miniatura|La il·lustradora Alison Bechdel, que va descriure per primer cop el test a la seva tira "Dykes to Watch Out For" El test de Bechdel (també conegut com a test de Bechdel/Wallace, Bechdel rule, Bechdel's law o Mo Movie Measure) és un conjunt de normes per a avaluar el masclisme principalment en pel·lícules i en altres mitjans com ara còmics o obres de teatre. El test es va popularitzar en el còmic Dykes to Watch Out For (o DTWOF), obra d'Alison Bechdel, tot i que la seva invenció s'atribueix a Liz Wallace, una amiga de l'autora del còmic. La primera aparició del test fou el 1985, en una tira còmica anomenada The Rule, que va ser publicada en la pàgina 22 del còmic DTWOF.
A Suècia, alguns cinemes informen per a cada pel·lícula que projecten, si aquesta compleix el test, i els films aptes segons aquest criteri es marquen amb una A majúscula per promoure la igualtat de gènere.
S'han proposat tests similars com el test de Mako Mori, i el test de Bechdel de persones racialitzades.
Història El gènere en la ficció La mateixa Bechdel esmenta com a precedent inspirador l'assaig Una cambra pròpia (1929), on Virginia Woolf criticava que en la major part de la literatura de ficció la presència d'un personatge femení es devia només al seu vincle amb un personatge masculí existent, i la rellevància del personatge femení derivava d'aquest vincle:
miniatura|334x334px|"Una cambra pròpia", 1929. Virginia Woolf En el cine, un estudi de la realitat del gènere en 855 de les pel·lícules estadunidenques més exitoses en l'àmbit econòmic des de 1950 fins al 2006 mostrava que hi havia, de mitjana, dos personatges masculins per cada personatge femení, una ràtio que es mantenia estable al llarg del temps. Els personatges femenins apareixien relacionats amb el sexe el doble que els seus iguals masculins, i la proporció d'escenes amb contingut sexual explícit incrementava amb el temps. La violència també augmentava tant en dones com en homes amb els anys.
D'acord amb un estudi dut a terme el 2014 pel Geena Davis Institute on Gender in Media, en 120 pel·lícules dutes a terme per tot el món entre el 2010 i el 2013, només el 31per cent dels personatges amb nom eren femenins, i el 23 per cent de pel·lícules tenien una dona protagonista o coprotagonista. Només el 7per cent de les persones a la direcció eren dones. Un altre estudi que s'enfocava en les 700 pel·lícules més exitoses econòmicament entre el 2007 i el 2014 va descobrir que només el 30 per cent dels personatges que parlaven eren femenins. En una anàlisi dels guions de 2.005 pel·lícules molt exitoses, realitzat l'any 2016, Hanah Anderson i Matt Daniels van descobrir que en el 82 per cent de les pel·lícules els homes tenien dos dels tres personatges amb veu més importants, mentre que les dones tenien el paper amb més diàleg només en el 22 per cent dels films.
Un estudi del 2022, publicat a la revista científica Psychology of Popular Media, exposava els resultats del test de Bechdel aplicat en 1200 de les pel·lícules més populars a escala internacional entre el 1980 i el 2019. Els autors van usar les dades de Bechdeltest.com i van afegir-hi les anàlisis de 343 pel·lícules que faltaven a la base de dades. Els autors van descobrir que menys de la meitat de les pel·lícules (49,6%) passaven el test de Bechdel. L'anàlisi també mostrava que el percentatge de pel·lícules que superaven el test augmentava en la dècada del 2010 fins al 63 per cent.
Criteri i variants Les normes avui en dia conegudes com el test de Bechdel van aparèixer per primer cop el 1985, en un còmic d'Alison Bechdel, Dykes to Watch Out For. En una tira titulada The Rule, dues dones, que s'assemblaven als futurs personatges de Mo i Ginger, discutien sobre anar a veure una pel·lícula. Una d'elles explicava a l'altra que ella només anava a veure una pel·lícula si aquesta satisfeia els següents requisits: La pel·lícula tenia, almenys, dues dones; les dones parlaven entre elles, i parlaven sobre algun tema que no fos un home.
