miniatura|Mapa dels territoris que constitueixen el País Basc (Euskal Herria) miniatura|L'arbre de Guernica és el símbol de les llibertats basques La història del País Basc tracta sobre la història del poble basc, un poble d'origen no indoeuropeu actualment assentat al País Basc. Els historiadors romans afirmen que el territori basc era habitat des de temps preromans per diverses tribus la llengua dels quals no entenien. La distribució regional d'aquestes tribus difereix entre els historiadors. Tanmateix, s'accepta la teoria que els bascos són un romanent dels primers habitants del Paleolític de l'Europa occidental, específicament dels habitants de la regió francocantàbrica. Estrabó i Plini el Vell esmenten en els seus escrits les tribus basques, incloent-hi els vascons i els aquitans, entre d'altres. Hi ha prou evidència per afirmar que ja s'hi parlava un protobasc.
Durant l'alta edat mitjana els territoris entre l'Ebre i el Garona era conegut com a Bascònia i va ser unificat sota els ducs de Bascònia per un període. Després de les invasions dels musulmans a la península Ibèrica i l'expansió francesa sota Carlemany, el territori es fragmentà. El Regne de Pamplona va emergir com el principal estat del territori el . Seria sota Sanç III el Gran que el Regne de Pamplona assoleix la màxima extensió territorial; però després de la seva mort el 1035, els seus fills no varen respectar el seu testament que atorgava el regne al primogènit, i després de moltes lluites, van dividir el territori, la qual cosa va donar lloc a una nova estructura política el formada pels regnes de Navarra, Aragó i Castella. Durant l'alta edat mitjana, la Senyoria de Biscaia s'uneix voluntàriament al Regne de Castella.
El 1200, el Regne de Navarra va perdre els actuals territoris d'Àlaba, Guipúscoa i el Duranguesat, que són annexionats pel monarca castellà. Així, doncs, Navarra, separada dels altres territoris peninsulars del País Basc, va orientar la seva política d'expansió cap al nord i a l'est, als territoris fronterers amb França i Aragó. Navarra va ser annexionada parcialment al Regne de Castella durant els segles i , i gairebé en la seva totalitat durant 1512 i 1521. La resta del territori del nord va ser annexionada per França. Les tres províncies de l'actual Euskadi, que s'havien unit voluntàriament al Regne de Castella intermitentment, van donar suport a la integració de Navarra amb Castella.
Navarra, Àlaba, Guipúscoa i Biscaia van conservar els seus furs. Aquesta situació va perdurar fins al , data en què van ser parcialment suprimits per Antonio Cánovas del Castillo després de la derrota carlina. Durant el franquisme, només Àlaba i Navarra van conservar part dels antics furs, però van ser derogats en les altres dues províncies per decret del 23 de juny del 1937 en ser considerades «traïdores» per no donar suport a la revolta i suprimiren el primer Estatut d'Autonomia Basc. Aquest decret va ser parcialment modificat el 6 de juny de 1968: se'n suprimiren els paràgrafs ofensius per a Guipúscoa i Biscaia, però se'n conservaren la resta dels articles. Va ser finalment derogat el 30 d'octubre del 1976. Avui dia el País Basc està format per la comunitat homònima, per la comunitat foral de Navarra i per les províncies del sud de França.
Origen dels bascos
L'origen dels bascos segueix sent font de moltes hipòtesis. La llengua basca és per alguns autors el fil conductor que permet investigar els seus orígens i que confirma, per les seves modificacions i influències, les relacions dels bascos amb els pobles que han travessat les seves terres al llarg de la història.
