Adolfo Salazar Castro (Madrid, Espanya, 6 de març de 1890 - Ciutat de Mèxic, 1 d'octubre de 1958) fou un compositor, escriptor, crític musical, periodista, historiador i musicògraf espanyol.
Biografia Primers anys Adolfo Salazar Castro va nàixer a Madrid el 6 de març de 1890. Va estudiar història a la Universitat de Madrid, però va abandonar la carrera per a dedicar-se a la música. Va estudiar composició al Conservatori de Madrid amb Bartolomé Pérez Casas, i posteriorment va rebre classes de Manuel de Falla i Felip Pedrell. També va visitar París, on va rebre classes de Maurice Ravel.
Va treballar com a funcionari de Correos y Telégrafos. Durant la segona dècada del segle XX va publicar algunes obres, com els seus Tres preludis per a piano, dedicada a Manuel de Falla. No obstant, la seua obra musical no va tenir pràcticament èxit.
De seguida es va començar a interessar tant per la música espanyola com la estrangera. Va editar des de 1914 fins a 1918 una crítica quasi diària a la Revista Musical Hispanoamericana. Va fundar l'any 1915, conjuntament amb Manuel de Falla, la Sociedad Nacional de Música, per a promoure la música de cambra contemporània a Espanya. Va ser secretari d'aquesta societat fins a l'any 1922.
Reconeixement nacional i internacional Salazar va anar guanyant fama com a crític musical a partir de 1918, quan va començar a publicar crítiques diàries a la revista El Sol, fundada per José Ortega y Gasset i Nicolás María de Urgoiti. En aquesta revista tenia una secció reservada on va escriure crítiques fins a l'any 1936, quan va esclatar la Guerra Civil espanyola. El mateix 1918 va ser nomenat vicepresident de la secció musical del Ateneu de Madrid, i l'any 1922 va substituir Felip Pedrell al comitè directiu de la Societat Internacional de Musicologia.
L'any 1921 va viatjar a Granada juntament amb Robert Gerhard, on van visitar a Manuel de Falla, el qual els va ensenyar l'obra en la que estava treballant: El retablo de Maese Pedro.
L'any següent va ser nomenat secretari de la secció espanyola de la International Society for Contemporary Music (ISCM), gràcies a la qual va poder viatjar per Europa a investigar l'estat de la música i les tendències musicals de l'època. Va ser membre fundador de la Société Française de Musicologie l'any 1923.
En aquesta època va escriure el seu llibre La música actual en Europa y sus problemas. A més, del 1923 al 1926 va col·laborar en la Handbuch der Musikgeschichte de Guido Adler a Viena. Ja durant el govern de la Segona República Espanyola, va exercir de secretari de la Junta Nacional de Música y Teatros. L'any 1930 va acompanyar Federico García Lorca a un viatge a Cuba. L'any 1933 va rebre una beca d'investigació, i va ser llavors quan va decidir abandonar definitivament la composició per a dedicar-se exclusivament a escriure tractats musicològics.
La figura de Salazar va anar guanyant renom entre els intel·lectuals de l'època, també degut a la relació que mantenia amb escriptors i músics com Federico García Lorca, José Ortega y Gasset, Juan Ramón Jiménez, Ramón Menéndez Pidal, Pablo Ruiz Picasso, Manuel Azaña, Gerardo Diego, Vicente Aleixandre, Indalecio Prieto, León Felipe, Amado Alonso, Américo Castro, Ernesto Halffter, Salvador Bacarisse, Frederic Mompou o Eduard Toldrà, entre d'altres.
Exili: Estats Units i Mèxic Una vegada va esclatar la Guerra Civil espanyola, Salazar va ser enviat pel govern de la República a Washington, per a exercir com a agregat cultural de l'ambaixada espanyola als Estats Units d'Amèrica. Durant la seua estada als Estats Units, va organitzar cursos sobre folklore a la Universitat de Middelbury, va contribuir a la American Musicological Society amb un treball sobre la música del teatre anterior a Lope de Vega i Calderón de la Barca, i també va intervenir en la preparació de la Fira Mundial de Nova York, intentant afavorir al govern republicà.
