El bec de dalla bec-roig (Campylorhamphus trochilirostris) és una espècie d'ocell passeriforme de la família dels furnàrids (Furnariidae), subfamília dels dendrocolaptins (Dendrocolaptinae). Es troba a l'Argentina, Bolívia, Brasil, Colòmbia, Equador, Panamà, Paraguai, Perú i Veneçuela.

Descripció El bec de dalla bec-roig fa de 22 a 28 cm de llarg i pesa de 30 a 55 g. És un grimpa-soques prim i de mida mitjana amb un bec molt llarg, prim i dramàticament corbat. No presenta dimorfisme sexual. Els adults de la subespècie nominal C. t. trochilirostris tenen la cara i el coll finament ratllats amb un supercili feble. La corona, el clatell i l'esquena són de color marró oliva vermellós, i l'esquena és una mica més clara. La corona té taques allarguades de blanquinoses a ocracis amb vores estretes negroses; les taques s'estrenyen al clatell i es converteixen en ratlles primes a la part superior de l'esquena. El carpó és de color vermell canyella que contrasta poc amb l'esquena, les plomes de vol són de color castany vermellós i la cua és d'un color castany vermellós lleugerament més fosc. Les cobertores de les ales tenen vores amples de color marró oliva vermellós i les puntes de les primàries són fosques. La gola i barbeta són blanques, aquesta última amb fines vetes marrons. Les parts inferiors són d'un color marró lleugerament més clar que l'esquena; al pit hi té vetes beix que s'estrenyen al ventre, però no continuen a les cobertores subcaudals. Les cobertores subalars són de color canyella clar a ocre. L'iris és de color marró fosc a avellana, el bec de color vermell brillant o marró vermellós (sovint amb una punta i base fosques), i les potes i peus d'un color oliva grisenc a verd pèsol apagat. Els juvenils tenen un color menys intens que els adults, amb vetes menys ben definides i més ocraci, i el bec més fosc i molt més curt.

Distribució i hàbitat Les nombroses subespècies es distribueixen a vegades de forma disjunta, des del centre i est de Panamà, per Colòmbia, cap a l'est fins al nord i centre de Veneçuela, i cap al sud per l'oest de l'Equador, extrem nord-oest i est del Perú, nord i est de Bolívia, oest i sud del Paraguai fins al centre nord i nord-est de l'Argentina; a la part oest i sud de la conca amazònica brasilera (absent a la part nord), al nord-est àrid del Brasil, cap al sud pel centre, est i sud-oest d'aquest país.

Aquesta espècie és la més àmpliament disseminada dels bec de dalla i considerat localment força comú en una varietat d'hàbitats; tendeix a evitar selves humides de baixa altitud i prefereix àrees més caducifòlies, com boscos del chaco, del cerrado, caatingas arbrades i boscos de ribera; a l'Amazònia prefereix boscos de várzea i igapó. Preferentment a menys de 1000 metres. n. m. (metres sobre el nivell del mar), arribant almenys fins als 2000 msnm a Veneçuela i a l'oest de l'Equador.

Ecologia Desplaçaments Es creu que el bec de dalla bec-roig és resident durant tot l'any a tota l'àrea de distribució.

Alimentació La dieta del bec de dalla bec-roig és principalment d'artròpodes, especialment de cos tou com les aranyes, i també inclou petits vertebrats. Normalment s'alimenta sol, tot i que de vegades en parelles, i sovint s'uneix a estols d'espècies mixtes. S'enfila al llarg de troncs i branques, principalment des del nivell superior del sotabosc fins al subdosser, però també de vegades més amunt o més avall. Normalment captura les preses sondejant esquerdes i forats a l'escorça, el bambú, la fusta en descomposició, els grumolls de molsa, les bromeliàcies i els epífits.

Reproducció La temporada de reproducció del bec de dalla bec-roig varia molt al llarg de l'àmplia àrea de distribució. Per exemple, nia entre maig i juliol al nord de Veneçuela i de setembre a novembre al sud del Brasil. Nia en una cavitat d'un arbre o soca que recobreix amb fulles i altres matèries vegetals. La mida de la posta és d'un a tres ous, tot i que normalment en són dos; es desconeix el període d'incubació i el temps fins a l'eclosió. L'evidència suggereix que tots dos progenitors contribueixen a la cura de la cria.

