El poro és un instrument musical de la família dels cordòfons de corda pinçada. Consta de sis ordes dobles amb cordes de metall. El diapasó està sobreposat a la taula harmònica i té 21 trasts fixos. El claviller té clavilles per a dotze cordes i el pont té sistema de lligat. La taula és piriforme i de superfície plana amb obertura acústica circular i colpejador. La caixa de ressonància té el fons bombat. Es fa amb els materials següents: Pi i cedre per a la taula harmònica Closca de carbassaper a la caixa de ressonància Mànec, cap i diapasó (?) Pont de sapel·li (?) Colpejador de caoba
Es decora amb marqueteria.
Marc històric i geogràfic El terme poro ve del quítxua púru,Segons el diccionari de la RAE i fa referència a una carbassa piriforme i amb coll, material del qual està fet el cos de l'instrument. Aquesta metonímia es dona també en el cas del l'armadillo pelut andí o quirquincho, l'animal amb la closca del qual es fa el cos de l'instrument i el nom del qual s'estén a l'instrument mateix. No existeix molta documentació sobre el poro, però sembla que igual que el charango,Revista de musicologia "Charangoperu.com". Online. Disponible a http://www.charangoperu.com . Consulta juliol de 2013. és una variant regional"Existen, además, como ya hemos dicho, numerosas variantes de charangos, tanto en la forma de la tapa, como en el cuerpo de resonancia. Esa oscilación entre laúdes con aros o con cajas, típica del charango que alcanza además a otros cordófonos latinoamericanos como la mandolina o la mandola y que rebasa nuestras fronteras, nos invita más bien a pensar ya no en una historia del charango, sino en las posibles historias de los diferentes charangos y sus nexos con sus antepasados europeos bandurrias, guitarras, cítolas y vihuelas, pues, éstos, al igual que su sucesión andina, tampoco gozaron de una historia lineal sino que, como lo demostraría cualquier estudio de la iconografía medieval o renacentista, también oscilaron entre laúdes de caja y de aros." (MENDIVIL, Julio. La construcción de la historia: el charango en la memoria colectiva mestiza ayacuchana. Revista musical chilena. jul. 2002, vol.56, no.198 [citado 26 Julio 2013], p.63-78) la guitarra espanyola, la bandúrria i la viola de mà, dins el procés de transculturació que va viure la població indígena andina a partir de l'època colonial. Tanmateix, és a Arequipa on es toca la bandola de sis cordes, que es podria emparentar amb el poro, sobretot pel nombre d'ordes i forma.
Lutiers Isaac T. Rodríguez. Arequipa, Perú.Vegeu foto
Referències
Bibliografia
Categoria:Instruments de corda pinçada