Lherpesvirus 2 gallina és un virus de la família Herpesviridae que afecta a gallines i és el causant de la malaltia de Marek.
Etiologia L'herpesvirus 2 de la malaltia de Marek (VEM) pertany a la família Herpesviridae, que es subdivideix en tres subfamílies: Alphahervespirinae, Betaherpesvirinae i Gammaherpesvirinae. Dins aquesta última subfamília hi ha el gènere Lyfulphocryptovirus, dins el qual hi trobem el Gallid herpesvirus 2 (herpesvirus 1 de la malaltia de Marek), antigènicament relacionat amb l'herpesvirus dels galls d'indi (HVT), que està classificat com a Meleagrid herpesvirus.Harasawa R. The new classification of animal viruses. J Vet Med 1995;48:911-917
L'herpesvirus 2 s'inclou a la subfamília Alphaherpesvirinae, concretament al gènere Mardivirus. En ser un herpesvirus presenta un àcid nucleic de tipus ADN bicatenari contingut dins una càpsida de simetria icosaèdrica i amb embolcall extern, on es troben les glicoproteïnes encarregades de l'adherència i penetració a la cèl·lula hoste.Luis C. José Mª A. Virus patógenos Hélice, Madrid, 2006
El VEM en la seva forma infectiva (amb embolcall i lliure de cèl·lules) és molt resistent a l'ambient.Powell PC, Payne LN. Marek’s disease. In: McFerran JB, McNulty MS, editors. Virus infections of vertebrates, 4. Virus infections of birds. Amsterdam, The Netherlands:Elsevier Science Publishers, 1993:37-75. Considerant l'antigenicitat dels herpesvirus aviar s'han descrit tres serotips: a) VEM de baixa i alta virulència, i soques atenuades; b) herpesvirus del pollastre, avirulent i no oncogènic; c) HVT, avirulent i no oncogènic.
Propietats Els virions proveïts d'envoltura d'aquest agent (MDV) són de dos tipus: El primer tipus es troba en el nucli (vesícula nuclear) dels cultius de cèl·lules infectades. Mesura de 150 a 180 nm de diàmetre, i probablement no és infecciós. El segon tipus es troba en el citoplasma i inclusions citoplasmàtiques de les cèl·lules epitelials del fol·licle de la ploma. Mesura entre 250 i 280 nm i és plenament infecciós. El DNA viral té un contingut de guanina i citosina (G + C) de 46%, una densitat de 1.706 g/ml i un pes molecular de 1x10^8 Da.Mohanty Dutta; " Virologia veterinaria. " México: Nueva Editorial Interamericana, S.A. 1983.
Patogenicitat L'herpesvirus 2 actua d'acord amb la fase d'infecció i al tipus d'interacció entre virus i cèl·lula. En aquest sentit podem reconèixer tres tipus generals d'infecció: Infecció productiva i restrictiva: La infecció productiva es presenta a l'epiteli fol·licular de la ploma i consisteix en la producció del virus complet (embolcallat), que té capacitat infectiva. La infecció productiva restrictiva es presenta en limfòcits, cèl·lules epitelials i en cèl·lules de cultiu cel·lular. Es caracteritza pel fet que el virus despullat (sense embolcall) ocasiona necrosi a les cèl·lules epitelials de la borsa de Fabrici, timus, melsa, fetge, nervis i ull. Infecció latent: Aquesta infecció es presenta principalment als limfòcits T i alguns limfòcits B. Es caracteritza per la formació de l'antigen viral de membrana cel·lular denominat MATSA (de la sigla en anglès de Marek's disease tumor - associated surface antigen). Infecció transformant: Aquest tipus d'infecció consisteix en la transformació de limfoblasts a un estat maligne en produir els limfomes característics de la malaltia de MarekBiggs PM. Marek’s disease. Vet Rec 1967;81:583-592Morimura T, Ohashi K, Sugimoto C, Onuma M.Pathogenesis of Marek’s disease (MD) and possible mechanisms of immunity induced by MD vaccine. J VetMed Sci 1997;60:1-8.
