La piranga cara-roja Rev. 15/10/2022 (Piranga ludoviciana) és una espècie d'ocell passeriforme de la família dels cardinàlids (Cardinalidae) que nia a l'oest d'Amèrica del Nord i hiverna al sud de Mèxic i Amèrica Central.
Descripció
La piranga cara-roja mesura entre 16–19 cm de longitud, pesa entre 24–36 g i té una envergadura de 29 cm.
Els adults tenen el bec pàl·lid, robust i punxegut, la part inferior groga i les franges alars clares. Els mascles adults tenen la cara de color vermell brillant i el clatell, l'espàtula i el carpó grocs, amb la part superior del dors , les ales i la cua negres; en el plomatge no reproductor, el cap no té més que un to vermellós i el cos té un to oliva. Les femelles tenen el cap groc i són de color oliva pel dors , amb les ales i la cua fosques.
El cant, de frases curtes i inconnexes, suggereix una griva americana (Turdus migratorius), però és més ronc i força monòton. El crit es descriu com a pit-er-ick.
L'hàbitat de cria són els boscos de coníferes o mixtos de l'oest d'Amèrica del Nord, des de Mèxic fins als EUA. Arriben fins al sud d'Alaska; per tant, són les tàngares reproductores més septentrionals. Construeixen un niu de copa fràgil en una branca d'arbre horitzontal, generalment en una conífera. Ponen quatre ous de color verd blavós amb taques marrons.
Aquests ocells migren i hivernen des del centre de Mèxic fins a Costa Rica. Alguns també hivernen al sud de Califòrnia.
Distribució i hàbitat L'àrea de reproducció de la piranga cara-roja inclou boscos al llarg de la costa occidental d'Amèrica del Nord des del sud-est d'Alaska fins al nord de Baixa Califòrnia, Mèxic. Les pirangues cara-roja s'estenen cap a l'est fins a l'oest de Texas i cap al nord a través del centre de Nou Mèxic, el centre de Colorado, l'extrem nord-oest de Nebraska i zones de l'oest de Dakota del Sud fins al sud dels Territoris del Nord-oest, Canadà. L'àrea de reproducció de la piranga cara-roja s'estén des del centre de Costa Rica cap al nord a través de Nicaragua, Hondures, El Salvador i Guatemala fins al sud de Baixa Califòrnia Sud i l'extrem sud-est de Sonora a l'oest de Mèxic i fins al sud de Tamaulipas al nord-est de Mèxic. No solen trobar-se a les terres baixes del Carib. S'ha informat que hivernen més al nord i observat fins al sud, com ara Panamà. Les espècies errants són rares o ocasionals a l'est dels Estats Units.
A més de les comunitats vegetals esmentades anteriorment, s'ha registrat pirangues cara-roja en hàbitats alterats. Per exemple, se'n van veure en una zona del nord-oest de Califòrnia que havia estat talada no feia ni cinc anys. L'Erechtites glomerata era característica de la classe d'edat més jove, mentre que els llocs lleugerament més antics estaven compostos predominantment de Lithocarpus densiflorus amb quantitats més petites de Ceanothus velutinus, Rubus leucodermis i Ribes roezlii. A més, es van capturar pirangues cara-roja al llarg del Rio Bravo a Nou Mèxic durant la migració de primavera i tardor en una zona agrícola composta principalment per alfals (Medicago sativa) i blat de moro (Zea mays).
També s'ha observat pirangues cara-roja en comunitats de tamarius (espècie de Tamarix) i en vegetació d'arbre del paradís (Elaeagnus angustifolia). A Nou Mèxic, es va observar pirangues cara-roja en poblacions gairebé pures de tamarius de 3 a 7 m d'alçària. També en comunitats de tamarius durant la migració de tardor al llarg del Rio Bravo. Es va observar deu pirangues cara-roja entre tres llocs compostos per arbre del paradís a Colorado, Utah i Idaho. Tots els llocs estaven dominats per arbre del paradís amb bromus teulader que comprenia una part substancial del sotabosc. Al llarg del Rio Bravo, les pirangues cara-roja eren capturades amb més freqüència durant la migració de tardor en vegetació amb un soterrani de pollancres del Rio Bravo (Populus deltoides subespecie wislizenii) i un sotabosc d'arbre del paradís de moderat a dens.
Comportament i ecologia La piranga cara-roja migra sola o en grups de fins a 30 ocells. De mitjana, exemplars juvenils es van capturar més tard (principis de setembre) al Rio Grande Nature Center que els adults (mitjans d'agost) durant la migració de tardor. En aquesta investigació també es va abordar el moment de la migració, l'estat dels ocells i les diferències de lloc en la migració de primavera i tardor.
Reproducció La piranga cara-roja arriba a les zones de cria a la primavera. La cria sol produir-se entre ocells adults de dos anys o més, començant al maig i continuant fins al juliol, tot i que alguns de primer any també es reprodueixen. A la serralada Sandia, al centre-nord de Nou Mèxic, es va sentir pirangues cara-roja cantant a partir de finals de maig, i el primer niu es va trobar a principis de juny.A les zones públiques d'espai obert del comtat de Boulder, Colorado, l'inici de la temporada de cria es va estimar com el 28 de maig, i el pic de la temporada de cria, definit com almenys el 50% dels nius actius, va ser del 6 de juny a l'1 de juliol. Al sud-oest, la cova generalment comença a principis de maig, mentre que al nord-oest, sol començar a mitjan juny. Pot començar abans a la Colúmbia Britànica i Alberta que al nord-oest dels Estats Units. Es va estimar una data de posta d'ous tan aviat com el 16 de maig a la Colúmbia Britànica mitjançant un càlcul retroactiu, i a Alberta es va observar una posta completa d'ous ja el 26 de maig.
