La tàngara blavosa Rev. 20/01/2023 (Thraupis episcopus) és una espècie d'ocell passeriforme de la família dels tràupids (Thraupidae). Es distribueix del Mèxic cap al sud, fins al nord-est de Bolívia i el nord del Brasil; en tota la Conca amazònica, llevat l'extrem sud.

Descripció La tàngara blavosa és un ocell comú i estès de color blau grisenc, d'aspecte força senzill però distintiu, amb un ull fosc i petit i un bec força robust. Les poblacions a l'est dels Andes, a Sud-amèrica, tenen barres alars blanques i amples i un aspecte molt diferent.

Distribució i hàbitat La tàngara blavosa es distribueix des de l'est de Mèxic (San Luis Potosí) cap al sud, per Guatemala, Belize, El Salvador, Hondures, Nicaragua, Costa Rica, Panamà, Colòmbia, cap a l'est per Veneçuela, Trinidad i Tobago, Guyana, Surinam i Guaiana Francesa, cap al sud pel pendent oriental, per Equador, Perú, fins al nord-oest de Bolívia i el nord del Brasil, a tota la conca Amazònica (a l'est fins a Piauí i al sud fins a Mato Grosso).

Aquesta espècie, àmpliament disseminada, és generalment comú en àrees semiobertes i urbanitzades, i en una varietat d'hàbitats forestals, tant de regions humides com àrides, principalment per sota dels 1500 m d'altitud, en petit nombre fins als 2000 m. Si bé al Perú és una espècie pròpia de l'Amazònia, recentment s'ha trobat exemplars a Lima, on s'han adaptat molt bé sense intervenció humana aparent.

Comportament És una espècie comuna, molt activa i relativament confiada. Generalment va en parelles, però també arriba a formar grups no gaire nombrosos. S'acosta a zones habitades per humans, alimentant-se d'alguns fruits cultivats. Alguns grups petits s'alimenten al dosser de selves de terra ferma. Sovint acompanya estols mixtos d'alimentació.

Alimentació miniatura|Tàngara blavosa sobre un plàtan ornamental. La dieta consisteix principalment de fruits, però també de nèctar i insectes.

Reproducció La femella pon d'un a tres ous que varien entre blanquinosos i grisos, amb taques fosques, en un niu en forma de bol profund. Aquest es construeix a la conjuntura de les branques d'arbres alts, o bé en forats d'edificis. La femella cova els ous durant catorze dies, i cria els pollets per 17 més. Els nius poden ser parasitats per vaquers del gènere Molothrus.

Ecologia agrícola La tàngara blavosa prospera en algunes zones desforestades pels humans per al pasturatge, però no se sent tan atret pels edificis o per una alta activitat humana o ramadera. Continua habitant els boscos, però es traslladen temporalment a pastures abandonades per obtenir fruits silvestres i s'ha descobert que mai no busquen menjar o simplement ho fan amb menys freqüència en pastures amb bestiar. És més comuna en boscos secundaris resultants de la tala i crema seguida d'abandonament que en boscos primaris.

La tàngara blavosa s'infecta habitualment amb paràsits de Blastocystis, concretament amb el subtipus 6 (ST6), que era exclusiu dels ocells d'aquella zona. L'ST6 mai es va trobar en vaques de la zona, però no es va avaluar si la tàngara blavosa comparteix l'ST6 amb estols d'ocells domesticats propers.

Estat de conservació Extensa i comuna a tota la seva àmplia àrea de distribució, la tàngara blavosa està avaluada com en risc mínim a la Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la UICN.

Taxonomia i sistemàtica El 1760, el zoòleg francès Mathurin Jacques Brisson va incloure una descripció d'aquesta espècie en la seva publicació Ornitologia basada en un espècimen recol·lectat al Brasil. Va utilitzar el nom francès "L'evesque" combinat al nom en llatí Episcopus avis. Tot i que Brisson va encunyar noms en llatí, aquests no s'ajusten al nomenclatura binomial actual i no són reconeguts per la Comissió Internacional de Nomenclatura Zoològica. En 1766 el naturalista suec Carl von Linné va actualitzar la seva Systema Naturae per a la dotzena edició i va afegir 240 espècies que havien estat prèviament descrites per Brisson en la seva Ornithologie. Una d'aquelles espècies era la tàngara blavosa. Linné va incloure una descripció concisa de l'espècie, va encunyar el nom binomial Tanagra episcopus i va citar part del treball de Brisson. La localitat tipus probable és "Cayena, Guaiana Francesa".