A principis de 1939 va rebre la invitació, mitjançant un telegrama, del president de Mèxic, Lázaro Cárdenas del Río, a rebre asil polític a aquest país. Veient que la guerra estava a punt d'acabar, Cárdenas del Río va oferir asil polític a tots els republicans espanyols, a fi d'evitar la repressió de les tropes franquistes. Molts artistes i intel·lectuals espanyols van acceptar l'asil, i allí van fundar la Casa de España en México, sent Salazar un de tots els fundadors.
El 19 de març de 1939 va arribar a la Ciutat de Mèxic, on es va instal·lar definitivament. Allí va exercir com a professor del Colegio de México, successor de la Casa de España en México, i a partir de 1946 al Conservatorio Nacional de México. Durant aquests anys va col·laborar amb les revistes El Universal, Excelsior i Novedades, en les quals exaltarà la figura del compositor Carlos Chávez. L'any 1947 va realitzar una sèrie de conferències a la Universitat Harvard anomenades Music in Cervantes. L'any 1949 va ser nomenat membre de la Hispanic Society of America, amb seu a Nova York.
Últims anys Salazar va ser molt ben rebut a Mèxic, i ell mateix se sentia ben acollit, però va deixar constància en algunes cartes la seua enyorança cap a Espanya i el seu desig de tornar-hi, especialment perquè allí havia deixat a la seua mare. Va demanar ser acceptat com a funcionari a Correos, on va treballar en la seua joventut, però se li va denegar.
Els treballs de Salazar van continuar de manera ininterrompuda fins a l'any 1954, quan va començar a sentir els primers símptomes de la seua malaltia, la qual anava paralitzant el seu cos progressivament. Aquesta malaltia el va anar degenerant durant quatre anys, reduint-li la seua mobilitat poc a poc. Va ser acollit a la casa de la família de Carlos Prieto fins a la seua mort el 27 de setembre de 1958. Va ser enterrat l'endemà al Panteón Español de la Ciutat de Mèxic.
Obra Obra musical La obra musical de Antonio Salazar és escassa, i no va arribar a tenir cap èxit ni en vida ni pòstumament. Podria emmarcar-se dins del corrent nacionalista espanyola, en la línia de Pedrell, Albéniz i Falla, tot i que va tenir certa evolució cap a la música impressionista.
Salazar va defensar en els seus escrits la música impressionista de Ravel i Debussy, així com el neoclassicisme de Stravinsky, en contra del wagnerisme imperant. +NomAgrupacióAnyNotesLa couvertireCant i piano1913Lletra de GoetheMelancolieCant i piano1913Lletra de GoetheTres poemas de Rosalía de CastroCant i piano1915Lletra de Rosalía de CastroJaculatoriaCant i piano1915Lletra de Juan PujolRosas de SaadiCant i piano1916Lletra de Marceline DesbordesTres preludios para pianoPiano1916Cuarteto en sol menorQuartet de corda1917SchumanianaPiano1917Trois chansons de VerlaineCant i piano1920Lletra de Paul VerlaineArabiaQuartet de corda1923ArabiaOrquestra1923Orquestració del quartet anteriorCuarteto No.3 en si menorQuartet de corda1924RubaiyatQuartet de corda1924Basat en dibuixos de DalíTrois petites piecesFlauta, oboè, trompeta, viola, guitarra i fagot1925ZarabandaFlauta, viola y fagot1927RomancilloGuitarra1927RomancilloPiano1927Arranjament del Romancillo anteriorDeux InfantinesGuitarra1927Cuatro canciones sobre textos de poetas españoles de los siglos XVI y XVIICor1927PaisajesOrquestra1929Homenaje a ArbósOrquestra1934Cuatro letrillas que se cantan en las obras de CervantesCor1948Canción del poetaCant i piano?Lletra de Víctor HugoAspiración/TomorrowCant i piano?Lletra de Percy Bysshe ShelleyTres danzas para combinación antiguaFlauta, oboè, clarinet, trompa, trompeta, arpa i corda?When I am dead my DearestCant i piano?