Malaltia de Marek La malaltia de Marek és produïda per l'herpesvirus 2 i afecta a les gallines. És una malaltia crònica altament contagiosa que es caracteritza per causar infiltrat limfoide neoplàsic. Té cinc presentacions, depenent del teixit que afecti: nerviosa, visceral, ocular, cutània i muscular.Calnek BW, Witter RL. Marek’s disease. In: Calnek BW,Barnes HJ, Beard CW, McDougald LR, Saif YM, editors.Diseases of poultry. 10th ed. Ames (Io): Iowa State University Press, 1997:369-413 La seva importància econòmica radica en la seva capacitat inmunodepresora, ja que infecta inicialment als limfòcits B i posteriorment als limfòcits T, impedint la seva activitat biològica i produint lisi cel·lular, ja sigui per apoptosi o per necrosi.Morimura T, Ohashi K, Hattori M, Sugimoto C, Onuma M. Apoptosis of CD4+ T cell in vivo and nonresponsiveness of CD4+ and CD8+ T cells in vitro observed in chickens infected with Marek’s disease virus. Proceedings of the 5th International Symposium on Marek’s Disease; 1996 September 7-11; East Lansing (Mi). Kennett Square (Pe): American Association of Avian Pathologists, 1996:335-340 Altres pèrdues econòmiques es produeixen per decomisions a la planta de processament de pollastres retrassats.
Tot i que les soques d'aquest virus no causen gran mortalitat, actualment s'han informat de soques més virulentes que produeixen alta mortalitat. La immunodepressió predisposa a gran varietat de malalties secundàries que també ocasionen mortalitat i pollastres retrassats.
Va ser descrita l'any 1907 per Josef Marek, ja que va observar paràlisi associada amb una polineuritis que afectava a gallines i va començar a investigar. Anys més tard, van aparèixer diversos brots de la malaltia als Estats Units, Anglaterra i Països Baixos i a partir d'aquests, es va anar distribuint a més països. Durant aproximadament 50 anys se la va considerar com a part d'un gran grup de malalties conegudes com el complex de la leucosi aviar. L'etiologia herpètica específica de la malaltia de Marek fou determinada en 1967 (la leucosis aviar és produïda per retrovirus). El virus causant de la malaltia va ser aïllat l'any 1968 i un any més tard se'n va elaborar una vacuna; aquesta vacuna va suposar un augment de la virulència del virus degut a la falta de coneixements sobre els factors importants de transmissió del virus.
Serotips del virus Existeixen tres serotips diferents del virus de la malaltia de Marek. Els tres serotips comparteixen una gran quantitat d'antígens i es poden diferenciar mitjançant tècniques d'immunofluorescència a partir d'anticossos monoclonals específics per a cada serotip. Serotip 1: inclou les soques oncogèniques i les diverses formes atenuades. Mitjançant la PCR es poden diferenciar soques patògenes de les atenuades. Aquest grup és l'únic que inclou soques patògenes i es poden classificar en funció del seu potencial patogènic en quatre grups diferents: benignes o suaus (mMDV), virulents (vMDV), molt virulents (vvMDV) i molt virulents plus (vvMDV+). Serotip 2: inclou les soques no oncogèniques aïllades de pollastres. Serotip 3: inclou les soques no oncogèniques aïllades de paons.
Transmissió i infecció El virus es transmet d'uns animals als altres per inhalació de restes de pell morta dels fol·licles de les plomes, per tant, la principal via de transmissió és respiratòria. També es pot transmetre mitjançant la ingestió d'aigua o menjar contaminat per secrecions i excrecions d'altres aus infectades o per contacte directe entre una au afectada i una au susceptible.
Considerant la via de transmissió més important, quan el VEM arriba al pulmó, és fagocitat pels macròfags, els quals transporten el virus als òrgans limfoides com el timus i la melsa. Aquesta viremia associada a macròfags es produeix al voltant de 12 hores Pi (Rosenberger). La infecció de tipus productiva i restrictiva, que dura de tres a set dies Pi, té lloc als òrgans limfoides i es caracteritza per la producció de partícules virals incompletes. En aquesta fase, les cèl·lules diana són principalment els limfòcits B (IgM i IgA positius). Durant aquest procés té lloc la infiltració de macròfags, granulòcits i la hiperplàsia de cèl·lules dendrítiques, per la qual cosa la bursa de Fabrici i el timus s'atrofien. Tot i que el timus només compta amb un 10% de limfòcits B també s'atrofia perquè en aquesta fase el virus també ataca alguns limfòcits T. A més, s'observa esplenomegalia encara que existeixi una atròfia limfoide esplènica (la esplenomegalia és causada per la hiperplàsia de cèl·lules dendrítiques). La necrosi i posterior atròfia limfoide causen immunodepressió permanent humoral i cel·lular.