Els nius en forma de copa són construïts per la femella, triguen uns quatre dies o més a fer-ho i estan fets de branquetes, arrels, herbes i agulles de pi. No s'ha trobat cap evidència de segones postes, però una revisió assenyala un intent de nidificació després d'un niu fallit al centre-oest d'Idaho, i suggereix que la reposició és una font substancial d'intents de nidificació tardans. A més, es va suggerir la reposició com a explicació per a alguns nius tardans observats al comtat de Boulder, Colorado.
La mida de la posta sol ser de tres a cinc ous. La mida mitjana de la posta en 10 nius no parasitats al comtat de Boulder va ser de 3,8 ous. La posta mitjana al sud-oest pot ser més petita que la de les que nien al nord. La posta d'ous generalment triga aproximadament un dia per ou. La femella incuba els ous durant uns tretze dies, tot i que s'han reportat períodes d'incubació més curts. Les cries són alimentades per ambdós pares i normalment volen entre 11 i 15 dies després de descloure. S'ha observat pirangues cara-roja immadures amb els pares almenys dues setmanes després ser volanderes.
Les cries immadures inicien la migració més tard que els ocells adults. Generalment, abandonen llocs més septentrionals a finals d'estiu o principis de tardor, mentre que les de zones més meridionals poden quedar-s'hi fins a principis de novembre.
L'èxit reproductiu varia molt entre estudis i al llarg dels anys. Una estimació mitjana anual de probabilitat d'èxit de niu és de 0,186 durant 3 anys, amb un mínim de 0,035 i un màxim de 0,349. En una zona d'estudi del nord d'Arizona, una mitjana del 43% (n = 7) dels nius van aconseguir arribar a l'etapa de niu. Al comtat de Boulder, l'èxit de nidificació va variar de l'11,3% al 75,3%, amb una mitjana del 51,8% durant un període de 3 anys. La taxa de supervivència diària del niu en llocs no pasturats al nord-est de Nou Mèxic va ser de 0,955, que no va ser significativament (p < 0,05) diferent de la taxa de supervivència diària del niu de 0,973 trobada en llocs pasturats. La depredació del niu és la principal causa de fracàs del niu. Les taxes de depredació van variar del 30% (n = 48) en un estudi en un bosc de pinyons i ginebrons de Nou Mèxic al 86% (n = 14) en un bosc mixt de coníferes a Idaho.
La piranga cara-roja pot viure diversos anys. La taxa de supervivència mitjana anual és de 0,753 i la taxa de retorn és del 30,1% per a les del centre-oest d'Idaho. S'ha documentat una piranga cara-roja salvatge de set anys i onze mesos a partir de dades d'anellament.
Hàbitat miniatura|Mascle gaudint dels fruits d'un cirerer. Durant la temporada de cria, la piranga cara-roja principalment habita boscos de coníferes relativament oberts i boscos mixtos. Durant la migració, es troba en més zones, incloent-hi boscos de terres baixes del sud de Califòrnia, oasis desèrtics, zones de ribera, parcs i horts. A l'àrea d'hivernada, ocupa boscos de pins (Pinus spp.) i roures (Quercus spp.), així com boscos de matolls de dosser baix, vores de boscos i plantacions de cafè.
La piranga cara-roja es reprodueix en una àmplia gamma d'elevacions, des d'uns 56 m al nord-oest fins a 3.050 m. A la part nord de l'àrea de cria, s'ha observat exemplars en llocs de més de 2.530 m a Oregon fins a llocs de tan sols 56 m a la vall central de Willamette d'Oregon. A la part sud de l'àrea de cria, són més típiques en llocs d'alta altitud. Es van observar en un lloc d'Arizona a 2.520 m d'altitud i en un lloc a 2.900 m a Nevada.
Nidificació La piranga cara-roja nia en boscos de coníferes de segon creixement i madurs i en boscos mixtos. Només es reprodueixen en boscos d'arbres de perxa (arbres joves que ja tenen el tronc dret i allargat, generalment amb un diàmetre normal a 1,30 m del terra d'entre 10 i 20 cm) o de mida mitjana amb una cobertura de capçada superior al 70%. La nidificació es va limitar a comunitats d'avet de Douglas (Pseudotsuga menziesii) de segon creixement més vell (més de 40 anys) i madur (més de 120 anys) a la serralada occidental de les Cascades, a Oregon.Meslow, E. Charles; Wight, Howard M. 1975. Avifauna and succession in Douglas-fir forests of the Pacific Northwest. In: Smith, Dixie R, technical coordinator. Proceedings of the symposium on management of forest and range habitats for nongame birds; 1975 May 6–9; Tucson, AZ. Gen. Tech. Rep. WO-1. Washington, DC: U.S. Department of Agriculture, Forest Service: 266–271