miniatura|Imatge de satèl·lit de Catalunya La geografia de Catalunya descriu el relleu i com afecta aquest a les relacions humanes (comerç, demografia, transport) que s'estableixen sobre el territori de Catalunya, en el sentit de la comunitat autònoma, té una superfície aproximada de 32.000 km². Limita al nord amb els estats d'Andorra (65,3 km) i França—el Departament dels Pirineus Orientals—(315 km), a l'oest amb la comunitat autònoma d'Aragó (359,9 km), al sud amb el País Valencià (52,9 km) i a l'est amb la mar Mediterrània. La seva situació geogràfica ha afavorit, des de temps medievals, una relació propera i intensa amb la resta dels països mediterranis i alhora amb l'Europa continental.
Aproximadament el 28,7% del sòl de Catalunya es dedica als conreus; el 15,7% són prats i pastures, l'1% correspon a rius; el 43,4% a boscos, el 6,7% a àrees urbanes o urbanitzables, i el 4,6% a altres activitats no especificades.
Catalunya té una diversitat geogràfica molt marcada, tenint en compte la superfície relativament petita del seu territori. La geografia està condicionada pel litoral mediterrani, aquest, amb 580 quilòmetres de costa, i les grans unitats de relleu dels Pirineus al nord. El relleu català presenta, a grans trets, tres unitats morfoestructurals generals:El Relleu, "Grup Enciclopèdia Catalana". [Data de consulta: 26 de desembre, 2007] els Pirineus: la formació muntanyosa que connecta la península Ibèrica amb el territori continental europeu, i situats al nord de Catalunya; el Sistema Mediterrani Català o les Serralades Costaneres Catalanes: una alternança d'elevacions i planes paral·leles a la costa mediterrània; i la Depressió Central Catalana: unitat estructural que configura el sector oriental de la Vall de l'Ebre. miniatura|Els Encantats, dos pics emblemàtics dels Pirineus i l'estany de Sant Maurici Se situa al centre de Catalunya.miniatura|Montserrat Els Pirineus catalans representen gairebé la meitat, en longitud, de tot el Pirineu, ja que s'estén per més de 200 km. Tradicionalment, es diferencia el Pirineu axial —la serralada principal— del Prepirineu, situat a migjorn i que són formacions muntanyoses paral·leles a la serralada principal però amb altituds menors, menys escarpades i d'una formació geològica diferent. Ambdues unitats són més amples a ponent que no pas a llevant, on es presenten els pics més elevats. L'elevació més alta de Catalunya, que es troba al nord de la comarca del Pallars Sobirà, és la Pica d'Estats amb 3.143 m. Al Preprineu hi destaquen diverses serralades com la Serra del Cadí o el Pedraforca.
El Sistema Mediterrani Català té la seva base en dues serralades més o menys paral·leles a la costa, en una orientació de nord-est a sud-oest. Aquestes dues serralades són la Serralada Litoral i la Serralada Prelitoral. La Serralada Litoral és de menor extensió i amb altituds menors, mentre que la Serralada Prelitoral és major tant en extensió com en altitud. Dins el sistema es troben una sèrie de terres planes, les entitats majors de les quals formen la Depressió Litoral i la Depressió Prelitoral. La Depressió Litoral se situa a l'est de la Serralada Prelitoral cap a la costa. La Depressió Prelitoral, per contra, se situa a l'interior, entre les dues serralades, i constitueix la base de les terres planes del Vallès i el Penedès. Altres planes majors són la Depressió de la Selva i la plana de l'Empordà, majoritàriament a les comarques de la Selva i l'Alt i el Baix Empordà respectivament. Finalment, el Sistema també inclou la Serralada Transversal i el Subpirineu,Jordi Sacasas i Lluís, Geografía de Catalunya, Publicacions L'Abadia de Montserrat. que són formacions tardanes al nord de la Serralada Prelitoral i amb contacte amb els Pirineus i Prepirineus que originen altituds mitjanes i, en el cas de la primera, volcans a l'àrea de la Garrotxa.
