Avenue Q és un musical americà, concebut per Robert Lopez i Jeff Marx, que va escriure la lletra i la música; amb llibret de Jeff Whitty i la producció original va ser dirigida per Jason Moore. Avenue Q és una «paràbola autobiogràfica i biogràfica sobre quan s'arriba a la majoria d'edat», satiritzant els objectius i ansietats associats amb l'entrada a l'edat adulta. Els seus personatges es lamenten que quan eren nens, els seus pares i programes de televisió com Sesame Street els asseguraren que «eren especials» i que «podrien fer-ho tot"; però que com adults, descobreixen sorpresos i decebuts que les seves opcions al món real són limitades, i que no són més «especials» que ningú més. El musical és notable per l'ús de titelles al costat d'actors humans.
Originalment concebut com una sèrie de televisió,Spencer, David. AISLE SAY New York Retrieved 2010-07-04. es desenvolupà pel teatre a la National Music Theatre Conference del 2002 a l'Eugene O'Neill Theater Center de Waterford, Connecticut. S'estrenà a l'al març del 2003, co-produït per i el, i passà a Broadway al juliol del 2003, guanyant 3 Premis Tony, incloent el de Millor Musical, produint-se a continuació a Las Vegas i al West End, a més de diverses produccions internacionals més.
Al 2.534 funcions, al juny del 2012 ocupava la 23a posició a la llista dels espectacles més longeus de la història de Broadway.Gans, Andrew. "Avenue Q to Close in September", Playbill.com, June 29, 2009. Retrieved on 2009-06-29. Avenue Q acabà la seva estada a Broadway el 13 de setembre del 2009, reestrenant-se a l'Off-Broadway a l'octubre del 2009.. "Avenue Is Now at New World Stages" , avenueq.com, June 29, 2009. Retrieved on 2009-09-13.. "AVENUE Q Headed Back Off Broadway – Show to Open October 9 at New World Stages!", Broadwayworld.com, September 13, 2009. Retrieved on 2009-09-14.
Rerefons La presentació única dAvenue Q requereix substancialment més suspensió de la incredulitat per part del públic del que és normal. El repartiment consisteix en 3 personatges humans i 11 titelles que interaccionen com si fossin humans, a l'estil de Sesame Street. Els titelles són moguts i animats per actors/titellaires que estan presents a l'escenari, però que són «invisibles» pel que fa a la trama. Així doncs, els personatges humans i els titelles ignoren completament als titellaires (i s'espera que el públic també). Això pot ser tot un desafiament, car els mecanismes dels titelles són complexes: el mateix titella pot ser operat per diversos titellaires en diverses escenes, i l'actor que li dona la veu pot ser que sigui qui no l'estigui animant en aquell moment. Un titellaire pot donar la veu simultàniament a dos o més titelles.
El show s'inspira clarament en Sesame Street, del qual imita substancialment el format, tot i que la producció nega cap connexió amb Sesame Workshop o amb The Jim Henson Company. Marx participà en el programa a l'inici de la seva carrera, i quatre dels membres originals del repartiment (John Tartaglia, Stephanie D'Abruzzo, Jennifer Barnhart i Rick Lyon) també hi treballaren (D'Abruzzo tornà a Sesame Street després de deixar Avenue Q)"The On-Air Cast." SesameStreet.org Retrieved 2010-07-01. Tres dels titelles són paròdies directes i reconeixedores de personatges clàssics de Sesame Street: els companys de pis Rod i Nicky s'inspiren d'Epi i Blai, mentre que Trekkie Monster té la mateixa veu i la mateixa disposició del Monstre de les Galetes
Tots els personatges, titelles i humans, representen les «fusions de coses i sentiments [que Max i Lopez] havien patit personalment». Els personatges són joves adults, que busquen el seu «propòsit» a la vida, que han d'encarar problemes del món adult real amb resultats incerts, de manera oposada als problemes simples i a les invariablement solucions felices que tenen els personatges dels programes infantils de la televisió. Gran part de l'humor irònic del show sorgeix del contrast amb Sesame Street, una metàfora sobre el contrast entre la infància i l'edat adulta, i entre el món de la televisió infantil i el món real. L'argument pressuposa l'existència de «monstres» i d'animals que parlen; i els actors humans canten, ballen i interaccionen amb els titelles, tant humanes com no humanes, com si fossin éssers amb sentiments, en un ambient alegre, gairebé de fantasia. (no es fa cap intent per explicar perquè set dels personatges humans estan representats per titelles, mentre que els altres tres són interpretats per humans). Malgrat això, els personatges fan front a problemes del món real: els personatges són molt mal parlats, hi ha episodis de «nus» i de sexe entre titelles; i moltes cançons i subtrames són temes decididament adults, com el racisme, la pornografia, l'homosexualitat i el fet d'alegrar-se del mal aliè.
