Erwin Friedrich Max Piscator (Ulm, avui part de Greifenstein (Hessen), 1893 - Starnberg, 1966) fou un director, gestor i pedagog de teatre alemany. Piscator va ser un avantguardista molt influent del període de la República de Weimar que va fer possible que el teatre funcionés com a tribunal polític a través de les noves possibilitats de la tècnica escenogràfica. Amb ajuda d'arranjaments complexos del cinema documental, de projeccions d'imatges, panells mòbils i cadires de rodes comentava l'actualitat teatral i ampliava l'escena cap al panorama èpic.
El teatre polític desenvolupat als Piscator-Bühnen de la República de Weimar va assolir gran ressonància i motivà els seus contemporanis respecte de la demarcació del director d'una estètica escènica d'allò purament bell cap a una ponderació dels contrastos. Les posades en escena de Piscator van influenciar la teoria teatral de Bertolt Brecht, qui deu el seu Teatre Èpic a les ensenyances de Piscator.
Després d'un llarg període d'emigració a la Unió Soviètica, França i als Estats Units, Piscator va retrobar la sintonia amb el temps durant els anys cinquanta i seixanta a la República Federal Alemanya amb la posada en escena de peces contemporànies al passat nacional-socialista. Amb això inaugurà una fase del teatre documental i de la memòria que dugué cap a un debat social sobre la política històrica a diferents nivells.
Vida Joventut i Primera Guerra Mundial (1893–1918) Piscator provenia d'una família de comerciants calvinistes de la regió de Mittelhessen. Els seus pares Carl Piscator i Antonie Karoline Katharina Piscator (de soltera Laparose), instal·lats des de 1899 a Marburg, eren copropietaris d'una manufactura tèxtil. Entre els avantpassats d'Erwin Piscator hi ha el teòleg i traductor de la Bíblia Johannes Piscator, qui va llatinitzar el seu nom de Fischer a Piscator al voltant de 1600.
La visita de la companyia del Gießener Stadttheater a Marburg va provocar que el jove Piscator decidís iniciar-se en el món del teatre, en comptes de seguir la carrera comercial que li venia determinada de família. Piscator va cursar estudis primaris al Gymnasium Philippinum i es va graduar d'una formació en actuació la tardor de 1913 a Múnic, on el seu professor Carl Graumann ja va reconèixer el gran talent del jove actor. Al mateix temps va assistir a cursos d'Història de l'Art, Filosofia i Filologia Germànica a la Universitat de Múnic, per exemple amb Artur Kutscher, un dels fundadors de la Ciència del Teatre. Durant la temporada teatral 1914/15, Piscator va fer de voluntari al Königlichen Hof- und Nationaltheater, un teatre molt arrelat estèticament en la tradició del .
Piscator va passar la Primera Guerra Mundial a les trinxeres del Flandes Occidental, entre d'altres. A principis de 1915 va ser enviat al front d'Ypern amb una unitat d'infanteria i després d'uns mesos va quedar greument ferit. L'experiència de la guerra va influir les conviccions pacifistes i socialistes de Piscator, qui aleshores "no se sentia gens en l'aire d'aquell temps". Els angoixants poems que Piscator va publicar durant la Guerra en el setmanari "Die Aktion" de Franz Pfemfert són testimoni del seu posicionament antimilitarista. A partir de la tardor de 1917, Piscator es va implicar en un teatre del front que representava un repertori de peces de conversa populars. Mig any després va assumir la direcció teatral d'aquesta companyia.
Obra teatral primerenca i temps de les Volksbühnen (1918–1927 En acabar la guerra, Piscator continuà els seus estudis a la Friedrich-Wilhelms-Universität de Berlin i s'uní al grup dadaista berlinès juntament amb George Grosz i John Heartfield. Després de la Revolució de Novembre, s'afilià al KPD (Partit Comunista Alemany). Després del fracàs del seu primer projecte teatral a Königsberg, segons Piscator degut a haver reviscut els oblidats vells exercicis del teatre, entre els quals hi havia la transformació en una escena oberta amb la tramoia visible, va fundar i dirigir la temporada 1920/1921 el primer Teatre Proletari de Berlín.
