L'Emergència (gaèlic irlandès Ré na Práinne / An Éigeandáil) va ser un eufemisme oficial usat pel Govern de la República d'Irlanda durant la dècada del 1940 per referir-se a la seva posició davant la Segona Guerra Mundial. L'estat va ser oficialment neutral durant el conflicte, però va declarar un estat d'emergència el 2 de setembre de 1939, i l'endemà va aprovar la Llei de Poders d'Emergència. Això va donar nous poders al govern durant l'Emergència com l'internament, censura de la premsa i de la correspondència, i el control de l'economia pel govern. El terme ha mantingut el seu ús com a context històric i cultural als llibres de text. La llei fou abolida el 2 de setembre de 1946. Encara que l'estat d'emergència com tal no va ser rescindit oficialment fins a l'1 de setembre de 1976, no ha estat aprovada cap legislació d'emergència després de 1946 per a corregir aquesta anomalia legal.
Antecedents El 6 de desembre de 1921, després del Tractat Angloirlandès que acabà amb la Guerra Angloirlandesa, l'illa d'Irlanda esdevingué un domini britànic, conegut com a Estat Lliure d'Irlanda. Tanmateix, el 8 de desembre de 1921 els sis comtats septentrionals, coneguts com a Irlanda del Nord votaren no formar part de l'Estat Lliure i mantenir-se dins el Regne Unit. L'aprovació del tractat fou seguit de l'agra Guerra Civil Irlandesa (entre les faccions partidàries i contràries de l'Exèrcit Republicà Irlandès).
Des de 1932 el partit governant al nou estat fou el republicà Fianna Fáil, dirigit per Éamon de Valera, veterà de les guerres irlandeses. De Valera va introduir reeixidament en 1937 una nova constitució que la va distanciar encara més del Regne Unit, i canvià el nom per "Irlanda" (Éire). També va lliurar entre 1932 i 1938 la guerra comercial angloirlandesa.
De Valera tenia bones relacions amb el Primer Ministre Britànic, Neville Chamberlain. Assegurà el reconeixement britànic de la Constitució de 1937, va resoldre les diferències econòmiques entre ambdós països i va negociar el lliurament dels Ports del Tractat (tres ports irlandesos que havien romàs sota jurisdicció Britànica després del Tractat Angloirlandès de 1921, que eren Berehaven, Cobh i Lough Swilly).
El desacord més gran entre els països era l'estatus d'Irlanda del Nord. Els irlandesos la veien com una part integral de la nació d'Irlanda, mentre que els Britànics eren contraris a deixar la majoria unionista en una Irlanda unificada. Dins de la mateixa Irlanda, l'oposició armada al tractat fou dirigida per l'IRA antitractat, qui es veia a si mateix com el "veritable" govern d'Irlanda. Aquest IRA va organitzar atacs armats a territori britànic (Pla S) i a la mateixa Irlanda.
Declaració de l'Emergència Cap a setembre de 1939 es veia inevitable una guerra general a Europa. El 2 de setembre de Valera va dir al Dáil Éireann que la neutralitat era la millor política per al país. Va rebre el suport gairebé unànime del Dáil i del país en general (encara que molts es van unir a l'Exèrcit Britànic).Només hi va haver un vot en contra de la neutralitat al Dáil, James Dillon, qui va sostenir que l'Estat havia d'unir-se als aliats. Finalment va renunciar al seu escóal Dáil i del Fine Gael, a causa del seu suport a la neutralitat. (Es va reincorporar al Fine Gael el 1953 i fou el seu líder des de 1959 fins a 1965. La constitució irlandesa va ser modificada per permetre-li al Govern adoptar poders d'emergència, i el 1939 va ser aprovada la Llei de Poders d'Emergència, que incloïa la censura postal i de premsa.