Vocalitzacions Igual que les temporades de cria, els cants varien molt al llarg de l'àrea de distribució. Un a Veneçuela és "un renillar descendent ràpid... 'we'he'he'he'he'he'he'e'e'e'e'e'e'e'". A l'oest de l'Equador i el Perú és "una sèrie descendent i gradualment lenta de xiulades, 'tuwii-tuwii-tuuwa-tiu-tiu'". Al nord-est del Brasil, el cant és "una sèrie curta de notes aflautades 'wuut wuut wit-wit-triffit'" que ascendeix al final. L'espècie també fa una varietat de reclams.

Estat de conservació La UICN ha avaluat el bec de dalla bec-roig com a menys preocupant. Té una àrea de distribució molt àmplia i una població estimada d'almenys 500.000 individus madurs, tot i que es creu que la població està disminuint. No s'ha identificat amenaces immediates. Es considera de poc comú a força comú, tot i que local, a la major part de l'àrea de distribució. És escàs a Panamà i a elevacions elevades. "Es creu que almenys algunes poblacions són molt sensibles a les pertorbacions humanes."

Sistemàtica El bec de dalla bec-roig va ser descrit per primera vegada pel naturalista alemany Martin Lichtenstein l'any 1820 sota el nom científic Dendrocolaptes trochilirostris; la localitat tipus és "Brasil = Bahia, Brasil".

El bec de dalla bec-roig i el bec de dalla becnegre (C. falcularius) de vegades s'han considerat coespecífics i també com a espècies germanes, però les dades genètiques indiquen que cap de les dues és certa. El bec de dalla bec-roig i el bec de dalla amazònic (C. procurvoides) també s'han suggerit com a espècies germanes. Algunes de les subespècies són difícils de distingir entre si. A més, s'ha suggerit que un petit nombre de subespècies addicionals es divideixen de les existents.

El nom genèric Campylorhamphus es compon de les paraules del grec antic «καμπυλος / kampulos» que significa “corbat”, i «ῥαμφος / rhamphos», “bec”, per la qual cosa significa “de bec corbat”; i el nom de trochilirostris es compon de les paraules del llatí «trochilus» que significa “semicercle”, i «rostris», “de bec”, per la qual cosa significa “de bec en semicircular”.

Segons el Congrés Ornitològic Internacional (v15.1, 2025) es reconeixen dotze subespècies: C. t. brevipennis (Griscom, 1932) ─ des de la província de Coclé, al centre de Panamà, fins a Colòmbia, al llarg de la costa del Pacífic, fins al nord del departament de Chocó. C. t. venezuelensis (Chapman, 1889) ─ localment a través del nord de Colòmbia, des del departament de Córdoba, fins al nord i centre de Veneçuela, fins al riu Orinoco. C. t. thoracicus (Sclater, 1860) ─ costanera des del departament de Nariño, a Colòmbia, fins al sud, fins a l'oest de l'Equador. C. t. zarumillanus (Stolzmann, 1926) ─ costanera a l'extrem nord-oest del Perú, als departaments de Tumbes i Piura. C. t. napensis (Chapman, 1925) ─ conca amazònica de l'est de l'Equador i l'est del Perú. C. t. notabilis (Zimmer, 1934) ─ sud-oest i oest del Brasil, al sud del riu Amazones, entre l'estat d'Acre i el riu Madeira. C. t. snethlageae (Zimmer, 1934) ─ conca amazònica del centre del Brasil a banda i banda i illes de l'Amazones entre el riu Madeira i el riu Tapajós. C. t. major (Ridgway, 1911) ─ interior oriental i sud del Brasil, des de Piauí i Ceará, al sud, fins a l'extrem occidental del Paraná. C. t. trochilirostris (Lichtenstein, 1820) ─ costa oriental del Brasil entre Pernambuco i Bahia. C. t. devius (Zimmer, 1934) ─ al sud-oest de la conca de l'Amazones al nord de Bolívia i possiblement al sud-est del Perú i l'oest del Brasil. C. t. lafresnayanus (d'Orbigny, 1846) ─ Bolívia oriental, Mato Grosso i Mato Grosso do Sul al Brasil i Paraguai occidental. C. t. hellmayri (Laubmann, 1930) ─ departament de Ñeembucú al sud-oest del Paraguai i el nord d'Argentina fins a la província d'Entre Ríos.

Referències

bec-roig Categoria:Ocells d'Amèrica del Sud