El Teatre Líric Català (1901; 1910; 1922-1923) va ser una empresa escènica fundada per Enric Morera i Viura en el context del Modernisme català i del moviment catalanista amb la voluntat de plantejar una alternativa lírica a la sarsuela, present a la majoria dels teatres catalans. Pretenia formar una nova sensibilitat basada en models literaris i plàstics propis, de manera que estableix una interrelació de les arts, concretament amb la literatura, l'escenografia, el disseny i la creació lírica.miniatura|Enric Morera i Viura, fundador de l'empresa de Teatre Líric Català La temporada inicial va desenvolupar-se al Teatre Tívoli, organitzada per Enric Morera com a director musical i Ignasi Iglésias com a director d'escena, i va tenir lloc durant els dos primers mesos del 1901. Tot i la seva breu duració, la temporada va suposar l'encàrrec i estrena de gran quantitat de títols lírics en català que posteriorment van continuar en cartellera, representats per altres empreses o companyies aficionades. L'alegria que passa, de Santiago Rusiñol i Enric Morera, i La reina del cor, d'Ignasi Iglésias i Enric Morera, van ser els títols estrenats en aquesta temporada que més continuaren representant-se en els anys següents.
Tot i produir algunes obres que van resultar grans èxits, l'empresa va rebre dures crítiques per part d'altres sectors catalanistes que preferien que el gènere nacional català fos operístic i no s'assemblés tant formalment a la sarsuela com ho feien les propostes líriques de Morera. El compositor decidí clausurar l'empresa sense arribar al final de la temporada per a evitar la fallida econòmica. Tot i que es va fundar una associació sota el nom Foment del Teatre Líric Català per a aglutinar socis que financessin els projectes lírics, la iniciativa no es va arribar a consolidar. Posteriorment, altres empreses van reprendre la tasca de produir teatre líric català, amb línies artístiques i propostes estètiques diferents, com van ser els Espectacles-Audicions Graner (1905-1908) amb les "visions musicals", per als quals Morera també hi treballà com a compositor acceptant els encàrrecs del director artístic Lluís Graner.
Quan aquesta empresa va fer també fallida econòmica i va deixar de fer produccions líriques, un nou intent de restablir l'empresa de Teatre Líric Català va tenir lloc el 1910 al Teatre Espanyol i al Teatre Granvia, amb Bruno Güell com a director artísic, Josep Santpere com a director de la companyia i Francesc Montserrat Ayarbe com a director musical. El promotor de la temporada hauria estat Artur Balot, actor líric que havia format part de la companyia dels Espectacles-Audicions Graner. L'empresa no va tenir el mateix èxit de públic que havien tingut les anteriors, atès que gran part dels títols representats provenien del repertori ja conegut pel públic, i la inversió en escenografia no va arribar al nivell d'excel·lència que havia establert Lluís Graner amb els seus espectacles.
Després d'una dècada de produccions individuals i companyies itinerants, Enric Morera va promoure un nou intent d'establir i institucionalitzar una temporada de Teatre Líric Català l'any 1922. Lluís Reig fou l'organitzador del projecte, llogant el Teatre Tívoli de nou i posant Morera en contacte amb Josep Bergés. En total, es van representar 26 títols lírics entre octubre de 1922 i gener de 1923, però l'empresa va tornar a tancar de manera precipitada per falta de repertori. Tot i això, es van estrenar títols tan rellevants com Pel teu amor de Miquel Poal-Aragall i Josep Ribas, que inclou la cançó Rosó, una de les més versionades en la història de la música catalana fins a l'actualitat.
Precedents Primeres aportacions Les primeres aportacions al repertori líric català són obra de Josep Anselm Clavé, que l'any 1858 va estrenar al Teatre del Liceu L'aplec del Remei que va causar força interès i va ser seguida per L'art de la bruixeria obra amb lletra de Conrad Roure i Vidal i Valenciano que no es va arribar a estrenar per motius polítics. Aquestes peces esbossaven superficialment les futures constants del gènere líric: inspiració en temes populars catalans i un aparell tècnic de fàcil comprensió. miniatura|309x309px|Llibret del drama líric Garín de Tomás Bretón Més tard, Apel·les Mestres (lletrista) i Josep Rodoreda (compositor) van escriure La nit al bosc, estrenada l'agost de 1883 i que va fer veure als pioners del modernisme que aquest tipus d'obra, de clara influència wagneriana, era el camí que s'havia de seguir per renovar i regenerar la societat barcelonina. També, el mestre Tomás Bretón va estrenar Garín el maig del 1892, donant lloc a la polèmica i al rebuig per part dels nuclis més avançats, que consideraven que Bretón havia usurpat el patrimoni cultural català i fet una resolució errònia dels temes musicals autòctons. Aquest fet mostra que es volia un teatre líric català fet per autors catalans i que presentés un sentiment artístic i no un art dirigit als sentits, com era el que es feia a Itàlia.
A mitjans d'abril de 1897 conflueixen diferents iniciatives compromeses amb el teatre líric. En aquest context es realitzaren La flor de la vall d'Apel·les Mestres i Joan Goula estrenada el 2 de juny de 1897 i Vesprada d'estiu de Conrad Roure i Joan Goula, estrenada el 25 de juny del mateix any. Altres obres del teatre líric que sorgiren en aquest moment van ser: La hidra encantada de Josep Lapeyra, Euda d'Uriac d'Amadeu Vives, Les monges de Sant Aimant d'Enric Morera amb llibret d'Àngel Guimerà traduït a l'italià, Maria del Carmen d'Enric Granados i basada en un text de Josep Feliu i Codina, i Artús d'Amadeu Vives amb llibret de Sebastià Trullol i Plana.
