miniatura|Mapa de les illes Canàries La història de les illes Canàries és molt antiga, ja que eren habitades des d'abans de la conquesta europea pels guanxes. El terme «guanxe» era el gentilici dels habitants de l'illa de Tenerife, però després va ser usat per referir-se a tots els habitants originals de l'arxipèlag. Eren un poble relacionat amb els antics amazics del nord d'Àfrica. No es coneixen amb precisió els detalls de la colonització de les illes, encara que les teories més acceptades suggereixen que aquestes poblacions hi van ser portades pels fenicis o romans. Les principals activitats econòmiques d'aquests pobles eren el pasturatge, l'agricultura, la recol·lecció de fruits i la pesca a les costes.

Al les illes van ser descobertes per les monarquies i els estats feudals europeus. S'hi van produir diverses visites de mallorquins, portuguesos i genovesos. El navegant genovès Lancelloto Malocello es va establir a l'illa de Lanzarote el 1312. Els mallorquins van establir una missió a les illes (a partir del viatge de Francesc Desvaler) amb un bisbat que va romandre des del 1350 fins al 1400 i del qual procedeixen algunes imatges de verges que eren venerades pels guanxes. Durant els següents cinquanta anys, amb el permís papal i el suport de la corona castellana, es van organitzar diverses expedicions a la recerca d'esclaus, pells i tints.

El 1402 es considera l'any del començament de la conquesta de les illes amb l'expedició a Lanzarote dels normands Jean de Bethencourt i Gadifer de la Salle, subjectes, tanmateix, al vassallatge de la corona de Castella i amb el suport de la Santa Seu. Atesa l'orografia, la manca d'interès comercial i la resistència dels nadius, la conquesta no va finalitzar fins al 1496, data en què es rendeixen els últims nadius de Tenerife, i les illes són incorporades a la corona de Castella. La conquesta de les illes Canàries, que va durar gairebé 100 anys, foren el precedent de la conquesta del Nou Món.

Tan bon punt fou conclosa la conquesta de les illes, s'hi va imposar un nou model econòmic basat en el monocultiu, al començament la canya de sucre. En aquesta època es van constituir les primeres institucions i els òrgans de govern. Amb el descobriment d'Amèrica i la posterior conquesta, les illes es van convertir en punt d'escala de les rutes comercials amb Amèrica, l'Àfrica i l'Índia –el port de Santa Cruz de la Palma es va convertir en un dels ports més importants de l'Imperi Espanyol– la qual cosa va ser acompanyada d'una gran prosperitat per a determinats sectors socials de les illes. Les crisis dels monocultius del i la independència de les colònies americanes durant el hi van produir greus recessions econòmiques. Arran de les crisis econòmiques que va patir l'arxipèlag, es van produir grans onades d'emigració cap al continent americà.

Al començament del segle XX es va introduir a Canàries el nou monocultiu de plàtan, l'exportació del qual va ser controlada per companyies comercials com ara Fyffes. La rivalitat entre les elits de les ciutats de Santa Cruz i Las Palmas per la capitalitat de les illes va dur a la divisió de l'arxipèlag en dues províncies el 1927.

Després de la mort de Francisco Franco i la instauració del règim democràtic de monarquia parlamentària es va elaborar un Estatut d'Autonomia aprovat el 1982. Actualment Canàries és governat per la Coalició Canària, malgrat que és minoria al Parlament.

Edat antiga La mitologia grecollatina situava a l'entorn de les Canàries, situades "més enllà de les Columnes d'Hèrcules", en l'Oceà Tenebrós, en els límits del món conegut ("l'Ecumene"), molts dels relats fantàstics de la seva tradició. Podrien ser la ubicació dels mitològics Camps Elisis, les Illes dels Benaventurats, les Illes Afortunades, el Jardí de les Hespèrides o l'Atlàntida.

