La Colònia Borgonyà (o simplement Borgonyà) és una entitat de població de 364 habitants (2023), i antiga colònia tèxtil de Sant Vicenç de Torelló (Osona), declarada bé cultural d'interès nacional. És una de les més grans i emblemàtiques del Ter, i era coneguda popularment com la «colònia dels Anglesos», malgrat l'origen escocès dels fundadors, els Coats, els quals es van associar posteriorment amb els catalans Fabra, conformant així la coneguda Fabra i Coats, fabricants de fil de cosir.

Història El 1862, Josep Callís i Puigrubí, del mas Callís d'Orís i propietari de l'heretat de Borgonyà, va demanar al Govern Civil la concessió dels drets per a aprofitar les aigües del Ter amb la construcció de dues rescloses, un al terme de Sant Vicenç de Torelló, a la riba esquerra, i un altre al d'Orís, a la riba dreta, que li fou concedit el 3 d'octubre del 1863. Morí el 1869, tot just havent començat les obres, i davant la manca de capital per a acabar el projecte, el seu germà i hereu Pius Callís va entrar en contacte amb la societat Almeda, Sindreu i Cia, formada per Ferran Almeda i Viñoles, el seu fill Pere Almeda i Viñas, Rafael Puget i Terrades i Francesc Xavier Sindreu i Esparó, que hi volia traslladar la seva fàbrica de Manlleu. El 21 de maig del 1871 els establí en emfiteusi 30,5 quarteres de terra i els dos salts d'aigua, i el 1880, la Colònia Vila-seca ja funcionava a ple rendiment amb el segon salt d'aigua.

El 4 de setembre del 1893 es va constituir la companyia Nuevas Hilaturas del Ter com a filial de l'escocesa J&P Coats Ltd (80%) i el seu competidor Clark & Co (20%), amb un capital d'1 milió de pessetes, que aviat augmentaria a 2,4 milions. El 23 de febrer del 1894 va adquirir en emfiteusi a Almeda, Sindreu i Cia l'altre salt d'aigua, i tot seguit hi va començar a construir la fàbrica, que fou inaugurada l'any següent i a finals del 1896 ja funcionava a ple rendiment, amb un total de 403 treballadors, 18 dels quals eren britànics i que formaven el personal local. S'hi realitzaven totes les operacions de la fabricació del fil de cosir, des de la descàrrega de bales de cotó fins al blanqueig, l'elaboració dels rodets, l'etiquetatge i l'embalatge.

En aquest zona hi havia el mas Borgonyà i un petit santuari marià de finals del , de manera que la colònia va acabar essent coneguda amb el nom de l'indret, com també passà amb La Mambla. De forma complementària, es van començar a construir les cases del personal obrer i dels directius, a més d'una nova església sota la mateixa advocació que l'anterior, inaugurada el 1898. L'origen escocès dels fundadors va conferir un caràcter britànic al conjunt urbanístic, ja sigui en la tipologia dels edificis típicament britànica (cases unifamiliars i de planta baixa), els espais enjardinats a tot l'entorn i, més endavant, la construcció d'un camp de futbol, pioner a l'època. Aviat es van obrir a la part residencial de la colònia establiments com una fonda, la fleca, la carnisseria, la barberia i el centre recreatiu, on, després de les llargues jornades laborals, els treballadors podien passar les estones de lleure. El 1897 ja hi havia uns 500 treballadors.

El daltabaix econòmic i polític del 1898, amb la pèrdua dels darrers mercats d'Ultramar, va obligar a un replantejament de la política expansionista de l'empresa a la Península. Així, el 1903 els Coats es van associar amb els cotoners catalans Fabra i Portabella, que tenien fàbriques a Sant Andreu de Palomar (La Manufacturera), Sant Martí de Provençals («La Xarxa») i Manresa (Fàbrica dels Panyos), i es va constituir la societat anònima Hilaturas de Fabra y Coats. La nova empresa va dur a terme una reordenació de la producció a cadascuna de les factories: a Sant Martí mantingué els filats de lli i cotó i els teixits per a xarxes de pesca; a Borgonyà concentraren la filatura i els torçats de cotó però eliminaren els processos d'acabats, i a la fàbrica de Sant Andreu de Palomar, a més de filats i retorts, hi portaren els processos de blanqueig, tint i acabats del fil de cosir.

