Beltane o Beltaine (en irlandès antic: «foguera» o «foc lluminós») és el festival gaèlic del Dia de Maig. El més habitual és que se celebri el 1r de maig, o aproximadament a mig camí entre l'equinocci de primavera i el solstici d'estiu. Històricament, es va celebrar àmpliament a tota Irlanda, Escòcia i l'illa de Man.
En irlandès el nom del dia del festival és Lá Bealtaine,De fet, Bealtaine també és el nom del mes de maig en irlandès, a més de ser considerat tradicionalment el dia que marca l'inici de l'estiu a Irlanda. També té un paral·lelisme amb el festival gal·lès de Calan Mai o Calan Haf, que se celebra precisament el 1r de maig. en gaèlic escocès Là Bealltainn i en gaèlic manx Laa Boaltinn / Boaldyn. És un dels quatre festivals estacionals gaèlics, juntament amb Samhain, Imbolc i Lughnasadh, i és similar al gal·lès Calan Mai.
Beltane s'esmenta en alguns dels primers textos en irlandès i s'associa a esdeveniments importants de la mitologia irlandesa. També conegut com Cétshamhain («primer d'estiu»), va marcar el començament de l'estiu i era quan es duia el bestiar a les pastures d'estiu. Es realitzaven rituals per protegir el bestiar, les collites i les persones, i per fomentar el creixement. S'encenien fogueres especials i es considerava que les seves flames, fum i cendres tenien poders protectors. La gent i el seu bestiar caminaven al voltant o entre les fogueres i, de vegades, saltaven sobre les flames o les brases. Tots els focs de les llars eren apagats i després es tornaven a encendre amb el foc de la foguera de Beltane. Aquestes reunions anaven acompanyades d'una festa, i alguns dels aliments i begudes s'oferien als Aos Sí. Les portes, les finestres, les llars i el bestiar eren decorades amb flors grogues de maig, potser perquè suscitaven foc. En algunes parts d'Irlanda, la gent feia un «arbust de maig»: normalment un arbust o branca amb espines decorada amb flors, cintes, petxines brillants i espelmes de jonc. També es visitaven pous sagrats i es creia que la rosada de Beltane aportava bellesa i mantenia la joventut. Molts d'aquests costums formaven part dels festivals del Dia de Maig o d'estiu a altres parts de Gran Bretanya i Europa.
Les celebracions de Beltane van desaparèixer en gran part a mitjans del , tot i que alguns dels seus costums van continuar i en alguns llocs s'ha recuperat com a esdeveniment cultural. Des de finals del , els neopagans celtes i els wiccans han celebrat Beltane (o festivals semblants a Beltane) com a festa religiosa. Els neopagans de l'hemisferi sud celebren Beltane al voltant del 1r de novembre.
Descripció miniatura|El verd més clar representa la màxima expansió de la llengua i la cultura gaèlica (vers l'any 1000), l'ombra mitjana mostra el seu abast c. 1700, i el color més fosc mostra zones que parlen gaèlic en l'actualitat Aquest festival gaèlic marcava l'inici de la temporada d'estiu i tenia lloc a la lluna plena de maig. Beltane es troba enmig entre el final de l'hivern (Imbolc) i el solstici d'estiu. A la Gàl·lia, el seu equivalent es devia relacionar amb Belisama («el Molt Brillant») i Belenos («l'Apol·lo Celta»), pàredre de l'anterior. A Irlanda, va ser en aquesta data quan van arribar els diversos ocupants de l'illa, si ens referim al Lebor Gabála Érenn (Llibres de les conquestes d’Irlanda). És una festa de la renovació i la fundació.
Beltane marca un llindar dins de l'any, quan comença el bon temps. També és un canvi de vida, ja que és l'obertura d'activitats diürnes: represa de la caça, guerra, incursions i conquestes per als guerrers; inici del treball agrícola i rural per als agricultors i ramaders. En aquest sentit, és l'antítesi total de la festa de Samhain. Beltane és el període preferit per als ritus de pas entre els períodes fred i calorós, entre la foscor i la llum, entre la mort psíquica i el renaixement simbòlic i espiritual.
