miniatura|Íncipit del cant gregorià introit per a la missa de Rèquiem, del Liber Usualis Un rèquiem o missa de difunts, més formalment Missa pro defunctis o Missa defunctorum en llatí, és la missa utilitzada per l'Església Catòlica Romana (i també per les Esglésies Catòliques Orientals) en els funerals i també en els serveis litúrgics de recordatori d'algun difunt.
El terme «Rèquiem» prové de la primera paraula del text, que comença amb Requiem aeternam dona eis, Domine, és a dir, "els concedeixi el descans etern, Senyor". L'estructura litúrgica definitiva de la missa de difunts va quedar establerta després del Concili de Trento i és essencialment igual a qualsevol missa catòlica encara que amb algunes excepcions: les seccions d'alegria de l'Ordinari (Glòria i Credo) són omeses i l'Al·leluia és reemplaçat per un Tracte, després del qual s'agrega la seqüència Dies irae (Dia d'ira).
El rèquiem també és la composició musical que utilitza aquest text amb una textura musical. Mentre que els diversos textos de la missa, com l'introit o el gradual canvien dia a dia segons el calendari litúrgic, a la missa de funeral, aquests textos són sempre fixos. Es tracta de textos dramàtics per la seva representativitat i, com a tals, han atret l'atenció i inspirat a un gran nombre de compositors, sent els més coneguts els de Mozart, Verdi, Dvořák, Fauré i Duruflé. Originàriament, aquestes composicions estaven destinades a ser realitzades en el servei litúrgic, amb cant monofònic. Finalment, el caràcter dramàtic del text va començar a atreure als compositors a tal grau que van fer del rèquiem un gènere en si mateix, i les composicions de compositors com Verdi són essencialment peces de concert en lloc d'obres litúrgiques. Relacionats amb la mort però no amb serveis eclesiàstics, també hi ha els rèquiem no litúrgics, els quals tenen formes i continguts variables en no estar subjectes a cap norma i els exemples més notables són, sense cap dubte, els de Brahms i Britten.
Història de les composicions En la seva versió medieval, el Rèquiem és un gènere molt antic que estava reservat al cant gregorià i no es va integrar en la missa fins al .
Renaixement Els primers Rèquiem no gregorians foren els mestres de la polifonia del , Guillaume Dufay (1400-1474) i Johannes Ockeghem (1410-1497). El de Dufay es va perdre i, per tant, el d'Ockeghem és la partitura de Rèquiem polifònica més antiga que ha sobreviscut, possiblement inspirada en la de Dufay.Fabrice Fitch: "Requiem (2)", Grove Music Online, ed. L. Macy (Accessed gener 21, 2007) Un altre Rèquiem, el de Roland de Lassus (1578), també es va inspirar en el de Dufay.
La concepció de la música destinada a la litúrgia dels difunts va brillar amb llum propi durant el . La pràctica totalitat dels compositors d'aquest segle tenen entre les seves respectives col·leccions musicals una o diverses misses Pro Defunctis o misses de Requiem i, en alguns casos, oficis de difunts, o col·leccions de motets mortuoris destinats a tal fi. Després d'Ockeghem, van ser escrites no menys de quaranta misses de rèquiem polifòniques per compositors com Pierre de La Rue, Cristóbal de Morales, Jacobus Clemens non Papa, Roland de Lassus i Tomás Luis de Victoria, aquest en dues ocasions. Seguint els models de misses i motets, l'estil era absolutament conservador (el Dies irae, per exemple, era entonat monofònicament segons l'antiga melodia gregoriana). Moltes composicions primerenques empraven diferents textos que estaven en ús en diferents litúrgies arreu d'Europa abans del Concili de Trento, que va deixar els textos fixats. El rèquiem d'Antoine Brumel, al voltant de l'any 1500, fou el primer a incloure el Dies Irae.
Després, datada de finals del , tenim una missa pels morts de Giovanni Pierluigi da Palestrina i la d'Eustache du Caurroy, amb un important acompanyament instrumental, mentre que la d'Étienne Moulinié, 1636, purament vocal, es va compondre en un estil arcaic. Modesta és també la primera missa pels morts de Marc-Antoine Charpentier, escrita al voltant de 1670, que compta amb un nombre reduït de moviments i on els instruments s'interposen entre els cors, mai amb ells.
Barroc Al , es van escriure centenars de misses de rèquiem. Els compositors barrocs van aplicar ràpidament dins de la música religiosa els principis del baix continu i l'estil concertato. En algunes d'aquestes noves obres també van començar a succeir-se petites seccions instrumentals independents, signes de cert alliberament del format tradicional, tal com s'observa en el rèquiem executat en els funerals de Cosme II de Mèdici, escrit per Claudio Monteverdi, Grillo i Francesco Usper. Però els avenços no foren uniformes i és considerable el corpus de misses escrites en aquesta època segons el que Monteverdi va definir com la Primera Pràctica, en al·lusió al vell estil renaixentista.
En aquest segle, l'orientació és més sensible i la missa de rèquiem tendeix a convertir-se en cantata fúnebre i, després, en oratori. Giovanni Battista Bassani, Antonio Lotti, Antonio Caldara i Jean-Baptiste Lully, entre d'altres, escriuen rèquiem coneguts.
