La Guerra civil libanesa fou un conflicte multipartit al Líban que s'expandí entre 1975 i 1990 amb un resultat d'entre 120.000 i 150.000 morts i un milió de desplaçats. Hi participaren diferents faccions cristianes, musulmanes i seculars i estigué també marcat per intervencions de Síria i Israel.
El conflicte enfrontà inicialment el Moviment Nacional Libanès i el Front Libanès. El MNL fou un front de partits i organitzacions esquerranes, nacionalistes sirianes, panarabistes i musulmanes en actiu durant els primers anys de la guerra civil libanesa, que va donar suport a l'Organització d'Alliberament de Palestina (OAP). Estava encapçalat per Kamal Jumblatt, un important líder drus del Partit Socialista Progressista (PSP). El vicepresident va ser Inaam Raad, líder del Partit Socialista Social Sirià i Assem Qanso del partit socialista àrab Ba'ath Liban pro-sirià. El secretari general del MNL va ser Mohsen Ibrahim, líder de l'Organització d'Acció Comunista al Líban (OCAL). El Front libanès comprenia la Falange, el Partit Nacional Liberal i altres forces dretanes, majoritàriament cristianes; així com algunes parts del govern central dominat pels cristians maronites.
Les disputes entre les forces maronites i les palestines (principalment de l'Organització d'Alliberament de Palestina) van començar el 1975, aleshores els grups d'esquerra, panarabistes i musulmans libanesos van formar una aliança amb els palestins. Durant el transcurs dels combats, les aliances es van canviar de manera ràpida i imprevisible. A més, potències estrangeres, com Israel i Síria, es van implicar en la guerra i van lluitar al costat de diferents faccions. Hi intervingueren també forces internacionals de manteniment de la pau, com la Força Multinacional al Líban i la UNIFIL, també estacionades al Líban.
El conflicte entre el Líban i Israel es remunta a la dècada de 1970 i ha donat lloc a nombroses i sagnants incursions militars israelianes contra grups armats palestins i Hesbol·là. La Guerra del Líban de 1982, denominada per Israel «Operació Pau per Galilea» i també de vegades coneguda com a Primera Guerra del Líban, va ser un conflicte armat dins aquesta guerra, que va començar el 6 de juny de 1982 quan les Forces de Defensa d'Israel (FDI) van envair el sud del Líban amb l'objectiu d'expulsar l'OAP d'aquest país. El Govern d'Israel va ordenar la invasió com a resposta a l'intent d'assassinat de l'ambaixador israelià al Regne Unit, Shlomo Argov, per part del grup d'Abu Nidal."Israel invades Lebanon in response to terrorist attacks by PLO guerrillas based there", USA Today (guardian.co.uk, Facts on File, AP).
Antecedents
Després que Jordània perdés el control de Cisjordània en la Guerra dels Sis Dies de 1967, els combatents palestins van traslladar les seves bases al Líban i Jordània i van intensificar els seus atacs contra Israel i els territoris ocupats per Israel. Per evitar enfrontaments entre les Forces Armades del Líban i les milícies palestines, se signà l'acords del Caire el 1969, que va atorgar a l'Organització d'Alliberament de Palestina (OAP) el control dels camps de refugiats al Líban i el dret a llançar atacs armats contra Israel des del sud del Líban. La força de l'OAP a Jordània va créixer, i a l'inici de 1970, els grups havien començat a demanar obertament l'enderrocament de la monarquia haiximita.
Com a conseqüència dels combats de setembre de 1970 a Jordània, el rei Hussein de Jordània va expulsar per la força l'OAP del seu territori i el quarter general de l'organització es va traslladar a Beirut, perdent la seva principal base d'operacions. Els combatents van ser conduïts al sud del Líban on es van reagrupar. La presència ampliada de l'OAP al Líban i la intensificació dels combats a la frontera israeliana-libanesa van provocar disturbis interns al país, on els combatents de l'OAP van augmentar dràsticament el pes del Moviment Nacional Libanès, una coalició de musulmans, nacionalistes àrabs i d'esquerres que s'oposaven al govern de dretes dominat pels maronites.