Després del setè dia Pi, té lloc un canvi radical en el tipus d'infecció, on canvia de productiva i restrictiva a latent. En la fase latent, les cèl·lules diana són principalment els limfòcits T activats i alguns limfòcits B. En aquest període apareix l'antigen MATSA a la melsa, bursa de Fabrici i timus. A més a més, apareix virèmia associada a cèl·lules, per la qual cosa es pensa que els limfòcits T activats són responsables de la disseminació de la infecció a la resta de l'organisme. En aquest moment el virus ja no requereix limfòcits per a la seva replicació perquè ja pot fer-ho a les cèl·lules epitelials del fol·licle plumós, epidermis, proventricle, ronyó, pàncrees i adrenal. Al proventricle causa necrosi glandular i engruiximent de la mucosa, la qual cosa produeix mala digestió i resulta en una síndrome de mala absorció (els animals queden retrassats en el creixement).
Al final de la infecció latent i posterior als 12 dies Pi, es presenta una segona fase citolítica en els òrgans limfoides; al mateix temps es pot apreciar infiltració mononuclear als nervis. Posteriorment s'inicia la infecció productiva, en la que es produeix infiltració limfocitària perifèrica als fol·licles plomosos. A més a més, les cèl·lules de la dermis i fol·lícle plumós presenten cossos d'inclusió intranuclears. Els cossos d'inclusió estan compostos per virions complets; aquests virions són les partícules infectants que són alliberades a l'ambient en la capsa cutània o plomosa.
L'última fase de la infecció és de tipus transformant i consisteix en la presència d'alteracions neoplàsiques dels limfòcits T. Aquest tipus de cèl·lules es poden trobar a partir dels 21 dies Pi, però és més comú que siguin patents cap a la setena o vuitena setmana Pi. Les neoplàsies causades per aquest virus es caracteritzen per estar constituïdes principalment per limfòcits T pleomòrfics, limfòcits B, macròfags i cèl·lules plasmàtiques.
Per tant, la presència d'aus infectades contamina l'ambient i el virus restarà a les instal·lacions durant diverses setmanes o mesos.Durant les primeres setmanes de vida, el pollet està protegit pels anticossos materns, però al cap de poques setmanes comencen a aparèixer signes clínics de la malaltia. El pollet es pot infectar a partir del moment que surt de l'ou i aleshores començar a incubar el virus durant diverses setmanes, que poden ser entre 3 i 30. A partir d'aleshores començarà a mostrar els signes clínics de la malaltia.
Factors predisposants de l'hoste Edat i sexe: els pollets són més resistents al desenvolupament de lesions quan s'infecten a les 12 setmanes de vida o més. El mecanisme pel qual intervé l'edat com a factor encara no es coneix, però es pensa que possiblement hi ha una regressió de les lesions. Pel que fa al sexe, s'ha observat que les femelles generalment són més susceptibles a l'EM que els mascles però en l'actualitat encara no se sap la causa. Anticossos materns: les gallines transmeten als seus pollets a través de l'ou anticossos materns contra l'EM, que els protegeixen de forma parcial contra la infecció. En els pollets sense anticossos materns la infecció amb el VEM pot produir lesions degeneratives, especialment en la borsa de Fabrici, causant mortalitat primerenca. Constitució genètica: es coneix l'existència de línies resistents i línies susceptibles. La resistència contra l'EM és dominant, provenint d'un nombre de gens relativament baix.
Factors predisposants de l'ambient Estat de tensió: l'estat de tensió, per exemple, el tall de bec i moviment del pollastre afecta el desenvolupament d'EM. Es va trobar que algunes línies d'aus produïen una gran quantitat d'esteroides que les feia més susceptibles a l'EM.