miniatura|Veneració a sant Corrado en un altar a Sicília La veneració és un acte de culte que els creients de la majoria de religions fan cap als sants o persones que estan en procés de canonització. Els àngels reben una veneració similar en moltes religions. El terme venerar, filològicament deriva del terme llatí venerare, que vol dir tractar amb reverència i respecte. Generalment la veneració dels sants es practica, de manera formal o informal, per part dels creients de totes les religions, com els cristians, els jueus,"La veneració dels sants és un fenomen universal. Totes les creences monoteistes i politeistes contenen la veneració en algun aspecte... " els hinduistes, els musulmans. i els budistes.
Dins del cristianisme, la veneració té característiques particulars en cada branca cristiana, però totes tenen algun procediment per a dur a terme la canonització i glorificació dels seus membres. En diverses branques cristianes la veneració es manifesta exteriorment amb una inclinació del cap en senyal de respecte o bé fent el senyal de la creu al davant d'unes determinades relíquies, una escultura o una icona d'un sant. També es pot manifestar la veneració fent un pelegrinatge a indrets associats amb sants. Els iconoclastes consideren que la veneració és una heretgia.
Els jueus no fan cap reconeixement formal als sants, però mostren un gran respecte pels seus herois i màrtirs. En algunes regions, com per exemple al Marroc, hi ha una llarga tradició de veneració als sants.
L'hinduisme també manifesta una veneració als sants als gurús i mestres de santedat, tant vius com morts. Inclouen el culte litúrgic oficial dels sants amb una classificació dels graus de santedat.
A l'Islam, la veneració dels sants és practicat per la secta xiïta i l'anomenat sufisme, i en moltes parts del sud-est d'Àsia, juntament amb tradicions locals. En canvi hi ha altres sectes com el sunnisme, que no en volen sentir a parlar.
Budisme En les principals tradicions budistes, el Theravada i el Mahayana, les persones que han assolit un grau elevat d'il·luminació són reconegudes com a arhats. El budisme mahayana posa un èmfasi especial en la capacitat dels sants d'ajudar la gent corrent en el camí cap a la il·luminació. Els qui han assolit la il·luminació però han ajornat la seva pròpia il·luminació completa per ajudar els altres reben el nom de bodhisattves. El budisme mahayana disposa de pràctiques litúrgiques formals per venerar els sants, així com de nivells de santedat molt específics. Els seguidors del budisme tibetà veneren com a sants els lames especialment sagrats, com ara el dalai-lama.
Cristianisme La veneració de les persones considerades santes va començar durant el cristianisme primitiu, i els màrtirs foren els primers a rebre un honor especial. La commemoració oficial dels sants a les esglésies començà ja al segle I. Pau l'Apòstol esmentà diversos sants pel seu nom en els seus escrits.Nota: Pau no utilitza realment el títol de «sant» davant de cap nom, sinó que es refereix en general a tots els cristians com a sants a Romans 15:25. El Nou Testament també es refereix a persones martiritzades, com Esteve, i a homes justos, com Simeó a Lluc 2:25. A les catacumbes es crearen icones que representaven sants. L'Església Ortodoxa de l'Imperi Romà d'Orient començà molt aviat la commemoració litúrgica, i fins i tot a Roma aquesta pràctica està documentada al segle III. Amb el temps, aquest honor també es començà a concedir als cristians que havien dut una vida de santedat. Les diferents denominacions veneren i determinen els sants de maneres diferents, i algunes disposen d'un procés formal de beatificació o glorificació.
Latria, hiperdulia, protodulia i dulia Des de fa molt de temps, els teòlegs cristians han adoptat el terme latria per designar el tipus de culte que només correspon a Déu, i els termes dulia i proskynesis per a la veneració concedida als àngels, els sants, les relíquies i les icones.
