La Catedral de Valladolid és un temple catòlic situat a la ciutat de Valladolid amb categoria de catedral, seu l'Arxidiòcesi de Valladolid. Concebuda en el i dissenyada per l'arquitecte Juan de Herrera, és un edifici d'estil herrerià amb afegits barrocs, actualment es troba construïda en un 40-45% a causa de la falta de recursos i a les despeses provocades per la difícil fonamentació del temple, situat en una zona amb un gran desnivell en el terreny.
Va obtenir la categoria de catedral l'any 1595, després d'haver estat un temple col·legial depenent de la diòcesi de Palència.
Està situada al centre de la ciutat, en una zona lleugerament elevada, prop de l'església de Santa Maria l'Antiga i construïda al costat de la col·legiata de Santa Maria, anterior església col·legial de Valladolid, alguns dels espais van ser destruïts per continuar amb les noves obres.
Història Antecedents esquerra|miniatura|Retrat del comte Pedro Ansúrez. A l'últim quart del el rei Alfons VI de Lleó va encomanar al comte Pedro Ansúrez la repoblació i administració de la zona que avui comprèn la província de Valladolid. Una de les viles, Valladolid, va ser triada pel comte Ansúrez com a assentament seu i de la seva família i com a centre des del qual organitzaria i governaria tota la repoblació de l'entorn. En aquells temps Valladolid era un llogaret envoltat per una tanca de defensa, que comptava amb un alcàsser i dues ermites dedicades a dos sants hispans tradicionals: Sant Julià i San Pelayo. El comte Ansúrez va triar la zona d'extramurs per edificar el seu propi palau.
A més del palau va construir una església o capella privada, que seria l'origen de l'actual església de Santa María la Antigua, i una col·legiata o església Major que va substituir l'esmentada ermita de San Pelayo i que va realçar la importància religiosa de la vila. Aquesta església Major, edificada en art romànic, es va anomenar Santa María la Mayor i va ser l'origen de la catedral vallisoletana.
Primera col·legiata Com s'ha comentat abans, al solar que ocupava una antiga ermita dedicada a San Pelayo, el comte Ansúrez i la seva dona, la comtessa Eylo, varen fundar la primitiva col·legiata l'any 1095.
La ciutat creixia i calia dotar-la d'una església que servís de temple major. Aquesta col·legiata va esdevenir el principal temple de la ciutat. La col·legiata no va ser una església aïllada sinó que va néixer com un monestir familiar del comte Ansúrez, que al mateix temps servia d'església Major de la vila i que comptava amb menys rendes que un bisbat, però que pretenia mantenir la seva independència, sotmetent-se directament a Roma. Res queda d'aquesta primitiva col·legiata, només les restes de la torre romànica dels temps del comte Ansúrez, construïda als peus i amb la funció de torre-pòrtic. Aquesta col·legiata va ser coneguda com a Santa María la Mayor.
Segona col·legiata del miniatura|Ruïnes de la segona col·legiata amb la torre romànica al fons, els xiprers indiquen el lloc on estaven els pilars de l'església Entre els anys 1219 i 1230, regnant Ferran III el Sant i sent canceller de Castella Joan de Sòria, es va dur a terme la construcció de la segona col·legiata sobre el solar de la primera, respectant només la torre romànica que va deixar de ser torre-pòrtic el 1333 quan es varen construir davant una sèrie de capelles destinades a enterraments. Són les capelles que han resistit el pas del temps i que formen part des de l'any 1965 del Museu Diocesà i Catedralici de Valladolid.
Aquesta col·legiata es va mantenir a l'ús fins al 1668 en què definitivament es va traslladar el culte al temple herrerià.
