miniatura|Mapa històric del Cisma d'Occident En la història de l'Església catòlica, Cisma d'Occident o Cisma Papal és l'expressió utilitzada per designar el període de crisi viscut entre 1378 i 1417 durant el qual dos papes rivals, l'un establert a Roma i l'altre a Avinyó, es consideraven l'únic i legítim papa; a partir del Concili de Pisa (1409) els papes rivals foren tres. El cisma es va resoldre finalment amb el Concili de Constança (1417), que establí de nou un únic papa reconegut per tota la Cristiandat.
Els inicis del Cisma Entre els anys 1305 i 1377, els papes Climent V (1305-1314), Joan XXII (1316-1334), Benet XII (1334-1342), Climent VI (1342-1352), Innocenci VI (1352-1362), Urbà V (1362-1370) i Gregori XI (1370-1378) residiren no pas a Roma, sinó a Avinyó. Durant el , el Papat d'Avinyó fou vist per molts com una anomalia, ja que la seu històrica del papa era Roma. Aquesta crisi va resoldre's quan, el 13 de setembre de 1376, Gregori XI deixà Avinyó per establir-se a Roma, on hi arribà el 14 de gener de 1377; ara bé, un any i escaig després, el 27 de març de 1378, Gregori XI va morir i es va haver de reunir el Conclave per elegir un nou papa.
El conclave es reuní el 7 d'abril i, l'endemà mateix, proclamà l'elecció com a nou papa de l'arquebisbe de Bari Bartolomeo Prignano, Urbà VI (1378-1389). Segons sembla, Prignano fou el candidat de consens elegit entre les tres faccions rivals del conclave: els cardenals italians, els cardenals francesos i els del partit de Llemotges; d'una altra banda, amb el fi d'assegurar-se que el nou papa no se'n tornés cap a Avinyó, els habitants de Roma pressionaren els cardenals amb manifestacions populars exigint que el nou papa fos romà o, si més no, italià.
Prignano devia la seva elecció com a papa a la seva fama de bon negociador, integritat i coneixement del Dret, com també a la protecció de la reina Joana I de Nàpols. Ara bé, un cop elegit papa, Urbà VI es mostrà autoritari i, per tal d'imposar els seus projectes de reforma eclesiàstica, s'enfrontà a la cúria cardenalícia, com també s'enemistà amb Otó de Brunswick, marit de Joana I de Nàpols.
Els cardenals contraris a Urbà VI, que anaven difonent la idea que l'elecció de Prignano com a papa havia estat il·legítima, acabaren reunint-se a Fondi, ciutat dominada per un senyor contrari a Urbà VI i proper a Joana de Nàpols, ara enemiga del nou papa. A més, el rei Carles V de França s'adreçà per carta als cardenals de Fondi demanant-los l'elecció d'un papa legítim, i que fos proper als interessos de França. En aquestes circumstàncies, el 20 de setembre de 1378, a Fondi fou elegit papa el cardenal Robert de Ginebra, Climent VII (1378-1394), i així va començar el Cisma d'Occident, que no es resoldria pas fins trenta-nou anys després amb el Concili de Constança de 1417. Pocs mesos després, Climent VII deixà Fondi (Regne de Nàpols) per establir-se a Avinyó.
La divisió de la Cristiandat L'existència de dos papes rivals -Urbà VI a Roma i Climent VII a Avinyó- va plantejar, òbviament, la qüestió de quin d'ells dos era el legítim, la qual cosa va dividir la Cristiandat llatina en dues faccions: la romana i l'avinyonesa. Per poder consolidar la seva posició com a poder únic, Climent havia d'expulsar Urbà de Roma, i comptava amb la possessió del Castell de Sant Angelo, on una notable guarnició gascona resistia i atacava el Vaticà, i el seu nebot Louis de Montjoie va aixecar una exèrcit per dirigir-se a Roma en el seu suport a canvi d'un regne amb part dels territoris dels Estats Pontificis, però fou derrotat en la batalla de Marino i hagué de fugir primer a Nàpols i després a Avinyó.
