El malur coronat (Malurus coronatus) és una espècie d'ocell de la família Maluridae és endèmica del nord d'Austràlia. És la més grossa de les dotze espècies del gènere Malurus. El nom de l'espècie deriva del mot llatí «cǒrōna» que significa “corona”, a causa del distintiu cercle porpra de les plomes de la corona que llueixen els mascles reproductors. L'evidència genètica mostra que el malur coronat està més estretament relacionat amb el malur superb (M. cyaneus) i el malur esplèndid (M. splendens). El malur coronat es pot distingir d'altres malúrids del nord d'Austràlia per la presència de pegats a les galtes (siguin negres en els mascles o de color xocolata vermellós en les femelles) i el color blau intens de la llarga cua.
Com altres malúrids, el malur coronat és socialment monògam. Tanmateix, a diferència d'altres espècies del gènere, no és sexualment promiscu i mostra taxes baixes de paternitat extraparella. Tot i això, les femelles que ja tenen mascle com a parella s'aparellaran amb altres individus. Es creu que això és una adaptació per evitar la depressió per consanguinitat. Construeixen petits nius en forma de cúpula on ponen de 2 a 3 ous, amb fins a tres postes per any. És principalment insectívor, s'alimenta d'una àmplia varietat d'invertebrats i complementa la dieta amb llavors.
El malur coronat habita bosc de ribera amb vegetació densa, com ara plantes mitjanes ben desenvolupades compostes per arbustos densos o matolls alts i densos d'herbes. A diferència del malur superb (M. cyaneus) no s'ha adaptat gaire bé als hàbitats urbanitzats i ha patit una greu pèrdua de població en algunes zones. Si bé l'espècie en general es considera en risc mínim per a la conservació, la subespècie occidental, M. c. coronatus, està catalogada com a en perill d'extinció. El pasturatge de bestiar, els incendis i les espècies invasores són les principals preocupacions per a la població. El govern australià i els grups conservacionistes tenen intervencions actives de conservació per a l'espècie, inclosa la gestió d'incendis i espècies invasores.
Descripció El malur coronat és un ocell petit amb un clar dimorfisme sexual, que mesura aproximadament 14 cm de llargada, una envergadura d'aproximadament 16 cm i un pes de només 9-13 g. Es pot diferenciar d'altres malúrids del nord d'Austràlia per la presència de pegats a les galtes i el color blau intens de la llarga cua. El plomatge és marró en general, amb les ales més marrons grisenques i el ventre de color crema. La cua blava és llarga i vertical, i totes les plomes excepte el parell central tenen la punta ampla i blanca. El bec és negre i les potes i els peus són de color gris marró. Tot i que hi ha una lleugera variació geogràfica entre les dues subespècies, només la diferència de color del dors es nota al camp. La corona i el clatell de M. c. macgillivrayi és lleugerament més blau, i el dors i la part superior de l'esquena tenen un lleuger to blau-gris, mentre que M. c. coronatus, una mica més grossa, té l'esquena més marró, així com el pit i el ventre de color beix, en lloc de blanc.
Corona esquerra|miniatura|180x180px|Corona del mascle del malur coronat (subespècie macgillivrayi) Durant la temporada de cria, els mascles adults desenvolupen les espectaculars plomes porpres brillants a la corona. Aquesta està vorejada per una màscara facial negra i coronada amb una taca negra oblonga a la part superior del cap. Durant la temporada de no cria, la corona tant acolorida del mascle és substituïda per plomes grises/marrons i la màscara negra amb pegats negres a les galtes i un anell orbital de color blanc trencat a gris pàl·lid. La femella adulta es diferencia per tenir la corona grisa amb tocs blaus, cobertores auriculars castanyes i la cua de color blau-verdós. Els ocells immadurs són molt similars a les femelles adultes, excepte per una coloració més apagada, la corona marró i una cua més llarga, tot i que els mascles comencen a mostrar plomes negres a la cara entre els sis i els nou mesos.
