Israel i l'analogia de l'apartheid és una comparació del tracte d'Israel als palestins amb el tracte de Sud-àfrica als no-blancs durant l'època de l'apartheid.
L'analogia l'han utilitzat estudiosos, investigadors de les Nacions Unides, grups de drets humans i crítics de la política israeliana, alguns dels quals també han acusat Israel de cometre el crim d'apartheid. Els crítics amb la política israeliana diuen que "un sistema de control" a la Cisjordània ocupada per Israel, i que inclou assentaments només per a jueus, el sistema d'identificació, carreteres separades per als ciutadans israelians i palestins, els punts de control militars, llei de matrimoni discriminatòria, el mur de Cisjordània, l'ús de palestins com a mà d'obra barata, els enclavaments palestins de Cisjordània, les desigualtats en infraestructures, drets legals i accés a la terra i als recursos entre els residents palestins i israelians als territoris ocupats per Israel, s'assembla a alguns aspectes del règim d'apartheid de Sud-àfrica, i que els elements de l'ocupació israeliana constitueixen formes de colonialisme i d'apartheid, que són contràries al dret internacional.Vegeu, per exemple: Dugard 2007, p. 3 i 23. Alguns comentaristes estenen l'analogia, o l'acusació, i inclouen als ciutadans àrabs d'Israel, i descriuen el seu estat de ciutadania com de segona classe.
Els opositors de l'analogia al·leguen que s'utilitza per deslegitimar Israel. Afirmen que Cisjordània i Gaza no són part de l'Israel sobirà. Tot i que el govern d'Israel regula fortament la lliure circulació interna dels palestins, són l'Autoritat Nacional Palestina i Hamàs, escollits en eleccions, qui regeixen aquests territoris, de manera que no es pot comparar amb les polítiques internes de la Sud-àfrica de l'apartheid. Pel que fa a la situació dins del mateix Israel, els crítics de l'analogia argumenten que Israel no pot ser anomenat un estat d'apartheid perquè, a diferència de les lleis racistes de l'apartheid de Sud-àfrica, la llei israeliana garanteix als ciutadans àrabs d'Israel els mateixos drets que als altres ciutadans israelians sense distinció de raça, religió o sexe. Tanmateix, d'altres creuen que si bé la llei israeliana no fa una distinció explícita entre categories de ciutadans, en els seus efectes i conseqüències que provoca sí que privilegia els ciutadans de l'estat que són jueus i discrimina els no-jueus, i en particular els àrabs.
Història de l'analogia El 1961, Hendrik Verwoerd, primer ministre de Sud-àfrica i arquitecte de les polítiques d'apartheid de Sud-àfrica, va desestimar un vot israelià contra l'apartheid de Sud-àfrica a les Nacions Unides, tot dient que "Israel no és coherent en la seva nova actitud antiapartheid... van prendre Israel als àrabs després que els àrabs hi visquessin durant mil anys. En això, estic d'acord amb ells. Israel, com Sud-àfrica, és un estat d'apartheid." És des de llavors que s'ha utilitzat l'analogia de l'apartheid en l'examen del conflicte israelià-palestí. El 1967, després de la Guerra dels Sis Dies, David Ben-Gurion va declarar que si Israel no aconseguia "lliurar-se dels territoris i la seva població àrab tan aviat com fos possible" es convertiria en un estat d'apartheid. A principis de la dècada de 1970, diverses revistes en llengua àrab de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina i el Front Popular per a l'Alliberament de Palestina van comparar les propostes israelianes d'una autonomia palestina a l'estratègia dels bantustans de Sud-àfrica. El 1979 el sociòleg palestí Elia Zureik va argumentar que, si bé Israel no era un estat d'apartheid de iure, la societat israeliana es caracteritzava per una forma latent d'apartheid.Zureik 1979, p. 16 (citat a Lyon 2011, p. 58): L'analogia va aparèixer amb certa freqüència en tant en escrits acadèmics com activistes durant els anys 80 i 90, quan Uri Davis, Meron Benvenisti, Richard Locke i Anthony Stewart van emprar l'analogia per descriure el tractament que Israel feia dels palestins. En la dècada de 1990, l'analogia va guanyar importància, després que Israel, com a resultat dels Acords d'Oslo, va concedir als palestins un autogovern limitat en la forma de l'Autoritat Nacional Palestina, i va establir un sistema de permisos i punts de control en els Territoris Palestins. L'analogia ha guanyat força addicional després que Israel construís el mur de Cisjordània. El 2013 l'analogia entre Cisjordània i els Bantustans de la Sud-àfrica en l'època d'apartheid va ser àmpliament tractada en els cercles internacionals. També als Estats Units, on anteriorment la noció havia estat tabú, l'acció el govern d'Israel sobre els territoris ocupats va ser cada vegada més sovint comparada amb l'apartheid.
Anàlisi d'Adam i Moodley Heribert Adam de la Simon Fraser University i Kogila Moodley de la University of British Columbia, al seu extens estudi Buscant Mandela: Fent la pau entre israelians i palestins (original en anglès: Seeking Mandela: Peacemaking Between Israelis and Palestinians), apliquen les lliçons apreses a Sud-àfrica per a la resolució del conflicte palestino-israelià.
