miniatura|Muhàmmad Alí Paixà
La revolta cretenca de 1866-1869 (en grec: η Μεγάλη Επανάσταση, i Megali Epanàstassi, 'la gran revolta') fou una insurrecció a Creta contra l'ocupació otomana. Aquesta insurrecció va ser part d'un moviment més ampli de desig d'independència de l'illa respecte a l'Imperi Otomà, que la controlava des de mitjan . La revolta va tenir una durada de tres anys, i és sovint entesa com la culminació de la lluita contra els otomans, marcada especialment per la massacre del monestir d'Arkadi del novembre de 1866.
Aquesta insurrecció portà a la inserció de Creta en la més àmplia «qüestió d'Orient», el qual s'oposa als interessos diplomàtics de les potències europees.Detorakis, History of Crete, p. 330
Context Guerra d'independència de Grècia i parèntesi egipci
Iniciada el 1648, la conquesta de Creta per part de l'Imperi Otomà el 1669 va acabar amb el setge de Càndia. El període otomà de la història de l'illa és ple d'insurreccions. El 1821, Grècia es va rebel·lar contra l'ocupació otomana i Creta va prendre part en la guerra d'independència. Tanmateix, el 1830, al final de la guerra, aquesta darrera no formà part del nou estat grec. El protocol de Londres del 7 de febrer cedí l'illa a Muhàmmad Alí Paixà d'Egipte pels serveis prestats a l'Imperi Otomà durant la guerra de la independència del Peloponès. Alí Paixà nomenà Mustafà Naili Paixà com a governador de l'illa.
Conscient de la dificultat de la tasca, i per tal de guanyar el favor de les grans potències, Muhàmmad Alí posà en marxa una sèrie de mesures destinades a garantir una certa igualtat entre musulmans i cristians. Dos cossos administratius, anomenats surades, foren creats a Heraklion i Khanià, i dos conjunts més petits s'instal·len a Réthimno i Sfakià. En aquests cossos hi havia funcionaris turcs i representants musulmans i cristians de cada província de l'illa. La representació dels cristians en una assemblea, encara que nova, era relativa, ja que el seu nombre era inferior a la dels representants musulmans.Detorakis, op. cit., p.321
El període egipci va ser un període de grans treballs a tota l'illa: les carreteres, els ponts i els ports van ser crear per primera vegada des de l'època veneciana. El govern egipci prestà especial atenció a l'educació i fundà escoles per als musulmans i els cristians. Finalment, el 1832, va tenir lloc el primer cens de la història a Creta, i es va publicar el primer diari en grec i àrab (Kritiki Ephimeris).Detorakis, op. cit., p.322
Muhàmmad Alí garantí l'amnistia pels insurgents durant la guerra d'independència de Creta si deposaven les armes i vivien en pau. No obstant això, aquestes mesures pacificadores no foren admeses de forma unànime i foren refusades en el seu moment per molts musulmans, els quals preferiren sortir de l'illa per establir-se a l'Àsia Menor, i cristians que no acceptaren desarmar-se i escolliren exiliar-se a Grècia.
El retorn dels otomans miniatura|Mapa de 1861 que representa la presència de grecs (en blau) i de turcs (en vermell) a Creta Aquest parèntesi egipci de relativa pau, malgrat un intent d'insurrecció el 1833, va durar només deu anys: el 1840, la derrota de Muhàmmad Ali a Síria contra l'Imperi Otomà portà al retorn de Creta sota l'autoritat del sultà. De fet, les grans potències que buscaven preservar l'equilibri dels seus respectius interessos a la regió volien mantenir intacte l'Imperi Otomà i decidiren, amb el Tractat de Londres de 1840, rendir-li Creta, cosa que immediatament disparà un nou aixecament a l'illa. A finals de 1840, els líders cretencs exiliats a Grècia, en particular Aléxandros Kumunduros, futur primer ministre de Grècia, van tornar a l'illa per organitzar la revolta, la qual explotà el 22 de febrer de 1841 a tota l'illa però cessà el mes d'abril davant la negativa de les grans potències a intervenir en el conflicte. Molts rebels i civils es van exiliar a Grècia.