El creixement de la població musulmana (especialment la xiïta) i l'impacte de l'arribada massiva de refugiats palestins i militants de l'OAP, majoritàriament sunnites, després del Setembre Negre de 1970 a Jordània van posar en crisi el Pacte Nacional de 1943 que atorgava el poder polític segons quotes religioses basades en un cens de 1932 dividint el poder en una proporció de 6 cristians per cada 5 musulmans. Les milícies cristianes de dretes veien l'OAP com una amenaça a la sobirania del país, mentre que els partits d'esquerres i panarabistes musulmans es van aliar amb els palestins, i l'abril de 1975, els xocs armats entre falangistes i palestins van fer esclatar formalment la Guerra Civil libanesa.
La guerra civil Les disputes entre les forces maronites i les palestines (principalment de l'Organització d'Alliberament de Palestina (OAP)) van començar el 1975, aleshores els grups d'esquerra, panarabistes i musulmans libanesos van formar el Moviment Nacional Libanès (MNL) amb els palestins.
Durant la primavera de 1975, els enfrontaments menors s'havien anat acumulant fins a un conflicte total, amb el MNL enfrontat a les Falanges Libaneses, i el govern nacional cada cop més feble vacil·lant entre la necessitat de mantenir l'ordre i atendre els seus electors. El matí del 13 d'abril de 1975, homes armats no identificats en un cotxe a tota velocitat van disparar contra una església Maronita al suburbi cristià de Beirut Est d'Ain el-Rummaneh, intentant assassinar Pierre Gemayel i matant quatre persones, entre elles dos falangistes maronites. Hores més tard, falangistes liderats per Baixir Gemayel van matar 26 milicians del Front Popular per a l'Alliberament de Palestina que viatjaven per Ain el-Rummaneh, i en resposta a aquesta massacre del bus van esclatar enfrontaments a tota la ciutat. La batalla dels hotels va començar a l'octubre de 1975.
El 22 de gener de 1976, el president sirià Hafez al-Assad va negociar una treva entre les dues parts sobre la presència de la guerrilla palestina al Líban. Aquesta proposta va ser ben acollida pels maronites però rebutjada per la guerrilla palestina i la violència va continuar augmentant. El març de 1976, el president libanès Suleiman Frangieh va sol·licitar que Síria intervingués formalment. Dies després, Assad va enviar un missatge als Estats Units demanant-los que no interferissin si enviava tropes al Líban. Els combats van durar fins al 31 de març de 1976 després que Síria amenacés de tallar els enviaments d'armes a les faccions musulmanes, tant els líders del MNL com de les Falanges Libaneses van acordar un alto el foc, que va entrar en vigor el 2 d'abril resultant amb la divisió de Beirut al llarg de la línia est-oest que va comportar l'expulsió de milícies i civils musulmans i d'esquerres de Beirut Est i l'expulsió de milícies i civils cristians i de dretes de Beirut Oest.
Tot i que Síria es proclamava defensora de la causa palestina, va entrar al Líban en suport de les milícies cristianes. Al-Àssad temia que un Líban controlat per un bloc radical de palestins i esquerrans provoqués una invasió militar per part d'Israel, arrossegant Síria a una guerra prematura i devastadora. El juny de 1976 l'exèrcit sirià va creuar la frontera de manera massiva encerclant i bombardejant les posicions de l'OAP i els seus aliats. Per evitar que Israel intervingués davant l'avanç sirià, els Estats Units van mitjançar fixant una línia vermella al riu Litani que les tropes sirianes no podien creuar cap al sud.