Per tant, l'origen del teatre líric en català és anterior a l'empresa de Teatre Líric Català, però el projecte que va engegar Enric Morera va ser pioner perquè tenia un propòsit ideològic nacionalista, com explica Xosé Aviñoa: combatre el «mal gust» de la sarsuela, denominada «gènere xic», i comprometre les millors plomes musicals i literàries del moment. No només el rebuig al que és forà va despertar l'interès per crear un teatre líric català, sinó la gran empenta teatral dels últims anys del i la recepció d'autors com Maeterlinck, Björnson, Henrik Ibsen o tardanament de Richard Wagner. La seva influència va fer creure que la renovació de la cultura nacional es podia produir per mitjà del teatre líric, el qual permetia, introduir plantejaments nous, l'estètica simbolista, els ideals del teatre nòrdic, els conceptes d'art total de Wagner i, a més, amb uns mitjans que el fessin entenedor al gran públic.
Enric Morera Quan Enric Morera va tornar de Brussel·les va esdevenir el principal defensor i activista per la consolidació d'un gènere de teatre líric català, motiu pel qual va arribar a comptar amb la cooperació dels principals llibretistes del moment. Morera va participar en bona part de la creació musical barcelonina de finals del , que es va desenvolupar al seu voltant.
La primera obra de teatre líric de Morera va ser Jesús de Natzaret, amb lletra d'Àngel Guimerà i estrenada el 3 de maig de 1894. La seva segona obra va ser Les monges de Sant Aimant, que tornava a tenir a Àngel Guimerà com a llibretista. Aquesta obra es va estrenar el 24 d'abril de 1895 al Teatre Novetats i va comptar amb la col·laboració dels escenògrafs Francesc Soler i Rovirosa, Miquel Moragas i Maurici Vilomara i el figurinista Lluís Labarta.
La fada miniatura|390x390px|Cartell de Miquel Utrillo per a La fada (1897)
El drama líric La fada va suposar l'assoliment dels ideals d'òpera total wagneriana. Se'n va presentar un fragment al setembre de 1896 en una festa íntima al Cau Ferrat de Sitges, però l'estrena es va realitzar al febrer de l'any 1897, esdevenint la protagonista de la quarta edició de les festes modernistes. Després de dos anys sense celebrar-se, aquesta edició va estar dedicada a la consagració dels principis musicals del modernisme i va comptar amb l'assistència de moltes personalitats de les diferents classes socials que van anar-hi.
L'acció de l'òpera se situa al gorg Negre, a les muntanyes que s'alcen entre el Conflent i Fenolleda, durant el regnat de Jaume I. El cavaller Jausbert de Paracolls ha fugit a les muntanyes amb la seva estimada Gueralda d'Èvol. La rivalitat entre les seves famílies n'ha estat la causa de la fugida. Quan una fada del paratge el veu, desitja Jausbert. El Senyor d'Èvol, pare de Gueralda, els ha perseguit amb els seus homes armats. En un combat fereix mortalment Jausbert. El pare s'emporta la filla i deixa Jausbert mort. Finalment, el seu cos cau en braços de la fada que el desitjava.
L'alegria que passa miniatura|290x290px|Cartell pintat pel mateix Santiago Rusiñol per a L'alegria que passa (1898)
Morera va compondre L'alegria que passa l'any 1898. Amb lletra de Santiago Rusiñol, es va estrenar al Teatre Líric a principis del 1899 gràcies al Teatre Íntim d'Adrià Gual. L'obra presenta una dramatúrgia simbolista, presentant una escena cotidiana del paisatge rural català amb una estètica decadentista i elevant els seus personatges com a elements simbòlics de les dificultats que trobava la cultura modernista per renovar l'escena cultural catalana, tot fent servir un llenguatge altament poètic.
L'obra va gaudir d'una molt bona recepció i va ser l'empenta que Morera necessitava per inaugurar una temporada específica de teatre líric català. Més enllà, l'obra va gaudir d'una extensíssima recepció popular i va mantenir-se en cartell durant múltiples dècades, representada a mig centenar de municipis catalans per tota mena de companyies professionals i aficionades. S'han documentat més de 200 produccions diferents des de la seva estrena el 1899 fins al final del moviment del teatre líric català el 1923. Segurament es tracti de l'obra de teatre musical en català més representada.
Fundació del Teatre Líric Català miniatura|276x276px|Celestí Sadurní, director d'orquestra de la temporada 1901 del Teatre Liric Català L'any 1900 la família de Morera va abandonar Amèrica i es va establir a Barcelona, fet que li va permetre explicar-li al seu pare la idea que tenia per formar l'empresa del Teatre Líric Català que havia de permetre defensar els costums autòctons enfront de la mala influència del género chico, en acabar, li va llogar el Teatre Tívoli pels dos primers mesos del 1901, per tal que hi pogués realitzar una temporada de prova del Teatre Líric Català, de la qual, segons indica Miquel Saperas, Enric Morera va ser el director musical, Celestí Sadurní el director d'orquestra, Ignasi Iglésias el director literari i Miquel Utrillo va ser el sotsdirector artístic. L'empresa va començar demanant obres per representar i muntant una companyia formada per 10 actrius i 15 actors. Aquesta empresa no estava formada per un grup de patricis que nomenarien director a Enric Morera perquè l'empresa era ell mateix.
La temporada va començar el 12 de gener del 1901 amb la intenció —no realitzada— de tenir una llarga duració i amb sessions organitzades de la manera habitual en l'època: 3 obres diferents, que s'anaven repetint a mesura que avançava el programa. Les obres que es van presentar van ser: