La història del cinema català fa referència a tot aquell tipus de cinema dirigit o produït a Catalunya, independentment de la temàtica, gènere o llengua en què aquest hagi estat rodat.
A final del , en una època d'avenços tecnològics importants a tot el món, el cinematògraf va irrompre també a Catalunya. Les fotografies, fins llavors estàtiques, van prendre vida i reproduïen la realitat en moviment així, amb l'arribada de l'invent que possibilitava la projecció es va plantar el germen de la producció cinematogràfica pròpia. El cinema català va viure un gran desenvolupament entre el 1931 i el 1936; la Segona República i la restauració de la Generalitat de Catalunya van ajudar a crear una indústria del cinema. El somni, però, es va trencar amb l'esclat de la Guerra Civil, un període tràgic marcat per la proliferació de documentals de propaganda. Un cop finalitzada la Guerra Civil, la dictadura franquista va començar a reorganitzar el cinema espanyol i català segons les seves exigències ideològiques i urgents necessitats industrials. Malgrat les restriccions de la censura i els problemes econòmics de la postguerra, el cinema català es va refer, sobretot comercialment.
La mort de Franco suposa el començament de la recuperació dels valors i institucions democràtiques a l'estat espanyol i, especialment, a Catalunya. Una realitat de la qual el cinema es fa ressò mitjançant la irrupció de noves sensibilitats creatives i polítiques. A l'octubre del 1999, al Festival de Cinema de Sitges es va presentar Mones com la Becky, de Joaquim Jordà i Núria Villazán. Amb aquesta obra, que va ser una iniciativa del Màster de Documental de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, el cinema català començava una nova etapa.
Pioners miniatura|El cinematògraf Lumière en mode filmació El cinematògraf va arribar a Catalunya el Nadal del 1896, un any després de la presentació mundial al Bulevard dels Caputxins de París. La primer projecció va arribar en mans de Jean Claude Villemagne, un operador de la casa Lumière, a l'estudi dels fotògrafs Napoleón, a la Rambla de Barcelona. A l'acte hi va assistir un petit grup de convidats escollits, molts d'ells fotògrafs, i així va succeir durant uns dies, fins que les sessions es van obrir al públic general. Poc després, el cinematògraf va circular per molts indrets dels Països Catalans de la mà dels firaires.
Les projeccions que s'oferien eren bàsicament escenes còmiques —un gènere que aviat es va convertir en el preferit del públic—, panoràmiques de ciutats i paisatges d'arreu. La gent podia conèixer món a través del cinema, a preus assequibles fins i tot per a la classe obrera que començava a créixer a Catalunya. Però, a més de ser un testimoni de la realitat, el cinema també permetia crear ficcions i, fins i tot, universos onírics. De seguida van començar a arribar pel·lícules amb argument, tant de França com d'Itàlia, Dinamarca i d'una incipient indústria que naixia amb força als Estats Units.
Entre els privilegiats assistents a aquella primera projecció a l'estudi dels Napoleón hi havia qui seria el gran primer nom de la cinematografia catalana: Fructuós Gelabert i Badiella. Fill d'ebenista, havia continuat la tradició paterna fins que un bon dia li van demanar fabricar una càmera fotogràfica. Des d'aleshores es va dedicar amb entusiasme a la fotografia i, en el moment que va sentir parlar del cinema, es va interessar pel nou aparell. Ell mateix es va construir una càmera que a poc a poc va perfeccionar.
La primera peça que va filmar, el 1897, va ser Baralla en un cafè, una escena de ficció amb argument, representada en un bar de Sants per ell i un grup d'amics. Aquesta és la primera pel·lícula de ficció, amb argument, tant de la història del cinema català com del cinema espanyol. Aquell mateix any va rodar Sortida del públic de l'església parroquial de Santa Maria de Sants i Sortida dels treballadors de l'Espanya industrial, film que inclou a més una de les primeres panoràmiques de la història del cinema.
