La Gran Companyia Catalana (oficialment en ; dita igualment Magna Societas Catalanorum) fou una companyia de mercenaris creada el 1303 per Roger de Flor i formada majoritàriament per almogàvers catalans i aragonesos veterans de la Guerra de Sicília.
La Gran Companyia arribà a ésser formada per vora 6.500 almogàvers i va ser contractada l'any 1303 per l'emperador Andrònic II Paleòleg per lluitar contra els turcs otomans que amenaçaven l'Imperi Romà d'Orient. El 1305, després de dos anys de victorioses campanyes contra els turcs, el fill de l'emperador romà d'Orient ordenà l'assassinat de Roger de Flor i l'extermini de la Companyia; malgrat perdre el seu capitost i gran quantitat dels seus efectius, la Companyia sobrevisqué i es feu forta a la regió de Tràcia, d'on declarà la guerra contra l'Imperi Romà d'Orient en l'anomenada Venjança Catalana. Durant dos anys la host almogàver es lliurà a una guerra de devastació i desolació del territori romà d'Orient. La Gran Companyia visqué aleshores un període de confrontació interna provocat per les disputes pel lideratge i els interessos de les potències estrangeres per tal d'assolir-ne el control. Després d'aquest període de confrontació interna, la Gran Companyia abandonà la Tràcia i es desplaçà cap a Grècia on fou contractada pel Duc d'Atenes; finit el servei, aquest no els volgué pagar allò que havien acordat, i la Companyia declarà la guerra al duc, que fou derrotat en la batalla del Cefís. La Companyia prengué el control del Ducat d'Atenes, i amplià posteriorment els seus dominis fins a la Neopàtria, on s'establiren com a senyors feudals. Ambdós ducats restaren en mans de la Gran Companyia durant aproximadament un segle.
Fonts Per poder conèixer els fets militars viscuts per la Companyia Catalana d'Orient a l'Imperi Romà d'Orient, la font bàsica d'informació és la Crònica escrita per Ramon Muntaner (1265-1336) entre els anys 1325 i 1329. La crònica explica els fets des de l'engendrament de Jaume I d'Aragó (1207) fins a la coronació d'Alfons III (1328). Per als regnats de Jaume el Conqueridor i el Pere el Gran, Ramon Muntaner es basà en cròniques anteriors a la seva vida. La part central de la seva crònica però, descriu els fets que li foren coetanis: els regnats d'Alfons II (1285-1291) i de Jaume II d'Aragó (1291-1327), de Jaume II de Mallorca (1276-1311), i de Frederic II de Sicília (1295-1337). Ramon Muntaner va participar com a militar en moltes de les batalles que descriu i fou el Mestre Racional de la Companyia Catalana d'Orient entre els anys 1303 i 1307. Carregada de dades històriques, la Crònica de Ramon Muntaner és un element imprescindible per a analitzar aquest període de la història politicomilitar de la Corona d'Aragó, de la Corona de Mallorca i del Regne de Sicília, així com de les batalles hagudes per la companyia de mercenaris almogàvers en terres de l'Imperi Romà d'Orient.
Per altra banda, els historiadors grecs Jordi Paquimeres i Nicèfor Gregoràs deixaren en les seves cròniques la visió romana d'Orient dels fets, sent editades les seves obres en la Patrologia Graeca. El fet de disposar de dues fonts coetànies als fets, com són l'obra de Ramon Muntaner i Jordi Paquimeres, redactades sota punts de vista diferents, la primera catalana i la segona romana d'Orient, permet donar fiabilitat a fets, que d'altra banda, podrien ser titllats de novel·lescs. No en va el record del pas dels catalans per l'orient mediterrani és recollit i recordat en força obres, tant històriques, com literàries i populars, al llarg dels segles.
És d'especial menció l'obra del Marquès d'Aitona, el valencià Francesc de Montcada i de Montcada (1586 -1635) qui, basant-se en l'obra de Ramon Muntaner, la contrastà amb les cròniques gregues de Paquimeres i Gregoràs aportant dades inèdites en l'obra Expedición de catalanes y aragoneses contra turcos y griegos, que fou publicada el 1623. També cal fer especial menció a l'obra d'Antoni Rubió i Lluch (1856-1937) i en especial al Diplomatari de l'Orient català (1301-1409), publicat l'any 1947, en el que es recullen gran part dels documents relacionats amb la companyia catalana i els Ducats d'Atenes i Neopàtria sota dominació Catalana.
