San Ignacio Miní és una antiga reducció jesuítica fundada l'any 1610 pels missioners de la Companyia de Jesús per evangelitzar la població guaraní a la regió històrica del Guayrá. Després dels atacs dels bandeirantes portuguesos, la missió fou traslladada diverses vegades fins a establir-se definitivament el 1696 a l'emplaçament actual, dins la província de Misiones, al nord-est de l'Argentina.
Les ruïnes conservades constitueixen un dels conjunts més ben preservats de les antigues missions jesuítiques guaranís i destaquen especialment per l'estat de conservació de l'església, construïda amb pedra sorrenca vermella i ornamentada amb relleus que combinen elements del barroc europeu amb motius propis de la tradició artística guaraní.
L'any 1983 San Ignacio Miní fou inscrit a la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO, juntament amb les missions de Santa Ana, Nuestra Señora de Loreto i Santa María la Mayor, a l'Argentina, i l'any següent la inscripció s'amplià per incloure les ruïnes de São Miguel das Missões, al Brasil. El conjunt està reconegut pel seu valor excepcional com a testimoni de l'organització urbana, religiosa i social desenvolupada pels jesuïtes en col·laboració amb les comunitats guaranís entre els segles XVII i XVIII.
Localització San Ignacio Miní es troba dins el nucli urbà de la localitat de San Ignacio, al Departament de San Ignacio, a la província de Misiones, al nord-est de l'Argentina. El conjunt arqueològic és situat a uns 60 km de Posadas, la capital provincial, i a poca distància de la riba dreta del riu Paraná.
300px|miniatura|esquerra|Avinguda d'accés al conjunt arqueològic de San Ignacio Miní.
Les ruïnes s'insereixen en el paisatge de la selva paranaense, l'ecosistema subtropical característic de la província de Misiones. El jaciment forma part del traçat urbà de l'actual població de San Ignacio, fet que el diferencia de la resta de reduccions incloses en el bé inscrit a la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO, les quals han conservat en major mesura el seu entorn rural original.
El conjunt està protegit com a Monument Històric Nacional des de 1943 i forma part del bé transfronterer «Missions jesuítiques dels guaranís», inscrit a la Llista del Patrimoni Mundial el 1983.
Història Fundació La reducció jesuítica de San Ignacio Miní fou fundada el 1610 pels missioners jesuïtes José Cataldino i Simón Maceta a la regió del Guayrá, un territori que aleshores formava part de la Governació del Paraguai i que actualment correspon a l'estat brasiler del Paraná.
El nom Miní, que en guaraní significa «petit», servia per distingir-la de San Ignacio Guazú, fundada el mateix any al territori de l'actual Paraguai.
San Ignacio Miní fou una de les primeres reduccions establertes pels jesuïtes al Guayrá, una regió amb una nombrosa població guaraní on, durant les primeres dècades del segle XVII, la Companyia de Jesús desenvolupà una extensa xarxa de missions destinada a l'evangelització de les comunitats indígenes.
Els atacs bandeirants i el trasllat 300px|miniatura|Les ruïnes de l'església, vistes des de l'antiga zona d'habitatges de la reducció.
A partir de la dècada de 1620, les reduccions jesuítiques del Guayrá començaren a patir els atacs dels bandeirantes, expedicions armades procedents principalment de São Paulo que capturaven indígenes guaranís per vendre'ls com a esclaus als territoris de la colònia portuguesa.
L'any 1632, davant la intensificació dels atacs bandeirants, els jesuïtes abandonaren San Ignacio Miní juntament amb la reducció de Nuestra Señora de Loreto. Sota la direcció del missioner Antonio Ruiz de Montoya, milers de guaranís iniciaren un èxode cap al sud a la recerca de territoris més segurs.
Després de diversos assentaments provisionals, la reducció fou establerta definitivament el 1696 a l'emplaçament actual, a la província de Misiones. En aquest indret experimentà el seu període de màxim desenvolupament fins a l'expulsió de la Companyia de Jesús dels dominis de la monarquia hispànica l'any 1767.
Desenvolupament de la reducció 300px|miniatura|esquerra|Interior de la nau principal de l'església de San Ignacio Miní.
Després d'establir-se definitivament a l'emplaçament actual el 1696, San Ignacio Miní inicià un període de creixement que la convertí en una de les principals reduccions jesuítiques de l'actual província de Misiones.
La població estava formada majoritàriament per guaranís cristianitzats i s'organitzava segons el model característic de les reduccions jesuítiques, en què els missioners dirigien la vida religiosa mentre les autoritats indígenes participaven en el govern de la comunitat.
La reducció disposava d'una església monumental, una gran plaça central, residències, tallers, magatzems i habitatges destinats a la població guaraní. L'activitat econòmica es basava principalment en l'agricultura, la ramaderia i els oficis artesanals, que permetien el manteniment de la comunitat.
Aquest període de prosperitat finalitzà amb l'expulsió de la Companyia de Jesús dels dominis de la monarquia hispànica el 1767, fet que marcà l'inici del progressiu abandonament de la reducció.
Expulsió dels jesuïtes i abandonament 300px|miniatura|Vista lateral de les ruïnes de l'església de San Ignacio Miní.
L'any 1767, el rei Carles III decretà l'expulsió de la Companyia de Jesús dels dominis de la monarquia hispànica. Com a conseqüència d'aquesta mesura, els jesuïtes abandonaren San Ignacio Miní i l'administració de la reducció passà a mans d'altres autoritats colonials.
Durant les dècades següents, la reducció experimentà un progressiu despoblament i una gradual degradació dels seus edificis. Els conflictes que afectaren la regió entre la fi del segle XVIII i el començament del segle XIX acceleraren l'abandonament definitiu del conjunt missioner, que acabà en ruïnes.