Gelabert va presentar els seus treballs en un envelat de la Festa Major de Sants, acompanyats de films procedents dels catàlegs dels germans Lumière i de Georges Méliès, i poc després va decidir obrir un cine a les Rambles. Però les noves pel·lícules que mostraven els barris propers no van tenir bona acollida per part del públic i la sala d'exhibició es va convertir en un fracàs econòmic. Per aquest motiu va començar a treballar per encàrrec i a vendre les seves pel·lícules a altres productores. El primer que va oferir a la Pathé Frères va ser el reportatge d'actualitats Visita de la Reina Maria Cristina i Alfons XII a Barcelona, el 1898, i des d'aquell moment va començar a enviar noticiaris i altres produccions catalanes a l'estranger. Va filmar pel·lícules com Llegada de un tren a la estación del Norte de Barcelona (1898), Choque de dos trasanlánticos (1899), que incorporava trucatges, i El carnestoltes de les Rambles (1902), títols que són tan sols el principi d'una llarga i fructífera carrera de director. A més, Gelabert va ser un important perfeccionador de la tècnica, tant en la millora de l'aparell com en la creació de mitjans que permetessin el desenvolupament dels continguts cinematogràfics. miniatura|Satan s'amuse (Satanàs es diverteix), pel·lícula dirigida per Segundo de Chomón el 1907 Un altre nom imprescindible dels inicis de la cinematografia catalana és Segundo de Chomón. Aquest aragonès va arribar a Barcelona el 1900 i va començar al món del cinema pintant les pel·lícules a mà, però va destacar sobretot com a creador de films fantàstics. Va aportar moltes novetats al cinema català: va introduir maquetes, animacions, trucatges, tècniques noves... I va ser el primer cineasta que va adaptar obres clàssiques: el 1903 ho va fer amb ‘Pulgarcito', de Perrault, i el 1904 amb ‘Gulliver en el país de los gigantes de Swift'.
Altres homes vinculats al camp de la fotografia també van començar a produir pel·lícules a Catalunya, com Albert Marro, que es va especialitzar en films documentals. Ricard de Baños va intentar fer films sonors, enregistrant per una banda la imatge i per una altra, amb els discs de gramòfon, el so, i va muntar a Barcelona la productora Hispano Films. Baltasar Abadal, a més de difondre el cinematògraf per les comarques de Catalunya com a firaire, va començar a distribuir pel país les noves pel·lícules de productores estrangeres i va produir films com La nevada del divendres o Can Torra del Forn, que recollien l'actualitat de ciutats com Manresa.
L'any 1907 es va començar a fer a Catalunya un tipus de cinema que es va anomenar 'Film d'art'. Es tractava d'adaptacions cinematogràfiques de grans clàssics de la literatura i del teatre català, un tipus de cine que volia ser de qualitat i que es va desenvolupar sobretot del 1908 al 1910. Fructuós Gelabert va filmar la primera pel·lícula d'aquestes característiques, Terra baixa (1907), basada en el text d'Àngel Guimerà, interpretada per actors que procedien del Teatre Romea i rodada en localitzacions exteriors de diversos punts de la geografia catalana. L'any 1908, Gelabert va adaptar Maria Rosa, també de Guimerà, però en aquesta ocasió va encarregar la direcció dramàtica a Joan Maria Codina. Va inaugurar així una nova relació dels actors catalans amb el cinema. En aquest tipus de produccions van participar noms il·lustres del teatre català, com Margarida Xirgu o Adrià Gual.
D'aquesta època també han quedat com a llegat produccions importants per l'anàlisi de la història, com Los sucesos de Barcelona (1909), de Josep Gaspar i Serra, rodada durant la Setmana Tràgica, o La huelga general de agosto en Barcelona (1917), de Cabot Films, filmada probablement per Gelabert durant la vaga general del 13 al 20 d'agost de 1917. I del 1926 es conserva Gent i paisatge de Catalunya, un documental del director Joan Gaspar, amb escenaris tan emblemàtics com la terrassa de l'hotel Colom o l'Ateneu Barcelonès, que retrata personalitats importants de la vida cultural catalana del moment, com el pintor Salvador Dalí, el dramaturg Josep M. de Sagarra, el novel·lista Folch i Torres o l'escultor Josep Llimona i Bruguera.
