La Internet de les coses (de l'anglès Internet of Things o IoT) es refereix, en termes d'informàtica, a una xarxa d'objectes físics de la vida quotidiana interconnectats mitjançant sensors, programari i altres tecnologies per tal d'intercanviar dades amb altres dispositius i sistemes a través d'Internet.
La definició d'«Internet de les coses» ha evolucionat a causa de la convergència de múltiples tecnologies, com per exemple, anàlisi en temps real, aprenentatge automàtic, sensors de productes bàsics i sistemes incrustats. Els camps tradicionals de sistemes incrustats, xarxes de sensors sense fil, sistemes de control, automatització (inclosa la domòtica i la construcció d'edificis) i d'altres contribueixen a habilitar la Internet de les coses. Al mercat de consum, la tecnologia IoT és sinònim de productes relacionats amb el concepte de «casa intel·ligent», que inclou dispositius i electrodomèstics (com ara aparells d'il·luminació, termòstats, sistemes i càmeres de seguretat domèstiques, etc.) que admeten un o més ecosistemes habituals i es poden controlar mitjançant dispositius associats a aquest ecosistema, com ara telèfons intel·ligents i altaveus intel·ligents. La Internet de les coses també es pot utilitzar en sistemes sanitaris.
Hi ha una sèrie preocupacions sobre els perills en el creixement de l'internet de les coses, especialment en les àrees de privadesa i seguretat, i, en conseqüència, els moviments de la indústria i del govern per abordar aquestes preocupacions han començat, inclòs el desenvolupament d'estàndards internacionals .
El concepte és molt senzill però la seva aplicació és complicada. Si tots els llibres, samarretes, llaunes o parts d'una motocicleta estiguessin equipats amb dispositius d'identificació minúsculs, la vida rutinària en el nostre planeta patiria una transformació. Desapareixerien els objectes perduts, perquè nosaltres sabríem concretament el que es consumeix a l'altra banda de la Terra. Al mateix torn, els robatoris s'extingirien, ja que coneixeríem el lloc on es troba el producte en qualsevol moment.
Si tots els objectes quotidians, des del iogurt fins a un helicòpter, estiguessin equipats amb etiquetes de ràdio, podrien ser identificats i gestionats per equips de la mateixa manera que si ho fossin per éssers humans.P. Magrassi, A. Panarella, N. Deighton, G. Johnson, “Computers to Acquire Control of the Physical World”, Gartner research report T-14-0301, 28 September, 2001 Amb el nou sistema de generació d'identificadors amb el protocol IPv6 es poden identificar tots els objectes, cosa que abans no era possible amb IPv4. Aquest sistema és capaç d'identificar de forma instantània qualsevol tipus d'objecte.
L'Internet de les coses podria codificar de 50 a 100.000 milions d'objectes i seguir el moviment d'aquests. Cada ésser humà es troba envoltat de 1.000 a 5.000 objectes.
El servei touchatag d'Alcatel-Lucent touchatag i el gadget Violeta Mirror poden proporcionar una visió d'orientació pragmàtica als consumidors de l'Internet de les coses, pel que qualsevol pot enllaçar elements del món real al món en línia utilitzant les etiquetes RFID (i codis QR en el cas de touchatag).
Hi ha estimacions de 200 mil milions de dispositius connectats en un futur pròxim. El valor del mercat es projecta a 80 mil milions de dòlars.
Definició original miniatura|Fig.1 Esquema gràfic d'internet de les coses Bill Joy va imaginar-se la comunicació D2D (de l'anglès: device to device, dispositiu a dispositiu) com a part de la seva estructura de les "Sis Webs" (el 1999 en el Fòrum Econòmic Mundial de Davos) però, fins a l'arribada de Kevin Ashton, la indústria no va donar una segona oportunitat a la Internet de les coses.
L'any 2009, en un article de de la revista RFID journal, Kevin Ashton va escriure:
Els estudis relacionats amb la Internet de les coses estan encara en un punt molt d'hora de desenvolupament. Com a resultat, no tenim una definició estandarditzada per aquest terme. Una enquesta duta a terme per diversos investigadors resumeix d'alguna manera el terme.
Història El concepte principal d'una xarxa de dispositius intel·ligents es va discutir ja el 1982, amb una màquina expenedora de Coca-Cola modificada a la Universitat Carnegie Mellon que es va convertir en el primer aparell connectat a Internet, capaç d'informar sobre el seu inventari si les begudes acabades de carregar eren fredes o no.
El 1990, John Romkey va crear el primer dispositiu connectat, una torradora de pa que es podia encendre i apagar a través d'Internet. L'article de 1991 de Mark Weiser sobre informàtica omnipresent, "The Computer of the 21st Century", així com llocs acadèmics com UbiComp i PerCom van produir la visió contemporània de la Internet de les Coses.
