Sinn Féin (de l'irlandès 'nosaltres' o 'nosaltres mateixos') és un partit polític irlandès. Si bé en els seus inicis va ser fundat per Arthur Griffith com a partit monàrquic separatista irlandès, el 1917 es decantà pel suport a la creació d'una república irlandesa, i des de llavors és conegut per ser un dels partits republicans irlandesos. El seu objectiu era la reunificació d'Irlanda per a superar la partició en dos estats efectuada el 1920: Irlanda del Nord i el que avui coneixem com a República d'Irlanda. A diferència d'altres partits nacionalistes irlandesos, fins als anys 90 va donar l'ús del que es va anomenar estratègia d'"armalite and the ballot box", una política d'agitació acompanyada de l'ús de la violència o les amenaces, un terme descriptiu de l'estratègia del Sinn Féin utilitzat per primera vegada el 1981 per Danny Morrison, un dels principals activistes del partit als 80. Té forts vincles amb l'IRA Provisional, i de vegades ha estat considerat el seu braç polític. Els historiadors no es posen d'acord en si realment hi ha «un» Sinn Féin, ja que alguns consideren que es tracta d'una sèrie de partits escindits els uns dels altres, igual que els seus diversos capdavanters, en les dècades dels 20, 30, 60, 80 i 90 del , i que creaven noves agrupacions rivals, generalment sota nous noms, si bé algunes hi conservaven les paraules «Sinn Féin».
El Sinn Féin modern és avui dia el principal partit «nacionalista» d'Irlanda del Nord, on obté aproximadament un 25% dels vots. El seu rival directe entre l'electorat majoritàriament catòlic no unionista és el Partit Socialista (Social Democratic and Labour Party), una agrupació nacionalista constitucional que va obtenir més escons en les eleccions de 1998 a l'Assemblea d'Irlanda del Nord, però que va quedar eclipsada pel Sinn Féin en les eleccions de 2003. Els seus diputats en la Cambra dels Comuns britànica no prenen possessió dels seus escons perquè, per a fer-ho, haurien de jurar lleialtat a la corona britànica, així com reconèixer la seva jurisdicció sobre Irlanda del Nord. Els seus representants al Parlament Europeu s'han integrat en el grup Esquerra Unida Europea.
Història Inicis El Sinn Féin va cristal·litzar a partir de la campanya política d'Arthur Griffith i William Rooney a principis del . Durant molts anys, el Sinn Féin va ser una federació laxa de grups polítics l'única connexió dels quals real i inspiració era el periòdic editat per Griffith. La majoria dels historiadors coincideixen a assenyalar-ne el 28 de novembre de 1905 com la data fundacional perquè, en aquell dia, Griffith va presentar per primera vegada la seva Política del Sinn Féin. En els seus escrits, Griffth declarava que la Llei d'Unió de Gran Bretanya i Irlanda era il·legal i que, en conseqüència, la monarquia dual angloirlandesa assentada sobre el Parlament de Grattan i la coneguda com a Constitució de 1782 seguien vigents. Per tant, l'únic requisit per a assolir una Irlanda independent era creure-hi, ja que tot la resta acabaria en el seu lloc amb el temps. Els britànics van responsabilitzar «equivocadament» el Sinn Féin de l'Aixecament de Pasqua, amb el qual no va tenir cap relació, només el fet que algunes de les seves idees -i no precisament la defensa de la monarquia dual angloirlandesa- van influir en alguns dels seus líders. En realitat, qualsevol grup que no estigués d'acord amb la política constitucional a l'ús rebia l'apel·latiu de Sinn Féin. El terme «rebel·lió del Sinn Féin» també era d'ús habitual en els mitjans de comunicació irlandesos, la policia britànica a Irlanda (Royal Irish Constabulary o RIC), la policia metropolitana de Dublín (DMP) i alguns dels implicats en l'alçament.