Fins a la dècada del 1920, la cinematografia catalana va viure un moment daurat. Malauradament, no es conserven tots els films que es van produir en aquesta època, ja que l'alta capacitat inflamable dels cel·luloides on s'enregistraven les pel·lícules va provocar nombrosos incendis i grans pèrdues.
Cinema de la República A principi de la dècada del 1930, el context polític va ser favorable perquè el cinema català pogués créixer i desenvolupar-se: havia caigut la dictadura de Primo de Rivera i la monarquia d'Alfons XIII i començava un període de més llibertat. Malgrat tot, el terreny no era prou madur. Es van haver de superar moltes dificultats per implantar una indústria d'entreteniment amb pel·lícules que tractaven temes semblants als de la cinematografia estatal. Les conseqüències del crac del 29 van ser terribles. A més, el setè art tingué una dificultat tècnica afegida: el pas del cinema mut al sonor. La primera comèdia del cine sonor català fou Mercedes rodada l'any 1932, dirigida per Josep Maria Castellví i interpretada per Josep Santpere i Pei i que inclogué fragments en català.
La tercera productora més important de l'estat (les líders eren CIFESA i Estudios CEA) era de Barcelona. Fundada el 1931, Orphea Films va instal·lar els estudis el 1932 al Palau de la Química de Montjuïc. Eren els primers equipaments que permetien la realització de cinema sonor a Espanya. Una novetat que va atreure directors de Madrid com Benito Perrojo, director dEl hombre que se reía del amor (1933), o José Buchs, que va sonoritzar i refer Carceleras (original del 1922). Aquesta versió sonora de Buchs es va convertir en el primer film parlat, i també cantat, en castellà.
Tot i alguns precedents on es podia sentir parlar o cantar en català, El Cafè de la Marina, única realització de Domènec Pruna, es va presentar com la primera pel·lícula en català. Rodada en exteriors al Port de la Selva i enregistrada amb so directe, aquesta gran producció d'Orphea Films, basada en l'obra de Josep Maria de Sagarra, es va estrenar amb molta pompa i amb la presència de les autoritats al cine Urquinaona el 23 de març de 1934. No obstant això, va durar molt poc en cartellera i es va saldar amb un fracàs comercial.
El desengany d'''El Cafè de la Marina va fer que els inversors no arrisquessin més en un cinema amb consciència nacional, tot i que la producció va continuar a bon ritme. Només a Barcelona hi havia 116 sales de cine. A més, Orphea Films no era l'única productora que plantava cara a l'omnipotent cinema estranger. Els estudis acollien infinitat de productores com Exclusivas Diana, Ulargui Films, Exclusivas E. Huet, Ibérica Films, Selecciones Capitolio, Barcelona-Film i moltes altres. L'activitat a Montjuïc era continua.
Orphea va ser pionera en molts altres aspectes. Per exemple, va produir el primer film sonor a tot l'estat espanyol dirigit per una dona, El gato montés (1935), de Rosario Pi. Amb les aportacions del cinema amateur i el cineclubisme, l'interès pel cinema s'estenia per tota la societat.
El Govern de Catalunya també va voler contribuir al creixement de la indústria cinematogràfica. El conseller de Cultura del Govern republicà, Ventura Gassol, va impulsar un Comitè de Cinema amb l'objectiu de difondre'l a tot el país. Es va projectar una Escola de Cinema i es va endegar un curs pioner de cinema amb Guillem Díaz-Plaja a la Universitat de Barcelona: Una cultura del cinema. Introducció a una estètica del film (1931). L'esforç institucional va sintonitzar amb les iniciatives privades i dibuixava un horitzó optimista per a l'aparició d'un cinema autòcton allunyat de l'espanyol (anomenat cinema de pandereta), però la Guerra Civil ho va estroncar.