La pizza és un plat típic de la cuina casolana napolitana, consistent en una base de pa (normalment rodona) elaborada amb farina de blat, llevat, aigua i sal (de vegades oli d'oliva) amb salsa de tomàquet i formatge (normalment mozzarella) pel damunt. Juntament amb l'hamburguesa, la pizza és considerada com el menjar més difós a tot el món. Atesa la seva popularitat, es calcula que als Estats Units es consumeixen 350 porcions de pizza cada segon.
El terme pizza es va registrar per primera vegada l'any 997, en un manuscrit llatí de la ciutat de Gaeta, al sud d'Itàlia, al Laci, a la frontera amb la Campània. Sovint s'atribueix a Raffaele Esposito la creació de la pizza moderna a Nàpols.Arthur Schwartz, Naples at Table: Cooking in Campania (1998), p. 68. .John Dickie, Delizia!: The Epic History of the Italians and Their Food (2008), p. 186.Father Giuseppe Orsini, Joseph E. Orsini, Italian Baking Secrets (2007), p. 99. El 2009, la pizza napolitana va ser registrada a la Unió Europea com a plat tradicional d'especialitat garantida (ETG). El 2017, l'art de fer pizza napolitana va ser inclòs a la llista del patrimoni cultural immaterial de la UNESCO.
La pizza i les seves variants es troben entre els aliments més populars del món. La pizza es ven en una varietat de restaurants, incloent-hi pizzeries (restaurants especialitzats en pizza), restaurants mediterranis, a domicili i com a menjar de carrer. A Itàlia, la pizza que se serveix en un restaurant no es presenta tallada a rodanxes i es menja amb ganivet i forquilla. En entorns informals, però, normalment es talla a rodanxes per menjar amb la mà. La pizza també es ven a les botigues de queviures en diverses formes, incloses les congelades o com a kits per a l'automuntatge. Les pizzes comprades a la botiga es cuinen després amb un forn casolà.
El 2017, el mercat mundial de la pizza era de 128.000 milions de dòlars, i als EUA de 44.000 milions de dòlars, repartits en 76.000 pizzeries. En general, el 13% de la població dels EUA de dos anys o més consumia pizza un dia qualsevol.
Etimologia miniatura|Pizzes a la vora del forn L'ús més antic registrat de la paraula pizza és d'un text llatí de la ciutat de Gaeta, llavors encara part de l'Imperi Romà d'Orient, l'any 997 dC; el text estableix que un llogater de determinades propietats ha de donar al bisbe de Gaeta duodecim pizze («dotze pizzes») una espatlla i un ronyó de porc anualment el dia de Nadal, i dotze pizzes i un parell de pollastres anualment el diumenge de Pasqua.
Les etimologies suggerides inclouen:
En grec medieval i llatí tardà pitta > pizza, cf. era un pa de pita grec modern i la pitta d'Apúlia i Calàbria, un pa pla rodó cuit al forn a alta temperatura de vegades amb cobertura. La paraula pitta es pot remuntar al grec antic πικτή (pikte), «pastissa fermentada», que en llatí es va convertir en «picta», o al grec antic πίσσα (pissa, àtic πίττα, pitta), "peça", o πήτεα (pḗtea), «segó» (πητίτης pētítēs, «pa de segó»).
El Diccionari Etimològic de la Llengua Italiana l'explica com provinent del dialectal pinza «pinça», com en el pinze italià modern «alicates, pinces, pinces, pinces». El seu origen és del llatí pinsere «pillar, estampar».
La paraula llombard bizzo o pizzo que significa «mossegada» (relacionada amb les paraules angleses bit i bite), que va ser portada a Itàlia a mitjan pels invasors llombards. El canvi b>p es podria explicar pel canvi de consonant de l'alt alemany, i s'ha observat en aquest sentit que en alemany la paraula Imbiss significa «snack».
La paraula pizza va ser manllevada de l'italià a l'anglès als anys trenta; abans que es conegués, la pizza era anomenada «pastís de tomàquet» pels angloparlants. Algunes variacions regionals de pizza encara utilitzen el nom de pastís de tomàquet.