Dins d'un grup, els mascles que es reprodueixen muden cap a la corona brillant abans que els subordinats no reproductors, i ho fan fins i tot abans després de les fortes pluges de la temporada anterior. Els experiments han demostrat que els mascles reproductors veuen com a font de competència el plomatge més colorit dels mascles propers i es comporten de manera més agressiva cap a ells.
Vocalitzacions El cant del malur coronat és diferent del d'altres malúrids: és de to més baix i força fort. Les parelles reproductores utilitzen el cant per comunicar-se i usen duets per allunyar els individus itinerants del territori. S'han enregistrat tres reclams: un fort txiiepa-txiiepa-txiiepa, un txet més tranquil (un crit de contacte entre ocells d'un grup quan busquen aliment) i un d'alarma (un tsit fort).
Distribució i hàbitat L'espècie es troba als tròpics humits i secs del nord d'Austràlia i es troba a la regió de Kimberley a l'Oest d'Austràlia, a la regió del riu Victòria al Territori del Nord i a la regió subcostal sud-oest del golf de Carpentària a Queensland. Tot i que la distribució de l'espècie s'estén per més de 1.500 km, està limitada per la qualitat i l'extensió de la vegetació de ribera al llarg de les vies navegables. Una barrera geogràfica natural d'aproximadament 300 km d'hàbitat inadequat separa les dues subespècies. La subespècie occidental M. c. coronatus es troba a les seccions mitjanes de les grans conques fluvials que drenen l'altiplà central de Kimberley, i al llarg de seccions del riu Victòria. La subespècie oriental M. c. macgillivrayi es troba al llarg de la majoria dels rius que desemboquen al sud-oest i sud del golf de Carpentària, des del riu Roper al Territori del Nord fins als rius Leichhardt i Flinders a Queensland.
El malur coronat és un especialista dels hàbitats de ribera que es troba en zones de vegetació densa que voregen els rius del nord d'Austràlia. L'hàbitat preferit, que voreja els rierols i rius permanents d'aigua dolça, consisteix en un pis mitjà ben desenvolupat que està compost per arbustos densos (és a dir, Pandanus aquaticus o un manglar d'aigua dolça, Barringtonia acutangula), com es veu a la regió de Kimberley o zones d'1,5-2 m d'alçada, matolls densos d'herba de riu dominats per Chionachne cyanthopoda com es veu al districte del riu Victoria. Una capçada alta i densa d'arbres emergents, utilitzada com a refugi temporal durant els esdeveniments d'inundació que submergeixen el pis mitjà, sovint està dominada per Eucalyptus camaldulensis, Melaleuca leucadendra, Melaleuca argentea i Ficus spp.
Comportament i ecologia Com totes les altres espècies del gènere Malurus, el malur coronat és un reproductor cooperatiu i viu en grups sedentaris que mantenen els territoris durant tot l'any, sovint disposats linealment al llarg de rierols i rius. Tanmateix, a diferència d'altres espècies del gènere que són molt promíscues, el malur coronat mostra alts nivells de fidelitat i baixes taxes de paternitat extraparella. Els grups generalment consten d'una parella reproductora que rep l'ajuda d'una a sis cries de postes anteriors, i els ajudants poden romandre amb els pares durant diversos anys abans d'intentar reproduir-se. Només la parella dominant d'un grup es reprodueix, i els individus poden romandre com a subordinats no reproductors durant diversos anys. Aquests subordinats ajuden a criar la descendència, millorant la productivitat i la supervivència de la parella reproductora.
Reproducció i nidificació miniatura|Mascle i femella de malur coronat (subespècie macgillivrayi) Els territoris del grup es mantenen durant tot l'any, i normalment s'utilitza el mateix lloc (o àrea) any rere any. La disposició espacial dels territoris del Pandanus sylvestris varia segons les espècies vegetals que dominen el sotabosc. Els territoris de Pandanus solen estar disposats de manera lineal i generalment ocupen entre 50 i 300 m de longitud fluvial, mentre que els territoris poden estar disposats en mosaic a les zones on el sotabosc consisteix en herbes de riu altes com ara Chionachne cyanthopoda.
