miniatura|Ubicació d'Extremadura La història d'Extremadura és la història d'una comunitat autònoma espanyola situada a la zona sud-oest de la península Ibèrica. Està composta per les dues províncies més extenses d'Espanya: Càceres i Badajoz.
Extremadura és bressol dels més famosos conqueridors del Nou Món, Francisco Pizarro i Hernán Cortés, conqueridors dels imperis incaic i asteca, respectivament. Molts altres i importants conqueridors també van néixer a Extremadura. El Dia d'Extremadura se celebra el 8 de setembre.
Sobre els orígens del nom d'Extremadura hi ha diverses hipòtesis:
El nom d'Extremadura deriva del llatí Extrema DoriiSobre l'origen i significat del nom d'Extremadura. Estudi historiogràfic de l'etimologia duriense. Bonifacio Palacios Martín. ('Extrems del Duero', o més aviat 'en l'altre extrem' del Duero, fent referència a la seva posició al sud d'aquest riu), amb el qual es designaven els territoris situats al sud de la conca del riu Duero (i els seus afluents). No obstant això, avui gaudeix de molta major acceptació la tesi que el vocable Extremadura s'usava, en general, durant la Reconquesta per denominar a les terres situades en els «extrems»,«Què era Extremadura? ». Domingo Domené. la frontera dels regnes cristians del nord (en particular, dels regnes de Lleó i Castella) amb Al-Àndalus. Així, Extremadura és el nom que reben les terres de frontera de Castella, entorn de l'actual província de Sòria (l'escut de la seva capital diu Soria pur cap de Estremadura): es tractaria de l'anomenada Extremadura castellana; i Extremadura és el nom que reben també els territoris «extrems», més allunyats i en primera línia de defensa enfront de l'enemic islàmic durant la Reconquesta, del Regne de Lleó, que ocuparia inicialment bona part de l'actual província de Càceres, per estendre's cap al sud després de la conquesta del regne taifa de Badajoz: es tractaria aquesta, doncs, sensu stricto, de l'anomenada Extremadura lleonesa. No s'ha de confondre amb l'antiga província portuguesa d'Estremadura, encara que l'origen etimològic sigui el mateix.
Prehistòria Paleolític inferior miniatura|Excavació de la Cova de Santa Ana, a Càceres. Les proves de presència humana més antigues de l'actual territori d'Extremadura daten del període Paleolític Inferior. En els jaciments, en la seva majoria superficials, s'han trobat eines tosques de quarsita i, en menor mesura, de granit, però no s'hi han trobat restes de cadàvers humans. La tècnica usada per construir les eines consistia a copejar la pedra amb un percussor de pedra fins a aconseguir talls, puntes, osques, destrals, becs, etc. Les restes més antigues es corresponen amb la fase mitjana del període Acheulià (fa uns 700.000 anys). Els jaciments més antics estan a prop d'on hi ha pedra adequada per tallar i construir, doncs, les eines i útils. A més, es troben a prop dels rius i dels grans afluents. Les àrees de més concentració de jaciments del període Acheulià són: voltants de Mèrida (riu Guadiana), riu Zújar, pantà de Valdecañas, riu Alagón, Jerte i El Sartalejo. Els instruments més destacats d'aquesta època són el bifaç, el fenedor i el bec trièdric.
Paleolític mitjà S'han recollit molt poques restes en aquesta regió. Totes elles són del període Mosterià. Es van construir amb la tècnica mitjançant la qual calculaven la grandària de l'instrument abans d'extreure de la pedra matriu un fragment adequat a l'instrument que pretenien fabricar. Els útils més característics eren les rascadores, denticulades i puntes. Tots ells són menys pesats, menys toscs, construïts amb una tecnologia més avançada que els del Paleolític Inferior. Els llocs on es troben jaciments del període Mosterià es corresponen amb els del període Acheulià, és a dir, a prop dels rius. No obstant això, també s'han trobat restes en zones baixes i mitjanes de serres a Badajoz, la qual cosa evidencia un major control territorial, una major capacitat d'habitar certs llocs i aconseguir-hi caça, aliment i treball.