Les etimologies suggerides inclouen:
Grec medieval i llatí tardà pita > pizza, cf. Pa de pita grec modern i la pita de la Pulla i la Calàbria (llavors el domini romà d'Orient al sud d'Itàlia), un pa pla rodó cuit al forn a alta temperatura, de vegades amb ingredients. Al seu torn, la paraula pitta es pot remuntar al grec antic πικτή ( pikte ), 'pastissa fermentada', que en llatí es va convertir en picta, o al grec antic πίσσα ( pissa, àtic : πίττα, pitta ), 'peça', o πήτητε, (πήτης, πήτης, ( πήτης ), (πήτητης), (πήτητης), pētítēs, 'pa de segó'). El Diccionari etimològic de la llengua italiana ho explica com a procedent del dialectal pinza, 'pinça', com en l'italià modern pinze, 'alicates, tenalles, fòrceps'. El seu origen prové del llatí pinsere, 'picar, estampar'."pizza" (), Online Etymology Dictionary. La paraula llombarda bizzo o pizzo, que significa "mos ple" (relacionada amb les paraules angleses bit i bite ), va ser portada a Itàlia a mitjans del segle VI dC pels llombards invasors. El desplaçament b→p es podria explicar pel desplaçament consonàntic de l'alt alemany, i s'ha observat en aquest sentit que en alemany la paraula Imbiss significa "aperitiu". Una pizza petita de vegades s'anomena pizzetta. Una persona que fa pizza es coneix com a pizzaiolo.
La paraula pizza va ser manllevada de l'italià a l'anglès a la dècada del 1930; abans que es fes coneguda, els angloparlants anomenaven pizza "tomato pie". Algunes variacions regionals de pizza encara utilitzen el nom de pastís de tomàquet.
Història miniatura|Una il·lustració de 1830 d'un pizzaiolo a Nàpols Els pans rodons són una tradició de tot el Mediterrani. Potser d'antic origen persa, aquest pa va ser introduït a la Magna Grècia (Itàlia Meridional) pels primers colons grecs. Al , la primera història de Roma, escrita per Cató el Vell, menciona una massa rodona pastada amb oli d'oliva, herbes i mel, fornejada sobre pedres. S'han trobat proves que daten del 79 a les restes de Pompeia. Les excavacions arqueològiques han tret a la llum establiments de gran similitud amb una pizzeria moderna.
Es poden trobar registres d'aliments semblants a la pizza al llarg de la història antiga. Al segle VI aC, els soldats perses de l'Imperi aquemènida durant el govern de Darios el Gran feien pa pla amb formatge i dàtils a sobre dels seus escuts de batalla i els antics grecs complementaven el seu pa amb olis, herbes i formatge. Una referència primerenca a un menjar semblant a la pizza apareix a l' Eneida, quan Celeno, reina de les Harpies, prediu que els troians no trobarien pau fins que la fam els obligués a menjar-se les seves taules (Llibre III). Al llibre VII, Enees i els seus homes reben un àpat que inclou pastissos rodons (com ara pa de pita) coberts amb verdures cuites. Quan mengen el pa, s'adonen que aquestes són les "taules" profetitzades per Celeno. El 2023, uns arqueòlegs van descobrir un fresc a Pompeia que semblava representar un plat semblant a una pizza entre altres aliments i productes bàsics en una safata de plata. El ministre de Cultura d'Itàlia va dir que «pot ser un avantpassat llunyà del plat modern». La primera menció de la paraula pizza sembla provenir d'un document notarial escrit en llatí i datat de l'any 997.CE de Gaeta, exigint el pagament de "dotze pizzes, una espatlla de porc i un ronyó de porc el dia de Nadal, i dotze pizzes i un parell de pollastres el dia de Pasqua".
La pizza moderna va evolucionar a partir de plats similars de pa pla a Nàpols, Itàlia, al segle XVIII , poc després que els catalans la perdessin, o principis del XIX. Abans d'aquella època, el pa pla sovint es complementava amb ingredients com all, sal, llard i formatge. No se sap amb certesa quan es van afegir els tomàquets per primera vegada i hi ha moltes afirmacions contradictòries, tot i que certament no podria haver estat abans del segle XVI i la Borsa Colombina. La pizza es venia en parades a l'aire lliure i en pizzeries fins aproximadament el 1830, quan les pizzeries de Nàpols van començar a tenir taules on els clients podien seure i menjar les seves pizzes al moment. Cap a mitjan , a Nàpols hi havia més de vuitanta pizzeries. A la primera meitat del es considerava un menjar per a napolitans pobres.
