una pau per separat amb els aliats a través del seu cunyat, el príncep Sixt de Borbó-Parma,Roucek (1982), p. 457 que era oficial de l'exèrcit belga.Sutter-Fichtner, Paula: "The Habsburg Empire in World War I, a final Episode in dynastic History", East European Quarterly, 11:4 (1977) En les converses secretes fetes entre Sixt i Carles a Viena, l'emperador es va comprometre a defensar la devolució d'Alsàcia i Lorena a França i el manteniment d'una Bèlgica independent, a canvi d'aconseguir la pau i que la Triple Entesa acceptés la preservació d'Àustria-Hongria i Alemanya en la seva integritat territorial.

L'esclat de la Revolució d'Octubre a Rússia va causar que Carles I intensifiqués els seus esforços per una pau negociada, mentre l'esfondrament rus reafirmava la subordinació d'Àustria-Hongria respecte a Alemanya i també podria servir d'exemple per a una revolució social extrema als Imperis Centrals. L'abril de 1918, el ministre d'afers exteriors de Carles I, el comte txec Ottokar von Czernin, assabentat de les negociacions de Carles, va presumir davant la premsa internacional que França estava pidolant la pau als Imperis Centrals, tot seguit el primer ministre francès Clemenceau va respondre fent públiques les negociacions de l'emperador austríac amb Sixt de Borbó-Parma, causant un gran perjudici a la credibilitat de Carles i minant la seva posició internacional, perquè si bé Carles havia informat anticipadament el kàiser alemany Guillem II sobre les converses de pau, no li va esmentar les concessions que Carles proposava als francesos.

Mentrestant, com a resultat de l'escàndol, la Triple Entesa reconeixia poc després al govern txecoslovac independent a París, abandonant la seva anterior posició de manteniment d'un imperi reformat, Carles va haver de viatjar urgentment a Alemanya per assegurar a Guillem II la seva lleialtat com a aliat, en tant el mateix Estat major del Reichsheer alemany, en saber les concessions que Carles oferia als Aliats, planificà una "invasió preventiva" d'Àustria per deposar Carles I en considerar la seva conducta com una traïció.

miniatura|esquerra|Carles I amb els seus generals (1918) A l'interior, amb motiu de l'aniversari del seu hereu (2 de juliol de 1917) va declarar una amnistia dels presoners polítics, gest amb què va tractar, amb escassos resultats, de mostrar la seva disposició a un nou ordre polític en l'imperi. De la mateixa manera, al llarg de l'any 1917 i la primera meitat de 1918, Carles va promulgar diverses normes destinades a mitigar el descontentament social de la classe obrera del seu imperi, suavitzant les severes lleis marcials aprovades a l'inici de la guerra. Tanmateix, la contesa prosseguia i, per tant, les mesures preses per l'emperador amb prou feines eren pal·liatius d'una greu situació interna.

Després de l'enfonsament del front búlgar al setembre de 1918, Carles va decidir dur a terme dràstiques mesures reformistes per convèncer la Triple Entesa que l'imperi austrohongarès havia de salvar-se, o almenys mantenir-se com una federació d'estats independents. Amb ajuda dels seus assessors i del consell de ministres, Carles I va definir un pla de federalització del país, que es va fer públic l'octubre de 1918.Roucek (1982), p. 458 En ell, l'imperi es convertia en una confederació on els seus membres mantenien plena autonomia política, econòmica i militar, compartint únicament la prefectura de l'Estat. Aquests intents van arribar massa tard i els consells nacionals que Carles va fomentar entre les diferents nacionalitats van optar per abandonar el govern de Viena en comptes d'adaptar el pla de l'emperador.