miniatura|El divertimento en el estava compost per a petites agrupacions. miniatura|Divertissement continua fent-se servir en ballet miniatura|130px|Wolfgang Amadeus Mozart (1780). El divertimento és una forma musical que va ser molt popular durant el , composta per a un reduït nombre d'instruments. Els divertimentos acostumaven a mostrar un estil despreocupat i alegre (en italià: divertimento significa 'diversió'). En francès s'anomenava divertissement, i el seu plural en italià era divertimenti.

Descripció És una composició musical de forma similar a la suite, i igual que aquesta, estava formada per moviments de dansa, encara que més curts i simples, i més lliures en el seu conjunt. Coincideix amb la serenata, nocturn, o cassació, donant-los de vegades sense fer diferència un nom o un altre. El nombre de moviments que conté és variable, no està especificat, entre 5 i 9, encara que hi ha exemples de fins a 13 moviments. En coincidir la seva aparició amb el declivi de la suite, va prendre molts aspectes d'ella. Estava composta per a un nombre reduït d'instruments, de vegades únic instruments de vent, i també per a trios, quartets o quintets. Hi ha casos de divertimentos dedicats a instruments solistes o a orquestres de cambra.

De vegades també van constar per a música vocal amb acompanyament –com els divertimentos de Nicolas Bernier, 1718 - 1723–, o específicament per a instrument de tecla, que amb freqüència es van designar amb el nom de Partitas. Molts historiadors de la música consideren que Haydn va usar el divertimento com a figura de transició per a la fixació del quartet de corda a la seva forma clàssica i per a la sonata.

Composicions Luigi Boccherini va ser un dels primers compositors d'aquesta forma musical (Divertimenti per a flauta i cordes, KV. 461, 464-466 i 3 divertimenti per a 2 violins, flauta, viola, dos violoncels i contrabaix, Op. 16), però van ser Haydn i Mozart els qui més van utilitzar aquest tipus de composició.

Haydn va compondre desenes de divertimentos. Entre ells: Divertimento en do per a quintet de vent Divertimento per a cordes núm. 1 Divertimento per a viola d'amor, viola i violoncel Divertimento núm. 6 per a flauta, violí i violoncel.

Exemples de divertimentos de Mozart: Divertimentos KV 136, 137 i 138 Cinc divertiments KV 439b per a tres corni di bassetto Divertimento per a orquestra de corda en fa major Divertimento per a violí, viola i violoncel en mi bemoll major, K 563 Divertimento núm. 1 en fa major KV 213 Divertimento núm. 2 en si major KV 240 Divertimento núm. 3 en mi bemoll major KV 252 Divertimento núm. 4 en fa major KV 253 Divertimento núm. 5 en si major KV 270 per a dos oboès, dos fagots, i dos corns.

Durant el , aquesta forma va decaure amb gran rapidesa, encara que les reminiscències del divertimento van romandre, tímidament, entre alguns compositors de la primera època romàntica, com Beethoven i Schubert, però van ser fets aïllats i la realitat és que pràcticament va desaparèixer.

Al , alguns compositors han titulat les seves obres amb el rètol de divertimento, encara que amb diferències a la forma emprada durant el , com per exemple Béla Bartók (Divertimento per a orquestra de corda, 1939) Ígor Stravinski (Divertimento, 1943 amb revisió el 1949) Montsalvatge (3 divertimenti per a piano, 1940) César Guerra-Peixe (Divertimento núm. 2, 1947) Mestres-Quadreny (Divertimento La Ricarda, 1962) Marlos Nobre (Divertimento per a piano i orquestra, 1963). Hans Werner Henze (Divertimenti, música per a entreactes de la seva òpera Der Junge Lord, de 1964) Carles Santos (Divertimento núm. 1, 1977) Leonard Bernstein (Divertimento per a orquestra, 1980)

Referències

Bibliografia Diccionario de la música clásica (vol. 1). Barcelona: Plaza y Janés, 1991. . Honegger, Marc: Diccionario biográfico de los grandes compositores de la música. Madrid: Espasa-Calpe, 1994. .

Categoria:Formes musicals