Entre les nombroses teories que proven d'aclarir l'origen dels bascos actuals, n'hi ha dues de principals:
La de l'origen autòcton, segons la qual la llengua basca s'hauria desenvolupat al llarg dels mil·lennis entre el nord de la península Ibèrica i el sud d'Occitània. Aquesta hipòtesi és la més àmpliament acceptada per la comunitat científica. En resum, es tracta d'aclarir si els bascos van aparèixer amb l'arribada a Europa dels Cromanyons. En aquest sentit, diversos estudis antropològics consideren que els bascos són el grup ètnic més antic d'Europa i l'únic supervivent a l'arribada dels indoeuropeus. Per això mateix, els estudiosos basen la seva feina en investigacions paleogenètiques i lingüístiques, en aquesta última en l'etimologia dels topònims i els mots. La de l'origen forà postula que el basc va ser portat a Europa occidental per pobles vinguts d'altres latituds. Segons alguns estudiosos, els bascos serien descendents directes d'antics grups de ramaders procedents del Caucas que haurien començat a emigrar vers l'oest al voltant del 18.000 aC, en plena glaciació. Una branca d'aquests pobles s'hauria establert a la península Ibèrica i una altra hauria continuat pujant per la façana atlàntica fins a atènyer les actuals illes Britàniques, aleshores encara unides al continent. N'hi ha d'altres que suggereixen que els bascos serien descendents de pobles berbers arribats a la península durant el Neolític. Es tracta de teories controvertides, més i tot considerant les nombroses proves de la presència humana a la cornisa Cantàbrica des de milers d'anys abans.
Hi ha altres estudis que lliguen el basc a una hipotètica llengua que s'hauria parlat a bona part d'Europa abans de l'entrada dels indoeuropeus (l'anomenat antic europeu). Aquesta teoria es relaciona amb la del substrat bascònic, segons la qual el basc seria l'únic supervivent d'un grup lingüístic que s'hauria parlat antigament a l'Europa occidental. Lligada o no amb aquestes hipòtesis, hi ha la teoria del bascoiberisme, que defensa l'existència d'un parentiu, o fins i tot una identitat completa, entre el basc i la llengua ibèrica i, per tant, entre els seus parlants.
Sigui com sigui, el fet és que encara no s'ha aconseguit de relacionar la llengua basca amb cap de les famílies lingüístiques conegudes, tot i haver-ho intentat amb les caucàsiques i algunes de tan distants com ara les uralianes, les afroasiàtiques, les ameríndies i fins i tot el japonès.
Teoria de l'origen comú genètic de bascos, irlandesos, gal·lesos, escocesos i anglesos
miniatura|Mapa proposat de l'extensió del substrat basc El 2001 un estudi científic publicat per la cadena de televisió anglesa BBC va revelar que els bascos i els celtes són «genèticament germans de sang».Myths of British ancestry revisited. www.prospectmagazine.co.uk Dan Bradley genetista de la Universitat Trinity College: «Hi ha una concordança significativa entre els orígens genètics irlandesos i bascos». 12 abril 2006. Gara.net. A aquesta conclusió ha arribat un equip d'investigadors de la University College London (UCL), que després d'haver analitzat i comparat els models genètics de bascos, celtes de Gal·les i celtes d'Irlanda, ha conclòs que són «increïblement similars».Gens link Celts to Basques, BBC, 3 d'abril de 2001.
Segons la teoria del professor Stephen Oppenheimer de la Universitat d'Oxford, l'investigador David Goldstein de la University College London i el lingüista alemany Theo Vennemann, tant els habitants d'Irlanda com els de la Gran Bretanya (especialment els de Gal·les i Escòcia) tindrien el seu origen en el País Basc i els seus avantpassats bascos haurien viatjat fa 16.000 anys per terra cap al nord creuant Landes, Aquitània i Bretanya fins a les illes Britàniques durant la glaciació,Anglesos i irlandesos descendeixen dels bascos, segons un genetista de la Universitat d'Oxford. Izaronews.com època en la qual el nivell del mar era més baix que l'actual i les actuals Illes Britàniques estaven unides al continent europeu, cosa que hauria fet possible aquesta migració.
Oppenheimer va indicar que s'havia realitzat una investigació amb 10.000 habitants de les illes Britàniques: entre el 95% i el 58% del component genètic d'aquests voluntaris coincidia amb el dels bascos, cosa que tirava per terra la teoria que els habitants de les Illes Britàniques eren descendents genètics directes dels celtes.