El 1924, en una posada en escena de Banderes d'Alfons Paquet a la Volksbühne Berlin, Piscator va servir-se d'abundants projeccions i intertítols sobre teles i anticipà així –com ja havia fet amb anteriors posades en escena- la principal característica d'estil del Teatre Èpic. Paquet havia definit la seva peça com a "novel·la dramàtica". En el context d'aquest muntatge, Alfred Döblin va comentar al Leipziger Tageblatt que l'autor de la peça estava encès d'èpica i no de lírica, podent ser el concepte de novel·la dramàtica de Paquet la terra fèrtil pel drama. Anys després, amb el debat sobre l'autoria del concepte i el mètode del Teatre Èpic, les observacions de Döblin de 1924 van tenir un paper important.
Degut a aquesta exitosa producció de Banderes, Piscator va ser nomenat Director Artístic permanent de la Volksbühne de la Bülowplatz, el 1924. La Volksbühne Berlin era una organització d'espectadors molt forta a nivell de socis, la pretensió de la qual era donar accés a l'educació burgesa a la classe treballadora berlinesa sota el lema l'art per al poble. La visió proclamada del recentment nomenat director de la Volksbühne i descobridor de Piscator Fritz Holl va ser la de preparar el camí a "la dramatúrgia jove que reflecteix els moviments del temps". A banda de la seva nova posició de director artístic a la Volksbühne, Piscator organitzava i posava en escena Vesprades Satíriques, obres de cor parlat i revues polítiques per al KPD, en les quals va començar a experimentar amb mitjans cinematogràfics.
Un revolt similar va causar una producció convidada que Piscator va realitzar el 1926 al Preußischen Staatstheater sota la direcció de Leopold Jessners. Es tractava d'una posada en escena dEls bandits de Friedrich Schiller. La interpretació de l'obra de Schiller des de la Revolució de Març de 1848 havia estat marcada per un patetisme que Piscator defuig, actualitzant l'obra de manera radical, amb una escena amb diferents pisos funcionant de manera simultània en la qual el personatge de Karl Moor apareixia amb una màscara de Trotski com a revolucionari de caràcter bolxevic.
1927 va ser l'any de la discòrdia donat que, d'una banda, obligats per la inflació, molts membres de la Volksbühne van deixar l'associació i que, d'altra banda, la junta temia pel futur del teatre degut a la línia partidista de Piscator. El punt àlgid d'aquesta controvèrsia es va donar amb la posada en escena del drama Gewitter über Gottland d'Ehm Welks, considerada tendenciosa en la transposició política perquè l'actor Heinrich George feia el paper de Claus Störtebecker i, en general, el muntatge semblava a la junta provocador per les seves connotacions de revolució social.
Les Piscator-Bühnen(1927–1931) Després d'aquest esclat, Piscator va obrir el seu propi teatre el 1927, la Piscator-Bühne, en un edifici adequat per a 1.100 espectadors de la Nollendorfplatz a Berlín. En la seva sol·licitud per a la concessió, havia llistat un grup de 16 actors, un dramaturg, 8 tècnics i 5 administratius com a necessitats de personal. Per al finançament del projecte, Piscator va convèncer el gran industrial berlinès Ludwig Katzenellenbogen.
Les posades en escena que Piscator va fer d'obres teatrals contemporànies i d'adaptacions de novel·les, com Hoppla, wir leben! (1927) d'Ernst Toller o Die Abenteuer des braven Soldaten Schwejk segons Jaroslav Hašek (1928), van impressionar el públic per l'aparell escènic inspirat en principis constructivistes. Aquest va fonamentar la imatge de Piscator com a innovador de l'estètica escena sense igual i li va valdre que Bertolt Brecht digués que era "l'únic dramaturg capaç excepte jo mateix".