L'altra dona afirmava que era una idea força estricte, però bona. Sense trobar una pel·lícula que seguís els criteris presentats, les dues dones marxen cap a casa. El context de la tira es referia a l'alienació de les dones queer a les pel·lícules i l'entreteniment, on l'única manera que una dona queer pogués imaginar que qualsevol personatge en qualsevol pel·lícula fos queer era si satisfeia els requisits del test. miniatura|335x335px|Els tres paràmetres que analitza el test de Bechdel El test també ha sigut referit com el test Bechdel-Wallace (el qual la mateixa Bechel prefereix), la regla Bechdel o la llei Bechdel. Alison Bechdel va donar el crèdit de la idea a la seva amiga i companya de karate, Liz Wallace, el nom de la qual apareix als crèdits de la tira còmica. Més tard va escriure que estava convençuda que Wallace s'havia inspirat en l'assaig de Virginia Woolf Una cambra pròpia.
Diverses variacions del test han estat proposades —per exemple, que dues dones han de tenir nom, o que hi ha d'haver almenys un total de 60 segons de conversa. El test també ha atret un interès acadèmic des d'un apropament d'anàlisi computacional. El juny del 2018, el test de Bechdel va ser afegit al Oxford English Dictionary.
D'acord amb Neda Ulaby, el test té èxit perquè «articula quelcom que falta a la cultura popular: no el nombre de dones a la pantalla, sinó la profunditat de les seves històries, i l'àmbit de les seves preocupacions». Dean Space i Craig Willse van descriure el test com un «comentari de com les representacions a les pantalles reforcen perjudicials normes de gènere» representant les relacions de les dones amb els homes més que qualsevol altra relació, i les vides d'aquestes dones importants tan sols en com es relacionen amb els homes.
Ús en la indústria cinematogràfica i televisiva Originàriament, el test es va concebre com una «petita broma lesbiana en un diari alternatiu feminista», segons Bechdel, però va moure's cap a la crítica massiva a partir del 2010 i ha sigut descrit com «l'estàndard a partir del qual les crítiques feministes jutgen la televisió, les pel·lícules, els llibres i d'altres mitjans». El 2013, la web cultural The Daily Dot el va descriure com «quasi una frase familiar, una abreviatura per determinar si una pel·lícula és amigable per a les dones». La incapacitat de les grans produccions de Hollywood de passar el test, com per exemple Pacific Rim (2013), va ser abordat en profunditat pels mitjans. El 2013, quatre cinemes suecs i el canal televisiu escandinau Viasat Film van incorporar el test de Bechdel a alguns dels seus rànquings, una acció documentada pel Swedish Film Institute.
El 2014, el fons de cinema europeu Eurimages va incorporar el test com un mecanisme de presentació com a part d'un esforç per a recol·lectar informació sobre la igualtat de gènere en els seus projectes. Requereix «una anàlisi Bechdel del guió proporcionada pels lectors del guió».
El 2018, els desenvolupadors de programari de guió van començar a incorporar funcions que permetessin als escriptors analitzar els seus guions sobre la representació de gènere. Alguns dels softwares que inclouen aquestes funcions mencionades són Highland 2, WriterDuet i Final Draft 11.
Aplicació A més a més d'en pel·lícules, el test de Bechdel ha sigut aplicat a altres mitjans com els videojocs o els còmics. En el teatre, l'actor britànic Beth Watson va llençar una campanya de Teatre Bechdel l'any 2015 que apuntava les millors obres que passaven el test.
El 2021, un proveïdor de televisió israelià anomenat Partner TV va aplicar el test a les seves plataformes, afegint una marca especial a aquelles pel·lícules que passaven el test.