La cria pot tenir lloc en qualsevol moment de l'any, si les condicions són adequades, amb pics a principis (de març a maig) i finals (d'agost a novembre) de l'estació seca. La majoria dels nius s'han registrat a prop del terra en matolls d'herba de riu, C. cyanthopoda i P. aquaticus. Només les femelles construeixen els petits nius en forma de cúpula construïts principalment amb arrels fines, herba, fulles i tires d'escorça. Les parelles poden fins a tres postes per any. Una posta que conté 2-3 ous es pon durant dies successius, i és incubada només per les femelles durant catorze dies, i els pollets emplomen després de deu dies. Els pollets no poden volar i romanen en una coberta densa durant una setmana i són alimentats pels membres del grup familiar durant almenys tres setmanes més.
Els aparellaments incestuosos del malur coronat provoquen greus costos d'aptitud física a causa de la depressió per consanguinitat (reducció de més del 30% d'ous que arriben a descloure). Les femelles que ja tenen mascle com a parella, poden dur a terme aparellaments addicionals que poden reduir els efectes negatius de la consanguinitat (tot i que la monogàmia social es produeix en aproximadament el 90% de les espècies d'ocells, s'estima que el 90% de les espècies socialment monògames presenten promiscuïtat individual en forma de copulacions extraparella, és a dir, còpula fora del vincle de parella). Tot i que hi ha restriccions ecològiques i demogràfiques sobre els aparellaments per parelles addicionals, el 43% de les cries produïdes per femelles aparellades incestuosament contenien parelles addicionals de cries. En general, s'evita la consanguinitat perquè condueix a una reducció de l'aptitud de la descendència (depressió per consanguinitat) en gran part a causa de l'expressió homozigòtica d'al·lels recessius nocius.
Dispersió L'estructura genètica de la població de l'espècie suggereix que generalment es dispersa al llarg de les vies navegables. La dispersió natal mitjana del malur coronat és de menys de 3 km de distància fluvial en un hàbitat de qualitat, però s'ha registrat moviments de fins a 70 km de distància fluvial. La major part de la dispersió es produeix quan els ajudants abandonen els territoris natals a la recerca del seu propi territori de cria. La dispersió està esbiaixada per sexe, amb la majoria dels mascles subordinats que romanen en el territori natal o es traslladen a territoris veïns, mentre que les femelles generalment es dispersen més. Les femelles són capaces de dispersar-se tant a llarga distància com entre conques.
Dieta i recerca d'aliments L'espècie és principalment insectívora. Els ocells consumeixen una varietat de petits invertebrats com escarabats, formigues, xinxes, vespes, llagostes, arnes, larves, aranyes i cucs, i petites quantitats de llavors. Busquen les preses entre el fullatge i la fullaraca a terra que s'ha pogut acumular com a restes durant les inundacions. Els membres del grup s'alimenten per separat, saltant ràpidament a través de la densa malesa, però romanen en contacte entre ells fent crits suaus amb un so de txet.
Supervivència El malur coronat arriba a la maduresa passat un any per a tots dos sexes. Un temps de generació de 8,3 anys es deriva d'una edat mitjana a la primera reproducció de 2,3 anys, una supervivència anual dels adults del 78,0% i una longevitat màxima en estat salvatge de disset anys, amb tots els valors estimats a partir d'extrapolacions de dades d'altres malúrids. El registre confirmat més antic d'un individu salvatge és una edat mínima de dotze anys segons la base de dades de l'Australian Bird and Bat Banding Scheme. miniatura|Mascle de malur coronat en un tros de Xanthium strumarium, una mala herba invasora prolífica dels hàbitats de ribera del nord d'Austràlia.