Els líders supervivents de l'alçament van prendre el partit a les ordres d'Eamon de Valera. De Valera va substituir Griffith en el càrrec de president. Durant el seu congrés (Árd Fhéis) de 1917, el partit gairebé es divideix entre monàrquics i republicans fins que, mitjançant una moció de compromís, es va proposar l'establiment d'una república independent en la qual el poble podria decidir si desitjava una monarquia o una república, amb la condició que si s'optava per la monarquia, cap membre de la família real britànica podria ser proclamat monarca.
El Sinn Féin i l'Aixecament de Pasqua El Sinn Féin va rebre un esperó amb l'execució dels capitosts de l'alçament, encara que abans de les execucions la jerarquia catòlica, el periòdic Irish Independent (el diari més venut d'Irlanda en l'època i avui dia) i moltes autoritats locals van advocar per l'execució dels líders de la revolta. I si bé la simpatia de l'opinió pública no es reflectia en un avantatge electoral decisiu per al Sinn Féin, l'organització va presentar una dura batalla amb el Partit Parlamentarista Irlandès a càrrec de John Redmond, més tard John Dillon, i ambdós contendents van guanyar en eleccions menors. Només després de la crisi del reclutament, en la qual el Regne Unit va amenaçar d'imposar el servei militar obligatori per a contribuir al seu esforç de guerra, el suport popular es va decantar decisivament del costat del Sinn Féin.
Les eleccions generals del 1918 El Sinn Féin va aconseguir un 70% dels escons irlandesos (un total de 73) en el parlament del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda en les eleccions generals de desembre de 1918 després de l'obtenció de 497.107 vots, si bé és difícil assegurar el veritable suport electoral perquè la majoria dels escons (la majoria dels escons assolits per qualsevol partit) es van obtenir sense alternativa de vot real. Alguns no van tenir alternativa pel suport social generalitzat. Uns altres no van tenir alternativa perquè els candidats rivals tenien por de presentar-se a l'elecció. Estudis recents sobre els resultats electorals obtinguts pel Sinn Féin en eleccions tant nacionals com menors «amb alternatives» en el període de 1917 a 1921 suggereixen que, en realitat, el partit tenia un suport d'entre el 45 i el 48%, és a dir, un avantatge considerable enfront de qualsevol altre partit, però bastant inferior al 80 o 90% declarat pel Sinn Féin, encara que un estudi basat únicament en l'anàlisi dels resultats reals de les eleccions de 1918, i que parteix de pautes electorals similars per a tota l'illa, indica que el percentatge assolit pel Sinn Féin en cas que tots els escons haguessin estat disputats hauria estat igual o superior al 53%. Cal tenir en compte que les eleccions es van celebrar mitjançant el sistema electoral britànic first past the post, que no és proporcional i que pot propiciar la formació de majories basades en nivells de vot bastant baixos (vegin-se els resultats de Margaret Thatcher en les eleccions generals del Regne Unit de 1983 o de 1987, o també els de Tony Blair en les eleccions generals del Regne Unit de 1997 o de 2001), cosa que provoca una distorsió poc probable en sistemes més precisos i proporcionals.
A continuació, el Sinn Féin va sofrir diverses escissions (1922, 1926 i 1970), de les quals van sorgir diversos partits com ara Cumann na nGaedhael, Fianna Fáil i el Sinn Féin Oficial, que més tard seria batejat com a Sinn Féin Partit dels Treballadors, conegut avui dia com a Partit dels Treballadors d'Irlanda.