Classicisme No va ser fins a finals del que es van començar a veure un bon nombre de composicions musicals de la missa pels morts. Ja eren més riques i solemnes. Destaquen les dues de Marc-Antoine Charpentier, les de Jean Gilles i André Campra, a França, la de Giovanni Battista Bassani el 1698 a Itàlia, el de Heinrich Biber (data exacta desconeguda) a l'Europa Central o Tomás Luis de Victoria a Espanya. En aquesta música composta per al funeral de grans personatges, cal afegir la famosa Music for the Funeral of Queen Mary (1695) de Henry Purcell. Les esglésies protestants no van practicar la missa de difunts amb l'acompanyament de la música composta per a l'ocasió.
Al , el principal canvi formal va ser la simple expansió del Dies irae a partir de la repetició de versos i la segmentació del text en diverses estrofes, fins que es va transformar en el moment dramàtic-musical més important del rèquiem. Per la resta, els compositors del Barroc tardà i del Classicisme van incorporar tots els amplis canvis de l'estil i del llenguatge musical que es donaven en la música instrumental i en altres gèneres de la música eclesiàstica i també, encara que en menor mesura, en la música escènica.
Romanticisme Mozart li va conferir carta de noblesa, però el seu apogeu arriba clarament durant el amb l'arribada del Romanticisme, quan es converteix en l'expressió musical religiosa favorita i molts compositors, fins i tot agnòstics o poc religiosos, componen veritables obres mestres. Ara la missa de difunts adopta la forma de cantata tràgica, amb àries, conjunts i cors, acompanyats per una orquestra cada vegada més potent, expressiva i espectacular. L'episodi del Dies Irae (dia de la ira, dia en què els segles es redueixin a cendre) adquireix una màxima importància pel terror que suggereix i on sempre s'usen instruments de metall.
A partir del Romanticisme, es van començar a compondre rèquiems sense adhesió ideològica al contingut dels textos. I, fins i tot, sense gens de fe religiosa, i, per tant, sense intenció que l'obra fos per a la cerimònia funeral que se celebrava a l'església, sinó perquè l'execució i l'audició es fessin en una sala de concerts (aquest és el cas del Rèquiem de Dvořák). D'altra banda, també hem de tenir en compte altres confessions religioses que no celebren el sacrifici de la missa, com és el cas del culte protestant, en què, per tant, és obvi que no trobarem misses de rèquiem amb intencionalitat litúrgica. Aquest és el cas del Rèquiem alemany de Brahms -basat en passatges de la bíblia alemanya - que, perquè es tracta d'una autèntica obra mestra que ens descriu la serenitat davant la mort i l'esperança davant el futur, ens obliga a incloure-la en aquest gènere musical.
Segle XX En el , ja sigui sota una forma més aviat tradicional (Maurice Duruflé) o amb un esperit completament renovat (György Ligeti), el gènere de Rèquiem segueix sent d'actualitat.
Llista de rèquiems cèlebres Renaixement Data Títol Autor Comentari1483?Missa pro defunctisminiatura|100px|center|Johannes Ockeghem Considerat el primer rèquiem polifònic que ha sobreviscut, probablement compost en homenatge al rei Lluís XI de França, mort el 14831544 Missa pro defunctisminiatura|100px|center|Cristóbal de Morales 1544 Missa pro defunctisJoan Brudieu L'únic rèquiem del Renaixement que es conserva en l'àmbit dels Països Catalans1580 Missa pro defunctisminiatura|100px|center|Roland de Lassus 1585 Missa de Rèquiemminiatura|100px|center|Jacques MauduitDedicat al seu amic el poeta Pierre de Ronsard1590 Missa pro defunctisEustache Du Caurroy
Barroc Data Títol Autor Comentari1591 Missa pro defunctisminiatura|100px|center|Giovanni Pierluigi da Palestrina 1605 Officium defunctorumTomás Luis de Victoria 1635 Musikalische Exequienminiatura|100px|center|Heinrich Schütz 1687 Rèquiem a 5miniatura|100px|center|Heinrich Biber 1693 Rèquiem a 5Pierre Bouteiller Bouteiller fou mestre de capella en les catedrals de ciutats com Troyes i Châlons-sur-Marne durant el regnat de Lluís XIV, allà va compondre aquesta Missa pro defunctis, una preciosa composició a cinc veus i amb acompanyament instrumental.1705 Messe des MortsJean Gilles Va ser en el seu temps una de les peces més admirades de la música a França. Es va dur a terme durant dues generacions i en els funerals de famosos personatges, entre ells Rameau i el rei Lluís XV.1723 Messe des Mortsminiatura|100px|center|André Campra Campra va ser un dels compositors barrocs més coneguts i productius de França. Va escriure principalment composicions operístiques, però també molta música litúrgica. La seva Messe és ben coneguda, però el seu Rèquiem, escrit al final de la seva vida, molt menys. Combina elements de composició moderns amb l'estil tradicional de Charpentier.1731 Rèquiem en do menorJan Dismas Zelenka
Classicisme