En general, Beltane és la celebració del canvi en el ritme de la vida. Del ritme hivernal es passa al ritme estival. La festa marca aquest passatge tant físicament com espiritualment. Els antics ritus de confinament a les cambres dels dòlmens poden haver tingut lloc durant la nit de Beltane. Les històries emfatitzen els focs encesos pels druides, que pronunciaven encanteris màgics a mesura que es feia passar el bestiar entre aquests focs per tal de protegir-los de malalties durant tot l'any. Se suposa que l'assemblea dels druides al bosc dels Carnuts, testificada per Juli Cèsar a La Guerra de les Gàl·lies, es va celebrar durant Beltane. Els sacrificis d'animals tenien lloc durant Beltane de la mateixa manera que en Samhain s'oferien als déus.
Els filòlegs es lamenten per la documentació incompleta i fonts incompletes sobre l'antiguitat d'aquest esdeveniment, mentre que el folklore del Dia de Maig és abundant. De generació en generació, el folklore s'ha apoderat de Beltane com altres festivals celtes i encara hi ha alguns costums com ballar al voltant d'un Maypole (un gran pal plantat a terra, un símbol fàl·lic, amb cintes de tots els colors adherides a la part superio, on els participants donen voltes al pal amb una cinta a la mà), la pràctica de l'endevinació, els rituals per protegir les cases, recollir plantes (sobretot ortigues), saltar per sobre dels focs per garantir la felicitat i la fertilitat... Durant la nit del 1r de maig, la gent evitava llocs «freqüentats» per fades i altres criatures del Petit Poble perquè el vel entre el seu món i el nostre és més prim de la nit de Beltaine.
Segons Philippe Jouët:
Philippe Jouët conclueix:
Beltane és un festival purament britànic i irlandès, que no s'estén a tots els pobles celtes, atès que els còrnics, els bretons i els gal·lesos no van celebrar aquest aniversari (els gal·lesos tenen un festival similar, el Calan Mai, però diferent en molts aspectes). El nom britònic del Festival de la Llum de Primavera és Cyntefyn / kəntevin (en gal·lès), Gwantwyn (en còrnic) i Kala Mae o °Kenteveno (en bretó). Al conte gal·lès Cyfranc Lludd a Llefelys, es pot escoltar el crit escatològic de dos dracs el primer de maig i es conjurat el maig següent.
Costums històrics de Beltane Beltane era dels quatre festivals estacionals gaèlics: Samhain (~ 1r de novembre), Imbolc (~ 1r de febrer), Beltane (~ 1r de maig) i Lughnasadh (~ 1r d'agost). Beltane marcava el començament de la temporada pastoral d'estiu, quan es duia el bestiar a les pastures d'estiu. En aquella època es feien rituals per protegir-los dels mals, tant naturals com sobrenaturals, i això implicava principalment l'«ús simbòlic del foc». També hi havia rituals per protegir els cultius, els productes lactis i les persones, i afavorir el creixement. Es creia que els Aos Sí (sovint anomenats esperits o fades) eren especialment actius durant el Beltane (com en Samhain) i l'objectiu de molts rituals Beltane era aplacar-los. La majoria dels estudiosos veuen els Aos Sí com a restes dels déus pagans i dels esperits de la natura.
Beltane era un «festival d'optimisme de primavera» durant el qual «el ritual de la fertilitat tornava a ser important, potser connectant-se amb el poder creixent del Sol».