Per a molts investigadors, la primera al·lusió històrica a les illes Canàries podria trobar-se en les obres d'historiadors grecs com Plutarc.Les Illes Canàries en l'Antiguitat per José María Blázquez Martínez. A la pàg. 42, al començament del capítol titulat Viatges a les illes Canàries A la fi del segle I aC. dels gaditans i de Iuba II, es fa referència a l'autor grec Plutarc, així com a altres autors grecs com Plint, Mela o Claudi Ptolemeu a la pàg. 50. Però la descripció més precisa d'un autor antic sobre les illes Canàries és la que fa Plini el Vell en la seva obra Naturalis Historia, on relata una expedició realitzada fins a l'arxipèlag pel rei de Mauritània Juba II. Els romans van donar nom a diverses d'aquestes illes. A una la van anomenar Nivaria per tenir neu a les muntanyes (Tenerife), a una altra Herbania per les seves pastures (Fuerteventura), a una altra Junonia per estar plena de coloms, au consagrada de Juno, (La Gomera), i a una d'elles la van anomenar Canària, per tenir una fera raça de gossos (Gran Canària). D'aquí deriva el nom de l'arxipèlag: Canàries, del llatí canis canis. De qualsevol manera, el coneixement que els clàssics van tenir sobre les illes va ser pobre, barrejant mite i realitat.

Període prehispànic

miniatura|Ídol de Tara, en el Museu Canari, Las Palmas de Gran Canaria. Les illes Canàries estaven habitades abans de la conquesta europea pels anomenats guanxes. El terme guanxe és pròpiament el gentilici dels aborígens de Tenerife, encara que el seu ús s'ha estès per denominar als antics habitants de tot l'arxipèlag, entroncats ètnicament i cultural amb els amazics del nord d'Àfrica. Abans de la incorporació a la Corona de Castella, no existia una unitat política, sinó que a cada illa existien diverses tribus o regnes independents els uns dels altres, sense que els habitants d'una illa tinguessin contacte amb els de les altres, en desconèixer la navegació. No es coneix exactament la manera en què es va produir la colonització de les illes, encara que les teories més acceptades en l'actualitat són aquelles que defensen que aquestes poblacions van ser portades des del nord d'Àfrica bé pels fenicis o pels romans. Fins ara les cronologies més rigoroses indicaven que els primers illencs van arribar a les Canàries entre els segles  i I a.C., encara que s'han suggerit dates de poblament anteriors fins i tot al segle V aC.

Recents descobriments acrediten que l'arxipèlag canari va ser poblat en dues fases: en una primera fase la cultura amaziga arcaica va arribar a les illes al voltant del segle VI aC, en una segona fase, entorn del canvi d'Era i el , haurien arribat a Lanzarote, Fuerteventura, Gran Canària, El Hierro i Tenerife, poblacions amazigues. Les illes Canàries van ser poblades en dues fases des del . L'estudi d'inscripcions rupestres a les Canàries i el nord d'Àfrica indica que les illes van ser poblades en dos moments diferents.

L'economia dels antics illencs es basava fonamentalment en la ramaderia d'espècies introduïdes des del continent africà: la cabra, l'ovella, el porc i el gos. Aquest últim complia funcions de guarda, però també era consumida la seva carn. Pel que fa a l'agricultura, hi havia enormes diferències entre illes, sent Gran Canària la més desenvolupada al respecte. Es tractava d'una agricultura fonamentalment cerealista, basada en varietats de blat i ordi utilitzades com a ingredients per al tradicional "gofio" que encara es consumeix a Canàries. L'activitat econòmica es completava amb la recol·lecció de fruits, el marisqueig i la caça ocasional.

miniatura|Beneharo, Mencey d'Anaga, a la Plaça de la Patrona de Canàries.

Culturalment, els aborígens canaris són pel que sembla una branca "insularitzada" del conglomerat de pobles amazics nord-africans. Se sol parlar de l'horitzó neolític dels guanxes, encara que aquest va estar determinat en gran manera per l'absència de metalls en sòl insular. L'existència d'inscripcions alfabètiques (escriptura líbico-amaziga o tifinagh) ens parlen en canvi d'uns pobles amb un horitzó cultural protohistòric. L'arqueologia ha fixat la seva mirada en manifestacions com la ceràmica (fabricada sense torn, amb tècniques que s'han mantingut fins a l'actualitat), els gravats rupestres (espirals, formes geomètriques, signes alfabètics, podomorfs, etc.) i, en el cas de Gran Canària, la pintura rupestre, de la qual és principal exponent la "Cova pintada" de Gáldar. Els habitatges eren fonamentalment coves naturals però també fetes artificialment a les illes centrals; existien poblats de cases de certa envergadura a Gran Canària o Lanzarote.

