miniatura|Els assistents a les conferències dels Tres Comuns es reuniren sovint a l'actual Palau de la Generalitat de Catalunya.
Els Tres Comuns de Catalunya és la denominació conjunta que tingueren les tres institucions més dinàmiques del sistema constitucional català modern a principi del . No era en cap cas ni la fusió ni la mancomunació d'aquestes tres. La Diputació del General de Catalunya, El Consell de Cent de Barcelona, El Braç militar de Catalunya.
Cal no confondre aquest terme amb la Conferència dels Tres Comuns, que entre 1697 i 1714 va ser un tipus de de delegats d'aquestes institucions a parts iguals. És a dir, una Conferència mai la protagonitzaven els membres titulars (diputats, consellers o el protector) sinó altres persones nomenades per ells. Amb el temps aquesta reunió va anar adquirint un paper més important i va acabar esdevenint una quarta institució per ella mateixa, però sempre supeditada a les tres entitats matriu: en cap ocasió tingué un poder superior a elles. Després del debat sobre el tema de la convocatòria, al final els reunits havien d'acordar un consell: el qual cada comú podia seguir o no. Durant aquests disset anys es van crear nombroses Conferències diferents (a vegades de només dos comuns), i a més una mateixa Conferència podia ser convocada en diverses ocasions al llarg del temps.
L'activitat conjunta dels Tres Comuns no va ser permanent ni sempre decisiva, però aviat es va revelar com un mecanisme eficaç per consensuar una posició conjunta enfront de l'absolutisme de la monarquia espanyola. En general durant el regnat de Felip V de Borbó (IV) els Comuns i la Conferència s'oposaren a les intencions de Madrid; en canvi van acceptar el de Carles III d'Habsburg l'Arxiduc, si bé també afloraren tensions a causa dels esdeveniments de la Guerra de Successió (com ara la defensa de les ciutats catalanes, o els abusos de les mateixes tropes austriacistes).Eduard Martí, 2008: p. 272 Quan aquest darrer va marxar per ser coronat emperador el setembre de 1711 la Conferència començà a prendre un rol més actiu en el govern del país (en plena guerra); i de fet va assumir el govern quan també la reina va marxar el març de 1713.
Alguns dels episodis tingueren una transcendència clau per a la història de Catalunya, però en altres moments no tingué cap paper destacat en els esdeveniments. Els episodis més importants en què una Conferència fou decisiva foren quatre: l'afer Arnold Jäger, l'arribada de Carles III el 1705, el bienni 1712-1713, i el setge de Barcelona entre 1713-1714.Eduard Martí, 2008: p. 153-155
Funcionament de la Conferència La convocatòria El motiu per convocar-la era sempre una problema que s'escapava de la competència d'un sol Comú, i que per tant feia necessari que aquest es coordinés amb els altres: a vegades per qüestions de gran importància, però altre cops per temes menors o fins i tot protocol·laris. En ser un simple punt de trobada, qualsevol d'ells podia citar els altres dos en una Conferència. Quan un Comú volia convocar una Conferència enviava sengles ambaixades als altres dos, els quals acceptaven o rebutjaven la petició.Eduard Martí, 2008: p. 380-386 De fet la participació no era pas obligatòria, així que a vegades algun dels Comuns no va voler assistir-hi (sobretot abans de les Corts de 1705), i algun cop fins i tot es va desestimar la reunió.
La durada d'una Conferència no s'especificava perquè estava lligada al temps que trigaria a resoldre's el conflicte concret pel qual s'havia convocat. En general acostumaven a durar entre 1 i 5 mesos, però algunes superaren l'any de vida.Eduard Martí, 2008: p. 424-427 Si a mesura que passaven les setmanes anaven apareixent altres temes, podien acordar de debatre'ls en aquella mateixa Conferència si cap dels Comuns s'hi oposava, o de crear-ne una altra que treballés en paral·lel.
Se sap que, com a mínim, la Diputació va convocar una Conferència en 7 ocasions, el Consell de Cent en 15, i el Braç Militar ho va fer 10 vegades. Es desconeix el Comú convocant d'algunes Conferències, en canvi a vegades fou algun organisme inferior qui recomanà al seu Comú de convocar-la. Fins i tot en alguna ocasió fou una Conferència qui recomanava als Tres Comuns de convocar-ne una altra de diferent perquè havien sorgit problemes prou rellevants que feia necessari de tractar-los a part. Fins i tot hi va haver un cop en què es reuniren a petició de la reina, el setembre de 1712.
Els membres Després que els Tres Comuns haguessin acordat, a través d'ambaixades, la creació d'una nova Conferència; cada Comú pel seu compte seleccionava els delegats que hi enviaria. El Protector del Braç Militar era qui més llibertat tenia per triar els delegats dels nobles que liderava perquè ho feia en solitari. A la Diputació del General la tria requeia en els tres diputats, i al Consell de Cent en els sis consellers; i es desconeix si prèviament eren proposats pel diputat eclesiàstic i el conseller primer respectivament. Amb l'aprovació de la Constitució XVIII el 1705 la norma fou que cada Comú hi enviava el mateix nombre de persones (fins llavors la Diputació pretenia tenir tants delegats com el Consell de Cent i el Braç Militar junts) així que el total sempre era un múltiple de tres: 6, 9, 12, 18 o 21 membres. El nomenament anava sempre acompanyant d'una minuciosa descripció dels poders que se'ls delegaven.Eduard Martí, 2008: p. 386-391 A més a més, cada Conferència que es creava tenia 3 presidents (eren nomenats respectivament per cada Comú, però aquesta informació no s'apuntava als llibres de deliberacions), amb la funció de mostrar als altres membres els poders que el seu Comú els havia concedit, moderar i dirigir els debats, i comunicar als Comuns les deliberacions que havia fet la Conferència. També era a mans de llur president que cada membre feia el jurament de non revelando a la primera de les reunions d'una nova Conferència.Eduard Martí, 2008: p. 398-401 i 407-408
Pel que fa als requisits: els delegats no podien ser membres titulars de les institucions matriu (tot i que sí que podien estar insaculades per ocupar-hi càrrecs). En el cas de la Diputació aquesta no hi enviava ningú del consistori de diputats i oïdors; en el cas de Barcelona aquesta no hi enviava cap dels cinc consellers del consistori municipal; i en el cas de l'entitat nobiliària aquesta no hi enviava mai el protector. A més a més, els assistents tampoc podien ser persones expertes o implicades en la matèria que havia de tractar la conferència a la qual pertanyien. Una altra norma no escrita era que no s'hi podia enviar cap persona que tingués un càrrec o ofici reial.
Era habitual, a causa de la llarga durada de les Conferències, que se substituïssin els delegats per causes personals com ara malaltia, negocis o viatges. Però, en principi, mai cap substitució va venir motivada per l'orientació política o l'activitat d'aquella persona a les reunions. En canvi, el que si va passar és que una persona que un Comú havia volgut delegar a la Conferència rebutgés el nomenament d'entrada. Altres cops fou necessari augmentar el nombre de delegats quan les reunions ja feia temps que duraven, a causa de la importància dels esdeveniments. Tampoc era estrany que a vegades algun dels membres s'absentés, fins i tot els presidents, però en general eren assidus a les reunions.Eduard Martí, 2008: p. 404-407
El tractament que es dispensava a aquests assistents era el d'"excel·lència", motiu pel qual la institució rebia l'adjectiu d'Excel·lentíssima Conferència, tot i que també se la va anomenar en algun moment Il·lustríssima.Eduard Martí, 2008: p. 378-379
El lloc Quan es creava una Conferència el lloc en què es reunien els seus membres eren les sales nobles dels dos palaus: el Saló Sant Jordi a la Casa de la Diputació, i el Saló de Cent a la Casa de la Ciutat. Tot i que la norma no estava escrita, cada sessió es feia en una sala o en l'altra de manera alternada, i la primera es començava sempre al palau propi d'aquell Comú que havia estat reclamat, de manera que els delegats del Comú que havia demanat la Conferència s'havien de desplaçar a la casa de l'altre (és a dir: si la creació d'una Conferència l'havia demant el Consell de Cent, la primera sessió s'havia de fer a la Generalitat).Eduard Martí, 2008: p. 391-395 La seu pròpia del Braç Militar era de fet la mateixa a la Casa de la Diputació, ja que les reunions privades les feia en una sala menor que aquest Comú li deixava, perquè no tenia una seu pròpia. Amb la formalització legal de la Conferència a les Corts de 1705-1706 la seva sala particular també va passar a ser un dels llocs alterns a on es feien sessions.
De les 517 reunions que es coneixen, se sap el lloc de reunió de 429: 177 vegades es feren a la Diputació, 164 al Consell de Cent, i 88 a la sala del Braç Militar. També se sap que puntualment es reuniren en altres emplaçaments, com ara l'Aula de Lleis (a la Generalitat) i fins i tot a l'església de Sant Joan de Jerusalem (l'abril de 1706 per evitar els bombardejos).
La cerimònia per iniciar qualsevol reunió dels assistents a una Conferència estava molt protocol·litzada: la caminada des del palau respectiu, la rebuda dels visitants al terraplè de les escales per part dels amfitrions, l'ascensió per les escales amb els visitants sempre a la dreta dels locals, la disposició de les cadires en dues files oposades deixant al mig una tauleta per al secretari - escrivà de cada reunió...Eduard Martí, 2008: p. 395-398
La reunió Les primeres conferències foren simples reunions puntuals que no generaren una nova institució sinó que accidentalment en reunien tres que ja existien: la Diputació del General, la ciutat de Barcelona i el Braç Militar. Aquesta informalitat va quedar patent a la nombrosa documentació de l'època, en què s'usava indistintament els termes "conferències", "juntes" o "congressos", fins i tot en un mateix text.Eduard Martí, 2008: p. 370-371 i 374-377
La convocatòria d'aquestes tres institucions en una Conferència formal podia donar lloc a diverses reunions durant diversos dies. De fet en més d'una ocasió una conferència específica que havia deixat de reunir-se fou novament convocada fins i tot anys després perquè algun dels Comuns la demanava per tractar alguna novetat sobre el tema pel qual s'havia creat; és a dir que es tenia consciència de continuïtat.Eduard Martí, 2008: p. 263, 270
Al llarg dels anys les característiques de les conferències van anar canviant, ja que no estaven regides per cap reglament.Eduard Martí, 2008: p. 369
Entre el 1698 i el 1702 les conferències actuaren com una reunió de representants que deliberaven conjuntament un consell de consens per oferir-lo a aquestes tres institucions.Eduard Martí, 2008: p. 177 El setembre de 1703, abans de l'últim conflicte amb Felip V, els diversos assistents van acabar pactant el model que tindria la Conferència dels Tres Comuns en endavant. Després de complexes discussions, la Ciutat i el Braç Militar van acceptar que les competències dels assistents fossin limitades, però aconseguiren tenir-ne la majoria respecte a la Diputació fixant en 21 la xifra d'assistents que representava cada un dels Comuns: 9 dels quals de la Generalitat i 12 del Consell de Cent i del Braç Militar.Eduard Martí, 2008: p. 219