L'octubre de 1976, durant una reunió de la Lliga Àrab, al-Àssad va acceptar un alto el foc, i la Lliga va legitimar l'ocupació siriana expandint una petita força àrab de manteniment de la pau fins a una més gran Força Àrab de Dissuasió, composta principalment per tropes sirianes, legitimant així la intervenció siriana amb el suport financer de la Lliga Àrab. Durant tota l'ocupació, el règim d'Assad va promoure la idea de la "Gran Síria", prenent mesures per integrar el Líban a Síria.
Durant el transcurs dels combats, les aliances es van canviar de manera ràpida i imprevisible. A més, potències estrangeres, com Israel i Síria, es van implicar en la guerra i van lluitar al costat de diferents faccions. Hi intervingueren també forces internacionals de manteniment de la pau, com la Força Multinacional del Líban i la UNIFIL, també estacionades al Líban. El gener de 1976, Síria va proposar restaurar els límits anteriors a la guerra civil sobre la presència de la guerrilla palestina al Líban. Aquesta proposta va ser ben acollida pels maronites però rebutjada per la guerrilla palestina. L'octubre de 1976, durant una reunió de la Lliga Àrab, Hafez al-Àssad va acceptar un alto el foc, i la Lliga va decidir expandir una petita força àrab de manteniment de la pau a una més gran Força Àrab de Dissuasió, composta principalment per tropes sirianes, legitimant així la intervenció siriana amb el suport financer de la Lliga Àrab. Durant tota l'ocupació, el règim d'Assad va promoure la idea de la "Gran Síria", prenent mesures per integrar el Líban a Síria.
Operació Litani
miniatura|Transferència de la zona del Líban ocupada per l'exèrcit israelià als seus auxiliars de l'Exèrcit del Sud del Líban, liderats per Saad Haddad, juny de 1978. El 1978, Israel va ocupar part del territori libanès en l'Operació Litani, assentant-se en una franja situada al sud del riu del mateix nom. Més de 1.000 civils van morir en la contesa. Aquest mateix any, el Consell de Seguretat de l'ONU va aprovar sengles resolucions en què instava Israel a abandonar els territoris ocupats i creava una força provisional internacional per tal de confirmar aquesta retirada i garantir el restabliment de la pau. El juny de 1978, les forces israelianes es van retirar del Líban, exceptuant el que Tel-Aviv va denominar "zona de seguretat". En aquesta regió, els israelians han comptat amb l'ajuda d'una milícia cristiana libanesa, l'Exèrcit del Sud del Líban (ESL), a qui proporcionen instrucció militar i ajuda econòmica.
Entre 1979 i 1983 la intel·ligència israeliana va dur a terme una campanya a gran escala d'atemptats amb cotxes bomba que va matar centenars de palestins i libanesos, majoritàriament civils, per crear caos entre els palestins i sirians al Líban donant-los la impressió que estaven constantment sota atac i inculcar-los una sensació d'inseguretat.
El 16 de juliol de 1981, coets palestins van matar tres civils israelians i l'endemà, avions israelians van bombardejar les casernes generals d'Al Fatah, el Front Democràtic per a l'Alliberament de Palestina (FDLP) i del Front per l'Alliberament Àrab (FLA), causant desenes de morts.
Guerra del Líban de 1982 miniatura|Columna de tancs i camions sirians al Líban en 1982 miniatura|Tanc Merkava Mk I de les FDI a la carretera de Beirut durant la invasió del Líban de 1982 Des de 1981 Hesbol·là va atacar les Forces de Defensa d'Israel (FDI) i l'Exèrcit del Sud del Líban (ESL) i el 3 de juny del 1982 es va produir un intent d'assassinat de l'ambaixador israelià a Gran Bretanya Shlomo Argov, a mans de guerrillers palestins de l'organització d'Abu Nidal, llavors establert a l'Iraq, i possiblement amb participació siriana o iraquiana. El govern israelià va decidir aprofitar l'oportunitat per posar fi a la presència palestina al sud del Líban justificant la invasió en referència als 270 atacs de la resistència palestina contra l'ocupació israeliana, a més dels 20 atacs contra interessos israelians a l'estranger.