Edat antiga
Si la hipòtesi vàlida fos que els bascos van arribar a Europa amb els cromanyons en temps prehistòrics, estarien establerts a tot Europa una sèrie de tribus que parlaven llengües d'una mateixa família lingüística (el que s'ha anomenat el protobasc) i tindrien relació cultural entre si. Si ho fos la de l'expansió bascona en els anys foscos, els bascos no van ocupar tot el que actualment es defineix com País Basc (Euskal Herria) fins al segle VI o V aC. Les altres hipòtesis són intermèdies. No obstant això, avui en dia es desconeix quina n'és la vàlida.
Segons els historiadors romans Estrabó, Plini el Vell, Pomponi Mela, Luci Flor o Sili Itàlic, la zona estava habitada en temps preromans per diverses tribus, l'idioma i filiació de les quals ens són desconeguts. Només dels aquitans hi ha constància que parlaven basc. La distribució de tribus i zones ocupades per vàrduls, caristis i autrigons varien segons cada historiador. La distribució de Ptolemeu, la més completa, era la següent:
Càntabres, donava aquest nom als pobles que habitaven entre el riu Sella i el riu Asón. Autrigons, establerts entre l'Asón i el Nervión. Caristis, establerts entre el Nervión i el riu Deba a l'actual Guipúscoa. Vàrduls, que ocupaven l'actual Guipúscoa a excepció de la vall del Deva i del Bidasoa. Vascons, que ocupaven el que avui és Navarra, nord-oest d'Aragó i nord-est de La Rioja. Aquitans, que estaven entre el riu Garona i els Pirineus. Berons, ocupaven el territori de l'actual Rioja Alta, part de la Rioja Alabesa i alguns enclavaments a Burgos, oest de Navarra i nord de Sòria.
Altres col·loquen càntabres i vascons com tribus frontereres, i per a altres, entre vascons i càntabres només hi havia els vàrduls. Plini diu que Portus Ammanus (la romana Flaviobriga i l'actual Castro-Urdiales) era una ciutat vàrdula, cosa que es contradiu clarament amb la distribució de Ptolemeu. Encara que hi ha diverses teories que consideren que els vascons es van estendre pels territoris bascos (d'aquí el terme) i que per aquesta raó s'hi parla basc, i es van barrejar amb els celtes que fugien de la pressió romana a l'Ebre, i es crearen els dialectes del basc.
Els territoris d'aquestes tribus estaven políticament repartits en diferents convents jurídics d'Hispània i la Gàl·lia. Els vascons depenien administrativament del convent Caesaraugustà, la capital era l'actual Saragossa. Els vàrduls, caristis i autrigons depenien del convent Cluniensis, la seu n'era a Clunia, a la província de Burgos. I els aquitans estaven inclosos en la Gàl·lia.
No hi ha més notícies de vàrduls, caristis i autrigons, fins que al s'esmenta per primera vegada Castella, abans anomenada Bardulia.
Guerres sertorianes El territori vascó es va veure profundament implicat en la Guerra de Sertori. Quint Sertori es trasllada l'any 77 aC a la vall de l'Ebre i instal·la la seva caserna a Osca i aquest mateix any, travessant el pas del Pertús, hi arriba Gneu Pompeu Magne, enviat per Roma, que aconsegueix la simpatia de molts vascons, especialment a la zona de l'Ebre. Això fa que ciutats pròximes prenguin partits diferents: mentre Calagurris (actual Calahorra) es manté fidel a Sertori, Gracurris aposta per Roma, i la zona de l'Ebre és la més convulsionada pels enfrontaments entre els dos bàndols.
A l'hivern de l'any 75 aC Gneu Pompeu Magne funda la ciutat de Pompaelo (actual Pamplona). Quint Sertori és assassinat a traïció a Osca l'any 72 aC, última plaça fidel a l'ideal de Sertori. Aquest setge, realitzat per Afrià, general de Pompeu, va durar fins a l'any 67 aC, i portà els seus habitants fins a l'extrem d'haver de recórrer a menjar-se'n els cadàvers.
Camins