Situació geopolítica de la Mediterrània Oriental L'Imperi Romà d'Orient des del fins al
miniatura|Mapa de l'Imperi Romà d'Orient el 1025 Després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident sota les hordes bàrbares l'any 476, la part oriental de l'Imperi Romà, de cultura eminentment grega, sobrevisqué; és el que s'ha anomenat Imperi Romà d'Orient.Conegut igualment pel nom anacrònic de Imperi Bizantí. Després d'un període de dos segles en què els emperadors tractaren de reconquerir els territoris perduts a Occident a mans dels bàrbars, a partir del l'Imperi Romà d'Orient caigué en un període de decadència. Al visqué un segon període de renaixement però a partir del s'inicià un nou període de crisis a causa de la invasió islàmica dels turcs seljúcides que culminà en la derrota de la batalla de Mantziciert. A Occident, entre el 1060 i el 1076, els normands van expulsar els romans d'Orient d'Itàlia i pocs anys després, la Primera Croada, patrocinada des de l'Occident Catòlic i que teòricament havia de defensar l'Imperi Romà d'Orient de confessió Ortodoxa, acabà amb l'establiment de diversos estats catòlics a Terra Santa. En la Tercera Croada, l'emperador Frederic Barbaroja es va plantejar ja obertament la conquesta de l'Imperi Romà d'Orient, però va ser la Quarta Croada la que va tenir un efecte més devastador sobre l'Imperi Romà d'Orient.
La Quarta Croada (1202 - 1204) fou promoguda pel papa Innocenci III amb la intenció originària d'alliberar Terra Santa a través d'una invasió d'Egipte. Per contra, l'abril de 1204, els croats occidentals catòlics acabaren conquerint Constantinoble, l'epicentre dels cristians ortodoxos i derrocant l'Imperi Romà d'Orient. La Quarta Croada fou l'acte final que segellà irremeiablement el Gran Cisma d'Orient entre l'Església Ortodoxa Oriental i Església Catòlica Romana d'Occident. La caiguda de Constantinoble en mans dels croats suposà la destrucció de l'Imperi Romà d'Orient i la creació de diversos ducats francs catòlics (també anomenats estats llatins): Imperi Llatí, amb els estats vassalls Regne de Tessalònica, Principat d'Acaia, Ducat d'Atenes i Ducat de Demòtica. Les províncies romanes d'Orient que pogueren resistir la conquesta dels francs es convertiren en estats grecs ortodoxos independents, donant lloc a l'aparició de l'Imperi de Nicea, el Despotat de l'Epir, l'Imperi de Trebisonda i el Despotat de Sinope. D'entre aquests estats grecs ortodoxos, l'Imperi de Nicea, controlat per la Dinastia dels Paleòlegs, va aconseguir destruir l'Imperi Llatí i reconquerir l'antiga capital imperial Constantinoble l'any 1261, proclamant a partir d'aleshores el restabliment de l'Imperi Romà d'Orient sota la dinastia dels Paleòlegs.
Per contra, ja el mateix 1261 un nou avenç dels turcs va reduir considerablement els dominis de l'imperi a Anatòlia; d'altra banda, als Balcans va haver de competir amb els estats grecs i llatins que havien sorgit arran de la conquesta de Constantinoble el 1204; finalment, a la Mediterrània, la superioritat naval veneciana deixava poques opcions a un cada volta més debilitat Imperi Romà d'Orient. La dinastia imperial dels Paleòleg realitzava tots els esforços possibles per mantenir l'imperi, però no tan sols s'havia d'enfrontar a les múltiples amenaces exteriors, sinó que alhora els complots per derrocar la seva dinastia se succeïen. Per això, els Paleòleg cercaren ajut a l'exterior, recolzant-se inicialment en la República de Gènova.