Ja el primer treball de direcció de Piscator en el seu propi teatre, Hoppla, wir leben! d'Ernst Toller, sobre un ex-revolucionari de 1918 que, en ser alliberat després de vuit anys de presó, col·lapsa constatant l'orientació pragmàtica dels seus antics companys de lluita, mostrava, el 1927, la seva virtuosa capacitat escenogràfica a través de complexos mitjans. A més dels efectes cinematogràfics, de so i d'escenografia, comptava amb una escena de quatre pisos per a les nombroses escenes curtes que tenien lloc als despatxos dels ministeris o a les habitacions d'hotel del tercer acte. Es projectaven entre-actes fílmics o il·lustracions en una pantalla situada en el centre de l'escena. El primer acte s'inicia amb la projecció d'un documental sobre els esdeveniments històrics dels anys que el protagonista va passar a la presó. Una cançó d'obertura, de Walter Mehring adaptada per Edmund Meisel comentava amb ironia la trama de la peça.
L'ús de tècniques escèniques complexes amb elements com el film o les projeccions d'imatges, les construccions de metall o parts mòbils servien a Piscator per a allunyar-se d'una perspectiva il·lusionista. Aquestes interpretacions arriscades i els elements escenogràfics complexos devien servir a l'anàlisi polític i econòmic dictat pel Teatre Polític.
A l'extens col·lectiu de la Piscator-Bühne van pertànyer Bertolt Brecht, Egon Erwin Kisch, Leo Lania, Heinrich Mann, Walter Mehring i Erich Mühsam. Com a escenògrafs hi treballaven George Grosz, John Heartfield i László Moholy-Nagy, com a productors cinematògrafs i muntadors Curt Oertel i Svend Noldan i com a músics Edmund Meisel i Franz Osborn. Hanns Eisler va compondre la seva primera banda sonora per a Piscator el 1928. Molts actors coneguts van actuar a la Piscator-Bühne: Sybille Binder, Tilla Durieux, Ernst Deutsch, Paul Graetz, Alexander Granach, Max Pallenberg, Paul Wegener i Hans Heinrich von Twardowski, entre d'altres.
Degut a les complicades i costoses posades en escena de la Piscator-Bühne, ja el 1928 es va haver de convocar un concurs de creditors de la central d'impostos de Berlín per al seu tancament. El teatre es va reobrir dos cops en els següents dos anys, però cap dels dos intents va dur cap a la consolidació desitjada. El 1929, any de la crisi econòmica mundial, es va publicar l'escrit programàtic d'Erwin Piscator El teatre polític, que desplega de manera molt clara la teoria i la pràctica teatral, de posada en escena, del director escènic i raona la interpretació del teatre com a eina decisiva en l'incipient procés de la revolució espiritual. La primera traducció que es va fer d'aquest importantíssim text va ser l'espanyola, El teatro político, de només un any després (1931) i la japonesa (Sayoku Gekij).
Projectes a l'estranger, emigració i tornada (1931–1962 Després d'una sèrie de problemes de liquiditat, Piscator va marxar l'any 1931 a la Unió Soviètica i hi va produir la seva única pel·lícula La revolta dels pescadors (1934), a Múrmansk (a l'Àrtida) i a Odessa, entre d'altres. El film tracta la resistència de mariners en vaga enfront d'unes condicions laborals inhumanes en els vaixells de la companyia naviliera Bredel.
Durant un congrés teatral a Moscou l'any 1935, Piscator —en tant que representant de la unió internacional del teatre— va rebre l'ordre, formulada pel ministre de propaganda Goebbels, de tornar a Berlín i reprendre la seva feina de la part del reformador britànic del teatre Edward Gordon Craig a l'Hotel Metropol. El 1936, espantat per la vivència de l'estalinisme i per haver estat acusat de trotskista, Piscator va emigrar de la Unió Soviètica cap a França.