Les teologies catòlica i ortodoxa oriental també inclouen el terme hiperdulia, que designa la veneració concedida a la Verge Maria. Alguns teòlegs introduïren un altre terme per al seu espòs, sant Josep, anomenat protodulia, però aquesta distinció no ha estat adoptada de manera tan general en la terminologia com la hiperdulia. El Doctor de l'Església Tomàs d'Aquino especifica que la hiperdulia és el mateix tipus de veneració que la dulia, però concedida en un grau superior; totes dues continuen sent diferents de la latria.
Catolicisme miniatura|Tomba de sant Antoni a Pàdua miniatura|Cova del Sant Hermano Pedro a Tenerife, Espanya; és un exemple de veneració d'un lloc relacionat amb un sant miniatura|Relíquies de sant Joan Baptista de La Salle a Roma
En el catolicisme, la veneració és una mena d'honor diferent del culte veritable o adoració, que només correspon a Déu. Segons Mark Miravalle, de la Universitat Franciscana de Steubenville, el mot anglès worship s'ha associat tant amb la veneració com amb l'adoració:
Tal com explicà Tomàs d'Aquino, l'adoració, coneguda com a latria en la teologia clàssica, és el culte i l'homenatge que correspon oferir únicament a Déu. És la manifestació de submissió i el reconeixement de dependència que es mostren adequadament davant l'excel·lència d'una persona divina increada i el seu domini absolut. És el culte al creador que només Déu mereix.
La veneració, coneguda com a dulia en la teologia clàssica, és l'honor i la reverència que corresponen a l'excel·lència d'una persona creada. L'excel·lència manifestada pels éssers creats també mereix reconeixement i honor.
Històricament, les escoles de teologia han utilitzat el terme «culte» com un terme general que incloïa tant l'adoració com la veneració. Distingien entre «culte d'adoració» i «culte de veneració». El mot «culte», d'una manera semblant a l'ús tradicional del terme litúrgic «culte», no era sinònim d'adoració, sinó que es podia emprar per introduir tant l'adoració com la veneració. Per això, les fonts catòliques de vegades utilitzen el terme «culte» no pas per indicar adoració, sinó únicament el culte de veneració concedit a Maria i als sants.
Segons el Catecisme de l'Església Catòlica:
El Catecisme Romà conté una exposició més extensa sobre l'honor i la invocació dels sants.The Catechism of the Council of Trent, part 3: «The First Commandment», § 245–246, «The Honour and Invocation of the Saints»
La tradició catòlica disposa d'una filosofia ben establerta sobre la veneració de Maria mitjançant la mariologia, amb institucions pontifícies com el Marianum, dedicades específicament a aquesta disciplina.
Segons la doctrina de l'Església Catòlica, a més del dogma de la maternitat divina de Maria,«Divine Maternity Dogma». Father Denis Vincent Wiseman, OP, 19 de juliol de 2002. Consultat el 3 de juny de 2021. https://udayton.edu/imri/mary/d/divine-maternity-dogma.php la Mare de Déu, la Theotokos, és objecte de tres dogmes marians més:
La Immaculada Concepció —absència del pecat original per la gràcia de Déu—. La virginitat perpètua —abans, durant i després del naixement de Jesús, fins a la seva assumpció—. L'Assumpció —en cos i ànima al cel—.
El fonament teològic de la protodulia es basa en diversos documents pontificis i en la llarga tradició de l'Església:
El papa Pius IX proclamà sant Josep patró de l'Església universal el 1870. El papa Lleó XIII destacà el paper especial de sant Josep dins l'Església en l'encíclica Quamquam pluries de 1889, en la qual demanava que se li professés una devoció més gran. El papa Pius XII reafirmà aquesta devoció instituint la festivitat de sant Josep Obrer el 1955.