Adam i Moodley divideixen els comentaristes acadèmics i periodístics sobre aquest tema en tres grups: La majoria, que estan indignats per la simple analogia, i deploren el que consideren objectius propagandístics. Defensors de la idea "Israel és apartheid", que inclou la majoria dels palestins, molts acadèmics del Tercer Món, així com diversos jueus postsionistes que de manera idealista prediuen una solució sud-africana d'un estat comú o binacional. Un tercer grup, que veu tant similituds com diferències, i que mira cap a la història de Sud-àfrica buscant orientació per a arribar a la resolució del conflicte entre Israel i els palestins.
En part, argumenten analistes com Adam i Moodley, aquesta controvèrsia sobre la terminologia sorgeix perquè Israel com a estat és únic a la regió. Israel és percebut com una democràcia occidental i hi ha per tant la tendència a què sigui jutjat segons els estàndards d'un estat d'aquest tipus. Els comentaristes occidentals, a més, poden sentir "una major afinitat amb un sistema de govern amb una mentalitat similar que amb un estat autocràtic del Tercer Món". Israel també diu ser la llar per la diàspora jueva de tot el món i un lloc estratègic del món occidental que "està fortament finançat pels contribuents estatunidencs", que es poden veure compartint una responsabilitat col·lectiva pels seus comportaments. Els islamistes radicals, segons alguns analistes, "utilitzen les polítiques israelianes per mobilitzar un sentiment antioccidental", que porta a una situació en què "el suport incondicional dels Estats Units a l'expansionisme israelià uneix potencialment els musulmans moderats amb els gihadistes". D'acord amb aquesta anàlisi, el mur de Cisjordània —anomenat també el "mur de l'apartheid"— s'ha convertit com a resultat d'aquests factors en una important línia del front en la guerra contra el terrorisme.
Adam i Moodley remarquen que el patiment històric jueu ha imbuït el sionisme amb una sensació subjectiva de validesa moral que els blancs que governaven Sud-àfrica mai van tenir: "la integritat moral afrikaner era constantment minada per l'exclusió i la dominació dels negres, fins i tot de manera inconscient en la ment dels seus beneficiaris. En canvi, la despossessió similar que els israelians fan dels palestins es percep com a autodefensa i, per tant, no immoral". També suggereixen que les comparacions acadèmiques entre Israel i la Sud-àfrica de l'apartheid que veuen els dos grups dominants com a "societats de colons" deixen sense respondre la pregunta de "quan i com els colons esdevenen indígenes", a més de no tenir en compte que els immigrants jueus d'Israel es veuen a si mateixos com si tornessin a casa. "En la seva concepció de si mateixos, els sionistes simplement estan tornant a la seva pàtria ancestral de la qual van ser dispersats dos mil·lennis abans. Originàriament, la majoria no tenia la intenció d'explotar la mà d'obra i els recursos natius, com sí que fan els colonitzadors". Adam i Moodley remarquen que "el fet que la gent dona sentit a les seves vides i interpreta els seus mons a través d'aquests prismes ideològics diversos, les percepcions són reals i han de ser preses seriosament".
Adam i Moodley argumenten que, tot i l'existènica del sufragi universal dins de l'Israel pròpiament dit, si es consideren els territoris palestins ocupats i la presència dels colons com a part de l'entitat sota anàlisi, la comparació entre una població africana marginada a la Sud-àfrica de l'apartheid i els palestins sota l'ocupació israeliana adquireix més validesa.Adam & Moodley 2005, p. 20:
Adam i Moodley també argumenten que els "ideòlegs de l'apartheid" que justificaven el seu govern al·legant defensa pròpia contra el "comunisme liderat pel Congrés Nacional Africà (ANC)" van trobar que l'excusa va esdevenir obsoleta després del col·lapse de la Unió Soviètica, mentre que les "contínues hostilitats àrabs sustenten la percepció d'Israel de l'autodefensa justificable".
Adam i Moodley sostenen que la relació entre l'apartheid de Sud-àfrica i el conflicte palestino-israelià ha estat mal interpretat com a justificació dels atemptats suïcides i glorificació del martiri. Argumenten que l'ANC "mai va donar suport al terrorisme", i subratllen que "cap suïcidi s'ha comès en la causa d'un període de trenta anys de lluita armada, tot i que en la pràctica l'ANC va derivar cada vegada més cap a la violència durant els últims anys d'apartheid."
Crim d'apartheid i Israel El 1973 la Convenció Internacional sobre la Repressió i el Càstig del Crim d'Apartheid (ICSPCA, per les seves inicials en anglès) va ser adoptada per l'Assemblea General de les Nacions Unides. L'ICSPCA defineix el crim d'apartheid com "actes inhumans comesos a fi d'instituir i mantenir la dominació d'un grup racial (...) sobre un altre grup racial (...) i oprimir-lo sistemàticament". El 2002 el crim d'apartheid va quedar definit de nou mitjançant l'article 7 de l'Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional com aquell que engloba actes inhumans, com ara la tortura, l'assassinat, el trasllat forçós, l'empresonament o la persecució d'un grup identificable per motius polítics, racials, nacionals, ètnics, culturals, religiosos o d'un altre tipus, "comesos en el context d'un règim institucionalitzat d'opressió i dominació sistemàtiques d'un grup racial per sobre de qualsevol grup o grups racials i amb la intenció de mantenir aquest règim".