Les restes de San Ignacio Miní despertaren novament l'interès d'investigadors i autoritats durant el segle XX, quan s'iniciaren les primeres campanyes de consolidació i restauració del conjunt. Aquestes actuacions han permès preservar una part important de les estructures originals que es conserven en l'actualitat.
Arquitectura i urbanisme Pla urbanístic 300px|miniatura|Vista general del conjunt, amb les ruïnes de l'església al fons i l'antiga zona d'habitatges en primer terme.
San Ignacio Miní fou construïda seguint el model urbanístic característic de les reduccions jesuítiques desenvolupades per la Companyia de Jesús entre els segles XVII i XVIII. El conjunt s'organitzava al voltant d'una gran plaça rectangular que constituïa el centre de la vida religiosa, social i administrativa de la comunitat.
A un dels costats de la plaça s'alçava l'església, juntament amb la residència dels jesuïtes, el col·legi i altres dependències destinades a les activitats religioses i administratives. Al voltant d'aquest nucli principal es distribuïen els habitatges de la població guaraní en illes regulars separades per carrers rectilinis, d'acord amb una planificació urbana comuna a les reduccions jesuítiques.
La disposició ordenada dels edificis i dels espais públics responia tant a criteris funcionals com a la voluntat de facilitar l'organització de la vida comunitària. Aquest model urbanístic, adaptat a les condicions locals, constitueix un dels trets més característics de les reduccions jesuítiques guaranís i és un dels valors patrimonials reconeguts per la UNESCO.
L'església miniatura|Detall dels relleus escultòrics de la façana de l'església.
L'església constituïa l'edifici principal de San Ignacio Miní i presidia un dels costats de la plaça central. Fou construïda amb blocs de pedra sorrenca vermella, un material abundant a la regió, i representa un dels exemples més ben conservats de l'arquitectura desenvolupada a les reduccions jesuítiques guaranís. 300px|miniatura|esquerra|Porta lateral de l'església, decorada amb motius escultòrics de tradició barroca missionera.
L'edifici presentava una única nau de grans dimensions, amb capelles laterals i una façana monumental orientada cap a la plaça. Tot i que la coberta de fusta ha desaparegut, encara es conserven bona part dels murs perimetrals, que permeten apreciar les dimensions originals del temple.
La decoració escultòrica de la façana i dels accessos combina elements del barroc europeu amb motius ornamentals desenvolupats pels artesans guaranís sota la direcció dels jesuïtes. Aquest estil, conegut com a barroc hispanoguaraní o barroc missioner, constitueix un dels trets artístics més característics de les antigues reduccions.
Les campanyes de restauració iniciades durant el segle XX han consolidat les estructures conservades i han permès preservar bona part dels elements arquitectònics i decoratius originals, fet que converteix l'església de San Ignacio Miní en un dels principals exemples de l'arquitectura missionera jesuítica conservats a l'Amèrica del Sud.
Habitatges dels guaranís 300px|miniatura|Restes dels habitatges de la població guaraní de San Ignacio Miní.
Els habitatges de la població guaraní ocupaven una part important de la reducció i s'organitzaven en illes regulars distribuïdes al voltant de la plaça central. Aquesta disposició seguia el model urbanístic característic de les reduccions jesuítiques, amb carrers rectilinis que estructuraven els diferents sectors del poblat.
Actualment es conserven els basaments i part dels murs de nombrosos habitatges, fet que permet identificar la disposició original dels espais residencials i comprendre l'organització urbana de la reducció. Les intervencions arqueològiques i de restauració efectuades durant el segle XX han contribuït a consolidar aquestes estructures i a facilitar-ne la interpretació.
La distribució ordenada dels habitatges, integrada dins un traçat urbà planificat, constitueix un dels elements que millor il·lustren el model d'assentament desenvolupat pels jesuïtes a les missions guaranís i que avui encara es pot apreciar a San Ignacio Miní.
Tallers i altres dependències 300px|miniatura|esquerra|Restes d'un dels edificis annexos conservats a San Ignacio Miní. A més de l'església i dels habitatges, San Ignacio Miní conserva les restes de diversos edificis annexos que formaven part del conjunt de la reducció. Aquestes construccions es distribueixen al voltant de la plaça central, d'acord amb el model urbanístic característic de les reduccions jesuítiques.
Diversos d'aquests edificis han estat consolidats durant les campanyes de restauració efectuades al llarg del segle XX, fet que permet identificar-ne la planta i la relació amb la resta del conjunt arquitectònic. 300px|miniatura|Pou de pedra conservat dins del conjunt arqueològic de San Ignacio Miní.
Entre els elements més ben conservats destaquen diversos accessos construïts amb pedra sorrenca vermella, que permeten apreciar les tècniques constructives emprades en aquests edificis i la unitat arquitectònica del conjunt.
Al recinte també es conserva un pou de pedra que forma part de les estructures històriques de la reducció i que ha estat preservat durant els treballs de restauració del jaciment.
Conservació i protecció patrimonial Les ruïnes de San Ignacio Miní van ser objecte d'importants treballs de restauració i consolidació a partir de la dècada de 1940. Aquestes intervencions van permetre preservar les estructures conservades i facilitar-ne la conservació.
El 1984, San Ignacio Miní va ser inscrita en la llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, juntament amb les missions argentines de Santa Ana, Nuestra Señora de Loreto i Santa María la Mayor, i la missió brasilera de São Miguel das Missões.
El conjunt està protegit també com a Monument Històric Nacional de l'Argentina.
Vegeu també Missions jesuïtes a Amèrica missió jesuítica de Santa Ana Nuestra Señora de Loreto Santa María la Mayor São Miguel das Missões
Enllaços externs
San Ignacio Miní al portal del Govern de l'Argentina