L'escissió pel tractat En acabar les negociacions del tractat Angloirlandés (desembre de 1921) entre representants del govern britànic i el govern republicà d'Eamon de Valera (triat per Dáil Éireann), l'assemblea constituïda per diputats del Sinn Féin i l'aprovació del tractat amb escàs marge per la Dáil Éireann, es va fundar el que es va anomenar Estat Lliure d'Irlanda. Irlanda del Nord (l'estat regional de sis comtats sota jurisdicció britànica en va quedar exclòs en virtut de la Llei de Govern d'Irlanda de 1920, tal com considerava el tractat). Una breu però amarga Guerra civil irlandesa (de juny de 1922 a abril de 1923) va esclatar entre partidaris i detractors del tractat. De Valera va dimitir com a president de la República i es va alinear amb els detractors del tractat. El bàndol victoriós, a favor del tractat, que incloïa la majoria dels parlamentaris del Sinn Féin i de l'electorat, van constituir l'Estat Lliure Irlandès. Molts d'aquells parlamentaris del Sinn Féin que estaven a favor del tractat van fundar el seu propi partit, Cumann na nGaedhael, i crearen en els anys 30 la coalició Fine Gael. Després d'abandonar les accions armades en l'Estat Lliure, el moviment va tornar a dividir-se amb la marxa al març de 1926 del seu president Eamon de Valera i altres defensors de la participació en política constitucional, que van fundar el partit Fianna Fáil i van accedir al parlament irlandès (Dáil Éireann) a l'any següent, i arribaren a formar govern el 1932.
Del Sinn Féin Oficial a Esquerra Democràtica Després d'alguns intents frustrats d'insurrecció armada, inclosa una desastrosa aliança en els 40 entre alguns membres del Sinn Féin (el cap de l'IRA Sean Russell) i l'Alemanya nazi (de qui pensaven que podrien ajudar-los a prendre l'estat irlandès del sud), el partit va escorar cap a l'esquerra al llarg de la dècada dels 60, adoptant una anàlisi propera al marxisme. El 1970, es va produir una nova escissió entre l'IRA més marxista (IRA Oficial) i el Sinn Féin Oficial d'una banda, i l'IRA Provisional, de republicanisme més tradicional i el seu braç polític el Sinn Féin Provisional, des del qual el Sinn Féin Oficial va evolucionar fins al Sinn Féin Partit dels Treballadors, que va guanyar alguns escons en les eleccions al Dáil Éireann, el 1981-82. Més tard, van retirar l'etiqueta «Sinn Féin» del nom del partit, passant així a anomenar-se Partit dels Treballadors. Una altra divisió es va produir a principis dels 90, en la qual el secretari general del Partit dels Treballadors i tots excepte un dels seus parlamentaris van abandonar el partit i van crear-ne un de nou: Democratic left. Va participar en el govern al costat de Fine Gael i el Partit Laborista (1994-97) abans de fusionar-se amb el Partit Socialista Irlandès. En l'actualitat, el president, el secretari general i el portaveu del grup parlamentari del Partit Socialista són tots membres de l'extinta Esquerra Democràtica.
Sinn Féin Provisional Amb el rebuig de la violència dels «oficials» el 1972, el Sinn Féin Provisional va esdevenir la veu de la minoria nacionalista del nord, que veia en els atacs de l'IRA un mitjà per a forçar la fi del govern britànic i de la dominació protestant del majoritari Partit Unionista de l'Ulster, així com de la discriminació contra els nacionalistes del nord (en la pràctica, la comunitat catòlica), que havia convertit Irlanda del Nord, en paraules del Premi Nobel de la Pau i unionista de l'Ulster David Trimble, en una «casa freda per als catòlics». Mai no van tenir en compte la majoria dels nacionalistes, que votaven al Partit Socialista de John Hume. Una petita minoria votava al Partit de l'Aliança d'Irlanda del Nord. El rebuig nacionalista a la defunció de deu vaguistes de fam de l'IRA reclosos en presons britàniques el 1981 va suposar per al Sinn Féin un trampolí des del qual abordar la política al nord. Una lluita interna pel poder entre un grup del sud liderat per Ruairí O Brádaigh i altre del nord per Gerry Adams va donar com a resultat el fet que O Brádaigh i els seus associats abandonessin el partit per a formar el Sinn Féin Republicà el 1986, del qual afirmaven que era el «veritable» Sinn Féin. Part de l'escissió va ser ocasionada per la decisió d'Adams i el Sinn Féin d'abandonar l'abstencionisme (això és, la negativa a acceptar-ne la legitimitat i a participar en els parlaments del Regne Unit i de la República d'Irlanda).