miniatura|Andalusia miniatura|Figura ibera de l'Oso de Porcuna, en el Museu Arqueològic Nacional d'Espanya. miniatura|Vista parcial del fòrum de les ruïnes de Baelo Claudia. La història d'Andalusia, com a regió primer castellana i després espanyola, va començar al , amb la conquesta dels regnes de Còrdova, Sevilla i Jaén, continuat amb la presa del regne de Granada al , i culminat en el substancial amb la divisió territorial d'Espanya de 1833 i la constitució d'Andalusia com a comunitat autònoma d'Espanya, després del referèndum sobre la iniciativa del procés autonòmic d'Andalusia de 1980. No obstant això, també és rellevant exposar breument la història anterior del territori actualment integrat en aquesta regió.
Edat antiga La posició geoestratègica d'Andalusia a l'extrem sud d'Europa, entre aquesta i Àfrica, entre l'oceà Atlàntic i el mar Mediterrani, així com les seves riqueses minerals i agrícoles i la seva gran extensió superficial de 87.268 km² (més gran que molts dels països europeus), formen una conjunció de factors que van fer d'Andalusia un focus d'atracció d'altres civilitzacions ja des de l'inici de l'Edat dels Metalls.Prehistòria i Protohistòria d'Andalusia i Llevant, Estudis Històrics d'Andalusia. Servei de Publicacions Universitat de Cadis
De fet, la seva situació geogràfica com a nexe entre Àfrica i Europa, fa que algunes teories apuntin que els primers homínids europeus, previ pas de l'Estret de Gibraltar, es van situar al territori andalús. Les primeres cultures desenvolupades a Andalusia (Els Millars, L'Argar i Tartessos), van tenir un clar matís orientalitzant, a causa que pobles de la Mediterrània oriental es van assentar a les costes andaluses a la recerca de minerals i van deixar el seu influx civilitzador. El procés de pas de la prehistòria a la història, conegut com a protohistòria, va estar lligat a la influència d'aquests pobles, principalment grecs i fenicis, ampli moment històric en què es va fundar Cadis, la ciutat més antiga d'Europa occidental, seguida en antiguitat per una altra ciutat andalusa: Màlaga.
Andalusia va quedar incorporada plenament a la civilització occidental amb la conquesta i romanització de la província Bètica. Aquesta va tenir gran importància econòmica i política a l'Imperi Romà, al que va aportar nombrosos magistrats i senadors, a més de les figures excel·lents dels emperadors Trajà i Hadrià.
Les invasions germàniques de vàndals i posteriorment de visigots no van fer desaparèixer el paper cultural i polític de la Bètica i durant els segles V i VI els terratinents beticorromans van mantenir pràcticament una independència respecte a Toledo. En aquest període van destacar figures com Sant Isidor de Sevilla o Sant Hermenegild.
La Bètica romana
miniatura|esquerra|Amfiteatre d'Itàlica, un dels majors de l'Imperi Romà. miniatura|Primera divisió romana d'Hispània, on pot veure's la Hispània Ulterior. miniatura|Hispània segons la divisió provincial romana del 27 aC, on poden apreciar-se els límits de la Bètica. miniatura|Hispània en època de Dioclecià. L'any 218 aC el general romà Publi Corneli Escipió va desembarcar a Empúries per tallar els proveïments als cartaginesos. Després de derrotar-los en algunes batalles, el 210 aC és nomenat cònsol, moment en el qual va començar la Segona Guerra Púnica i la conquesta de la península Ibèrica per part dels romans. Després de la guerra els cartaginesos abandonen Andalusia i la seva presència va ser substituïda per la dels romans, que van haver de fer front a alguns focus de resistència.
Com a conseqüència de la victòria romana es va crear la província d'Hispània Ulterior, que abastava gairebé tot el territori andalús, excepte la part nord de les províncies de Jaén i Granada i la part de la província d'Almeria a l'est del riu Almanzora, que van quedar sota l'administració de la província Tarraconense i posteriorment de la Cartaginense. Posteriorment, en època d'August es va crear una nova divisió administrativa, la província Bètica amb capital a Corduba.
El territori s'articulava a través d'una xarxa de calçades disposades sobre la base de tres grans eixos de pas naturals: La depressió Bètica, el solc Intrabètic i la costa. Entorn d'aquests eixos es disposaven importants nuclis de població, com Corduba (la capital), Gades, Malaca, Itàlica, Iliberris, Hispalis, Ostippo, etcètera, que monopolitzaven la recaptació d'impostos, el comerç i l'explotació de l'ager, a més de ser grans focus de penetració de la cultura romana i de la seva distribució per les seves àrees d'influència rural. El caràcter divisori de grans rius com el Guadiana i el Guadalquivir, la importància dels grans districtes miners com Almadén, la frontera natural que suposa Sierra Parda, la importància de grans nuclis poblacionals i la facilitat de comunicació pel mar, són elements que feien de frontera i que alhora configuraven un espai territorial amb diferents realitats però amb certa cohesió.
La Bètica va tenir una important aportació al conjunt de l'Imperi Romà, tant econòmica com a cultural i política. En el terreny econòmic va continuar sent molt significativa l'extracció de minerals (or, plata, coure i plom) i l'agricultura, amb la producció i exportació sobretot de cereals, oli i vi, aquests dos últims especialment famosos en tot l'Imperi juntament amb el garum. En el terreny polític, la Bètica va ser durant molt temps una província senatorial que, a causa del seu alt grau de romanització, depenia del poder polític del Senat romà, no del poder militar de l'Emperador. S'hi va lliurar la decisiva batalla de Munda (45 aC) entre populares i optimates, partidaris de Juli Cèsar i Gneu Pompeu Magne respectivament. A més va donar a Roma els emperadors Trajà i Hadrià, naturals d'Itàlica, i al filòsof cordovès Sèneca.