Entre els poders polítics, Polònia, Hongria, Portugal, Anglaterra, Flandes, molts estats italians i el Sacre Imperi Romanogermànic es declararen fidels al papa de Roma, mentre que França, Nàpols, Navarra, Castella, Savoia, alguns prínceps de l'Imperi enfrontats a l'Emperador i Escòcia es declararen d'obediència avinyonesa. D'entre els poders de la Cristiandat, cal assenyalar el cas del rei indiferent: Pere el Cerimoniós (1336-1387), que, durant tot el seu regnat, no es decantà pas per cap dels dos papes rivals, sinó que, mantenint una actitud equidistant, va mirar d'aprofitar-se de l'existència de dues corts papals enfrontades per afavorir els seus projectes expansionistes. Després de la mort de Pere el Cerimoniós, els seus fills Joan el Descurat (1387-1396) i Martí l'Humà es decantaren pel papa d'Avinyó.
D'altra banda, la divisió també afectà persones de reconegut prestigi d'aleshores, moltes de les quals, posteriorment, l'Església ha reconegut com a sants o beats. Així, Santa Caterina de Siena, Santa Caterina de Suècia, el Beat Pere d'Aragó, la Beata Ursulina de Parma, Felip d'Alençon i Gerard de Groote foren partidaris del papa de Roma, mentre que Sant Vicent Ferrer, Santa Coleta i el Beat Pere de Luxemburg obeïren el papa d'Avinyó. Generalment, els teòlegs i juristes de l'època adoptaren el punt de vista seguit pels poders polítics del seu país.
Al seu torn, els papes rivals s'excomunicaren mútuament i crearen un gran nombre de cardenals, als quals enviaven a defensar el seu partit.
Tanmateix, des del primer moment diversos teòlegs (p.e., Conrad de Gelnhausen o Enric de Langenstein, entre d'altres) van fer el que van poder perquè s'acabés amb aquesta situació i es convoqués un Concili per tal de tornar a una Església unida.
La continuïtat del Cisma La mort del papa Urbà VI (1389) no significà pas la fi del Cisma, ja que a Roma fou elegit papa Bonifaci IX (1389-1404), succeït després per Innocenci VII (1404-1406) i per Gregori XII (1406-1417); al seu torn, quan, a Avinyó, va morir Climent VII, fou proclamat papa el cardenal aragonès Pedro de Luna, Benet XIII (1394-1423).
Bonifaci IX de Roma i Climent VII d'Avinyó s'excomunicaren mútuament; segurament per això fracassaren els intents d'entesa amb Avinyó menats el 1392 per Bonifaci IX, qui defensava tenaçment la seva legitimitat, rebutjant, doncs, tota proposta d'abdicació, fins i tot si venia avalada per alguns dels seus seguidors com ara Ricard II d'Anglaterra (1396), la Dieta de Frankfurt (1397) i el rei Venceslau d'Alemanya (Reims, 1398).
A la mort de Climent VII d'Avinyó (1394), fou elegit papa per unanimitat dels cardenals d'Avinyó el cardenal aragonès Pedro de Luna (Benet XIII d'Avinyó), qui, durant el conclave, havia promès posar fi al cisma encara que, per aconseguir-ho, hagués d'abdicar; ara bé, aquesta promesa, reafirmada després de l'elecció, fou ràpidament oblidada, i Benet XIII mantingué sense cap concessió la idea que ell era el legítim papa. Al seu torn, en els conclaves celebrats a Roma el 1404 i el 1406, en què foren elegits papes Innocent VII (1404-1406) i Gregori XII (1406-1417), els cardenals pretengueren que el nou papa assumís el compromís d'abdicar per resoldre el cisma; ara bé, com que l'autoritat papal és superior i independent a la dels cardenals, aquest compromís no podia tenir pas validesa, ja que, altrament, el que s'hauria elegit no hauria estat un vertader papa sinó un simple portaveu dels cardenals.
A part de la confusió espiritual que originava la no existència d'un papa admès com a legítim per tota la Cristiandat, el Cisma plantejava problemes d'ordre polític, com ara que seus episcopals o abadies fossin disputades per dos pretendents, l'un nomenat per Roma, i l'altre per Avinyó. Per altra banda, les guerres dinàstiques del regne de Nàpols es veieren atiades pel que cada un dels dos papes donava suport a cadascun dels dos pretendents al regne.
Després de la mort dels protagonistes inicials del Cisma (Urbà VI i Climent VII), es va començar a estendre la idea que la solució al problema no era pas mirar quin dels dos papes era el legítim, sinó optar per una d'aquestes solucions:
Via facti: imposar un dels dos candidats per la força militar, idea intentada tant per Urbà VI com per Climent VII, però al final abandonada. Via concessionis: abdicació conjunta dels dos papes rivals Via conventionis: resolució del conflicte mitjançant la reunió d'un grup significatiu dels cardenals dels dos bàndols o d'un concili general de l'Església.