L'espectacle també fa servir un truc argument molt inusual: un famós de la vida real actual inserit com un personatge en una situació fictícia de la història. Gary Coleman, l'actor juvenil que interpretà Arnold Jackson a la sitcom dels 80 Diff'rent Strokes, i després famós per les disputes entre els pares i els llurs advocats sobre l'apropiació de llur fortuna apareix"Gary Coleman settles his long dispute with parents." Jet Magazine, Nov 15, 1993. Retrieved 2010-07-01. (interpretat per una dona a la majoria de les produccions) com un adult, obligat a acceptar una feina com a superintendent d'un edifici a Avenue Q a causa de la seva depriment situació econòmica. Els creadors del show han explicat aquesta metafora com una il·lustració de «un dels temes més importants d'"Avenue Q»... que la vida no és tan senzilla com ens havien fet creure... i qui millor per simbolitzar el oh-tan-especial-com-a-nen/però-no-tan-especial-com-a-adult que Gary Coleman? És pràcticament el nen pòster."
Marx i Lopez també han explicat que originàriament intentaren oferir el paper de «Gary Coleman» al mateix Comena, i mostrà interès en acceptar-ho; però mai no aconseguiren trobar-se en una reunió per discutir-ho. Posteriorment Coleman amenaçà en demandar els productors dAvenue Q per la descripció que feien d'ell, però finalment no ho va fer.
Quan Coleman va morir el 28 de maig del 2010, els repartiments de la producció de l'Off-Broadway a Nova York i de la gira pels Estats Units, llavors a Dallas, dedicaren les funcions del vespre a la seva memòria. El personatge de Coleman segueix a l'espectacle, tot i que amb un diàleg modificat.Itzkoff, Dave (May 29, 2010): ‘Avenue Q' Deals With Death of Gary Coleman "Death of Gary Coleman" The New York Times. Retrieved 2010-6-8.
Argument Un carrer fictici de l'extra-radi de Nova York
I Acte Princeton, que tot just acaba de graduar-se a la universitat, està ansiós per descobrir el seu propòsit a la vida; però primer, ha de trobar un apartament i una feina; car no té experiència laboral i un diploma en anglès («What Do You Do with a B.A. in English?»). Després de començar a l'Avinguda A, finalment troba un apartament al que pot fer front a l'Avinguda Q. Els seus nous veïns són Kate Monster, un assistent a una llar d'infants; Rod, un banquer republicà amb retenció anal, i Nicky, el seu gandul company de pis; Brian, un aspirant a comediant que acaben d'acomiadar de la feina; Christmas Eve, la seva parella japonesa i terapista sense clients; Trekkie Monster, un ermità sorrut que es passa el dia navegant per Internet a la recerca de porno; i Gary Coleman, el superintendent de l'edifici. Entre tots ells discuteixen sobre qui té una vida pitjor («It Sucks to Be Me»).
