miniatura|Bacant sobre una pantera, de William-Adolphe Bouguereau (1855). Les bacants eren seguidores del culte al déu Bacus, conegut també com a Dionís o Rugent. Anaven en processó a la muntanya, ballaven fins a l'èxtasi, caçaven animals i els menjaven crus. També s'anomenaven bacants a les nimfes mènades i tíades, que habitaven la naturalesa més salvatge, representant la força fecundant de la natura i els esperits orgiàstics de la terra, i que feien de sacerdotesses de Bacus, formant part del seu seguici i dels seus rituals.Plàcid Fito i Calabuig, Antologia de textos llatins per a batxillerat, Universitat de València, 2002. M. A. Ferrer, Bacus dels rites i els rostres, editorial Arola, 2001. E. M. Koppel, Las esculturas romanas de Tarraco, Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, 1986. El seu símbol primordial era el tirs.
El culte al déu Bacus, encara que actualment estigui associat simplement a l'embriaguesa, a l'antiga Grècia va ser molt important i fins i tot va influir molt en el pensament filosòfic dels grecs. Originàriament, Bacus era un déu traci que va anar aglutinant diferents ritus. El descobriment de la cervesa i posteriorment el del vi va ser associat pels agricultors a un déu pres de la «bogeria divina».
Posteriorment, la unió de Bacus amb el déu Pan li va fer un gir feminista a causa dels ritus de fertilitat del culte a aquest darrer: les bacants, o adoradores del déu Bacus, eren les qui duien a terme aquests ritus, els «misteris bàquics», cerimònies secretes gairebé sempre prohibides als homes. A Roma les bacanals o orgies es van obrir a tothom, degenerant de tal manera que el Senat les va prohibir.
Culte miniatura|Bacant, pintura del segle XIX miniatura|Bacant cavalgant un centaure, foto feta a començaments del segle XX d'un detall d'un fresc a Pompeia, avui al Museu Nacional de Nàpols. Dionís o Bacus anava sempre acompanyat de sàtirs i bacants, podent haver també altres divinitats com silens, Príap o Pan. Les bacants o mènades i els sàtirs compartien protagonisme, vivien als boscos i en tenien encomanada la seva custòdia.
El coneixement del culte ha arribat fins als nostres dies de la mà d'Eurípides i la seva obra Les Bacants.
Tant les llevadores com les donzelles pujaven en processó a una muntanya aïllada i durant uns dies, sense contacte amb cap home, es llançaven a un desenfrenament d'alcohol, misticisme i al·lucinògens. Les mares de nens petits en quedaven al marge.
El ritu contenia molts elements salvatges i arcaics, com esbocinar petits animals vius i menjar-los. Però també molt contingut eròtic: Eurípides conta com passaven nits senceres ballant nues, excitades en un èxtasi no només alcohòlic. Se suposava que aquestes pràctiques fomentaven la fertilitat, i les llevadores feien de sacerdotesses, proporcionant alcohol i drogues al·lucinògenes a les joves. La llegenda afirma que recorrien els boscos insinuant-se i ferint als homes que trobaven. La dansa de les mènades era el ritu central de les cerimònies.
Tot això tenia com a objectiu que les dones obtinguessin l'«entusiasme» (que etimològicament significa l'«entrada de Déu») en la iniciada. Les dones que creguessin que havien fet l'amor amb els déus es consideraven afortunades i protegides.
Pel que fa al ritu d'esbocinar animals, representava a Bacus sent devorat pels titans. Segons la mitologia, aquest fet va permetre als titans tenir una espurna de divinitat. Així l'home, que té una part divina i una altra de terrestre, en menjar el déu Bacus intentava ser més diví.
Se suposa que aquests rituals no van desaparèixer completament i es van mantenir en la clandestinitat fins ben entrada l'edat mitjana, ja que s'han trobat atuells i pintures medievals representant els ritus bacants (Museu Nacional de Nàpols). La descripció d'un aquelarre és molt similar a la d'una bacanal.
Vegeu també Nimfes orèades protectores de les muntanyes, caçadores i acompanyants d'Àrtemis i Diana
Referències
Categoria:Mitologia grega Categoria:Culte a Dionís