Paleolític superior miniatura|Entrada actual de la cova de Maltravieso, a Càceres. Durant aquesta era apareix l'anomenat Homo sapiens sapiens, l'home actual, sobre la faç de la Terra. En aquesta època van ser fets els gravats i pintures de la cova de Maltravieso, santuari de l'art quaternari, i de les Mines de Castañar de Ibor. Totes són d'estil magdalenià. A la cova de Maltravieso es troben gravats de la silueta d'un cérvol, diversos triangles i altres figures geomètriques. Sobretot s'hi han trobat més de trenta mans pintades en negatiu i sense dit menovell la majoria d'elles. No s'han trobat restes que suggereixin que fos habitada durant aquesta època, encara que sí d'èpoques posteriors, per la qual cosa es pot concloure que era un lloc sagrat, no d'habitació.
Neolític miniatura|upright|Ídol oculat trobat a Extremadura i conservat en el Museu Arqueològic Nacional. Encara que són molt pocs les dades que es coneixen sobre l'Epipaleolític a l'actual regió d'Extremadura, el Neolític va portar algunes modificacions en la subsistència de les comunitats humanes que habiten la regió. Les més importants són la introducció de la ramaderia i l'agricultura, que s'incorporen a les activitats de caça i recol·lecció ja existents. Quant a la tecnologia, la incorporació més important és la de la ceràmica que permetrà l'emmagatzematge dels excedents agrícoles.
En l'actualitat els estudis més recents consideren que el Neolític a Extremadura va començar en la transició del VI al V mil·lenni a.C. Se supera així el concepte de Neolític tardà que alguns autors havien emprat, creient que l'aparició de l'agricultura hauria estat molt més tardana en aquesta zona d'Espanya. Del Neolític antic, els jaciments més representatius són la cova de la Charneca (Oliva de Mèrida), el turó de la Horca (Plasenzuela), la cova de Boquique (Plasencia), la cova d'El Conejar (Càceres) i Los Barruecos (Malpartida de Càceres). D'aquest últim jaciment procedeixen les proves de l'existència d'agricultura més antigues de la regió, que van ser datades a la fi del VI mil·lenni a.C. Els indicis de domesticació animal són febles, però pot suposar-se que la domesticació animal va ser contemporània a la introducció de l'agricultura. En aquests jaciments s'han trobat ceràmiques decorades, sobretot la varietat coneguda com a «boquique», per haver-se documentat per primera vegada a la cova de Boquique, a Plasencia.
A partir del Neolític Mitjà, començaments del V mil·lenni a.C., es produeix la proliferació del megalitisme a la regió. Es coneixen pocs poblats d'aquesta època, tan sols algunes dades del jaciment dels Barruecos. El fenomen megalític és en canvi ben conegut, perquè existeixen grans concentracions de dòlmens a diverses comarques de la regió. Conjunts d'aquest tipus de sepulcres megalítics poden trobar-se a Valencia de Alcántara, Cedillo, Santiago de Alcántara o Barcarrota, per no citar exemplars aïllats de gran interès com el gran dolmen de Lácara. Així i tot, aquest fenomen té una gran perduració en el temps, i es va estendre fins als inicis de l'Edat del Bronze. Els enterraments d'aquesta fase solen caracteritzar-se per micròlits de sílex, ceràmiques llises i alguns ídols placa.
El Neolític final és més conegut en els marges del Guadiana, amb jaciments com els d'Araya, El Lobo, entre altres als quals afegiríem el de les Canelles de Zafra recentment. Es desenvolupa a partir del 3500 a.C. i va establir les bases per a l'aparició del Calcolític, a partir del III mil·lenni a.C. Aquests poblats tenen una veritable vocació agrícola i ramadera. La seva situació, propera a terres fèrtils, sol ser en suaus ondulacions properes a lleres de rius. Les ceràmiques es caracteritzen per ser pràcticament llises, amb escasses decoracions i formes simples. La ceràmica més indicativa és la «cassola carenada», que apareix correntment en els jaciments de tot el sud-oest peninsular, fet que demostra la integració d'Extremadura dins d'una dinàmica cultural comuna caracteritzada per l'increment demogràfic i el fiançament, cada vegada més clar, de l'agricultura i la ramaderia.