Abans de l'era moderna miniatura|Lloc del festival celta de Bealtane al turó d'Uisneach Es creu que Beltane (principis d'estiu) i Samhain (principis d'hivern) van ser el més important dels quatre festivals gaèlics. Sir James George Frazer va escriure en La Branca Daurada: un estudi sobre màgia i religió que les festes de Beltane i Samhain són de poca importància per als agriculors europeus, però de gran importància per als ramaders. Per tant, suggereix que dividir en dos l'any entre el 1r de maig i el 1r de novembre data d'un moment en què els celtes eren principalment un poble de pastors, dependent dels seus ramats. La primera menció de Beltane es troba a la literatura irlandesa antiga de la Irlanda celta. Segons els textos altmedievals Sanas Cormaic (escrit per Cormac mac Cuilennáin) i Tochmarc Emire, Beltane se celebrava el 1r de maig i marcava el començament de l'estiu. Els textos diuen que, per protegir el bestiar contra les malalties, els druides feien dos focs «amb grans encanteris» i feien passar el bestiar entre ells.
Segons l'historiador del Geoffrey Keating, hi havia una gran concentració al turó d'Uisneach cada Beltane a la Irlanda medieval, on es feia un sacrifici a un déu anomenat Beil. Keating va escriure que s'encenien dues fogueres a tots els districtes d'Irlanda i que es conduïa bestiar entre ells per protegir-los de les malalties. No hi ha cap referència a aquesta trobada als Annals irlandesos, però al Dindsenchas medieval inclou un conte d'un heroi encenent un foc sagrat a Uisneach que va cremar durant set anys. Ronald Hutton escriu que això pot «preservar la tradició de les cerimònies de Beltane», però afegeix que «Keating o la seva font poden haver combinat aquesta llegenda amb la informació de Sanas Chormaic per produir un fragment de pseudohistòria». No obstant això, les excavacions a Uisneach al van trobar evidències de grans incendis i ossos carbonitzats, que van demostrar que eren ritualment importants.
Beltane també s'esmenta a la literatura escocesa medieval. Es troba una referència primerenca al poema Peblis to the Play, contingut als Manuscrits de Maitland de la poesia escocesa dels segles i , que descriu la celebració a la ciutat de Peebles.
Durant la era moderna Des de finals del fins a mitjans del , molts relats de costums de Beltane van ser registrats per folkloristes i altres escriptors. Per exemple, John Jamieson, en el seu Etymological Dictionary of the Scottish Language (Diccionari etimològic de la llengua escocesa, 1808), descriu alguns dels costums de Beltane que van persistir fins al i principis del en algunes parts d'Escòcia, qui va assenyalar que començaven a desaparèixer.
Al , el folklorista Alexander Carmichael (1832–1912), va recollir la cançó Am Beannachadh Bealltain (La benedicció de Beltane) a la seva Carmina Gadelica, que va escoltar en un crofter de South Uist. Els dos primers versos es cantaven de la següent manera:
A l'obra Les boires d'Avalon (1983) de Marion Zimmer Bradley, es descriu la festivitat, però cal recordar que en temps remots la sexualitat tenia un lloc destacat i poca pudor, ja que, com s'esmenta en molts textos, és la celebració de la fertilitat.
Les fogueres Les fogueres van continuar sent una part fonamental del festival durant l'era moderna. Tots els focs i espelmes de la llar s'apagaven abans d'encendre la foguera, generalment en una muntanya o turó. Ronald Hutton escriu que «Per augmentar la potència de les flames sagrades, almenys a la Gran Bretanya, sovint s'encenien amb el més primitiu de tots els mitjans, amb la fricció entre fustes». Al , per exemple, John Ramsay va descriure que els Highlanders escocesos van encendre un force-fire (foc forçat) o need-fire (foc de necessitat) a Beltane. Aquest foc es considerava sagrat.
Al , el ritual de conduir bestiar entre dos focs (com es descriu a Sanas Cormaic gairebé 1000 anys abans) encara es practicava a la major part d'Irlanda i en algunes parts d'Escòcia. De vegades, el bestiar es conduïa «al voltant» d'una foguera o es feia saltar sobre flames o brases. La mateixa gent feia el mateix. A l'illa de Man, la gent s'assegurava que el fum bufès sobre ells i el seu bestiar.