Les Guerres confederades d'Irlanda, sovint anomenada també la guerra dels onze anys (que deriva de la frase irlandesa Cogadh na hAon-déag mBliana), van tenir lloc a Irlanda entre 1641 i 1653. Irlanda va ser el teatre de les Guerres de les Tres Nacions, una sèrie de guerres civils entre els regnes d'Irlanda, Anglaterra i Escòcia (totes governades per Carles I d'Anglaterra) que també van incloure la guerra civil anglesa i la guerra civil d'Escòcia. Essencialment el conflicte va provocar la revolta dels nadius catòlics contra els colons britànics protestants i els seus defensors d'Anglaterra i Escòcia.
Descripció general La guerra va començar amb la rebel·lió dels irlandesos de l'Ulster, durant la qual van matar milers d'escocesos i colons anglesos protestants.John Marshal (2006). "John Locke, Toleration and Early Enlightenment Culture", Cambridge University Press, , Página 58, nota 10, "Historiadors moderns estimen que el nombre de massacrats a Irlanda en 1641 fou entre 2.000 i 12.000."Staff. The Plantation of Ulster: 1641 rebellion, BBC, paràgraf 3. Consultat 17 de febrer, 2008. La rebel·lió es va expandir a través del país i els nadiusvan crear l'associació dels Confederats catòlics d'Irlanda per a organitzar la resistència de guerra.Micheál Ó Siochrú Confederate Ireland 1642-1649 Four Court Press 1998 La confederació consistia en un estat independent i una coalició de tota classe de ciutadans de la societat catòlica, tant gaèlics com vells anglesos. Aquesta unió va professar estar al costat dels cavallers reials durant les guerres civils, però la majoria van lluitar la seva pròpia guerra en defensa dels interessos dels terratinents irlandesos.
Els Confederats van governar gran part de l'illa com a estat sobirà de facto fins a 1649, i van proclamar la seva lleialtat a Carles I. Des de 1641 fins a 1649, van lluitar contra els covenanters escocesos i els exèrcits parlamentaris anglesos. En el context de la guerra civil anglesa, estaven vagament aliats amb els Reialistes anglesos, però es van dividir per la decisió d'enviar-los ajuda militar per tal de socórrer-los en la guerra civil d'Anglaterra. Finalment, mai van enviar tropes a Anglaterra, però sí una expedició a Escòcia per socórrer als Reialistes escocesos, avivant la guerra civil escocesa.
Les guerres van produir una sèrie de forces extremadament fracturades. Els protestants es van dividir en tres faccions principals (Reialistes anglesos, Parlamentaris anglesos i covenanters escocesos) com a resultat de les guerres civils a Anglaterra i Escòcia. Els catòlics es van dividir més d'un cop quant al tema de si la seva principal lleialtat era amb la religió catòlica o amb Carles I.
Les guerres van finalitzar amb la derrota dels Confederats i dels seus aliats els anglesos Reialistes per la conquesta que va dur a terme Oliver Cromwell amb el seu Nou Exèrcit Model en 1649-53.Philip McKeiver; A New History of Cromwell's Irish Campaign, Advance Press, 2007, Les guerres que van succeir a la rebel·lió de 1641 van causar pèrdues massives de vides a l'illa, únicament comparades en la història del país amb la gran fam que va sofrir en 1845. El Parlament anglès, va organitzar la confiscació massiva de terres que pertanyien als irlandesos com a càstig per la revolta i per fer-los pagar per la guerra. Encara que part de les terres van ser retornades als seus propietaris després de 1660 en restaurar-se la monarquia a Anglaterra, aquest període va marcar la fi efectiva de l'antiga classe terratinent catòlica d'Irlanda.
