El Chelsea Football Club és un club de futbol anglès, de la ciutat de Londres. Malgrat el seu nom, el club no té la seu al districte de Kensington i Chelsea, sinó al districte veí de Hammersmith i Fulham. El seu estadi, Stamford Bridge, està localitzat a Fulham Road, camí que separa Chelsea de Fulham. Disputa actualment la Premier League, màxima competició futbolística d'aquest país. Fundat el 10 de març de 1905, el club es va mantenir la major part de la seva història en la màxima categoria del futbol britànic. El seu estadi és l'Stamford Bridge, el qual té una capacitat per 41.837 espectadors, i hi ha disputat tots els partits com a local des de la fundació del club.
Com un dels clubs amb més títols del futbol anglès, el Chelsea va tenir el seu primer moment d'èxit el 1955, quan va guanyar el seu primer campionat de lliga, i posteriorment va aconseguir altres títols de copa durant els anys 1965 i 1990. El club ha tingut el seu major i més important període d'èxit en les últimes dues dècades, guanyant un total de 22 trofeus oficials des de 1997.
A nivell nacional, va guanyar sis campionats de lliga, vuit FA Cups, cinc Football League Cups i quatre Community Shields, mentre que en l'àmbit europeu ha obtingut dues Lligues de Campions de la UEFA, dues Lliga Europa de la UEFA, una Lliga Conferència de la UEFA, dues Recopes d'Europa i dues Supercopes d'Europa. El Chelsea és l'únic club de Londres que ha guanyat l'esmentada Lliga de Campions, i l'únic d'Europa a guanyar les cinc competicions internacionals organitzades per la UEFA.
El color tradicional de l'equip és el blau reial per a la samarreta i pantalons, mentre que les mitges són blanques. L'escut del club ha canviat en diverses ocasions per qüestions d'estil o per modernitzar-ne la imatge. L'escut actual, compost per un lleó rampant sostenint un bastó, data dels anys 1950, i va ser modernitzat per última vegada el 2005. El club gaudeix d'una gran base d'aficionats i té la cinquena millor mitjana d'assistència en el futbol britànic. L'assistència mitjana en la temporada 2014-15 va ser de 41.546 espectadors, la setena més gran de la Premier League.
De juliol de 2003 a 2022, el propietari del club era el magnat del petroli i multimilionari rus Roman Abramóvitx; gràcies a la seva fortuna, al maig de 2015, el club va ser qualificat segons la revista Forbes com el sisè club més ric del món, amb un valor de 898 milions de lliures esterlines. El 2022, a causa de les sancions contra Rússia per la invasió d'Ucraïna, va haver de cercar un nou propietari.
El seu rival tradicional és el Fulham FC, contra el qual s'enfronta en el derbi de l'Oest de Londres. També manté rivalitat amb l'Arsenal FC, amb el qual s'enfronta en el Gran Derbi de Londres, i amb el Tottenham Hotspur FC i el Queens Park Rangers Football Club.
Història El 1896, els germans Gus i Joe Mears compraren l'estadi Stamford Bridge Athletics Ground a Fulham, a l'oest de Londres, amb la intenció de jugar-hi partits de futbol. El 1904 van oferir l'estadi al Fulham Football Club però aquest refusà. Aleshores, els germans Mears decidiren fundar el seu propi club per a jugar a Stamford Bridge.
miniatura|Equip del Chelsea el 1905 miniatura|El gràfic mostra el progrés en la lliga del Chelsea des de la temporada 1905/06 El Chelsea Football Club fou fundat el 14 de març de 1905 al pub The Rising Sun, situat davant de l'estadi de Stamford Bridge. Immediatament el club fou seleccionat per jugar a la Second Division de la Football League el 29 de maig de 1905. El primer èxit de l'equip fou l'arribada a la final de la Copa anglesa de futbol el 1915, però perdé amb el Sheffield United a Old Trafford. Durant els anys 20 romangué unes temporades a segona divisió abans de tornar a ascendir a primera el 1929-30.