La Depressió Central Catalana és una plana situada entre els Pirineus i la Serralada Prelitoral. Les comarques del sud de la província de Lleida i les centrals de Barcelona ocupen aquest territori. Les terres de la Depressió se situen entre els 200 i els 600 m d'altitud. Les planes i les aigües que descendeixen dels Pirineus han fet que el territori sigui fèrtil pels camps de conreu i s'hi han construït nombrosos canals d'irrigació.
Administració
esquerra|miniatura|Divisió comarcal de Catalunya Catalunya disposa de diversos nivells administratius locals. S'ha disposat la divisió en municipis i províncies des de la divisió territorial d'Espanya de 1833, amb variacions, generalment fusions de municipis especialment en aquells llocs on el despoblament ha estat una força demogràfica important. Les províncies de Catalunya són quatre: Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. Tanmateix a causa del creixent guany en autogovern les administracions locals pròpies de Catalunya han afavorit l'establiment d'altres nivells administratius més concordes amb la gestió d'aquesta administració. Així s'estableix la divisió comarcal de 1936, que establia 38 comarques, augmentada posteriorment als anys vuitanta fins a 41. A l'any 2015 queda legalment constituïda la comarca del Moianès segons la disposició addicional segona de la llei de 23 d'abril, augmentant a 42 les comarques que formen el territori català.Tant les comarques com les províncies afavoreixen la creació de capitals, centres d'atracció de les administracions, per bé que la immensa majoria responen alhora a un rerefons històric. Així mateix existeixen aspiracions per l'establiment de vegueries i noves comarques amb significació administrativa (p. ex.: Lluçanès i Montserratí), per bé que aquestes encara no s'han concretat amb acords políticoadministratius ferms.
Geologia miniatura|esquerra|Principals unitats geològiques del territori català L'actual estat geològic de Catalunya pot començar a descriure's des dels primers grans canvis del Paleozoic. Inicialment el territori formava part d'una conca oceànica en la qual, per repòs orogènic, es dipositaven materials sedimentaris fins i argilencs. El desenvolupament de plegaments variscos va determinar una sedimentació més irregular que posteriorment va produir l'emersió (de baixa altura) de diverses àrees d'orientació nord-oest-sud-est com el massís de l'Ebre (actual Depressió Central Catalana) i el massís catalanobalear, que van sorgir al final de l'era. Els materials sedimentats de l'època es van transformar en gneis, esquist i pissarra que aflora avui dia en la meitat nord de les serralades litorals i dels Pirineus axials.
miniatura|Pirineus en el Ripollès
L'era mesozoica va cobrir de nou les àrees emergides durant l'era anterior, la qual cosa va provocar una sedimentació tranquil·la sota el mar, generant gran quantitat de material calcari. Avui dia aquest material es troba en la meitat sud de les serralades litorals i en el Prepirineu.
A l'inici de la següent era, la cenozoica, les plaques tectòniques euroasiàtica i africana prenen contacte i suaument comença a elevar-se un dors de plecs i serres mitjançant orogènesi alpina que donarà lloc, entre d'altres, als Pirineus. Aquesta embranzida incideix també en el moviment del massís catalanobalear cap al Sud-oest, cobrint el massís de l'Ebre, encara submergit, la qual cosa va generant que es vagin dipositant materials que donaran lloc a la futura Depressió Central Catalana. En la línia de costa s'acumulen conglomerats dipositats pels rius i que donaran lloc a les elevacions destacades dels massissos de Montserrat, Sant Llorenç del Munt, etc. Mentre, cap a l'interior de la conca s'acumulen sorres i argiles que donaran lloc al gres. En tancar-se el massís de L'Ebre, en forma de golf, es va originar un gran llac salat. Les seves aigües van ser exposades a una intensa evaporació que finalment van donar lloc a grans dipòsits salins dels quals fins fa poc encara s'extreia sal a Súria i Cardona. La segona meitat de l'era va erosionar per descompressió gran part del massís catalanobalear, romanent en una estreta línia que conformen la depressió prelitoral, el pla de la Cerdanya, de l'Empordà, etc. Al final del període, els moviments alpins incideixen en el sorgiment de volcans a la zona d'Olot que perduraran fins al Quaternari i les glaceres dels Pirineus acaben per conformar el territori.