Paul Saffo’s va donar la primera breu descripció sobre sensors i el seu futur el 1997.
El 1994, Reza Raji va descriure el concepte a IEEE Spectrum com «(moure) petits paquets de dades a un gran conjunt de nodes, per integrar i automatitzar des de electrodomèstics fins a fàbriques senceres». Entre 1993 i 1997, diverses empreses van proposar solucions com Microsoft 's at Work o Novell 's NEST. El camp va guanyar força quan, Bill Joy va imaginar la comunicació de dispositiu a dispositiu com a part del seu marc «Six Webs», presentat al Fòrum Econòmic Mundial de Davos el 1999.
El terme Internet of Things (IoT) va ser inventat el 1999 per Kevin Ashton de Procter&Gamble. El centre d'Auto-ID del MIT va dir que ell preferia el terme «Internet per a les coses» (Internet for things). En aquest moment, es considerava que la identificació per radiofreqüència (RFID) era essencial per a la Internet de les coses', que permetria als ordinadors gestionar totes les coses individuals.
L'any 2000 LG va anunciar que pretenia desenvolupar el primer refrigerador intel·ligent que determinaria per ell mateix si els productes del seu interior s'havien de reposar o no.
L'any 2003 es va desplegar RFID a nivell massiu en l'exèrcit dels Estats Units al seu programa de Savi. El mateix any Walmart va implementar RFID en totes les seves botigues arreu del món. Segons Cisco en aquest any encara no existia IoT, ja que el nombre de dispositius per persona era inferior a un, encara no havia començat la invasió dels dispositius com els Smartphones.
L'any 2005 apareixien articles sobre la Internet de les coses i el seu futur a The Guardian, Scientific American i Boston Globe.
L'any 2008 un grup d'empreses van posar en marxa l'Aliança IPSO per promoure l'ús del Protocol d'Internet (IP) en les xarxes d'objectes intel·ligents.
Cisco considera que el «naixement» de l'IoT es va produir entre 2008 i 2009, ja que el nombre de dispositius connectats superava el nombre d'habitants del planeta.
Accessibilitat universal a les coses mudes Una visió alternativa, des del món del web semàntic, se centra més bé en fer que tots els objectes (a més de les electròniques, intel·ligents o RFID) tinguin una adreça fonamentada en algun dels protocols existents com, per exemple, URI. Els objectes o les coses no poden parlar però, d'aquesta manera, podrien ser referenciats per altres agents, tals com potents servidors centralitzats que actuïn pels seus propietaris humans.
Això és poc probable que succeeixi en situacions amb poc spime i, mentrestant, els dos punts de vista tenen implicacions molt diferents. En particular, l'enfocament universal d'adreçament inclou coses que no poden tenir comportaments de comunicació propis, com resums de documents.
Tendències i característiques La principal tendència significativa de la Internet de les coses en els darrers anys és el creixement explosiu de dispositius connectats i controlats per Internet. L'àmplia gamma d'aplicacions per a la tecnologia IoT significa que les especificacions poden ser molt diferents d'un dispositiu a l'altre, però hi ha característiques bàsiques compartides per la majoria.
La Internet de les coses crea oportunitats per a una integració més directa del món físic en sistemes basats en ordinadors, cosa que provoca millores d'eficiència, beneficis econòmics i reduïts esforços humans.
Intel·ligència La Internet de les coses probablement serà “no determinista” i de xarxa oberta (ciberespai), en la qual entitats intel·ligents autoorganitzades (servei web, components SOA) o objectes virtuals (avatars), seran interoperables i capaços d'actuar independentment (que persegueixen objectius propis o compartits), en funció del context, les circumstàncies o l'ambient. Es generarà una intel·ligència ambiental (construïda en computació ubiqua).
La intel·ligència ambiental i el control autònom no formen part del concepte IoT i no necessàriament han d'estar vinculades a estructures d’Internet. No obstant això, hi ha un canvi en la investigació (per part d'empreses com Intel) per integrar els conceptes de la Internet de les coses i el control autònom cap a aquesta direcció considerant els objectes com la força motriu de la Internet de les coses autònoma. Un enfocament prometedor en aquest context és l'aprenentatge de reforç profund on la majoria dels sistemes d'IoT proporcionen un entorn dinàmic i interactiu. La formació d'un agent (és a dir, un dispositiu IoT) per comportar-se de manera intel·ligent en un entorn d'aquest tipus no pot ser abordada per algorismes d'aprenentatge automàtic convencionals, com ara l'aprenentatge supervisat. Mitjançant l'enfocament d'aprenentatge de reforç, un agent d'aprenentatge pot percebre l'estat de l'entorn (per exemple, detectar la temperatura de la llar), dur a terme accions (per exemple, activar o desactivar l'HVAC) i aprendre a través de la maximització de les recompenses acumulades que rep a llarg termini.