LAlçament de Pasqua (en gaèlic Éirí Amach na Cásca i en anglès Easter Rising), també conegut com a Revolta de Pasqua, fou una rebel·lió que tingué lloc a Irlanda en el transcurs de la setmana de Pasqua del 1916. L'alçament va ser organitzat per part d'alguns republicans irlandesos amb l'objectiu d'acabar amb el domini britànic a l'illa i establir una república irlandesa, aprofitant que el Regne Unit es trobava immers en la Primera Guerra Mundial. Aquesta acció va ser l'alçament més important a Irlanda des de la rebel·lió de 1798."Soldiers are we" by Charles Townshend, History Today, 1 April 2006
Organitzat per set membres del consell militar de la Germandat Republicana Irlandesa,Leaders and Men of the Easter Rising: Dublin 1916 Francis X. Martin 1967 p105 l'alçament va començar el dilluns de Pasqua, és a dir, el 24 d'abril de 1916, i s'allargà durant sis dies. Membres dels Voluntaris Irlandesos, liderats pel mestre i activista per la llengua irlandesa Patrick Pearse, secundats pel petit Exèrcit Ciutadà Irlandès de James Connolly i 200 membres del Cumann na mBan, van ocupar diversos emplaçaments al centre de Dublín i van proclamar la República Irlandesa. També es van produir accions aïllades en altres llocs d'Irlanda, destacant l'atac a la caserna del Royal Irish Constabulary d'Ashbourne i els intents d'assalt als barracons del comtat de Galway i a les d'Enniscorthy, al comtat de Wexford.
Gràcies a la seva superioritat numèrica i d'artilleria, l'exèrcit britànic va suprimir ràpidament la rebel·lió, obligant Pearse a acceptar la rendició incondicional el dissabte 29 d'abril. Després de la rendició, el país es va mantenir sota la llei marcial. Prop de 3.500 persones van ser empresonades pels britànics, moltes de les quals no havien participat en la revolta, i 1.800 d'elles van ser enviades a camps d'internament o presons a Gran Bretanya. La majoria dels líders foren executats després de judicis marcials a conseqüència de la revolta. La repressió britànica de l'aixecament i les posteriors execucions van aconseguir tornar a situar el republicanisme al capdavant de la política irlandesa, que durant gairebé 50 anys havia estat dominada pel constitucionalisme nacionalista. La reacció repressiva de Londres va portar a un major suport popular cap a la independència. El desembre de 1918, els republicans, aleshores representats pel partit Sinn Féin, van aconseguir 73 escons de 105 a Irlanda en les eleccions generals del Regne Unit d'aquell any, no van prendre els seus escons, practicant una política abstencionista i manifestament independentista. El 21 de gener de 1919 van constituir el First Dáil i van declarar la independència de la República d'Irlanda, iniciant-se aquell mateix dia la Guerra Angloirlandesa amb l'emboscada de Soloheadbeg.
485 persones van morir durant l'Alçament de Pasqua, dels quals un 54% eren civils, un 30% militars i policies britànics, i un 16% rebels irlandesos. Més de 2.600 persones van resultar ferides. La causa de la mort de tants civils va ser l'ús, per part de les forces britàniques, d'artilleria i armes automàtiques de gran potència, a més de la confusió de civils per rebels. D'altres van patir l'intercanvi de foc en una ciutat molt densificada. L'artilleria i els incendis van deixar bona part del centre de Dublín en runes.