Proporcions d'aprovats i suspesos La pàgina web Bechdeltest.com és una base de dades de més de 6.500 films catalogats segons si passen o no el test, amb el requisit afegit que les dues dones han de ser personatges amb noms. L'abril de 2015, un 58 per cent de les pel·lícules passaven els tres requisits, mentre que un 10 per cent en passaven dos, un 22 per cent en passava tan sols un i el 10 per cent restant suspenia tots els paràmetres.
D'acord amb Mark Harris, de la revista Entertainment Weekly, si passar el test fos obligatori, hauria tret de competició la meitat dels nominats l'any 2009 de l'Oscar a Millor Pel·lícula. La pàgina web de notícies Vocativ, quan va passar sota el filtre del test les pel·lícules més rendibles econòmicament del 2013, va arribar a la conclusió que aproximadament la meitat el passava (encara que algunes de manera dubtosa).
L'escriptor Charles Stross va adonar-se que la meitat de les pel·lícules que passen el test només ho feien perquè les dones parlaven sobre el matrimoni o sobre bebès. Projectes que suspenen el test a vegades són sobre o encaminats a dones, o que exposen potents personatges femenins. La sèrie de televisió Sex and the City destaca el seu propi fracàs per superar la prova tot fent que una de les quatre protagonistes pregunti: «Com és que quatre dones intel·ligents no tenen cap cosa més de la qual parlar que dels seus nòvios? És com anar a sisè de primària, però amb comptes bancaris!»
Les pel·lícules ambientades en mons futurs o alternatius, com els films de gènere de fantasia o de ciència-ficció, tenen més possibilitats de passar el test de Bechdel. Això pot ser perquè aquests gèneres tenen més tendència a obviar els rols de gènere i els estereotips tradicionals.
Aspectes econòmics Diverses anàlisis han indicat que passar el test de Bechdel va associat amb l'èxit financer d'una producció. Els autors de Vocativ van descobrir que les pel·lícules del 2013 que passaven el test havien aconseguit una suma de 4.220 milions de dòlars als Estats Units, mentre que aquelles que l'havien suspès havien aconseguit 2.660 milions de dòlars en total. Aquest descobriment els va dur a concloure que una manera de fer que Hollywood guanyés més diners era “posar més dones a la pantalla”. Un estudi del 2014 de FiveThirtyEight basat en les dades de 1.615 pel·lícules estrenades de 1990 al 2013 va concloure que el pressupost mitjà de pel·lícules que passaven el test era un 35 per cent més baix que el d'aquelles que no ho feien. Va descobrir que aquells films aprovats sota el test de Bechdel tenien un 37 per cent més de rendibilitat de la inversió (ROI) als Estats Units i un ROI igual internacionalment.
El 2018, la Creative Artists Agency i Shift7 van analitzar les dades d'ingressos i el pressupost de les 350 pel·lícules més taquilleres del 2014 al 2017 als Estats Units. Van concloure que les pel·lícules protagonitzades per dones superaven financerament a les altres, i que aquelles que passaven el test de Bechdel (el 60 per cent dels films estudiats) superaven també els altres. Van notar també que de totes les pel·lícules que, des del 2012, superaven el bilió de dòlars d'ingressos, totes passaven el test.
Un estudi científic del 2022 va mostrar que el pressupost de producció era negativament associat amb les probabilitats de passar el test de Bechdel en 1200 pel·lícules d'entre el 1980 i el 2019. No obstant això, l'augment observat en les pel·lícules al llarg dels anys va ser més fort per a pel·lícules de més pressupost. Els augments de pel·lícules que van passar el test entre el 1980 i el 2019 van ser més forts, i també més forts per a pel·lícules amb ingressos més elevats i avaluacions de públic més altes (rànquing d'IMDb).
Explicacions S'han ofert explicacions sobre per què moltes pel·lícules que no passaven el test de Bechdel comptaven amb una relativa manca de diversitat de gènere entre els guionistes i d'altres professionals de l'audiovisual, un fenomen anomenat «el sostre de cel·luloide». L'any 2012, un de cada sis directors, guionistes i productors darrere de les cent pel·lícules més exitoses comercialment als Estats Units era una dona.