Acabada la Segona Guerra Mundial, l'octubre de 1945, les autoritats futbolístiques angleses van voler disputar un partit per celebrar la tornada a la pau mundial. El campió soviètic, el Dinamo de Moscou visità Stamford Bridge i es produí la més alta assistència d'espectadors a l'estadi amb quasi 100.000 persones. L'arribada a la banqueta del que havia estat gran jugador anglès Ted Drake el 1952 portà al club al seu primer gran triomf esportiu, la conquesta del campionat de lliga de la temporada 1955-56. L'any següent, la UEFA creà la Copa d'Europa de futbol. La negativa de la Football League i l'Federació Anglesa de Futbol a participar-hi portà al Chelsea a retirar-se de la competició abans que comencés.
A la darreria dels anys 50 un bon planter de jugadors com Jimmy Greaves, Bobby Tambling i Terry Venables no van poder evitar un nou descens de l'equip a segona divisió la temporada 1960-61. La següent temporada, un nou entrenador, Tommy Docherty, tornà a l'equip a la màxima categoria. Durant els anys 60 el Chelsea només guanyà la Football League Cup el 1965 com a títol important, tot i que perdé la lliga del mateix any a les darreres jornades i arribà a les semifinals de la Copa de Fires l'any següent i perdé la final de 1967 de la Cup enfront del Tottenham Hotspur FC.
miniatura|La graderia est (East Stand) de l'Stamford Bridge. L'inici dels 70 foren bons. Guanyà per primer cop el FA Cup, derrotant per 2-1 al Leeds United FC i la temporada següent s'emporta la Recopa d'Europa, guanyant la final a Atenes al Reial Madrid. Malgrat aquests triomfs, l'equip declinà dramàticament. Un ambiciós projecte de reconversió de l'estadi (només s'aconseguí construir la graderia est) amenaçà l'estabilitat financera del club, i provocà la necessitat de posar a la venda nombrosos jugadors i, inclosa, la propietat de l'estadi.
El club començà una caiguda sense aturador. En el pitjor moment financer de la seva història el club fou adquirit per l'empresari Ken Bates per la increïble xifra de £1. Bates fou un gran lluitador com a president del club però els problemes de tota índole no s'aturaven i acabà la temporada 1982-83 a la posició 18a de la segona divisió, a un pas de baixar a tercera. L'any 1983 fou el punt d'inflexió. L'entrenador John Neal fa una sèrie de bons fitxatges a baix cost, gastant menys de £500.000.
El nou Chelsea guanya la segona divisió anglesa la temporada 1983-84 i torna a recuperar la màxima categoria, on aconseguí mantenir-se a la zona tranquil·la les temporades següents. Tornà a descendir l'any 1988, però recuperà la màxima categoria ràpidament en guanyar de nou a la categoria de plata. A inicis dels anys 90, Ken Bates aconseguí de nou la propietat de l'estadi fent un tracte amb els bancs de les immobiliàries propietàries, les quals s'havien declarat en fallida. Fou contractat l'entrenador Glenn Hoddle, de fet actuà com a jugador-entrenador, la temporada 1993-94, el qual portà l'equip a una nova final de la copa anglesa l'any 1994. Abans d'abandonar el càrrec per dirigir la selecció anglesa, Hoodle contractà el veterà neerlandès Ruud Gullit el 1996. Gullit es convertí en jugador-entrenador i contractà jugadors de fama mundial com Gianfranco Zola. El club guanyà de nou la FA Cup i el seu joc bonic li valgué el sobrenom de Sexy Football.
Gullit fou acomiadat després d'una disputa amb Ken Bates i Gianluca Vialli fou nomenat jugador-entrenador. Vialli portà l'equip a guanyar la Football League Cup i la Recopa d'Europa de l'any 1998. El 2000, el Chelsea guanya novament la FA Cup vencent a la final a l'Aston Villa per 1-0.
miniatura|El Chelsea en un partit contra el Tottenham Hotspur FC. Un desafortunat inici de la temporada 2001-02 li costà el càrrec a Vialli, en benefici d'un altre italià, Claudio Ranieri. Ranieri arribà a la final de la FA Cup del 2002 i a la classificació per la Lliga de Campions de la UEFA de la temporada 2002-03. El juny del 2003, Bates vengué el club al bilionari rus Roman Abramóvitx per £60 milions, que fou el preu més gran pagat per la compra d'un club anglès de futbol. Abramóvitx es gastà més de £100 milions en nous jugadors conformant un gran equip però que només pogué acabar segona a la FA Premier League, ser semifinalista de la Lliga de Campions. Ranieri fou acomiadat i en el seu lloc fou contractat l'entrenador portuguès José Mourinho.