Els amplis estudis filogenètics recents demostren que la present espècie és germana de la tàngara saiaca (Thraupis sayaca), i el parell format per ambdues és germà de la resta de les espècies de Thraupis.

El gènere actual Thraupis va ser introduït pel naturalista alemany Friedrich Boie el 1826.

Algunes classificacions com el Manual dels ocells del món (HBW), Birlife International (BLI) i el Comitè Brasiler de Registres Ornitològics (CBRO) col·loquen la present espècie en el gènere Tangara, com Tangara episcopus.

Etimologia El nom genèric Thraupis prové de la paraula del grec antic «θραυπίς/thraupis» que es refereix a un petit ocell desconegut esmentat per Aristòtil, potser algun tipus de pinsà (en ornitologia thraupis significa “tàngara”).

L'epítet específic episcopus prové del llatí tardà i significa “bisbe”, “episcopal”, en una referència general a plomatges blau o porpra.

Subespècies Segons el Congrés Ornitològic Internacional (v15.2, 2026) es reconeixen catorze subespècies: T. e. cana (Swainson, 1834) – del sud-est de Mèxic al nord de Veneçuela; illa Pearl, Panamà. T. e. caesitia (Wetmore, 1959) – costa caribenya de l'oest de Panamà (Escut de Veraguas). T. e. cumatilis (Wetmore, 1957) – illa de Coiba (litoral del Pacífic de Panamà). T. e. nesophila (Riley, 1912) – de l'extrem est de Colòmbia a l'est de Veneçuela, Trinidad. T. e. berlepschi (Dalmas, 1900) – Tobago. T. e. mediana (Zimmer, 1944) – sud-est de Colòmbia al nord de Bolívia i nord-oest del Brasil. T. e. episcopus (Linnaeus, 1766) – les Guayanas i nord del Brasil. T. e. ehrenreichi (Reichenow, 1915) – riu Purus, nord-oest del Brasil. T. e. leucoptera (Sclater, 1886) – pendent oriental dels Andes orientals del centre de Colòmbia. T. e. quaesita (Bangs & Noble, 1918) – pendent del Pacífic del sud-oest de Colòmbia, oest de l'Equador i nord-oest del Perú. T. e. caerulea (Zimmer, 1929) – sud-est de l'Equador i nord del Perú (al sud fins a Huánuco). T. e. major (Berlepsch & Sztolcman, 1896) – centre del Perú (vall de Chanchamayo a Junín) T. e. urubambae (Zimmer, 1944) – sud-est del Perú (vall de l'Urubamba i conca amazònica). T. e. coelestis (Spix, 1825) – sud-est tropical de Colòmbia al centre del Perú i oest de l'Amazònia brasilera.

Les catorze subespècies reconegudes en aquesta espècie difereixen segons el to exacte de blau de la taca de l'espatlla en comparació amb la resta del plomatge. Poden ser grisenques, verdoses o blau violaci, amb una taca a l'espatlla de color lavanda, blau fosc o bé blanquinós. Per exemple, la subespècie berlepschi (endèmica de Tobago) és d'un blau més brillant i fosc al carpó i l'espatlla; la subespècie neosophilus compta amb una taca violeta a l'espatlla i es troba al nord de Veneçuela, Trinitat, l'est de Colòmbia i l'extrem nord del Brasil; per la seva banda mediana de la conca sud de l'Amazones té una taca blanca a l'ala; i cana al nord de l'Amazònia té espatlles blaves.

Nota taxonòmica

Galeria de subespècies

Referències

blavosa Categoria:Ocells d'Amèrica Central Categoria:Ocells d'Amèrica del Sud