L'adquisició de la Hilandería Planas de Ripoll va comportar que durant la dècada de 1920 la colònia visqués una primera fase d'expansió important, amb la construcció de noves naus, maquinària i serveis, així com els carrers del Ter, Catalunya i Fabra. A la part residencial s'hi va habilitar el Casino, gestionat per una societat amb uns estatuts propis. Entre els serveis, cal destacar l'existència de la casa-cuna, on els obrers podien deixar els seus fills fins que s'acabés la jornada laboral. També es va obtenir el permís del bisbat per a construir-hi un cementiri propi, que fins aleshores estava situat al poble de Sant Vicenç.

La Guerra Civil no va causar grans estralls a la colònia, tot i que, com a fet destacable, el bàndol republicà va dinamitar el pont de Borgonyà, que va ser reconstruït uns anys més tard. Després del conflicte, la colònia va quedar petita en proporció al nombre de treballadors, per la qual cosa es decidí construir els blocs del carrer de Barcelona i més endavant els de Girona. Durant la dècada de 1960 s'amplià la part industrial amb la construcció de noves naus.

El 1973 va esclatar la crisi del sector tèxtil i la vida de la colònia va començar un període de declivi important. Es van despatxar treballadors i es van retallar les despeses dels serveis socials i culturals. El 1976 es va començar el lent traspàs de competències, amb què es va permetre que els treballadors adquirissin els habitatges, i els serveis públics van passar a mans de l'Ajuntament de Sant Vicenç de Torelló. El proteccionisme a què estaven sotmesos els treballadors va transformar-se en desemparament, ja que de cop es trobaven sense servei de casa-cuna, de servei mèdic, etc. La fàbrica va tancar definitivament les portes el 1999. Des d'aleshores, la part industrial és ocupada per empreses de diversos sectors i la part residencial ha esdevingut un poble amb personalitat pròpia.

Descripció miniatura|esquerra|Borgonyà des del Castell d'Orís Es troba a la carretera de Barcelona a Puigcerdà, que amb la colònia Vila-seca i Torelló, en una gran recolzada del riu Ter, a l'extrem de ponent del terme. És un petit poble obrer que s'edificà conjuntament amb la fàbrica i està presidit per la capella neogòtica edificada sobre l'antic santuari marià dedicat a la Mare de Déu de Borgonyà, sufragània de la parroquial.

L'orografia de l'indret ja convida al recolliment. D'una banda, la fàbrica està separada del poble per la línia del tren Barcelona-Ripoll; de l'altra, l'elevació del terreny fa d'escull natural pel darrere i el riu tanca la colònia per ponent. Dins d'aquest món tancat es va desenvolupar un poblament ordenat a partir d'una acurada distribució de serveis i habitatges, amb un singular enjardinament que remet a un estil britànic.

La distribució de l'espai urbanitzat denota un marcat caràcter classista, com és habitual en moltes colònies desenvolupades: A la part baixa hi ha els habitatges dels obrers (carrers d'Escòcia, Paisley, Coats, Fabra i Borgonya); més amunt, els habitatges per al personal tècnic (carrer de Catalunya); a la mateixa alçada l'església dominant el conjunt, amb els edificis de la primera escola, la casa del capellà i la de l'ermità, i finalment, a l'altra banda del ferrocarril i en un espai més enlairat, els xalets dels directius i el carrer Canal, ocupat pels majordoms i encarregats de la fàbrica. L'evolució de la colònia i la necessitat de construir més habitatges va trencar aquesta estructura amb els nous carrers Barcelona i Girona i l'edificació de blocs de pisos.

La fàbrica és un immens complex compost per sis construccions, cinc de les quals estan disposades paral·lelament entre si i perpendiculars a la carretera, i la sisena en disposició perpendicular a les altres cinc. Entre les cinc primeres hi ha la fàbrica antiga, amb la central, l'edifici de manyeria i recanvi i les calderes, amb la xemeneia. La majoria de les naus segueixen el model britànic de colònia fabril, amb naus allargades i de poca altura. Els edificis més antics, i que pertanyen a la fàbrica originària, són de pedra vista amb finestres d'arc rebaixat de rajol vist. Hi ha una xemeneia de base octogonal, de 46 m d'altura, també construïda amb rajol i amb un engruiximent a la part central que correspon al coronament de la primera xemeneia, més baixa.

Demografia

Notes

Referències

Bibliografia

Enllaços externs

Categoria:Patrimoni monumental de Sant Vicenç de Torelló Borgonyà Categoria:Monuments històrics d'Osona Categoria:Edificis de Sant Vicenç de Torelló