Tercera col·legiata renaixentista El 1527, el Capítol va convocar un concurs entre arquitectes, al qual varen assistir els més prestigiosos mestres del moment: Diego de Riaño, Juan de Álava, Francisco de Colonia, Juan Gil de Hontañón i Rodrigo Gil de Hontañón, sent encomanada l'obra a Juan Gil de Hontañón i al seu fill Rodrigo. Segons el parer del Capítol, la col·legiata del s'havia quedat petita i massa senzilla per a la categoria de Valladolid, en un moment en què s'havien construït la Catedral de Segòvia i la Catedral Nova de Salamanca i en què els convents de la ciutat (Convent de Sant Pau, església del monestir de San Benito el Real i Convent de Sant Francesc sobretot) pagaven grans i sumptuoses obres. Aquest mateix any, al mes de juny, es va col·locar la primera pedra. El projecte, en principi ambiciós, similar al de la Catedral de Segòvia (una església de tres àmplies naus, amb capelles entre els contraforts, creuer i capçalera que se suposa seria semicircular, ja que es conserven només traces del sector dels peus d'aquest edifici), tot just va passar de la fonamentació i de l'elevació d'uns metres. Les obres van avançar molt lentament per falta de recursos econòmics i també perquè van sorgir greus problemes amb el tema de l'expropiació, ja que necessitaven els terrenys cap al sud, a causa del fet que s'havia canviat per complet l'eix de la nova planta (la nova col·legiata no es va començar a construir sobre l'antiga sinó perpendicular a ella): quedaria la capçalera al nord, al costat de l'antic claustre de la col·legiata anterior i els peus al sud. Així i tot, l'atri quedaria una mica elevat, per la qual cosa varen ser necessàries unes escalinates per accedir-hi (aquesta nova disposició serà respectada pels plànols de la catedral d'Herrera i així és com es veu la catedral en el present).
Es varen fer els fonaments aquest mateix any de 1527, començant la construcció pels peus, per poder fer ús de l'antiga col·legiata mentre duraven les obres. La idea era arribar al creuer, que cauria a la zona de l'antic claustre, i començar llavors la demolició total. Però l'avanç era tan lent que el mateix Gil de Hontañón es va veure obligat a fer reformes en la col·legiata vella per seguir l'ús litúrgic sense problemes. Rodrigo Gil de Hontañón va morir a 1577 i les obres seguien pràcticament com al principi. Havien passat 50 anys i la moda i les tècniques a l'art de construir havien canviat.
Quarta col·legiata - catedral: Juan de Herrera miniatura|Planta actual de la Catedral de Valladolid, amb cadascuna de les seves parts numerades: 1. Capella de Sant Joan Evangelista 2. Capella de La nostra Senyora dels Dolors 3. Capella de Nostra Senyora del Sagrari 4. Capella de Sant Ferran 5. Capella Major 6. Capella de la Magdalena 7. Capella de Sant Josep 8. Capella de Sant Pere 9. Capella de Sant Miquel 10. Sagristia 11. Capella de Sant Llorenç 12. Sala Capitular 13. Capella de Sant Tomàs 14. Angle del Claustre 15. Capella de Sant Blai i de Sant Joan Evangelista 16. Torre de la Col·legiata 17. Capella de Santa Agnès 18. Sala Nova del Museu Des de la mort de l'arquitecte Rodrigo Gil de Hontañón en 1577, les obres de la tercera col·legiata havien quedat paralitzades. Només s'havien posat els fonaments i elevat alguns metres d'alguns murs. Davant d'aquesta situació, el Capítol va decidir continuar la gran obra, tot i que la seva situació econòmica no era pròspera. Aprofitant una estada de Juan de Herrera a Valladolid (requerit per Ajuntament per fer els plànols de diverses obres municipals), el Capítol es va entrevistar amb ell i li va demanar l'estudi i traces d'una nova col·legiata que fos d'acord amb els temps i que s'edificaria sobre les obres de l'anterior renaixentista, seguint el mateix eix nord-sud, sempre perpendicular a la vella col·legiata de la qual encara es conservaven algunes capelles.Això va poder succeir entre 1580-1582, no es té una referència exacta. L'arquitecte va acceptar l'encàrrec i es va posar immediatament a treballar, de manera que el 13 maig de 1582, Pedro de Tolosa, que havia treballat en el Monestir d'El Escorial i en Villagarcía de Campos, va obtenir el mestratge major per a les obres, fent-se càrrec d'elles sota la direcció de l'arquitecte Diego de Praves, home de confiança de Juan de Herrera. Pedro de Tolosa va morir l'any següent i el va succeir com a mestre d'obres el seu fill Alonso.