La conspiració d'octubre de 1641
La rebel·lió de 1641 estava destinada a ser una ràpida i sagnant presa del poder d'Irlanda per part d'un petit grup de conspiradors dirigits per Phelim O'Neill. Petites bandes de familiars i persones a càrrec seu es van mobilitzar a Dublín, Wicklow i Ulster, per prendre edificis estratègics com el castell de Dublín. En haver-hi tan sols un petit nombre de soldats anglesos estacionats a l'illa, s'estimava raonable l'èxit del pla. Havent aconseguit aquest propòsit, les guarnicions angleses restants del país podrien haver-se rendit, deixant als irlandesos en posició de força per negociar les seves demandes de reforma civil, tolerància religiosa i autogovern irlandès. No obstant això, el pla va ser traït en l'últim moment i com a resultat, la rebel·lió va degenerar en violència anàrquica. A continuació del començament de les hostilitats, l'enorme aversió de la població nativa irlandesa pels colons protestants va esclatar en violència desmesurada.
La rebel·lió 1641-1642 Entre 1641 i començaments del 1642, la lluita a Irlanda estava marcada per atacs de petits grups reclutats pels nobles locals o formats per civils, membres de grups ètnics o religiosos oposats. Al principi, foren sobretot els catòlics de l'Ulster els qui, aprofitant-se del buit de poder imperant, es van dedicar a ajustar comptes amb els colons protestants que s'havien instal·lat a Irlanda gràcies al procés colonitzador dut a terme pels anglesos. En un primer moment, la noblesa catòlica va tractar de contenir l'escalada de violència,Padraig Lenihan, Confederate Catholics at War 1641–49, p33-34, "The Catholic elite of Meath dithered for a whole month between trying to rein in popular rebels and going into rebellion themselves". "Right up to the eve of the encounter at Julianstown, the local Catholic nobility and most of the gentry still backed the government" però quan va estar clar que el govern de Dublín no anava a fer distincions a l'hora de castigar els catòlics,Lenihan, p23, "Bellings, the future secretary of the Confederate Catholics, claimed the Lords Justice, in response to the rebellion, showed they wanted to drive the Old English into following the example of the Ulster insurgents by their offensively wide description of the insurgents as some "evil affected Irish Papists" va participar en els atacs als protestants i es va enfrontar a les tropes angleses enviades per sufocar la rebel·lió. A les àrees de major densitat protestant, com Cork, Dublín, Carrickfergus o Derry, els colons van crear les seves pròpies milícies per defensar-se i contenir als rebels. Tots els bàndols es van emprar amb extrema crueltat en aquesta primera fase de la guerra. Al voltant de 4.000 protestants van ser massacrats i uns altres 12.000 van morir d'inanició després de ser expulsats de les seves llars.Kenyon & Ohlmeyer, p. 278, 'La xifra donada per William Petty de 37.000 protestants massacrats... és, de llarg, massa elevada, potser multiplicada per deu, certament estudis més recents suggereixen una xifra de 4.000 morts, molt més reialista.'Staff, Secrets of Lough Kernan BBC, Legacies UK history local to you,website of the BBC. Accessed 17 de desembre 2007 Durant un dels fets més notoris, els habitants protestants de Portadown van ser fets presoners i massacrats al pont de la localitat.Hull, Eleanor (1931). A History of Ireland, Chapter "The Rebellion of 1641-42" web de Library Ireland Els colons van respondre, com el govern de Dublín amb atacs a la població civil irlandesa. Es van produir matances de catòlics a l'illa de Rathlin i a en molts altres llocs. Els rebels de l'Ulster van aconseguir derrotar una força governamental en la batalla de Julianstown, però no van aconseguir prendre la propera ciutat de Drogheda i es van dispersar en el seu avanç cap a Dublín.
A principis de 1642, les forces rebels es concentraven en quatre punts; a Ulster, sota el comandament de Phelim O'Neill; a la Palissada al voltant de Dublín, sota el vescomte Gormanstown; al sud-est, territori dels Butler -destacant Richard Butler, III vescomte de Mountgarret- i al sud-oest, encapçalats per Donagh MacCarthy, vescomte de Muskerry.