El 1393, la Universitat de París va proposar la convocatòria d'un concili general com a únic mitjà per posar fi al Cisma. Aviat, començaren les pressions polítiques per intentar forçar els papes rivals a acceptar l'abdicació conjunta i el concili.
Climent VII d'Avinyó havia gaudit sempre del suport de França; ara bé, el seu successor, Benet XIII, va trobar-se en una situació més difícil, en primer lloc, perquè aviat va oblidar-se de la seva promesa d'abdicar si també ho feia el seu rival de Roma i es mostrà partidari d'intentar la Via facti. El 1395, un concili celebrat a París sota la presidència de Simon de Cramaud, bisbe de Poitiers, representant de la tendència gal·licana d'afavorir el control de l'Església a França per la corona francesa, es va pronunciar per l'abdicació dels dos papes.
El rei Carles VI de França (1380-1422) es trobava afectat per una progressiva malaltia mental; per això, el seu germà Lluís, duc d'Orleans, del seu cosí Joan, duc de Borgonya, i del seu oncle, el duc de Berry, rivalitzaven entre ells per assolir el control dels afers del regne.
Entre maig i juliol de 1395, persones vinculades a la família reial i a les universitats s'estigueren a Avinyó mirant de convèncer Benet XIII d'acceptar la Via cessionis; també foren enviats representants a altres països, com ara Anglaterra, per trobar suport a aquesta proposta.
Quan l'obstinació de Benet XIII a refusar la Via cessionis es feu evident, la Universitat de París va radicalitzar el seu posicionament contra el papa d'Avinyó. Després d'un nou concili de l'Església de França el 1398, que es manifestà contrari a Benet XIII i que posà l'Església a França sota control del poder reial, el rei de França retirà l'obediència al papa i un exèrcit francès assetjà Avinyó. Ara bé, com que el rebuig francès a Benet XIII anava acompanyat d'un fort gal·licanisme eclesiàstic, el cop militar contra Avinyó resultà contraproduent, perquè el condemnaren fins i tot alguns opositors a Benet XIII, qui, el 1403, fugí a Provença. El 28 de maig de 1403, un concili de bisbes francesos restablí l'obediència a Benet XIII; tot i així, la Universitat de París continuava sent-li hostil.
A Roma, Bonifaci IX s'havia mostrat tan obstinat com Benet XIII a considerar-se el legítim papa i a rebutjar, doncs, l'abdicació conjunta com a solució de compromís. D'altra banda, Bonifaci IX, que havia aconseguit aprofitar-se dels problemes del seu rival, havia afirmat el seu prestigi gràcies a l'èxit de la Peregrinació a Roma, organitzada amb motiu del Jubileu de l'any 1400. A la mort de Bonifaci IX, el seu successor Innocent VII (1404-1406), que va manifestar que no hauria acceptat pas l'elecció si Benet XIII s'hagués mostrat disposat a abdicar, es mostrà del tot favorable a la via de compromís.
Per la seva banda, Benet XIII feia preparatius militars a Itàlia, per apoderar-se de Roma. El rebuig i la indignació motivades per aquesta actitud dugueren a la Universitat de París i als seguidors del duc de Borgonya a entrar en negociacions amb Innocent VII i a declarar una segona retirada de l'obediència a Avinyó el gener de 1407.
A la mort d'Innocent VII, es va esperar que si no s'elegia pas un nou papa a Roma, llavors Benet XIII compliria la seva promesa d'abdicar i obrir el pas per a l'elecció d'un nou papa admès per tota la Cristiandat. Com que Benet XIII va contestar amb evasives, el 30 de novembre de 1406 fou elegit papa a Roma Gregori XII, qui va anunciar immediatament estar disposat a abdicar si Benet XIII feia igual i es reunien els cardenals de Roma i els d'Avinyó per elegir conjuntament un nou papa. Finalment, es va acordar una trobada dels dos papes rivals a Savona el 24 de setembre de 1407, que no es va celebrar perquè Gregori XII no hi va comparèixer, a causa de les maniobres dilatòries del seu rival que sí que va anar a Savona.