Antecedents L'Acta d'Unió, promulgada el 1800, va unificar el Regne de la Gran Bretanya i el Regne d'Irlanda per constituir el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda, a més d'abolir el Parlament d'Irlanda i atorgar als irlandesos representació a Westminster. Des d'aquell moment, molts nacionalistes irlandesos es van oposar a la unió, que veien com una explotació i empobriment del seu país.MacDonagh, Oliver, Ireland: The Union and its aftermath, George Allen & Unwin, 1977, , p. 14–17
Aquesta oposició es va mostrar de diverses maneres: constitucional (la Repeal Association; la Home Rule League), social (desestabliment de l'Església d'Irlanda; la Lliga de la Terra) i revolucionària (alçament del 1848; alçament fenià).Mansergh, Nicholas, The Irish Question 1840–1921, George Allen & Unwin, 1978, p. 244 El nacionalisme constitucional semblava que s'havia imposat quan el Partit Parlamentari Irlandès, dirigit per Charles Stewart Parnell, va aconseguir que, el 1886, el govern liberal de William Ewart Gladstone introduís el primer projecte de llei de govern local d'Irlanda, tot i que aquest fou rebutjat posteriorment a la Cambra dels Comuns. El segon projecte de llei del govern local de 1893 va aconseguir passar dels Comuns, però fou rebutjat, al seu torn, per la Cambra dels Lords.
Després de la caiguda de Parnell, els nacionalistes més joves i radicalitzats van desil·lusionar-se amb la política parlamentària i van decantar-se per mètodes més extrems de separatisme. L'Associació Atlètica Gaèlica, la Lliga Gaèlica i el revifament cultural aportat per W. B. Yeats i Lady Augusta Gregory, juntament amb la nova manera de pensar liderada per Arthur Griffith, expressada en el seu diari, el Sinn Féin, així com les organitzacions National Council i la Sinn Féin League, van desembocar en la identificació del poble irlandès amb el concepte de nació i cultura gaèlica, completament independent de la britànica.MacDonagh, Oliver, Ireland: The Union and its aftermath, p. 72–74Feeney, Brian, Sinn Féin: A Hundred Turbulent Years, O'Brien Press, 2002, p. 22 Aquest fet, de vegades, va ser resumit pel terme genèric Sinn Féin.Feeney, Brian, Sinn Féin: A Hundred Turbulent Years, p. 37
La tercera llei de govern local fou introduïda pel primer ministre britànic H. H. Asquith el 1912, iniciant-se així la coneguda com a Crisi del Govern Local. Els unionistes irlandesos, liderats per Sir Edward Carson, es van oposar al govern local, en un moviment que veien com l'avantsala d'un imminent govern romà catòlic a Dublín. Així, el 13 de gener de 1913 es van formar els Voluntaris de l'Ulster, el primer grup paramilitar d'Irlanda del .
La Germandat Republicana Irlandesa (IRB, per les seves sigles en anglès) va veure aquest moviment dels unionistes com una oportunitat per crear una organització armada per assolir les seves pròpies finalitats, i el 25 de novembre de 1913 va formar els Voluntaris Irlandesos, l'objectiu del qual era "assegurar i mantenir els drets i les llibertats comuns a tot el poble d'Irlanda". El seu líder era Eoin MacNeill, que no obstant això no n'era membre. També es va crear un Comitè Provisional, que incloïa persones amb una gran diversitat de punts de vista polítics, i els rangs dels Voluntaris restaven oberts a "tots aquells irlandesos capacitats sense distinció de les seves creences religioses, polítiques o de classe social."Macardle, The Irish Republic, p. 90–92 Paral·lelament es va crear una altra organització, l'Exèrcit Ciutadà Irlandès, format per sindicalistes com a resultat del tancament patronal de Dublín d'aquell mateix any. La creixent militarització de la política irlandesa va passar a un segon terme; això no obstant, poc després, a causa de l'esclat de la Primera Guerra Mundial — i la participació d'Irlanda al conflicte.
