El quíscal de Jamaica Rev. 20/01/2023 (Nesopsar nigerrimus) és una espècie d'ocell passeriforme de la família dels ictèrids (Icteridae) de merla i oriol del Nou Món. És l'única espècie (monotípica) del gènere Nesopsar.
Descripció El plomatge del quíscal de Jamaica és tot negre, la cua és curta i el bec moderadament llarg i prim. El vaquer lluent (Molothrus bonariensis), similar, té el bec més curt i robust i la cua més llarga. El quíscal de les Antilles (Quiscalus niger) és més gros, de cua més llarga i té l'iris pàl·lid (no fosc). El cant és un "uii-uii-uuuu" sibilant i variacions d'aquest; el crit més habitual és emfàtic i xisclant "uiii".
Distribució i hàbitat El quíscal de Jamaica és endèmic de l'illa de Jamaica. És una espècie de boscos d'alta muntanya on sovint es troba alimentant-se a dalt dels arbres, fins i tot a prop de la capçada del bosc, a diferència d'altres espècies de quíscal. De fet, qualsevol ocell negre que es trobi buscant aliment dins dels boscos d'alta muntanya de Jamaica és molt probablement aquesta espècie.
Ecologia El quíscal de Jamaica s'alimenta picant l'ercorça de manera que recorda un picot. A falta d'espècies especialitzades en picar l'escorça dels arbres com els picots, els grimpa-soques i els picot garsers (Jamaica té una espècie de picot garser, el picot de Jamaicà (Melanerpes radiolatus), però és un generalista que normalment s'alimenta lluny dels troncs dels arbres), que es troben en boscos similars al continent, el quíscal de Jamaica ha evolucionat convergentment per omplir aquest nínxol ecològic. La major part dels aliments que pren aquesta espècie es troben als troncs dels arbres i branques interiors, alimentant-se principalment d'insectes, que troba a l'escorça o a les bromeliàcies. Té les potes més curtes i les urpes més llargues que les ictèrids típics, utilitza la cua per sostenir-se quan puja als troncs dels arbres, ambdues adaptacions al seu nínxol, i té el bec més llarg i uns músculs mandibulars més forts que altres quíscals del Nou Món usades per sondejar, estendre's i martellejar. Usa un nínxol diferent de l'altre ictèrid (semi)endèmic, el turpial de Jamaica (Icterus leucopteryx), que s'alimenta principalment a les branques exteriors dels arbres.
Conservació La principal amenaça per al quíscal de Jamaica és la pèrdua d'hàbitat. Hi ha nombroses amenaces per als boscos jamaicans, com ara la mineria de bauxita, la producció de carbó vegetal, la silvicultura, l'agricultura i el desenvolupament. Aquesta espècie és particularment vulnerable perquè depèn dels grans arbres que sustenten moltes epífites. A causa d'aquestes amenaces, està catalogada com a en perill d'extinció per la UICN. Està protegida al Parc Nacional de les Muntanyes Blue i John Crow, i s'estan fent esforços per aturar la mineria de bauxita a Cockpit Country.
El parasitisme de posta del vaquer lluent (Molothrus bonariensis) augmenta amb la degradació contínua de l'hàbitat.
Taxonomia El quíscal de Jamaica va ser descrit per primer cop l'any 1859 per l'ornitòleg anglès William Osburn amb el nom binomial Icterus nigerrimus i la localitat tipus "muntanyes baixes de Jamaica".
Aquesta espècie de vegades s'ha inclòs en el gènere Agelaius, però la sistemàtica molecular ha demostrat que no està estretament relacionada amb cap merla o grackle viu del Nou Món.
Etimologia El nom genèric Nesopsar deriva del grec antic «νησος/nēsos» que significa “illa” (= Jamaica); «ψαρ/psar, ψαρος/psaros», “estornell”. El nom específic nigerrimus prové del llatí i significa molt negre.
Subespècies L'espècie és monotípica: no es reconeixen subespècies.
Referències
Categoria:Ictèrids Categoria:Ocells d'Amèrica del Nord