Nàpols s'havia diferenciat per haver incorporat, a la segona meitat del , el tomàquet provinent d'Amèrica a l'alimentació. Les llavors de tomàquet provinents del Perú en la dècada de 1770 van originar una varietat coneguda com a tomàquet San Marzano, la baixa acidesa del qual ho va fer òptim per a la preparació de salsa. La combinació de pa, salsa de tomàquet i formatge va donar a origen a un aliment calent, desitjable i barat per als habitants humils de la ciutat. La vinculació amb la pasta i la pizza al va fer que el tomàquet es convertís en un ingredient dominant de la gastronomia italiana.
Una llegenda popular diu que la pizza arquetípica, la pizza Margherita, es va inventar el 1889, quan el Palau Reial de Capodimonte va encarregar al pizzaiolo napolità, Raffaele Esposito que creés una pizza en honor de la reina Margherita, que estava de visita. De les tres pizzes diferents que va crear, la reina va preferir fermament una pizza vestida amb els colors de la bandera italiana: vermella (tomàquet), blanca (mozzarella) i verda (alfàbrega). Suposadament, aquest tipus de pizza va rebre el nom de la reina, i una carta oficial de reconeixement del "cap de servei" de la reina roman fins avui exposada a la botiga d'Esposito, ara anomenada Pizzeria Brandi. Investigacions posteriors van posar en dubte aquesta llegenda, minant l'autenticitat de la carta de reconeixement, assenyalant que cap mitjà de comunicació de l'època va informar sobre la suposada visita i que tant la història com el nom Margherita es van promocionar per primera vegada a les dècades del 1930 i 1940.
Hi ha diferents plats semblants a la pizza arreu del món:
Les coques arreu dels Països Catalans. Per exemple, la coca de recapte a les terres de Ponent, o les coques mallorquines són similars a les pizzes. Els regañaos de la zona d'Ademús (Racó d'Ademús) i d'Albarrasí, a l'extrem sud d'Aragó, s'assemblen molt a les bases per a pizza. La pizza al molde originària de Buenos Aires, és una pizza però amb una base més flonja i amb molt de formatge. La farinata o cecina, de la Ligúria i la Toscana. La pissaladière de la Provença.
Comercialització arreu del món La pizza va ser portada als Estats Units per immigrants italians a finals del segle XIX i va aparèixer per primera vegada a les zones on es concentraven. La primera pizzeria del país, Lombardi's, va obrir a la ciutat de Nova York el 1905. Els italoamericans que van emigrar d'Orient a Oest van portar el plat amb ells, i des d'allà, la versió americana es va exportar a la resta del món.
Arran de la seva popularització als Estats Units a mitjan , la pizza esdevingué article de menjar ràpid. Actualment la venda de pizza es fa en gran part mitjançant franquícies comercials, que posseeixen restaurants especialitzats i establiments de menjar preparat per a distribució a domicili arreu de tot planeta.
L'Associazione Verace Pizza Napoletana (literalment 'Associació de la Veritable Pizza Napolitana') és una organització sense ànim de lucre fundada el 1984 amb seu a Nàpols que té com a objectiu promoure la pizza napolitana tradicional. El 2009, a petició d'Itàlia, la pizza napolitana va ser registrada a la Unió Europea com a plat d'especialitat tradicional garantida (ETG),Official Journal of the European Union, Commission regulation (EU) No 97/2010 , February 5, 2010.International Trademark Association, European Union: Pizza napoletana obtains "Traditional Speciality Guaranteed" status , April 1, 2010. i el 2017 l'art de la seva elaboració va ser inclòs a la llista del patrimoni cultural immaterial de la UNESCO.
Preparació d'una pizza italiana La pizza es ven fresca o congelada, sencera o en porcions. S'han desenvolupat mètodes per superar reptes com ara evitar que la salsa es combini amb la massa i produir una crosta que es pugui congelar i reescalfar sense que es torni rígida. Hi ha pizzes congelades amb ingredients crus i amb base que lleva.
Recepte