Els yaka són un grup ètnic del sud-est de la República Democràtica del Congo i d'Angola. Són un 1.600.000 persones. Viuen al bosc i a la sabana entre el riu Cuango i el riu Wamba.Yaka people, Encyclopædia Britannica. És un poble molt artístic. Molts dels seus costums religiosos i culturals transcendeixen les fronteres ètniques i són compartits pels suku i els lundes.

Història La seva tradició oral afirma que van emigrar al nord-oest a la seva ubicació actual des de la regió de Lunda al . Els colons portuguesos els anomenaren jagas, i el seu nom podria derivar del verb kikongo yaka, que vol dir 'agafar, prendre', en referència als invasors del Regne del Congo. Del ençà, els portuguesos faran servir la paraula jagas per a referir-se a qualsevol poble desarrelat i vagabund, encara que pacífic, en les seves colònies.

Els yaka són una societat matrilineal que inclou el llinatge patrilineal com a cognom. Les seves viles tenen caps, que estan reconeguts pel govern del Congo com a càrrec polític.

La seva religió tradicional té el concepte de Ndzambyaphuungu, o un Déu creador que viu al cel, però aquest no forma pas part de les seves celebracions o rituals. Les pràctiques i cerimònies religioses es dirigeixen directament als bambuta, esperits dels avantpassats, i aquests també formen part dels balls de curació durant les malalties.

Els yaka conreen moniatos, iuca i dacsa com a principal font d'aliment i la suplementen amb peix i carn de caça. Tradicionalment cacen amb ajuda de gossos. En els temps actuals també són treballadors emigrants a les àrees urbanes.

Art esquerra|miniatura|Tambor d'escletxa

Els yaka destaquen per les seves arts i artesania. Fan estàtues, retrats, màscares, eines per a cuinar; construeixen, cacen, pesquen o toquen música amb instruments com el tambor. Les màscares eren usades en algunes cerimònies com la circumcisió, la iniciació, el naixement d'un nen o nena, les noces o els enterraments. Són d'estils variats segons l'ús i els detalls de cada màscara solen incorporar missatges importants. Les escultures anomenades Mbwoolo i els tambors tallats anomenats Mukoku són famosos i usats en danses rituals.Yaka: Art and Life in Africa , University of Iowa Museum of Art (2012).

Referències

Bibliografia

Bourgeois, Arthur P. (1985) The Yaka and Suku. Leiden: Brill.* H. Bailleul, « Les Bayaka. Aperçu de l'évolution économique et politique de leur pays jusqu'en 1958 », dans Zaïre, , octobre 1959,

Bukedi Batuyenda, Makana moodidila : versets de lamentations funèbres, chez le Yaka, P. Bouckaert, Popokabaka, 1979, 95 p. (bilingue) L. de Beir, Religion et magie des Bayaka, , 1975, 191 p. L. de Beir, Les Bayaka de M'Nene N'Toombo Lenge-Lenge, Anthropos-Institut St. Augustin, 1975, 326 p., compte-rendu de Thomas Louis-Vincent, in Archives de sciences sociales des religions, 1977, vol. 43, , , Tulu kia Mpansu Buakasa et Henriette Didillon, « Le khiita. Une technique yaka de guérison de la stérilité », in A. N. Mushete (dir.), Combats pour un christianisme africain. Mélanges en l'honneur du Prof. V. Mulago, Faculté de théologie catholique de Kinshasa, 1981, 324 p. Jacques Denis, Les Yaka du Kwango : contribution à une étude ethno-démographique, Musée royal de l'Afrique centrale, Tervuren (Belgique), 1964, 107 p. Renaat Devisch et Wauthier de Mahieu, Mort, deuil et compensations mortuaires chez les Komo et les Yaka du nord au Zaïre, Musée royal de l'Afrique centrale, Tervuren (Belgique), 1979, 197 p., compte-rendu de Claude Rivière in Cahiers d'études africaines, 1980, vol. 20, , Renaat Devisch, Se recréer femme : manipulation sémantique d'une situation d'infécondité chez les Yaka du Zaïre, D. Reimer, Berlin, 1984, 198 p. Renaat Devisch, « Diagnostic divinatoire chez les Yaka du Zaïre », in L'Ethnographie (Paris), vol. 81, /97, 1985, René Devisch, « Tisser la pulsion vitale en fonction symbolique. Lecture anthropologique d'une thérapie traditionnelle : cas des Yaka du Zaïre », in Psychothérapies, , 1987, . Renaat Devisch, Weaving the threads of life : the Khita gyn-eco-logical healing cult among the Yaka, University of Chicago Press, 1993, 334 p. René Devisch et Claude Brodeur, Forces et signes : regards croisés d'un anthropologue et d'un psychanalyste sur les Yaka, Éditions des Archives contemporaines, Paris, 1996, 422 p. Markus Flückiger, Das höchste Wesen bei den Bayakas im vergleichen zu den Gottesvorstellungen des Alten Testamentes (Seminararbeit an der Freien Hochschule für Mission der AEM, Korntal), Korntal, 1989, 59 p. Hermann Hochegger, « Bibliographie Yanzi, bibliographie Yaka », Cahiers des religions africaines, 1972, 5, , Madiangungu L. Kikuta, L'environnement historique de l'évangélisation missionnaire jésuite chez les Yaka du Moyen-Kwango dans l'ancienne mission du Kwango (1893-1935), Éditrice Pontificia Università gregoriana, Rome, 2001, 553 p. (Thèse) François Lamal, Basuku et Bayaka des districts Kwango et Kwilu au Congo, Musée royal de l'Afrique centrale, Tervuren, 1965, 323 p. Sebahire Mbonyinkebe, « Le tradipraticien dans la ville. Le cas des Yaka à Kinshasa », in Cahiers des religions africaines, , 1989, . I. Ngondo a Pitshandenge, De la nuptialité et fécondité des polygames : le cas des Yaka de Popokabaka, Zaïre, Musée royal de l'Afrique centrale, tervuren, 1982, 340 p. M. Plancquaert, Les sociétés secrètes chez les Bayaka, Imprimerie J. Kuyl-Otto, Louvain, 1930, 131 p. M. Plancquaert, Les Jaga et les Bayaka du Kwango : contribution historico-ethnographique, Falk (G. Campenhout, successeur), Bruxelles, 1932, 184 p. M. Plancquaert, Les Yaka. Essai d'histoire, Musée royal de l'Afrique centrale, Tervuren, 1971, 188 p. M. Plancquaert, Soixante mythes sacrés Yaka (réunis par), Musée royal de l'Afrique centrale, Tervuren (Belgique), 1982, 161 p. Emil Torday et T. A. Joyce, « Notes on the ethnography of the Ba-Yaka », in Journal of the Anthropological Institute of Great Britain and Ireland (Londres), 36, janvier-juin 1906, Alain van der Beken, Proverbes yaka du Congo, L'Harmattan, 2001, 333 p.

Categoria:Grups humans d'Angola Categoria:Grups humans de la República Democràtica del Congo