Obra escrita Al contrari que la seua música, la obra literària i crítica de Antonio Salazar va ser molt ben rebuda, no només a Espanya i a Mèxic, sinó també a alguns països europeus. La seua obra va ser acceptada i ben valorada per autors com Guido Adler, Alfred Einstein, Curt Sachs, Gilbert Chase, Henry Collet o Manfred Bukofzer, entre d'altres.
+NomAnyNotesAndrómeda: bocetos de crítica y estética musical1921La música en Rusia: boceto de historia: Borodín y "El principe Igor" Musorgsky y "Boris Godúnof"1922Le jeune musique: Falla et Halffter.1924Article de La revue musicaleLa Orquestra Bética de Cámara: œuvres nouvelles de Falla, Esplà et Halffter1925Article de La revue musicaleMúsica y músicos de hoy1928Sinfonía y ballet1929La música contemporánea en España1930La música actual en Europa y sus problemas1935El siglo romántico1935La música en el siglo XX1936Los grandes compositores de la época romántica1936Música i sociedad en el siglo XX1939Conceptos fundamentales en la historia de la música1940Conceptos de Wölfflin1940La esencia de estilo gótico de Worringen1940La música moderna1944La música en la sociedad europea1942-1946Quatre volums: I. Desde los primeros tiempos cristianos / II. Hasta fines del siglo XVIII / III. Siglo XIX. Tomo I / IV. Siglo XIX. Tomo IILa danza y el ballet1948La música en Cervantes y otros ensayos1948La música: como proceso histórico de su invención1950Ensayos sobre Bach1951La música y el ballet1951La música de España1953Ensayo sobre la música griega1954La rosa de los vientos. Conceptos fundamentales en la historia del arte musical1940Reeditada a Madrid l'any 1954La nueva música1944Síntesis de la historia de la música1945Music in our Time1946En anglèsMúsica1950Juan Sebastián Bach1951La música orquestal en el siglo XX1998Epistolario (1912-1958)2008Recopilació i edició de 741 cartes escrites i rebudes per Adolfo SalazarTextos de crítica musical en el periódico El Sol (1918-1936)2009Recopilació d'articles publicats al periòdic El SolCuba y las músicas negras?El maestro de las fugas?
Traduccions A més de llibres propis, Salazar també va publicar traduccions d'altres autors, principalment francesos o alemanys (prèvia traducció de l'alemany al francès). +NomAnyAutor originalLa armonía moderna1915Arthur Eaglefield HullJuan Sebastián Bach1950Johann Nikolaus Forkel
Reconeixement miniatura|Conservatori Professional de Música Adolfo Salazar de Madrid. Antonio Salazar va ser considerat un dels historiadors i musicògrafs espanyols més importants del . No obstant, la seua figura ha caigut força en l'oblit després de la seua mort.
Actualment, part de la seua obra, així com cartes i altres documents, es troben en el Fons Adolfo Salazar, finançat pel músic mexicà Carlos Prieto.
El Conservatori Professional de Madrid porta el nom de Adolfo Salazar.
Referències
Bibliografia Enciclopèdia Espasa Suplement dels anys 1957-58, pàg. 268-69 () Del Pino, R. (2005). Adolfo Salazar. Un apóstol de la música. La Opinión de Granada. Extret de: https://web.archive.org/web/20070928151616/http://www.manueldefalla.com/falla/website/noticias_falla_pdf/43.-%206%20Marzo%2005.pdf (en castellà) Sage, J. (2001). Salazar, Adolfo. Grove Music Online. Extret de: https://doi.org/10.1093/gmo/9781561592630.article.24360 (en anglès) Salazar, A. (1983-1985). La Música en la sociedad europea. (Pròleg de Casares Rodicio, E.). Madrid: Alianza. () (en castellà)
Categoria:Crítics musicals Categoria:Escriptors madrilenys en castellà Categoria:Musicògrafs Categoria:Morts a Ciutat de Mèxic Categoria:Professors d'El Colegio de México Categoria:Compositors madrilenys Categoria:Alumnes de la Universitat Complutense de Madrid Categoria:Compositors espanyols nascuts al segle XIX Categoria:Compositors espanyols morts al segle XX Categoria:Escriptors espanyols nascuts al segle XIX Categoria:Escriptors espanyols morts al segle XX