Tot i que molts irlandesos s'havien presentat voluntaris per formar part dels regiments i divisions irlandesos del renovat exèrcit britànic al començament de la guerra el 1914,BBC - The forgotten soldiers (Article highlighting pre- and post-war attitudes to participation of Irish in Great War) l'increment del reclutament forçós va provocar una reacció negativa. L'oposició a la guerra es basava principalment en la implementació de l'Acta del Govern d'Irlanda de 1914 (com havia recomanat prèviament, aquell març, la Convenció Irlandesa), cada vegada més lligada amb la política dual de la Llei del Servei Militar, obligant els irlandesos a permetre la conscripció si volien mantenir les esperances de veure aprovada la implementació de l'Acta de Govern d'Irlanda.Dave Hennessy (2004). The Hay Plan & Conscription In Ireland During WW1, p.5 L'enllaç entre el reclutament i el govern local va fer enfadar tots els partits secessionistes irlandesos de Westminster, inclosos el Partit Parlamentari Irlandès i l'All-for-Ireland League. Aquests dos partits, juntament amb altres organitzacions, van decidir abandonar el parlament en senyal de protesta, tornant a Irlanda per tal d'organitzar l'oposició.
L'alçament Planejament miniatura|Thomas J. Clarke, el principal líder de la Revolta.
El Consell Suprem de l'IRB es va reunir el 5 de setembre de 1914, un mes després que el govern del Regne Unit declarés la guerra a l'Imperi Alemany. En aquella trobada es va decidir realitzar un aixecament abans del final de la guerra, a més d'acceptar qualsevol ajuda que pogués oferir Alemanya. La responsabilitat del planejament va recaure en Thomas J. Clarke i Sean MacDermott. Els Voluntaris Irlandesos, la més petita de les dues forces resultants de la separació, el setembre de 1914, a causa de la decisió de donar suport o no als esforços bèl·lics del Regne Unit, van establir un "equip dirigent", format per Patrick Pearse<ref>Sean Farrell Moran, Patrick Pearse and the Politics of Redemption: The Mind of the Easter Rising, (1994), Ruth Dudley Edwards, Patrick Pearse and the Triumph of Failure, (1977), Joost Augustin, Patrick Pearse', (2009)</ref> com a director de l'organització militar, Joseph Plunkett com a director de les operacions militars, i Thomas Mac Donagh com a director d'entrenament. Éamonn Ceannt hi entraria posteriorment com a director de comunicacions. El maig de 1915 Clarke i MacDermott van establir un Comitè Militar dins de l'IRB, format per Pearse, Plunkett i Ceannt, amb l'objectiu de redactar els plans per l'alçament. Aquest paper dual va permetre al Comitè, al qual s'uniren Clarke i MacDermott poc després, promoure les seves pròpies polítiques i funcionar independentment tant de l'executiva dels Voluntaris com de l'executiva de l'IRB: en particular, al cap de l'executiu dels Voluntaris, Eoin MacNeill, que estava a favor d'un alçament només si es produïa un augment del suport popular, acompanyat de moviments impopulars per part del govern de Londres, com ara la introducció del servei militar obligatori o un intent de suprimir els Voluntaris o els seus líders; i al president de l'IRB, Denis McCullough, que opinava de manera semblant. Els membres de l'IRB tenien rangs oficials al moviment dels Voluntaris a tot el país, i havien de respondre davant del Comitè Militar, no davant de MacNeill.Macardle, The Irish Republic, p. 119
Plunkett va viatjar a Alemanya l'abril de 1915 per trobar-se amb Roger Casement, que venia des dels Estats Units l'any anterior amb el suport del líder del Clan na Gael, John Devoy, després de parlar amb l'ambaixador alemany a Washington, el comte von Bernstorff, amb l'objectiu de reclutar una "brigada irlandesa" d'entre els presoners de guerra, així com assegurar-se el suport alemany a la independència irlandesa. Junts, Plunkett i Casement van presentar un pla que implicava el desembarcament d'una força expedicionària alemanya a la costa occidental d'Irlanda, al mateix temps que es produïa un alçament a Dublín, distraient d'aquesta manera les forces britàniques, i permetent als alemanys, ajudats per Voluntaris locals, d'assegurar una línia al riu Shannon.McNally and Dennis, Easter Rising 1916: Birth of the Irish Republic, p. 30