Calcolític Durant el Calcolític o Edat del Coure, les comunitats humanes prehistòriques realitzen avanços en l'explotació agropecuària del medi, es desenvolupa la metal·lúrgia amb l'inici de la transformació del coure cap al III mil·lenni a.C a Castillejo.Fosa de coure durant el Calcolític a Castillejo Es produeix un desenvolupament de la complexitat social tant estructuralment com ideològicament: hi ha desigualtat de rols i de béns.
Edat antiga miniatura|Collaret d'or del Tresor de Sagrajas, Museu Arqueològic Nacional, Madrid. Entre els pobles preromans més importants que van habitar Extremadura hi ha els vetons (Vettoni), que van habitar les actuals províncies de Càceres (nord) i Salamanca, la província d'Àvila i part de la de Toledo. Els lusitans (Lusitani) (els més arquetípics d'Extremadura), que s'estenien per gairebé la totalitat de l'actual Extremadura i del centre de Portugal, pobles pastors dedicats al pillatge i la guerra; cal destacar la imatge del líder lusità Viriat i la seva resistència fèrria enfront dels romans. Situats al sud, propers al Guadalquivir, es trobaven els celtes (Celtici), que eren principalment urbans i van oferir poca resistència a les tropes romanes, que van seguir avançant.
Extremadura romana La terra d'aquesta confederació lusitana va sofrir una romanització completa i profunda. El grau de romanització aconseguit i l'extensió de la província Ulterior aconsellaven un govern a part, formant-se la Lusitània en província a part en temps d'August (s. II aC). La província de Lusitània acollia gran part d'Extremadura i Portugal central.
Es van construir nombroses vies de comunicació (calçades romanes), grans urbs, destacant Emerita Augusta, fundada el 25 aC, ciutat molt significativa a l'Imperi Romà i capital de Lusitània, una de les províncies en què es va dividir definitivament la península Ibèrica i un aspecte importantíssim va ser l'adopció de la llengua de l'Imperi, base de totes les futures llengües romàniques peninsulars. miniatura|Teatre Romà, Mèrida.
La capital de la província de Lusitània, Emerita Augusta, es va convertir aviat en una ciutat rica i brillant, que en res havia d'envejar a les altres dues capitals de província hispanes, Tarraco i Corduba. Tenia una àmplia i cuidada xarxa de comunicacions que la creuaven per enllaçar-la amb les restants capitals de província i amb altres ciutats; així, la Via de la Plata unia Astúries amb Emerita i amb Itàlica; altres rutes conduïen a Corduba; unes altres a Olisipo, a Conimbriga, passant pel famós pont d'Alcàntara. Mèrida va canalitzar el comerç i la vida de la província cap a Roma, nord d'Àfrica i Grècia. No hi ha dubte que es va aconseguir un alt grau de benestar. Això ho demostra el circ de Mèrida, capaç d'acollir a 30.000 espectadors. S'estima que la seva població va arribar a superar els 50.000 habitants en època romana. Va ser la novena ciutat més important de la seva època a tot l'Imperi Romà, fins i tot més que Atenes.
Vespasià va donar un altre pas en la romanització en concedir el dret de ciutadania llatina a tots els habitants de la península Ibèrica, facilitant d'aquesta manera que els hispans poguessin accedir a un càrrec públic. Al van començar els problemes. Bandes germàniques, constituïdes per bàrbars, van saquejar la província al seu pas. Això va aconsellar fortificar les ciutats; d'aquest temps daten les muralles de Mèrida, Còria i Càceres. El temut perill arribaria en el , deixant a la província abandonada i en ruïnes. La ciutat de Norba Caesarina es va extingir. Unes altres, com Augustobriga, Caparra i Iulipa van caure en l'oblit, malgrat quedar en peus formidables monuments. La Lusitània va ser envaïda primer pels alans i després pels sueus. Amb ells entrem en època visigoda.
Edat mitjana miniatura|Barri vell de Càceres, el tercer conjunt medieval millor conservat d'Europa.