Això va permetre al govern prendre el control de la vida econòmica del país sota el nou Ministre de Subministraments Seán Lemass. Es va fer ús liberal d'aquests poders. Internament, d'aquells que haguessin comès un crim o estigués a punt de cometre'n foren usats habitualment contra l'IRA. La censura estava a càrrec del Ministre de Coordinació de Mesures Defensives, Frank Aiken. Calia evitar la publicació d'afers que poguessin minar la neutralitat d'Irlanda i evitar que es convertís en centre d'operacions d'intel·ligència estrangera, encara que en aquest període la Llei va ser usada amb finalitats polítiques partidistes com evita la publicació de la quantitat de soldats irlandesos que servien en les forces armades del Regne Unit o disputes industrials amb l'Estat.Girvin, pp.84ff Endemés, la informació feta pública als irlandesos estava acuradament controlada. De Valera feia les funcions de Ministre d'Afers Exteriors, encara que el secretari per al Departament d'Afers Exteriors, Joseph Walshe va ser molt influent.
Neutralitat política En la declaració d'emergència, Walshe va demanar garanties al ministre Alemany a Dublín, Eduard Hempel que Alemanya no usaria la seva delegació per a espiar ni atacar el comerç irlandès amb Anglaterra. Viatjà a Londres el 6 de setembre, on es va trobar amb el Secretari de Dominis, Anthony Eden, qui va ser conciliatori i va defensar la neutralitat irlandesa en subsegüents reunions de gabinet. A més, s'acordà el nomenament de Sir John Maffey com a representant britànic a Dublín.
Per al Govern irlandès, la neutralitat significà no mostrar parcialitat per qualsevol bàndol. D'una banda, això significava l'anunci obert d'activitat militar com la visió de submarins o l'arribada de paracaigudistes, i la supressió de qualsevol activitat d'intel·ligència estrangera. La posició geogràfica d'Irlanda significava que aquesta política tendia a beneficiar els aliats més que Alemanya. Per exemple, un aviador britànic que feia un aterratge forçós a Irlanda se'l permetia sortir en llibertat si podia demostrar que no havia estat en una missió de combat, o bé era posat en llibertat "en llicència" (promesa de quedar-se). Molts van optar per escapar a Gran Bretanya a través d'Irlanda del Nord.Tots els militars aliats foren alliberats de l'internament l'octubre de mentre que els militars de l'Eix van romandre al Curragh. Fins al 1942 ni tan sols era una falta administrativa ajudar a escapar un internat. Els vaixells de superfície foren exclosos de l'acord. Vegeu Fisk pp.176–177. Un exemple d'aquesta política fou l'alliberament cap a Irlanda del Nord de sis oficials, inclosos quatre generals, que es van estavellar a Galway en direcció cap a Àfrica el 15 de gener de 1943. Vegeu Duggan p.184. Hempel informà en novembre de 1943 que només 11 dels internats aliats encara restaven internats. Vegeu Duggan p.171. Endemés, els mecànics aliats podien recuperar avions estavellats en accidents. Hi havia una cooperació extensiva entre la intel·ligència britànica i la irlandesa i intercanvi d'informació com informes meteorològics detallats de l'Oceà Atlàntic; la decisió de seguir endavant amb el Dia D fou presa després d'un informe meteorològic de Blacksod Bay, comtat de Mayo.Vegeu Duggan p.180
D'altra banda, en els primers anys de la guerra, el govern no va mostrar cap preferència manifesta per cap dels bàndols, diferència dels Estats Units quan era neutral. Això es devia en part al fet que De Valera volia mantenir la unitat nacional, el que significa acomodar la gran franja de la societat irlandesa que rebutjava qualsevol relació amb els britànics, alguns admiraven Alemanya (que havia fracassat en l'intent per proveir una petita partida d'armes als rebels de 1916). Aquestes actituds eren compartides per AikenGirvin, p.199 i WalsheGirvin, p.125. Walshe semblava estar molt a gust amb el govern majoritàriament catòlic de la França de Vichy. El govern del Fianna Fáil, encapçalat pel Eamon de Valera, va governar sol i no va incorporar cap altre partit en la presa de decisions.Girvin, pp.143ff Tant en l'esfera política britànica com la irlandesa hi havia partits polítics de caràcter profeixista abans de la guerra, el partit de centredreta Fine Gael a Irlanda, i el més extrem Unió Britànica de Feixistes a Gran Bretanya, partit que fou prohibit en 1940.