Mustafà Paixà va esdevenir governador de Creta i va arribar a l'illa el 31 d'octubre de 1842. Va romandre allí fins al 1850 i el seu nomenament fou com a Gran Visir. Es van implementar noves reformes d'administració. A més de la transferència de la capital d'Heraklion a Khanià i la divisió de l'illa en 23 províncies (kazades), foren nomenats consellers provincials en els principals centres de cada província. Aquests consellers eren assistits per dos sergents, un musulmà (bulukbasi) i un cristià (kastelgiagasi).Detorakis, op. cit., p.327
El 30 de març de 1856, el Tractat de París va obligar al sultà a aplicar el Hatti-Houmayoun, és a dir, la igualtat civil i religiosa de cristians i musulmans.J. Tulard, Histoire de la Crète, p.114 Les autoritats otomanes, però, s'hi resistiren a Creta.Detorakis, History of Crete, p.328 Degut al gran nombre de conversions de musulmans (majoritàriament cristians antics que es van convertir a l'Islam i, per tant, relapsats), l'Imperi Otomà va intentar tornar a la llibertat de consciència. La introducció de nous impostos i del toc de queda va augmentar el descontentament. L'abril de 1858, 5.000 cretencs es reuniren a Boutsounaria. Finalment, un decret imperial del 7 de juliol de 1858 garantí els privilegis cretencs en qüestions religioses, judicials i fiscals ;també es crearen consells d'ancians. Sota l'autoritat directa de l'Església hi havia un consell de set membres a Heraklion i Khanià, i a Réthimno un de sis membres. Un membre del clergat era nomenat per l'Església i els altres sis membres eren elegits pels gremis de comerciants o la burgesia local. Consells similars foren establerts per a la població musulmana.Detorakis, op. cit., p.329
Durant les següents quatre dècades (fins a la independència del 1898), les revoltes no feren més que seguir la ruta oberta pel Hatti-Houmayoun.
Una segona causa de la insurrecció de 1866 va ser la intervenció en l'organització dels monestirs cretencs del Valí de Creta Hekim Ismail Paixà. Diferents laics advocaren des de 1862 que les propietats dels monestirs estiguessin sota el control del consell d'ancians, amb la finalitat d'establir les escoles, però s'enfrontaren a l'oposició dels bisbes. Ismail Paixà intervingué en aquesta controvèrsia interna dels cristians designant les persones que havien de parlar sobre el tema mitjançant la cancel·lació de l'elecció dels membres "indesitjables" i arrestant i empresonant als membres de la comissió que anaven a Constantinoble per discutir l'assumpte amb el Patriarca de Constantinoble. Aquesta acció provocà reaccions violentes dins de la població cristiana de Creta.
La insurrecció Manifestació a Hàgia Kiriakí miniatura|Hatzimichalis Yannaris, cap cretenc de la regió de Khanià.
La primavera de 1866 se celebraren reunions a diversos pobles.Detorakis, op.cit., p.331 El 14 de maig se celebrà una reunió al monestir d'Hàgia Kiriakí a Boutsounaria, prop de Khanià, i s'escrigué una petició enviada al sultà però també als cònsols de les grans potències presents a Khanià. Les seves peticions es presentaren en deu punts:J. Dalègre, Grecs et Ottomans, 1453-1923, p.195P. Kitromilides, Venizelos. The trials of Statesmanship, p.18
Les exempcions fiscals La millora del transport públic L'aplicació de les disposicions adoptades en els tribunals i les diferents juntes Una major llibertat de religió La creació d'una banca de préstec L'obertura de tots els ports al comerç La construcció d'escoles i hospitals L'adopció de la llengua grega en els procediments judicials La garantia de la llibertat personal L'amnistia per als qui havien participat en les revoltes anteriors
Una segona petició fou signada l'endemà, encara a Hàgia Kiriakí, aquest cop dirigida als sobirans de França i de la Gran Bretanya i al tsar de Rússia; s'hi reclamava la unió de Creta amb Grècia.P. Kitromilides, Venizelos. The trials of Statesmanship, p.19. Després de crear aquests documents, la reunió es dispersà i només un comitè restà a l'espera de la resposta oficial.