A l'Església Catòlica hi ha moltes formes diferents de veneració dels sants, com ara els pelegrinatges a la tomba de sant Pere —al Vaticà—, la basílica de Sant Antoni de Pàdua —a Itàlia—, la catedral de Santiago de Compostel·la —a Espanya— o l'Basílica del Sant Sepulcre —a Israel—. També és habitual pelegrinar a llocs relacionats amb la vida d'un sant, com la Cova del Sant Hermano Pedro —a Espanya—, la Cova de l'Apocalipsi —a Grècia— o l'església d'Aya Tekla —a Turquia—. Igualment es veneren imatges i relíquies, com les del Senyor dels Miracles al Perú, la Mare de Déu de Guadalupe i Judes Tadeu a Mèxic, la Santa Dextra a Hongria o el Reliquiari dels Reis Mags a Alemanya.
Sense esmentar explícitament la paraula «hiperdulia», la constitució dogmàtica Lumen gentium del Concili Vaticà II afirma:
Sant Josep és esmentat en un passatge singular:
Esglésies ortodoxes orientals En el servei litúrgic de l'Església Ortodoxa Siríaca, l'avemaria es recita com a pregària introductòria després del parenostre i abans de l'entrada del sacerdot al presbiteri. Probablement, el nom de la benaurada Verge Maria també s'ha utilitzat per a la consagració dels altars, per damunt del nom de tots els altres sants.
Església Ortodoxa A l'Església Ortodoxa, la veneració dels sants és un element important del culte. La majoria de celebracions acaben amb les paraules «Santíssima Theotokos, salva'ns!», i utilitzen troparis i kontàkions per venerar el sant del dia. Aquesta pràctica de venerar els sants tant mitjançant lloances com per mitjà de les seves icones és defensada al llibre de Joan Damascè On Holy Images i fou objecte del Segon Concili de Nicea.
Protestantisme anisme evangèlic i anglicanisme El luteranisme evangèlic i determinades formes d'anglicanisme permeten la veneració dels sants d'una manera semblant al catolicisme. Al llarg de l'any litúrgic, les esglésies luteranes i anglicanes commemoren festivitats que honoren els sants. També es dediquen esglésies als sants.
Cristianisme reformat i metodisme A les esglésies reformades, la veneració és considerada de vegades equivalent al pecat d'idolatria, mentre que la pràctica relacionada de la canonització és considerada equivalent a l'heretgia de l'apoteosi. La teologia reformada acostuma a negar que es pugui establir cap distinció real entre la veneració i el culte, i sosté que la pràctica de la veneració distreu l'ànima cristiana del seu objecte veritable, el culte a Déu. A la seva obra La institució de la religió cristiana, Joan Calví escrigué que «la distinció entre allò que s'anomena dulia i latria fou inventada precisament amb la finalitat de permetre que es concedissin honors divins als àngels i als homes morts amb una impunitat aparent».
Bíblia Pel que fa a la veneració de les relíquies dels sants, s'esmenten sovint dos passatges:
«Una vegada, mentre uns israelites enterraven un home, van veure de sobte una banda de guerrillers i van llançar el cadàver a la tomba d'Eliseu. Tan bon punt el mort va tocar els ossos d'Eliseu, va recobrar la vida i es posà dret.» (2 Reis 13:21, NVI).
«Déu obrava per mitjà de Pau miracles extraordinaris, fins al punt que posaven damunt els malalts mocadors i davantals que havien estat en contacte amb ell, i les malalties desapareixien i els esperits malignes en sortien.» (Fets 19:11-12, NVI).
El deuterocanònic Llibre del Siràcida també tracta breument la veneració de la memòria dels patriarques i els profetes: «Fem ara l'elogi dels homes il·lustres, dels nostres pares, cadascun segons la seva generació» (44:1), i «el seu nom perdura per sempre; la glòria dels homes sants roman en els seus descendents» (44:15).Oremus: Ecclesiasticus 44:1-10
Defensa Sant Agustí, sant Ambròs i altres autors relaten miracles que es produïren a les tombes de sant Esteve, sant Fèlix, sant Gervasi i molts altres en temps posteriors als relats bíblics. Aquests esdeveniments miraculosos són considerats manifestacions del favor diví envers la veneració de les relíquies.
Hinduisme