L'IRA i l'Emergència En els primers mesos de l'Emergència, la major amenaça per a l'Estat provenia de l'IRA. Al raid de Nadal de 1939 l'IRA va robar un milió de cartutxos de municions de l'arsenal de Phoenix Park de l'Exèrcit Irlandès (encara que la majoria foren recuperats les següents setmanes)Girvin, p.76 i hi va haver una sèrie d'assassinats, sobretot de policies.Va haver una sèrie d'atacs de l'IRA entre 1935 i 1945, incloent deu assassinats, principalment entre finals de 1939 i principis de 1941. En particular, aquestes inclouen l'assassinat del detectiu John Roche per Tomás Mac Curtain a Dublín en gener de 1940 i de dos policies l'agost. Vegeu Girvin, p.76. A més, la legislació d'emergència existent es va veure soscavada per l'obtenció d'un recurs d'habeas corpus per Seán MacBride, cosa que va donar lloc a l'alliberament de tots els que havien estat internats. El govern va respondre amb les Lleis de Delictes contra l'Estat de 1939 i 1940 que van establir el Tribunal Penal Especial, que permeté tornar a arrestar i internar als activistes de l'IRA. Aquests van iniciar una vaga de fam a la presó de Mountjoy en un intent d'obtenir l'estatut de pres polític, que van abandonar després de la mort de dos presos. En represàlia el Castell de Dublín va ser bombardejat i hi va haver una sèrie d'incidents greus a tot el país.
L'IRA va fomentar els vincles amb la intel·ligència alemanya (l'Abwehr) i el Ministeri de Relacions Exteriors, amb homes com Francis Stuart viatjant a Alemanya per parlar, malgrat que aquests intents van ser en gran manera ineficaços a causa d'una combinació de la incompetència de l'Abwehr i del Ministeri de Relacions Exteriors i de la debilitat de l'IRA.Vegeu l'article principal relacions IRA-Abwehr en la Segona Guerra Mundial. Alguns alemanys també van anar a Irlanda, el principal d'ells Hermann Görtz, qui fou capturat en possessió del "Pla Kathleen", un pla de l'IRA que detallava el suport alemany a la invasió d'Irlanda del Nord.
Dos homes de l'IRA van ser executats per l'assassinat de dos policies al setembre de 1940, i l'IRA esdevingué cada cop més ineficaç per la utilització decidida d'internament, el trencament de les vagues de fam, i l'aplicació de l'execució a la forca com a pena capital. Durant el 1941, l'esperança d'una invasió alemanya havia desaparegut i el finançament dels Estats Units havia estat tallat. La major part del lideratge de l'IRA havia estat internat al camp de Curragh, on cada cop eren tractats amb més duresa. Molts internats acceptaren la llibertat condicional. L'IRA es va mantenir relativament actiu a Irlanda del Nord, però ja no fou una amenaça per a l'estabilitat d'Irlanda.
Irlanda i el Regne Unit Després de la invasió alemanya de Noruega l'abril de 1940, Winston Churchill es va convertir en el primer ministre britànic. La caiguda de França el juny de 1940 va apropar la guerra a Irlanda, quan les tropes alemanyes van ocupar la costa francesa del Canal de la Mànega.
El Regne Unit era aleshores l'únic obstacle important per a Alemanya. Una eventual invasió d'Irlanda per part d'Alemanya es convertí en preocupació important per als britànics. Els britànics pensaven que l'exèrcit irlandès no era prou potent com per a resistir una invasió durant prou temps per reforçar el Regne Unit, sobretot amb l'IRA com una potencial cinquena columna, i volia ser capaç d'evitar-ho estacionant-hi tropes i enviant-hi vaixells. A més, aquest punt de vista va fer el Regne Unit reticent a proporcionar-li subministraments militars pel risc que caiguessin en mans dels alemanys després d'una invasió. L'opinió del Govern irlandès era que tindrien més èxit contra els alemanys que els estats ja ocupats, i no podia estar d'acord amb les mesures militars conjuntes mentre continués la partició, i no volia comprometre's més enllà de la neutralitat per tota l'illa si la partició s'acabava.
Unificació rebutjada