Usos del sòl
miniatura|Mapa de Catalunya mostrant els usos del sòl el 2002. Malgrat la població i la industrialització de Catalunya, bona part del sòl es conserva intacte a la mà de l'home. El paisatge forestal es distribueix per 18.257 km² (2002), i s'aprecia especialment a les zones muntanyenques del nord i la costa. Això inclou boscos clars i espessos (esclerofil·les, caducifolis i aciculifolis) així com la vegetació de zones humides. Aquests boscos ocupen el 56,8% de la superfície catalana. Per extensió, la següent coberta l'ocupen els cultius, estenent-se pel 32,5% del territori (10.448 km²). D'aquests, destaca l'agricultura de secà (7.069 km²), estès per moltes comarques i sent característics de la Segarra, Solsonès, Bages i Anoia entre d'altres. El cultiu de fruita de secà s'estén principalment pel sud de Ponent i les Terres de l'Ebre. Respecte a la vinya, les vinyes s'estenien aquest any per 769 km², principalment en el Penedès. L'extensió del regadiu és més restringit (2.611 km²) i es distribueix principalment pel Segrià, Pla d'Urgell i voltants, sobretot mitjançant els nombrosos canals d'irrigació, així com el Delta de l'Ebre, i en menor mesura, a l'Empordà, la Cerdanya i a la costa de Barcelona. El cultiu d'arbres fruiters per regadiu és menys extens, i es produeix especialment en el Segrià i el Camp de Tarragona.
La presència humana tenia el 2002 una extensió de 1.520 km² (un 4,7% del territori català) i es concentra, en general, a la costa, especialment a l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Destaca l'extensió de les urbanitzacions, superior al dels nuclis urbans, i posteriorment l'àrea destinada a l'ús industrial i comercial (229 km²).
Finalment, el terreny inutilitzat o inservible constituïa un 5,4% (1.740 km²) i s'estenia principalment pels cims pirinencs en forma de vegetació rasa o prat. La superfície ocupada per les aigües (de rius, llacs o preses) era de 150,5 km², només un 0,5% de la superfície catalana.
Hidrografia
miniatura|L'Ebre a Miravet. miniatura|Riu Foix. miniatura|Estany de Banyoles. miniatura|El riu Fluvià a prop d'Olot. Gairebé la totalitat de Catalunya drena cap a la conca mediterrània. La xarxa hidrogràfica catalana està integrada per dues conques hidrogràfiques importants, la de l'Ebre (gestionada per la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre) i les conques internes de Catalunya (gestionada per l'Agència Catalana de l'Aigua), d'una grandària similar sobre el territori (15.038 km² –46,84%– i 16.513 km² –51,43%– respectivament), totes desguassant al Mediterrani. A més, hi ha la conca de la Garona que desemboca a l'oceà Atlàntic.
La xarxa hidrogràfica es divideix en dos sectors, un de vessant occidental o de l'Ebre i un de vessant oriental format per rius menors que desemboquen al Mediterrani al llarg del litoral català. A Catalunya hi ha, a més a més, una relativa riquesa d'aigües subterrànies, tot i que també existeix la desigualtat entre comarques, atesa l'estructura geològica complexa del territori. Prop dels cims dels Pirineus catalans hi ha molts estanys petits, formats per circs glacials reomplerts d'aigua. Els grans embassaments d'aigua són escassos - el major n'és el de Banyoles - per bé que la creació de pantans ha desenvolupat una xarxa de reservoris d'aigua per tal de garantir l'abastiment d'aigua potable i reduir l'efecte de les riuades (p. ex.: el sistema Sau - Susqueda).