La Casa d'Anjou i la presència dels francs a Grècia
miniatura|Carles I d'Anjou El 1267, mitjançant el Tractat de Viterbo, Carles I d'Anjou, germà del rei Lluís IX de França, aconseguí els drets dels estats francs catòlics de Grècia per reconquerir novament Constantinoble pactant una aliança entre el papa Martí IV, Balduí II de Constantinoble, i la República de Venècia. El 1269 l'emperador romà d'Orient Miquel VIII Paleòleg es va avançar a Carles I d'Anjou i atacà l'aliat del francès, Joan de Tessàlia. Els romans d'Orient marxaren contra Joan de Tessàlia però foren derrotats (1271) i el tessali va avançar cap a Constantinoble. Aleshores els romans d'Orient van ocupar Negrepont (Eubea) i van destruir la flota de Joan de Tessàlia, de manera que les tropes d'aquest es van haver de retirar.
miniatura|esquerra|Miquel VIII Paleòleg Aquest enfrontament fou tan sols el preludi de la croada general que preparava la Casa d'Anjou contra Constantinoble. Davant el fracassat intent militar per aturar-la, l'emperador romà d'Orient Miquel VIII Paleòleg va tractar d'evitar-la amb la promesa d'acabar amb el Cisma d'Orient, enviant Vec (Veccus) i altres eclesiàstics a un concili que es va fer a Lió el 1274, on es va proclamar la unió i la submissió de l'església grega al Sant Pare de Roma. Però aquesta unió fou de fet boicotejada pel clergat i la població grega, de manera que l'emperador romà d'Orient Miquel VIII Paleòleg va deposar el patriarca Josep que s'oposava a la unió i va nomenar Vec; els opositors a la unió foren castigats severament i tot Grècia va estar un temps en commoció religiosa., P.370
Transcorreguts 13 anys des de la signatura del Tractat de Viterbo, la reconquesta de Constantinoble encara no s'havia produït; l'antic emperador derrocat pels romans d'Orient Balduí II de Constantinoble va morir el 1273, de manera que els drets sobre Constantinoble recaigueren en el seu fill Felip (nominalment Felip I emperador llatí); s'intentà una nova ofensiva contra els romans d'Orient, aquest cop amb les tropes franques sota el comandament de Soliman Rossi, un cavaller francès que va entrar a l'Imperi pel nord i es va trobar amb els grecs a Belgrad; els grecs, comandants pel domèstic Tarcaniota, van aconseguir derrotar els francs en una sagnant batalla el 1281., PP.363-364 A fi d'evitar qualsevol altre intent de reconquesta de Constantinoble per part de la Casa d'Anjou, l'emperador romà d'Orient Miquel VIII Paleòleg va prendre la decisió de donar suport al rei Pere II el Gran, enfrontat també a la Casa d'Anjou pel domini de Sicília; amb aquesta estratègia, Miquel VIII Paleòleg equipà una flota que donà suport a les tropes catalanes i aragoneses en la seva lluita contra els francesos a la Guerra de Sicília. Poc després, l'emperador Miquel VIII Paleòleg va morir, l'11 de desembre del 1282, als 58 anys. Li va succeir el seu fill Andrònic II Paleòleg.
La invasió turca i els emirats islàmics
miniatura|El Soldanat de Rum assentat en els territoris conquerits a l'Imperi Romà d'Orient Els turcs Oghuz foren una horda o federació de tribus turques seminòmades de l'Àsia central establerta entre la mar Càspia i el mar d'Aral. Practicants del xamanisme, a partir del el clan turc dels seljúcides se'n separà i, convertits a l'islam, envaïren Pèrsia on fundaren l'Imperi Seljúcida. L'any 1071 els seljúcides derrotaren l'Imperi Romà d'Orient en la batalla de Mantziciert i en les terres conquerides a Anatòlia hi fundaren el Soldanat de Rum. A partir d'aleshores, els seljúcides afavoriren la immigració des de l'Àsia central d'altres tribus de turcs Oghuz per tal que colonitzessin Anatòlia i poder assentar-les a les zones fronteres (marques) amb l'Imperi Romà d'Orient, evitant així qualsevol contraatac romà d'Orient i consolidant-hi la islamització. El cap de la zona fronterera (marques) rebé la denominació de bei, i les tribus turques, liderades pels beis respectius, rebien ajut militar i financer dels seljúcides en cas d'atac romà d'Orient. Però el 1243 els mongols derrotaren els seljúcides en la batalla de Köse Dağ, i a partir d'aleshores els beis començaren a declarar-se independents donant lloc a la creació de beilicats.