A instàncies de Felip II, la col·legiata en construcció va prendre el rang de catedral. El 21 maig de 1595 va tenir lloc la solemne consagració,Es refereix a la consagració del rang de catedral que va substituir al de col·legiata, no a la consagració de l'edifici com a catedral nova, ja que això va tenir lloc més endavant, el 26 agost 1668. dirigint la cerimònia l'arquebisbe de Toledo, Bernat, amb el bisbe de Palència, Raymundo, assistits pels bisbes Pere (de Lleó), Gómez (de Burgos), Osmundo (d'Astorga), Martín (d'Oviedo) i Amorico (de Lugo), acompanyats de diversos comtes i cavallers. A l'any següent, el 1596, Felip II va atorgar el títol de Ciutat a la vila de Valladolid. El 1597 va morir Juan de Herrera i un any després, el 1598, va morir Felip II.
Les obres s'havien dilatat més del que s'esperava, així que el Capítol va prendre la decisió d'inaugurar la nova catedral, encara que estigués incompleta. El 26 d'agost del 1668, en una cerimònia de gran solemnitat, va ser consagrada la part construïda de la nova catedral, que es componia de les tres naus, les capelles del costat de l'Evangeli, una capella en el costat de l'Epístola i tres absis provisionals en l'espai en què se suposava aniria el creuer.
miniatura|esquerra|Planta ideal de la Catedral, segons el projecte de Juan d'Herrera. S'observa el projecte de gran església de tres naus amb creuer i cor obert als fidels, amb l'altar visible. En negre, es mostren les parts de l'edifici construïdes, mentre que les no realitzades estan ratllades. A la línia de punts es mostren els tres absis provisionals del que tanquen actualment els realitzats. Els recursos econòmics varen seguir sent escassos malgrat les ajudes dels reis i altres donacions, pel que les obres de la catedral o es paralitzaven o continuaven lentes i sense grans avanços arquitectònics. Ja entrat el , es va aixecar la torre del costat de l'Evangeli, seguint les traces de Herrera, encara que no gaire fidelment. En 1713 es van poder acabar les capelles del costat de l'Epístola, encara en estil herrerià, tot i que venia imposant-se el barroc. No obstant això, el cos alt de la façana principal va ser acabat al gust del nou corrent artístic, seguint les traces de l'arquitecte Alberto de Churriguera. Els plànols i dibuixos d'aquest arquitecte que es guarden en els arxius, disten bastant de la interpretació i realització que varen donar els mestres d'obres corresponents i els picapedrers, que no van saber estar a l'altura. La façana principal, amb les seves estàtues, va ser acabada en 1733.
Les obres d'engrandiment de la catedral van quedar interrompudes a la meitat del projecte de Herrera. A més, la torre que s'havia aixecat a principis del , es va enfonsar en 1841, causant danys a l'edifici que van haver de ser reparats, encara que la torre mai es va tornar a aixecar. A principis d'any 1880, va començar la construcció de la torre del costat de l'Epístola, que va finalitzar en 1890, excepte la rematada actual de la cúpula i l'escultura del Sagrat Cor de Jesús que es van afegir el 1923.
Entre 1922 i 1928 es van fer reformes interiors, entre d'altres l'eliminació del cor de la nau central, la construcció de la tribuna del nou òrgan, (per a això es va desbaratar part del creuer que ja no servia com a tal), i la instal·lació del retaule major de Juan de Juni. Entre 1962 i 1964 hi va haver un intent bastant afortunat de rematar en alguna mesura el projecte de Herrera allà on havia quedat inacabat (sempre en l'única meitat construïda), rematant la part alta del costat de l'Epístola a l'exterior, i el primer cos de la portada, que en teoria hauria donat accés al creuer. El 1965 es van restaurar les capelles de l'antiga col·legiata, salvades de la demolició perquè les obres de la catedral no van prosperar. En aquestes capelles es va situar el Museu Diocesà Catedralici.
Exterior