Abans d'enviar els documents, els cretencs ja havien establert contacte amb els cònsols rus i grec a Khanià. El primer es mostrà oposat a qualsevol moviment revolucionari a l'illa i els aconsellà cercar mitjans pacífics per buscar reformes, prometent-los el seu probable suport. El cònsol grec, per la seva banda, evità l'enviament de senyals d'estímul a la revolta, aconsellant-los que busquessin simplement reduir els imposts. En efecte, el govern grec desaprovà amb vehemència qualsevol moviment insurreccional, tenint en compte que la situació política d'Europa no era favorable a una empresa d'aquesta naturalesa.
Fins i tot abans de la resposta de l'Imperi Otomà, els musulmans es concentraren en les ciutats fortificades de l'illa i les fortaleses rurals, mentre que els cretencs es reuniren a les muntanyes per por de massacres. Els grups rebels, anomenats columnes, es congregaren a les muntanyes a principis de l'estiu de 1866. Ismaïl Paixà demanà la dissolució del comitè del qual l'existència només es considerava un acte revolucionari. La resposta pública vingué del sultà el 20 de juliol: rebutjà les peticions dels cretencs. El sultà considerà que els cretencs, més que qualssevol altres de l'Imperi, gaudien de privilegis i que, per tant, no hi havia cap raó ni dret de demanar l'abolició dels imposts. Pel que fa a les escoles, els hospitals i el transport, reconegué que les millores es podien fer d'una manera limitada. No obstant això, el sultà considerà que per aquestes reivindicacions els cretencs adoptaven un comportament que no es podia considerar més que com una rebel·lió. Va ordenar al governador de l'illa enviar tropes per detenir els líders del moviment i dispersar la resta per la força.
Proclamació de la rebel·lió Insatisfet amb la resposta de la Porta, el comitè preparà una declaració de revolució que fou signada el 20 de juliol a Brosnero, i l'envià als cònsols. El 2 de setembre (calendari gregorià; 21 d'agost al calendari julià), l'assemblea revolucionària cridà al poble de Creta a la rebel·lió contra el jou otomà del poble d'Askifu prop de Sfakià, i proclamà la unió de Creta a Grècia.E. Driault et M. Lhéritier, op. cit. Tome III, p. 184.
Mentre la possibilitat d'una revolta resultava cada cop més palesa, els grecs de Grècia, incloent-hi els cretencs que vivien en territori grec, es mobilitzaren per proporcionar als insurgents diners, armes i aliments. A Atenes s'organitzà un comitè central per donar suport als cretencs que fou encapçalat pel governador del Banc de Grècia en aquell moment, Markos Renieris. Al llarg de la revolta, les naus gregues forçaren el bloqueig otomà per reabastir l'illa i evacuar els ferits.
La rebel·lió començà oficialment amb la declaració de la reunió, però els primers enfrontaments tingueren lloc al districte de Selino, al sud-oest de l'illa, fins i tot abans de l'anunci oficial de la revolució. Kriaris liderà la insurgència a la província de Selino, capturà fortaleses –entre elles la de Stavros– i obligà als turcs a retirar-se darrere dels murs de Kàndanos. Cinc dies després de la proclamació oficial de la insurrecció, prop de Khanià, l'egipci Sahin intentà bloquejar el camí a Sfakià. Al capdavant d'una tropa de 5.000 homes, tractà de fer-se amo de la regió de Vrisses, intentant tallar les línies de comunicació als sfakiotes rebels, però va ser assetjat pels rebels de l'Apokóronas, els quals l'obligaren a retirar-se a Khanià, deixant enrere al seu subministrament.P. Kitromilides, op.cit., p.20
Forces que hi participaren + Principals caps cretencs de la revolta Nom Província Hatzimichalis Yannaris Kidonia Konstantinos Kriaris Selino Kostaros Voloudakis Apokóronas Stamatis Hionoudakis Sfakià Michalis Tsouderos Hàgios Vasileios Michalis Skoulas Mylopotamos Paul Dedidakis Malevizi Nikolaos Theiakakis Monofasi Antony Zographos Pediada K. Sphakianakis Mirabello A.Katechakis Temenos