L'any 2005 es commemorà el centenari del club. De la mà de jugadors com el capità John Terry i Frank Lampard, guanyaren la FA Premier League batent gran quantitat de rècords (més victòries, més punts i menys gols en contra); la Football League Cup en derrotar a la final al Liverpool FC per 3-2 al Millennium Stadium i arribaren a semifinals de la Lliga de Campions de la UEFA. L'any 2006 repetí el títol que consagra al millor equip anglès de la temporada. No aconseguí, en canvi, millorar l'actuació a la lliga de campions, l'assignatura pendent del club.
miniatura|Instant en el qual els jugadors blues celebren amb el lliurament del trofeu la seva primera Copa d'Europa, el 19 de maig del 2012. miniatura|Drogba celebrant la primera Champions League del Chelsea, el 19 de maig del 2012 Finalment, els Blues van aconseguir arribar a la final de la Champions League del 2008 eliminant el Liverpool FC a la semifinal. Aquell partit va ser tràgic per l'equip. Després que Frank Lampard igualés un 1-0 a favor del rival -el Manchester United FC- i la pròrroga acabés sense gols, el partit va haver de decidir-se als penals. John Terry va fallar per culpa d'una relliscada el penal que podria haver donat la victòria al Chelsea, i finalment el United guanyà la tanda per 6-5 i es proclamà campió.
Per fi, el 19 de maig del 2012 el Chelsea guanya la primera Champions League a l'Allianz Arena de Múnic davant l'FC Bayern de Múnic a la tanda de penals. L'entrenador era Roberto Di Matteo, el segon entrenador, que es va fer càrrec de l'equip després de la destitució d'André Villas-Boas. El Chelsea va superar al FC Bayern de Múnic per 4-3 als penals, convertint-se en el primer equip de Londres a guanyar el trofeu.
La temporada 2012 - 2013 va començar amb Roberto di Matteo a la banqueta 'blue', però després d'un inici molt pobre, tant en la Premier League com en la fase de grups de la Champions League, és destituït. El vespre del 21 de novembre del 2012, després de la derrota per 3 a 0 davant la Juventus Football Club, és presentat com a nou entrenador Rafa Benítez, mitjançant la web del club.
El 2013, sota la conducció tècnica de Rafael Benítez Maudes, el Chelsea es va coronar campió de l'Europa League de la UEFA, en derrotar per 2-1 al Benfica, convertint-se en el primer equip a ser el vigent campió dels dos títols continentals (la Lliga de Campions i la Lliga Europa), el primer equip a aconseguir-los de manera consecutiva i arribant al selecte grup de clubs (format fins llavors per la Juventus FC, l'Ajax i el Bayern) dels guanyadors dels tres títols de la UEFA (sumant als anteriors la Recopa d'Europa de futbol).
Al final de la temporada, José Mourinho va tornar a ser contractat com a entrenador del club, i en la seva segona temporada al comandament, va obtenir la Copa de la Lliga al març de 2015, i el cinquè títol de lliga del club dos mesos després.
Escut miniatura|El primer escut del club es va inspirar en el Pensioner de Chelsea Des de la fundació del club, el Chelsea ha tingut quatre escuts, cada vegada amb petites modificacions. L'any 1905, va adoptar com a primer escut la imatge d'un Pensioner de Chelsea, que òbviament va contribuir al sobrenom de l'equip per aquests anys, els «pensioners», i va ser mantingut per a prop de cinquanta anys; no obstant això, aquest escut mai va aparèixer en els dissenys de les samarretes. Com a part del pla de modernització del club de Ted Drake des de l'any 1953 d'ara endavant, es va decidir remoure l'escut del pensioner per canviar la imatge del club i per poder adoptar un nou escut. Es va decidir crear un emblema temporal que va ser utilitzat només durant un any, i que va consistir solament en les inicials CFC.