El convent de Sant Domingo de Palma és un antic convent dominicà fundat a la ciutat de Mallorca el 1231.
Estava situat entre els actuals carrers del Palau Reial, del Conqueridor, de la Victòria, la costa de Sant Domingo i les escales de la Seu. Es construí en uns terrenys cedits pel Rei en Jaume a l'orde de Predicadors. L'església i el convent s'edificaren amb les almoines dels fidels, amb l'ajut dels reis de Mallorca i d'Aragó i amb l'aportació de la ciutat i el regne de Mallorca. Les obres del convent s'iniciaren entre 1231 i 1236. El primer membre del convent fou el convers Miquel de Bennàsser.
El convent N'eren peces destacades la porteria, el refetor, la sala capitular, la sagristia, un claustre menor i un altre de major. El menor es degué construir entre els darrers anys del i els primers del XIV. Era format per capitells octogonals motllurats que aguantaven arcs apuntats. El major era més senzill, els arcs apuntats es recolzaven en columnes de fust llis. Tenia un vestíbul de planta quadrada, voltada, amb una columna central, la base de la qual era circumdada per una font. En una ala del claustre hi havia la capella dedicada al Roser, el cimbori de la qual sobresortia a l'exterior.
L'església La construcció de l'església va començar el 1296 i va acabar el 1359 amb l'ajuda del cardenal Nicolau Rossell. En fou l'arquitecte principal Jaume Fabre. Era de nau única, amb set trams i capelles entre els contraforts. Tenia absis heptagonal i capelles radials. Feia 55,1 m de llarg, 26,77 d'amplària i 29,49 d'alçària. La coberta exterior era plana, amb terrassa, i la interior era de volta ogival. El campanar, situat a la dreta de la façana, era de base quadrada i tenia quinze cossos.
L'edifici s'adaptava al pendent del terreny mitjançant escales. Per una banda s'entrava a l'església per una escala de deu esglaons, la qual, ja a dins, encara en pujava deu més fins al pla de la nau. Per altra banda a la zona del presbiteri s'hi accedia a través de nou esglaons. Als peus de la nau hi havia una tribuna per al cor alt, afegit el 1378. El 1380 es va fer el cor baix i va ser pagat per Pere Safortesa. L'interior del temple estava format per fines columnes adossades al mur i tallades per una cornisa que suportava els capitells que rebien els nervis de la volta. Pel que fa a la façana, estava formada per tres o quatre cossos dividits per línies d'impostes. A la portalada hi havia un arc ogival amb timpà, ocupat per una estàtua de sant Domingo. La porta estava dividida per un mainell que suportava una llinda, on hi havia un escut reial entre dos de més petits. Les arquivoltes acabaven amb un gabiet amb decoració circular i situat davall arcs cecs. Damunt el portal hi havia una rosassa. La majoria d'objectes de culte pertanyien a una iconografia mariana, bíblica i hagiogràfica. Quasi tots els retaules gòtics foren canviats durant l'època barroca. D'aquest estil és el retaule de la Puríssima de fra Albert Borguny (en l'actualitat a l'església dels Sagrats Cors) i l'orgue de Jordi Bosch (traslladat a l'església parroquial de Santanyí).
Sant Domingo i la Inquisició A l'època medieval, la majoria d'inquisidors eren dominics, per la qual cosa, a partir de 1488, era a Sant Domingo on tenien lloc els actes de fe i es col·locaven les gramalletes. La relació entre les dues institucions anà minvant a partir del , fins a la desaparició de la Inquisició el 1820.
La destrucció La llei de desamortització (1835) afectà la comunitat de dominicans que habitaven el convent: després d'abandonar l'edifici, va ser enderrocat el 1837, malgrat els intents de salvar-lo que hi hagué per part d'entitats com la Societat Econòmica Mallorquina d'Amics del País i els planys posteriors: a tall d'exemple, Josep Maria Quadrado publicà el 1841 un poema en castellà sobre la destrucció del convent, en el qual qualifica les ruïnes de «mancha de la ciudad», acusa els perpetradors de «vándalos» i atribueix els fets a «el hacha mercenaria», alhora que suggereix que s'hauria pogut salvar reutilitzat com a teatre o fòrum; al seu torn, el viatger , qui visità l'illa el 1839, dos anys després de l'enderrocament, afirma que «la seva demolició va causar un profund sentiment als antiquaris i als amants de les belles arts», i es plany de les «vegades que he anat enmig d'aquells enderrocs per remoure fragments de columna, trossos de marbre i blasons sepulcrals».
El ràpid esbucament del conjunt (es va fer en menys d'un mes) va ser motivat, a part de les qüestions polítiques, per interessos especulatius i per la relació que havia tengut l'orde dominicana amb la Inquisició. Solament se salvaren béns mobles i qualque element constructiu: es traslladaren sepulcres (com el del cardenal Nicolau Rossell i el del marquès de la Romana) a la Seu, i es repartiren altres peces artístiques i objectes de culte per diferents esglésies de Mallorca, notablement l'orgue rococó, però moltes d'altres es vengueren: les campanes acabaren a Amèrica, molts de quadres es vengueren arreu del món. Dels edificis del complex conventual solament romanen restes dels soterranis: sòcols, columnes i arcs en oficines i despatxos privats sota el carrer de Conquistador, amb entrada per la costa de Sant Domingo, preservats després d'una reforma recent. De les poques imatges que en resten hi ha un gravat del portal principal, d'Alzina i Muntaner, i un altre gravat de les restes del convent, de Laurenç.
El 1972 els dominicans s'establiren de nou en un altre indret de Palma. Al solar que restà després de l'enderrocament, s'hi construí l'edifici que fou seu del Cercle Mallorquí (1851-1981) i, del 1983 ençà, del Parlament Balear.
Referències
Bibliografia complementària
Domingo Palma