Nicky, que és heterosexual, sospita que Rod és gay, i li assegura a Rod que està bé amb ell si ho és; però en Rod insisteix que no ho és. («If You Were Gay»)
Princeton troba una moneda de la sort i comença a buscar el seu propòsit a la vida («Purpose») Kate somia en començar una «Monstersori» escola per «joves de pell.» Princeton innocentment pregunta a Kate si ella i Trekkie estan junts, car tots dos són monstres. Kate diu que aquesta assumpció és racista. Princeton, sorprès, respon que l'Escola Monstersori de Kate podria discriminar els no-monstres. Tots junts arriben a la conclusió que el racisme és una realitat adulta. («Everyone's a Little Bit Racist») miniatura|Gary Coleman, Nicky, Princeton, Kate Monster i Rod Princeton rep diners dels seus pares, i Bad Idea Bears, dos encantadors creadors de problemes, el convencen perquè s'ho gasti en cervesa. La cap de Kate, Mrs. Thistletwat, li diu que demà s'encarregarà en solitari de la seva classe a la llar d'infants, la primera vegada en què ho farà sola. Decideix que la classe serà sobre internet i sobre els seus atributs educatius, però Trekkie Monster li explica una altra realitat dels adults: un munt d'adults (homes, bàsicament) fan servir Internet per la pornografia. («The Internet is for Porn»)
Princeton dona a Kate un cassete amb cançons que li ha gravat. La selecció és sorprenent, fent que ella es pregunti quin missatge li està intentant enviar, però finalment ella decideix que ella li agrada («Mixtape»). Ell la convida a una cita al Around the Clock Café. Brian, el presentador del cafè, fa el seu número obscè, i presenta a («I'm Not Wearing Underwear Today»), una cantant que encanta als homes, especialment a Princeton, amb un seductor número de cabaret Els Ossos amb Males Idees suggereixen que Kate i Princeton demanin uns Long Island Iced Teas ben carregats, i que un cop la Kate estigui ben borratxa, en Princeton se l'endugui al llit.
Kate i Princeton tenen sexe entusiasta i a tot volum. Gary escolta les trucades de tots els veïns enfadats però es nega a intercedir («You Can Be as Loud as the Hell You Want When You're Makin' Love»). Mentrestant, Rod escolta a Nicky dient «T'estimo, Rod» mentre que dorm, i està entusiasmat, encara que s'adona que era ell qui somiava. Kate i Princeton es professen el seu amor mutu, i Princeton dona a Kate la seva moneda de la sort. («Fantasies Come True»)
L'endemà al matí, una Kate amb ressaca no va a treballar. Mrs. Thistletwat la reclama, i Kate enfadada deixa la feina abans que l'acomiadin. Christmas Eve decideix unilateralment que ja és moment que ella i Brian es casin. Al casament, Nicky comenta la seva sospita que en Rod és gay. En Rod, furiós, insisteix que té una xicota anomenada Alberta a Vancouver («My Girlfriend Who Lives in Canada»), i diu a Nicky que ja no és benvingut al seu apartament.
Quan Kate agafa el ram de Christmas Eve, Princeton confessa el seu temor a un compromís i demana a Kate si només poden ser amics. Kate replica que ella ja té un munt d'amics, i trenca la relació. («There's a Fine, Fine Line»)
II Acte Un abatut Princeton està tancat al seu apartament després de trencar amb Kate, però els veïns el convencen. («There is Life Outside Your Apartment») Lucy busca per un lloc per dormir i sedueix a Princeton. Kate està enfadada, però Christmas Eve li explica que la seva ira significa que estima Princeton. («The More You Ruv Someone») Kate escriu una nota a Princeton suggerint que es trobin a l'Empire State Building i la deixa amb Lucy, que la destrueix immediatament.
Un Nicky sense casa es lamenta del seu destí a Gary, que li confessa que sent un cert plaer de les desgràcies de Nicky. («Schadenfreude») Al mirador de l'Empire State Building, Kate, pensant que Princeton l'ha abandonat, llença la seva moneda de la sort. Un centenar d'històries més avall, Lucy, caminant per la Cinquena Avinguda, queda inconscient per la moneda.
Kate i Princeton intenten arreglar els seus problemes sense èxit sobre el cos comatós de Lucy. Rod és massa orgullós per acceptar les repetides disculpes de Nicky, malgrat que l'enyora, i plorós ho consulta amb Christmas Eve. Princeton, Kate i Nicky somien en tornar als temps més feliços. («I Wish I Could Go Back to College») miniatura|Nicky i Rod