Les guerres confederades. 1642-1648
miniatura|Castell de Kilkenny, lloc de reunió de l'Assemblea General Confederada. El rei Carles I d'Anglaterra va enviar un gran exèrcit a Irlanda l'any 1642 amb la finalitat de sufocar la rebel·lió, el mateix que els Covenanters escocesos. L'exèrcit escocès va expulsar els rebels de l'Ulster, i l'anglès va aconseguir alliberar Dublín. Els catòlics irlandesos van formar llavors la Confederació catòlica, amb capital a Kilkenny, i van procedir a reclutar el seu propi exèrcit. Els confederats van aconseguir mantenir en el seu poder diverses ciutats portuàries com Waterford i Wexford, a través de les quals podrien rebre ajuda de les potències catòliques continentals. Molts irlandesos catòlics es van unir a la Confederació, amb algunes excepcions, com la del comte de Clanricarde, que va preferir romandre neutral. Els rebels disposaven d'algunes milícies i de les tropes particulars dels nobles, comandades per aristòcrates inexperts com Lord Mountgarret. Van ser derrotats per les tropes angleses i escoceses a les batalles de Liscarroll, Kilrush, New Ross i Glenmaquinn.
No obstant això, l'esclat de la Primera guerra civil anglesa va provocar que moltes de les tropes angleses fossin cridades per lluitar amb els reialistes, abandonant Irlanda i donant un respir als confederats.
A mitjan 1642, Carles I va confirmar les Actes dels Aventurers; aquesta disposició pretenia obtenir fons per a la lluita contra els rebels irlandesos. Els diners rebuts per la corona dels inversors, seria reemborsat amb el lliurament o venda de les terres que s'aconseguissin confiscar als confederats. Aquesta llei va servir per mobilitzar encara més als irlandesos en la seva lluita; a més de per la seva llibertat religiosa, lluitaven per mantenir les seves possessions.
Els Confederats van escombrar del seu territori les guarnicions enemigues, quedant únicament Ulster, Cork i Dublín en mans de les tropes angleses i escoceses. Garret Barry va aconseguir prendre Limerick en 1642, mentre que la població civil de Galway va aconseguir rendir a la guarnició anglesa a la ciutat en 1643. La resta de forces britàniques a Irlanda es van dividir amb motiu de la Guerra Civil Anglesa. La guarnició de Cork, comandada per Murrough O'Brien, I comte d'Inchiquin, es va situar de costat dels parlamentaris, igual que els protestants de Derry; no obstant això, les tropes acantonades a l'est de l'illa, dirigides pel comte d'Ormonde van prendre partit pel rei. L'exèrcit dels Covenanters escocesos, amb base a Carrickfergus, seguia les instruccions del govern d'Edimburg, i es va mantenir en el bàndol parlamentari fins a 1647.
L'Exèrcit Confederat va desaprofitar l'oportunitat brindada per la Guerra civil anglesa per reconquistar i reorganitzar Irlanda. Van signar una treva amb els Reialistes en 1643 i van passar els tres anys següents immersos en negociacions infructuoses amb ells. No va ser fins a 1646 en què van decidir iniciar l'ofensiva decidida contra els enclavaments Protestants d'Irlanda. Entre 1642 i 1646, la guerra a Irlanda es va limitar a una successió d'assalts i escaramuses sense transcendència bèl·lica. Tots els bàndols implicats van emprar tàctiques de terra cremada, tractant d'afeblir als seus oponents mitjançant la crema de collites i el tall de subministraments. Això va causar una gran pèrdua de vides humanes, especialment entre la població civil, que es va veure assolada per la fam i les epidèmies. En 1644, els Confederats van organitzar una expedició contra els escocesos de l'Ulster, però no van aconseguir capturar cap territori important.
Estancament Aquesta situació va permetre als Confederats guanyar temps per crear un exèrcit regular. Van implementar un sistema fiscal per tot el país, amb centre a Kilkenny. Van rebre, a més, suport econòmic de França, Espanya i el Vaticà. Els exèrcits confederats estaven manats per soldats professionals irlandesos com Thomas Preston i Owen Roe O'Neill, que havia servit en l'exèrcit espanyol durant les guerres dels trenta i vuitanta anys. En total, els Confederats van ser capaços de reunir 60.000 homes durant el curs de la guerra.