Quant a les creences, la religió guanxe era politeista encara que el culte astral estava generalitzat. Al costat d'ell hi havia una religiositat animista que sacralitzava certs llocs, fonamentalment roques i muntanyes (El Teide a Tenerife, Idafe a La Palma o Tindaya a Fuerteventura). Entre els principals déus guanxes es podrien destacar; Achaman (déu del cel i suprem creador), Chaxiraxi (deessa mare identificada més tard amb la Verge de Candelaria), Magec (déu del sol) i Guayota (el dimoni) entre molts déus i esperits ancestrals. Especialment singular era el culte als morts, practicant-se la momificació de cadàvers, en aquest aspecte va ser a l'illa de Tenerife on va aconseguir major perfecció. Cal destacar també la fabricació d'ídols de fang o pedra.

Redescoberta i conquesta

miniatura|Jean de Bethencourt. Al es produeix la "redescoberta" de les illes pels europeus, succeint-se nombroses visites de mallorquins, portuguesos i genovesos. Aquest procés s'enquadra en l'anomenada expansió europea per l'Atlàntic, que tindria el seu punt àlgid en l'arribada de Cristòfor Colom a Amèrica. Els avenços en matèria de navegació van facilitar la gesta, que va tenir com a principal motivació, en aquest primer moment, l'accés més directe possible a l'or de l'Àfrica central. En aquest context, el navegant genovès Lancelloto Malocello va desembarcar a Lanzarote el 1312 i el biscaí Martín Ruiz d'Avendaño el 1377. Els mallorquins van establir una missió a les illes (Bisbat de Telde), que va romandre vigent des del 1350 fins al 1400. Així mateix, les mateixes estaven sota l'atenta mirada dels Reis de Castella, sent el papa Climent VI qui va nomenar a l'Infant Don Luis de la Cerda monarca del "Regne de les Illes Canàries" o Principat de la Fortuna el 1355.

El 1402 s'inicia pròpiament la conquesta de les illes Canàries amb l'expedició a Lanzarote dels normands Jean de Bethencourt i Gadifer de la Salle, motivats per les possibilitats d'explotació. En aquesta primera fase, la conquesta de Canàries es va dur a terme per iniciativa de particulars, i no per la Corona, per aquest motiu es denomina conquesta de senyoriu, encara que Bethencourt s'hagués fet vassall del rei de Castella. La conquesta de senyoriu va incloure les illes de Lanzarote, Fuerteventura, La Gomera i El Hierro: eren aquestes les menys poblades de l'arxipèlag, i la rendició va resultar relativament senzilla. La Gomera, però, va mantenir una organització mixta, en la qual conqueridors i indígenes van pactar la seva coexistència fins a l'anomenada "Rebel·lió dels Gomeros" de 1488, que va suposar l'efectiva conquesta d'aquesta illa.

miniatura|esquerra|Alonso Fernández de Lugo presentant als Reis Catòlics els menceys (reis) captius de Tenerife. La següent fase de la conquesta, o "conquesta de realengo", es va dur a terme a instàncies de la Corona de Castella, després que els senyors de les illes haguessin cedit els seus drets sobre Gran Canària, La Palma i Tenerife, illes que encara quedaven per conquerir, als Reis Catòlics el 1477. S'inicia llavors la part més dura del procés, atès que es tractava dels territoris més poblats, millor organitzats i amb més difícil orografia. La conquesta de Gran Canària s'inicia el 1478 amb la fundació de Real de Las Palmas al costat del barranc de Guiniguada, i acaba amb la rendició d'Ansite el 1483.