La conquesta romana, tant econòmica com política, i la profunda romanització de la Bètica va posar fi en gran manera a la cultura autòctona […] perdent-se l'existència d'una remota consciència de la terra andalusa com un subtil vapor [...]. No obstant això, va propiciar una primerenca cristianització, que a va arrelar fortament en les costes andaluses i que va anar marcant un nou desenvolupament cultural en tota la península Ibèrica. En el el cristianisme va passar a ser tolerat a l'Imperi i després proclamat religió oficial i única permesa, celebrant-se en terres bètiques el Concili d'Elvira, fita fonamental en la història del Cristianisme a Espanya, al que van assistir onze bisbes bètics, d'un total de dinou assistents.
Edat mitjana La Bètica visigoda i la presència romana d'Orient lang=ca|miniatura|Presència romana d'Orient a la Península Ibèrica Amb la irrupció dels visigots a l'escenari polític de la Península Ibèrica el 418, els vàndals van ser expulsats. El caràcter meridional d'Andalusia i la forta romanització i consolidació d'una oligarquia territorial, capaç de tenir autèntics exèrcits propis, va donar a la Bètica un caràcter especial. Va ser l'últim territori controlat de facto pels visigots, i el que presentava més inestabilitat política. Mostra d'això és que l'any 521 el papa va nomenar vicari per a la Lusitània i la Bètica al bisbe metropolità de Sevilla (Sal·lusti), donant a entendre que la jurisdicció eclesiàstica de Tarragona no controlava de facto els territoris del sud peninsular.
A partir de l'any 531 el rei visigot Teudis va dur a terme una ràpida expansió cap al sud, arribant a instal·lar la seva cort a Sevilla, per tenir un millor control de les seves operacions al sud peninsular. Fins i tot va arribar a dirigir una ofensiva, fracassada, contra el poder romà d'Orient establert a Settem (Ceuta). La Bètica va quedar definitivament integrada en el regne visigot de Toledo, si bé quan els interessos de l'oligarquia terratinent hispanoromana perillaven, es produïen rebel·lions, com les de Atanagild i Hermenegild.
La rebel·lió d'Atanagild, amb suport de l'oligarquia de la Bètica, va suposar l'entrada en acció del poder romà d'Orient, en expansió sota Justinià I. La importància del litoral andalús per al comerç a la Mediterrània va fer que s'incorporés a la província romana d'Orient d'Espània. No obstant això, la presència romana d'Orient a Andalusia va ser fugaç, ja que el regne visigot de Toledo sempre va voler recuperar el litoral perdut. Les campanyes, primer de Leovigild i després de Suíntila, van fer que es creés un poder unificat a la Península Ibèrica.
Durant el període visigot, en el religiós i cultural Sant Leandre i Sant Isidor van ser personalitats fonamentals, que van exercir la seva labor principalment a Sevilla.
Al-Àndalus
miniatura|Emirat de Còrdova. miniatura|esquerra|Mesquita de Còrdova. miniatura|esquerra|Pati dels Lleons de l'Alhambra de Granada. miniatura|Regne nassarí de Granada. L'any 711 es va produir una important ruptura cultural amb la conquesta musulmana de la península Ibèrica. El territori andalús va ser el principal centre polític dels diferents estats musulmans d'al-àndalus, sent Còrdova la capital i un dels principals centres culturals i econòmics del món aleshores. Aquest període de florida va culminar amb el Califat Omeia de Còrdova, on van destacar figures com Abderraman III o Alhaken II. Ja al es va produir un període de greu crisi que va ser aprofitat pels regnes cristians del nord peninsular per avançar en les seves conquestes i pels diferents imperis nord-africans que es van anar succeint - Almoràvits i Almohades - que van exercir la seva influència a al-àndalus i també van establir els seus centres de poder a la península a Granada i Sevilla, respectivament. Entre aquests períodes de centralització de poder, la seva va produir la fragmentació política del territori peninsular, que va quedar dividit en primers, segons i tercers regnes de taifes. Entre aquests últims, el Regne de Granada va tenir un paper històric i emblemàtic fonamental.
Andalusia a la Corona de Castella miniatura|Els Regnes d'Andalusia en el context dels territoris de la Corona de Castella. La Corona de Castella va anar conquerint gradualment els territoris del sud peninsular. Ferran III de Castella va personalitzar la conquesta de tota la vall del Guadalquivir al . El territori andalús va quedar dividit en una part cristiana i una altra musulmana fins que el 1492 la conquesta de la Península va finalitzar amb la conquesta de Granada i la desaparició del Regne nassarí de Granada.
La feblesa derivada de la desintegració del poder almohade i la subsegüent creació dels tercers regnes taifes, va afavorir la ràpida conquesta o reconquesta cristiana de les terres de la vall del Guadalquivir per part de Ferran III de Castella i Alfons X el Savi. Baeza es va conquerir el 1227, Còrdova el 1236, Jaén el 1246 i Sevilla el 1248, sorgint el germen de l'Andalusia històrica, condicionada per la romania de part de població musulmana (els mudèjars), per la repoblació amb gent cristiana provinent de territoris peninsulars més septentrionals, per l'assentament de colònies de mercaders estrangers i per un llarg procés de feudalització del territori andalús. Tot això sota la influència del regne nassarita de Granada a través de la Frontera o Banda morisca i l'amenaça de les incursions dels benimerins, definitivament derrotats en la Batalla del Salado el 1340.
Edat moderna miniatura|Vista de Sevilla i del seu port en el , per Alonso Sánchez Coello.