El quíscal cantaire Rev. 20/01/2023 o quíscal melòdic (Dives dives) és una espècie d'ocell passeriforme de la família dels ictèrids (Icteridae), pròpia de Mèxic i Amèrica Central.
Descripció El quíscal cantaire adult mesura uns 25 cm del bec a la cua. Els mascles són completament negres, incluient-hi els ulls, el bec i les potes, i lleugerament iridescents. Les femelles són més petites i la coloració tendeix més al color marró. És força comú en hàbitats semioberts de terres baixes tropicals, generalment en parelles o grups petits. S'alimenta a terra i als arbres, sovint movent la cua bruscament cap amunt; pot associar-se vagament amb quíscals però normalment no s'hi barreja. Distintiu, però no té marques de camp òbvies: el plomatge és totalment negre amb una lleugera brillantor vellutada; criden l'atenció el bec afilat i els ulls foscos.
Vocalitzacions El cant és un duet entre parelles, amb una nota de "sii", seguida d'un "uiit" i un xiulet semblant al d'un cardenal vermell (Cardinalis cardinalis). El crit és un "puitt" metàl·lic.
Distribució i hàbitat El quíscal cantaire és un nidificador resident des de la costa oriental i sud-est de Mèxic fins a Costa Rica. L'àrea de distribució s'està expandint. Va colonitzar El Salvador a la dècada de 1950 i l'est de Guatemala a la dècada de 1960. Abans de 1989 només hi havia un registre costa-riqueny, però ara es veu fàcilment almenys fins al sud de San José, i s'espera que colonitzi Panamà.
El quíscal cantaire habita una àmplia gamma d'hàbitats, però evita els boscos densos i el sotabosc espès. S'ha adaptat a l'hàbitat humà i es pot veure en jardins. Busca principalment insectes a terra, però també pren nèctar i espigues de blat de moro madures, així com altres plantes, com els fruits de Bursera simaruba i la Trophis racemosa.
Ecologia Reproducció Els ocells reproductors són molt territorials, i els adults ataquen depredadors com el gaig bru (Cyanocorax morio), però es formen petits estols fora de la temporada de nidificació. Una parella reproductora fa una exhibició en què cada ocell estén la cua, estén les ales i "esbufega" el plomatge.
Ambdós sexes construeixen un niu en forma de copa de material vegetal a una altura de 3 a 7 m en un arbust o arbre i el folren amb fang i excrements. La femella pon tres o quatre ous blaus amb taques marrons, que incuba sola, tot i que el mascle ajuda a alimentar els pollets. No se sap que aquesta espècie estigui parasitada pels vaquers, cosa que presumiblement també ha contribuït a l' èxit en la reproducció.
Estat de conservació L'espècie està classificada com en risc mínim per la UICN a causa de l'àrea de distribució i mida de població extremadament grans, cap de les quals compleix els criteris d'estatus vulnerable. A més, la tendència poblacional està augmentant, cosa que confirma encara més que l'espècie no s'enfronta a amenaces significatives.
Aquesta espècie s'ha beneficiat de la desforestació, que ha permès la ràpida expansió mitjançant la creació d'un hàbitat adequat.
Taxonomia El quíscal cantaire va ser descrit per primer cop l'any 1830 pel comptable del Museu d'Història Natural de Berlin i aficionat a l'ornitologia Wilhelm Deppe amb el nom binomial Icterus dives i la localitat tipus "Mèxic".
Etimologia El nom binomial del quíscal cantaire és un tautònim. El nom genèric i específic Dives deriva del llatí «dives, divitis» que significa “ric”, “costós”, “sumptuós”, “esplèndid”.
Subespècies L'espècie és monotípica: no es reconeixen subespècies.
Referències
Categoria:Ictèrids Categoria:Ocells d'Amèrica del Nord Categoria:Ocells d'Amèrica Central